Avui estic en una línia de sortida envoltat de
grandíssims corredors i corredores. A més, la cursa d’avui és campionat d’Espanya
de Clubs. Així que tots aquests corredors i corredores de tant nivell que tinc
al meu voltant, no tan sols lluitaran per ells, sinó que també lluitaran pels
seus equips. La conclusió és que o avui m’hi esforço més que mai o tota aquesta
colla de cracks em portaran a unes posicions de la classificació que no m’agradarà
veure-m’hi. Avui no n’hi haurà prou en donar-ho tot, avui tocarà treure forces
d’on no hi hagi, avui caldrà anar buscar l’energia en tots i cada un dels
racons del meu cos, avui caldrà que les cames suportin el dolor més insuportable.
Sortim més ràpid que mai i jo també. Sortim com si
només haguéssim de córrer 10 km i jo també. Tothom surt molt motivat i jo
també. Passats els 4 o 5 primers km de la cursa veig just davant meu gent que
sóc molt conscient que no puc tenir tan a prop. Vaig altíssim de pulsacions i
decideixo baixar un punt al ritme ja que de no fer-ho podria ser un potencial
cadàver d’aquesta marató.
Un cop passem pel km 10 noto que la situació
comença a estar sota control. El ritme segueix sent alt, però no tant com al
principi, els batecs del cor segueixen sent elevats, però no tant com al
principi i les sensacions segueixen sent molt bones, de fet, més bones que al
principi. Crec que si sóc capaç de mantenir aquest ritme la cosa pot sortir
força bé. “Fort Salvador, fort!” Em dic a mi mateix.
La pujada al Matagalls m’encanta. M’encanta per l’entorn.
M’encanta perquè puja molt dreta i es deixa fer bé. M’encanta perquè es fan 800
m de desnivell en poca estona. M’encanta perquè em sento valent i avanço uns
quants corredors. M’encanta perquè vist i no vist i ja sóc dalt. M’encanta! La
baixada fins a Sant Marçal és preciosa i més encara en aquesta època de l’any. Les
tonalitats de la tardor li donen un encant sublim. M’encanta!
Si la pujada al Matagalls m’ha encantat, la pujada
a Les Agudes ja és la ostia! Aquesta puja tan o més dreta que l’anterior i
també es deixa fer molt bé. Aquí encara em sento més valent que abans i sabent que
el Turó de l’Home el tinc a tocar i que després ja tot serà baixada, decideixo
exprimir-me al màxim. “Fort, Salvador, fort!” De nou són les paraules que
ressonen dins el meu cap.
Arribo al cap de munt de la pujada i sento com
criden el meu nom. Noto com amb els ànims de la gent les cames marxen soles i m’encanta!
De camí cap al Turó de l’Home sorpresa en majúscules, de nou sento el meu nom i
de lluny reconec que és l’Alba, ostia, això no estava previst i ara sí que les cames
marxen soles. Si arribava amb l’estat d’ànim a dalt de tot, ara ja el tinc pels
núvols! Just sota el Turó de l’Home hi ha una festa que és massa, això no és
Zegama, però ara mateix per mi com si ho fos! Altra vegada sento com criden “Vinga,
Salvador, vinga!” i de nou sento com les cames van soles, com mola!!!
Ara ja només queda baixar, ara ja només queda
aguantar, ara ja només queda no defallir. Baixo tan ràpid com puc. Baixo tan ràpid
com les cames em permeten. Baixo amb el nivell d’eufòria al màxim i el de
felicitat també. Baixo donant-ho tot i les cames em responen a la perfecció. M’encanta!
Queden dos km per l’arribada i sé que tinc 3 pujadetes
de no res. Si dono el màxim de mi sé que les puc córrer, ho haig de fer, sé que
puc. “Fort, Salvador, fort!” altra vegada “Fort, Salvador, Fort!” Aquestes
paraules són els que em fan anar amunt. Dues pujadetes... Última pujadeta i ja
està! Creuo la línia d’arribada molt satisfet per haver-ho donat tot, molt
satisfet perquè les cames han respost a la perfecció, molt satisfet perquè
arribo molt sencer, molt satisfet perquè he gaudit al màxim d’una cursa que és
per gaudir-la!
Moltes gràcies a tots els que heu cridat el meu
nom i heu fet que les cames m’anessin soles!