Fa
molts dies que hi rumio, fa molts dies que hi dono voltes i fa molts dies que
els números de l’Emmona, 130 km i 10.000 m D+, van ressonant en l’interior del
meu cap. Respecte. Màxim respecte és el que sento cada cop que escolto la
paraula Emmona. Serà una prova dura. Molt dura. Exigent. Molt exigent. Em conec
gairebé la totalitat del recorregut i tinc molt clar que no donarà treva.
Són
les 22 h i quan encara hi ha un bri de claror en l’horitzó, arrenquem. Caldrà la
màxima tranquil·litat des del primer minut. Això ho tinc molt clar. D’errors,
els mínims. L’eufòria, controlada al màxim. Pas a pas i serenitat mental
absoluta.
Ruminat,
ruminat arribo al Puig Estela. Segueixo ruminat i arribo a Pardines. Les cames
van lleugeres, fluides, plenes d’eufòria. Pujant al Puig Cerverís, la situació
segueix sent de màxima alegria. Tot i així, intento anar tan concentrat com
puc. Cal mesurar molt bé cada pas i amb això és el que tinc la ment
entretinguda. Avituallament a Vilallonga i seguim amunt. La nit es comença a
fer llarga i arriba el moment en que comença a urgir que es faci de dia. Per
sort, aquest impàs és breu i una mica abans d’arribar al Coll de Dalt de la
Beumeta, ja parem el frontal.
Un
canvi d’última hora fa que enlloc de pujar al Costabona i al Roca Colom, baixem
gairebé fins a Setcases per acabar pujant a Vallter. Fem 2 o 3 km per carretera
i després pel GR11 fins a Vallter. D’acord que la negativa per part dels
francesos a passar pel traçat original va arribar el dia d’abans de la cursa,
però de totes maneres, crec que hi ha alternatives força millorables...
El
pas per Vallter se’m posa al màxim de bé. A l’energia generada per l’avituallament,
cal sumar-hi l’energia proporcionada per l’inici d’un nou dia i, sobretot, per
un sol que surt amb força. Ara ve el tram més salvatge de la cursa. El tram que
més m’agrada. Surto amb totes les ganes del món a gaudir-lo al màxim. I així
és. Gra de Fajol Petit. Gra de Fajol Gran. Bastiments. Freser. Pic de l’Infern.
Fossa de la Geganta. Pic de Fontnegre i Pic de l’Àliga. Menú més exquisit,
impossible. Senzillament, sublim. Senzillament, genial. Senzillament, la
perfecció!
A
Núria una bona carregada de piles i amunt! De camí cap al Puigmal començo a
notar que ha arribat l’hora de la veritat. Les cames comencen a manifestar cert
cansament. Imagino que els més de 70 km i més de 6.000 m D+ hi tenen alguna
cosa a veure. Les forces comencen a ser escasses, així que l’energia que encara
hi ha dins meu serà qüestió d’optimitzar-la al màxim. L’ascens al Puigmal costa
bastant i el descens no és tan alegre com m’agradaria, però poc a poc anem
avançant.
Sóc
conscient que la pujada a la Covil serà duríssima. La conec. Sé que puja molt i
que puja molt dreta. Sé que tocarà apretar les dents d’allò més. Sé que tocarà
donar-ho tot. Som-hi! Pas a pas. Pas lent, però amb tota la fermesa que el meu
cos pot oferir. Just abans de la Covil,
tempesta elèctrica important. Finalment acaba sent breu i menys problemàtica del
que la negror del cel vaticinava.
El
tram del Refugi de la Covil a Campdevànol es fa llarg. Crec que vaig prou
ràpid, però m’avancen un parell de corredors i me’n adono que vaig més lent del
que creia... L’objectiu d’arribar a Campdevànol de dia no l’assoleixo, però,
gràcies a la il·luminació del poble, puc arribar a l’avituallament sense haver
d’encendre el frontal.
Surto
de Campdevànol motivat al màxim. 21 km i uns 1.500 m D+ per davant. Vinga, va,
això ja està! Error! L’ascens a Sant Amand, al principi puja molt a poc a poc.
Per més que miro l’altímetre no hi ha manera de fer pujar l’alçada. Me’n adono
que ara sí que estic anant lent de debò. Intento concentrar-me, però no hi ha
manera. No estic per la feina. El cel es comença a il·luminar. De nou tempesta
elèctrica. Ara sí que la cosa pinta malament. De cop sento soroll per darrera. Em
giro, ostia Jose! Ufffff, la salvació. Tenir al Jose al darrera fa que em
concentri una mica més, no vaig gaire millor, però aconsegueixo centrar-me una
mica. Amunt, amunt i amunt i Sant Amand que no arriba. Segueix plovent, però ja
no llampega. Per fi arribem al cim. Un camí totalment enfangat fa que cada dos
per tres vagi de cul a terra. M’aixeco i torno caure. Una vegada i una altra! Caic
i em torno a aixecar...
Arribem
a l’últim avituallament i sorpresa majúscula, l’Alba a vingut a portar-me roba,
menjar, a donar-me calor. En el moment més just i en el lloc més oportú.
Grandíssima, Alba!
Els
últims 8,5 km es fan realment eterns. El poble de Sant Joan no apareix mai ni
mai. Sort que l’Antoni també s’ha ajuntat amb nosaltres i som tres. Últims km
força agònics, però la recompensa està a tocar. Per fi veiem les primeres llums
del poble. Ara sí. Arribem caminant, no queda pràcticament ni un gram d’energia,
però finalment ens acabem fent nostre el preuat escut de cavallers de l’Emmona.
Com ha costat, per Déu!
Com
no, agrair enormement la magnífica tasca feta per organització i voluntaris.
Moltes gràcies per deixar-nos gaudir d’aquest espectacle de recorregut!