Fer front a la partida amb molt males fitxes...

 ...de moment, seguim escrivint les cròniques prèviament a mà per tal de seguir practicant l’escriptura, una altra de les petites dificultats a solucionar...

Quan vaig iniciar aquesta nova partida, sabia que no tenia bones fitxes, però l’optimisme que sempre m’acompanya, unit a un munt de males partides a les que ja havia fet front abans i que, d’una manera o altra, sempre n’havia acabat sortint victoriós, em van fer creure que aquesta no era més que una altra mala partida a resoldre.

L’estratègia des d’un principi estava molt clara, de fet, és la mateixa estratègia que vaig començar a utilitzar des de que vaig començar a tenir ús de raó i que mai m’havia fallat. Màxim treball, màxim esforç i una impecable disciplina, acompanyada sempre de grans dosis de perseverança. Malgrat totes les dificultats, malgrat totes les adversitats, malgrat tots els malgrats, una absoluta confiança en mi mateix, una absoluta certesa de que aquesta partida era meva i una victòria sempre present entre cella i cella, m’obrien camí en un dels més pedregosos pels que mai havia transitat.

Ara, amb una mica de perspectiva, m’adono que unes excessives expectatives, el voler fixar un termini de recuperació (massa precipitat) i una falta de paciència, m’han acabat jugant una mala passada. Aquest conjunt de factors m’han tret de les meves caselles i m’han restat una bona dosi del meu optimisme. Afortunadament, un constant buscar noves opcions i alternatives i un no parar mai d’intentar trobar el camí de sortida d’aquest maleït atzucac, m’han retornat el bri d’esperança que se’m havia volgut escapolir.

Fer passos enrere no agrada a ningú. Però, sens dubte, en ocasions és necessari fer un pas enrere per poder acabar fent-ne un parell endavant.

Està clar que les lliçons a la vida se’t repetiran una i altra vegada fins que les acabis aprenent. I, ara, de nou, estem plenament immersos en aquesta fase d’aprenentatge. Bé és cert que a mesura que passen els anys es fa més dificultós aprendre (no és el mateix quan ets un nen que quan tens 40 anys), però no hi ha res més poderós que la voluntat. Per tant, mentre hi hagi una immensa voluntat per sobre de tot, les dificultats en l’aprenentatge no seran més que una pura anècdota.

Així que toca afirmar que totes les experiències de la vida són pur aprenentatge. La vida són etapes. Si estàs vivint una etapa difícil, cal recordar que no és més que això, una “etapa”, és temporal i tot acaba passant. Però aquí l’important és no deixar passar aquesta “etapa” sense aprendre. Sense créixer. Sense madurar. Sense fer-te més fort. Sempre hi ha alguna cosa bona en cada “etapa”. Així que no en queda altra que agrair tot el que et succeeix a la vida, són tot plegat una suma d’experiències per aprendre i evolucionar.

Ara bé, reflexionant a fons, actualment estic absolutament immers en una “etapa” de “prova i error”. Que dit clarament, es podria traduir com a que estic aprenent a aprendre. Però el més dur, és haver d’aprendre un munt de coses que ja sabies fer. El què està clar és que ploriquejar no aporta res. De manera que és qüestió de rescatar l’optimisme d’on sigui i per fer-ho, faré ús d’una frase que m’encanta de l’escriptor Henry David Thoreau que diu: “El preu de qualsevol cosa és la quantitat de vida que ofereixes a canvi”. Per tant, com el que desitjo amb totes les meves forces és restablir el percentatge més elevat d’en Salvador d’abans de la parada, conscient de que això té, probablement, el preu més alt que mai he hagut de pagar, no en queda altra que oferir tota la meva vida a canvi. Tota la meva lluita. Tot el meu esforç. Tota la meva tenacitat. Tota la meva voluntat. De fet, hi ha qui diu que: “Mai és tard per anar a per noves fites, escriure una nova història o per deixar de somiar i començar a viure”. Doncs som-hi, a per totes, a deixar de somiar i a començar a viure aquesta nova història que ara toca escriure.

Com va dir en John Lenon: “Tot estarà bé al final. Si encara no està bé, no és el final”.

Així que si soc capaç d’armar-me d’una quantitat ingent de paciència, fixar la mirada permanentment endavant i no mirar enrere (tot plegat, possiblement, el més dificultós d’aquesta lluita), la victòria d’aquesta tan enrevessada partida, sense cap mena de dubte, serà meva.

Ja per finalitzar aquesta “pallissa” de crònica, posar una cançó de la Gemma Humet, que sempre que l’escolto, m’aporta aquell bri d’esperança i confiança necessaris per quan la cosa es torça i els moviments  de les fitxes no donen els resultats esperats i, malgrat tot, poder seguir creient en la victòria:

Tu vas lluitar