Tot i que cal
reconèixer que de camí cap a Vandellòs amb el cotxe fa una mica mandra això de
posar-se a córrer a les 21:30 h, s’ha de dir que la cosa motiva. I molt que
motiva. Estem a les portes del que de ben segur serà un grandíssim cap de
setmana. Sense cap mena de dubte. Un grandíssim cap de setmana fent el que més
ens agrada. Un grandíssim cap de setmana sota l’acolliment de la que, tampoc hi
ha cap mena de dubte, serà una extraordinària organització. I el més important
de tot, fent-ho amb la companyia de l’infatigable amic i company de batalles
Jaume Folguera. El nostre objectiu no és altre que venir a sumar 17 – 18 hores
d’aquelles que anem acumulant al nostre comptador particular. Unes hores que
estaran ben carregades de contingut. Com dic jo, unes hores per anar omplint la
caixa de pi. Malauradament aquest cap de setmana la Boira no podrà venir amb
nosaltres, però pot estar tranquil·la, que el pròxim dissabte li compensem amb una
tirada de 10 hores mínim!
Nocturna (20 km 1.000 m+):
Sortim
amb tota la calma del món. Sense presses i intentant treure-ni el màxim de suc
a una nit de lluna gairebé plena. De seguida observem que el terreny no permet
el mínim error. Un terreny ple de pedra. Una pedra aspre. Una pedra punxeguda.
Una pedra que no es vol estar quieta. Així que conscients de quines són les
condicions del terreny de joc, no en queda altra que extremar al màxim la
precaució. No val a badar. Tenim poc a guanyar. Bé, el que podem guanyar és un
bon “hostiot”. Com diu en Jaume, “cal conservar el xassís que tenim tot un
cap de setmana per davant i no el féssim malbé a les primeres de canto...”
En
l’última carena abans de baixar cap a la meta, ens apareixen les llums de l’Hospitalet
de l’Infant, amb una súper lluna que il·lumina d’allò més i amb el mar de fons.
Tot plegat dóna lloc a una imatge d’allò més bucòlica. Una imatge de les que
val la pena guardar a la retina.
Finalitzat
ja el pedregam, agafem una pista que ens condueix fins als carrers del poble i
quan són gairebé les 12 h de la nit, creuem la línia d’arribada situada al
costat de la mateixa platja. Primera etapa resolta amb èxit. Sense excessos i
sense haver pres mal. Seguim!
Doncs
res, anem a dormir ràpid que demà a les 7:00 h tenim festa grossa altra vegada!
Llastres (56 km 4.000 m+):
La d’avui té
tota la pinta de ser una jornada d’allò més interessant. Interessant per la
relació distància/desnivell. Interessant pel terreny que segur que no donarà
treva i interessant també per la calor que apunta que farà. Així que amb tots
aquests ingredients sobre la taula, no ens queda més remei que tractar aquesta
etapa amb tot el màxim respecte que es mereix. Avui no val a baixar la guàrdia.
Així que màxima concentració i amunt!
Quan fa pocs
minuts que estem corrent ja estem suant de mala manera. El primer dels pronòstics
de jornada calorosa, sembla que es portarà a terme de forma intensa. Caldrà
beure més que mai. Cosa que amb el pas de les hores pot acabar dificultant la
ingesta de sòlid. Així que haurem de cuidar molt curosament aquest assumpte. En
la primer baixada una mica seriosa que fem, un sender obert per l’ocasió ens
altera que d’errors els mínims. Doncs sí, al tractar-se d’un sender nou, d’un terreny
poc compacte, inestable i amb un fort pendent, es fa molt dificultós baixar
sense anar de cul a terra. Després del primer avituallament enfilem una pujada
que, per les característiques que té podria semblar que estiguéssim al Pirineu.
La veritat és que l’entorn és brutal. Les vistes espectaculars i el recorregut
anant a buscar les zones de més encant de la zona. Tela! Un recorregut que, a
mesura que van passant els km, es confirma que és realment espectacular.
Superat un tram
equipat amb alguna cadena, cosa que el fa encara més salvatge, queda palès que
els ingredients que intuíem que tindríem en el menú d’avui s’estan complint al
peu de la lletra. Molta calor. Terreny d’allò més pedregós i uns pendents en
ocasions més que considerables.
Van passant
els km i la veritat és que anem prou bé. El ritme és lent, però això no ens ve
de nou. Això sí, l’entorn és de màxima sublimitat. Espectacular. Brutal. Això
sí, no quedarà ni un racó entre l’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs per
trepitjar. Prova d’això està en que en línia recte ambdues poblacions estan a
uns 10 km i nosaltres en farem més de 50. Arribem al poble de Castelló i allà ens
hi trobem un avituallament important. Veig una quinoa amb una pintarra
espectacular. M’he la miro, li pregunto a la voluntària de l’avituallament si
la quinoa és vegana i em confirma que sí. Que és vegana perquè ella és vegana i
és qui la preparat. Espectacular. Felicito a la voluntària i li dono les
gràcies pel bon tracte. Que bé que entra per Déu. En Jaume m’alerta que no val
a excedir-se amb el menjar que sinó després ja sabem que passa. Així que la
quinoa i prou...
Passat l’avituallament
del Coll de Portes i quan portem 36 km, ens trobem a la Mireia de cara que ve
amb la Boira i amb la Mia i ens diu que està fent el mateix recorregut que
nosaltres del revés i que porta 20 km. No ho acabem d’entendre. Però si la
cursa d’avui era d’uns 50 km. Bé, potser haurà agafat algun tram del recorregut
d’ahir i per això ho ha allargat més. A veure...
Per enèsima
vegada ens encarem al mar. Això vol dir que anem direcció totalment oposada a
Vandellòs on hi ha l’arribada. Per enèsima vegada estem més a prop de L’Hospitalet
de l’Infant d’on hem sortit que de Vandellós on hem d’arribar. Doncs res,
paciència i anar sumant km mica en mica.
Passat l’avituallament
del poble de Masriudroms, i amb una eufòria que ens fa anar a endavant amb
molta alegria. Bé, és en Jaume qui li posa l’alegria, jo vaig al seu darrera
posant-hi el que puc. Jo no vaig tan sobrat d’alegria, però procurarem mantenir
el tipus el més decentment possible. Agafem el traçat d’una línia elèctrica i
comencem enfilar amunt. Cal destacar la de km i km que hem trobat desbrossats
al llarg del recorregut. Realment espectacular la currada que s’han fotut desbrossant.
Tela! Tela! Tela! La qüestió és que el camí que estem seguint està ben brut.
Ens sobte ja que trenca amb la tònica de tot el dia, però bé estem seguint les
cintes de la cursa. Per tant, hem d’estar anant pel bon camí. De sobte, les
cintes s’acaben. Nooooooo! Dreta. Esquerra. Amunt. No hi ha cintes enlloc. Som
5 corredors perduts. Truquem a l’organització ens acabem entenent a mitges. Però,
i els corredors que anaven per davant, no s’han perdut? No ho acabem d’entendre...
Sort que amb el coneixement de la zona d’en Jordi Pamies, el mapa i el bon
sentit de l’orientació d’en Jordi i d’en Jaume, acabem recuperant el recorregut.
Al final ens cal fer un últim tram sense camí, però ja tornem a seguir cintes
altra vegada. Crèiem que ens havíem saltat un avituallament, però no. Al
arribar al pròxim avituallament ens trobem amb corredors que venien darrera
nostre, comparem els gps i resulta que hem fet un extra de 5 km i uns 300 m+. L’important
és que no ens hem saltat cap punt de control, així que no ha passat res.
De la mateixa
manera que és realment increïble la de km i de km desbrossats és també increïble
la de voluntaris que ens hem anat trobant al llarg del recorregut. Moltíssima
gent repartida al llarg de tot el recorregut. Un 10, companys!
Finalment i
quan ja tenim Vandellòs a tocar, mirem el perfil del dorsal i marca una pujada
que no quadra amb el que estem veient. Doncs potser no quadra amb el que estem
veient, però sí amb el què toca fer. Ens encarem amb direcció totalment oposada
al poble i comencem a pujar. Per moments sembla que anem malament. Hòstia, no
ens haurem tornat a perdre, no? Per sort ens trobem una voluntària fent fotos i
ens confirma que anem bé.
Finalment, havent
de fer una hora extra per no acabar la feina dins el termini, arribem a
Vandellòs, confirmant-se el que m’ha dit en Jaume de bon matí. “Avui
acabarem amb les cames calentes com una teia”. Doncs sí, déu ni do, com
han acabat aquestes cames... Demà més!
La Portella (25 km 1.500 m+):
Abans de
prendre la sortida ens diuen que com que ahir ens van afegir uns km de més avui
ens els trauran. Amb en Jaume coincidim que no cal. Que tot el que sigui afegir
no hi ha problema, ara bé, això de treure ja no hi estem tant d’acord... Ens
diuen també que avui no farà tanta calor com ahir. A veure...
Superats
uns primers km pel costat de la plata, de seguida que ens comencem a introduir
a la zona de muntanya, tot apunta que el recorregut d’avui serà d’una
sublimitat de l’estil del d’ahir. De nou, tots els senders absolutament
desbrossats. De nou, voluntaris escampats al llarg de tota la muntanya. Potser
sí que el terreny serà una miqueta més amable que ahir. Tot i així, no regala
res...
Avui
en Jaume té clar que li toca tirar del carro. La veritat és que amb el pas dels
km les cames es van posant al seu lloc i encara van prou bé. Òbviament, la situació
no està per tirar coets, però sembla que ho podrem salvar prou dignament. Tot i
així, en Jaume es posa a davant marcant aquell punt de no relaxació i fa que la
flama continuï ben encesa. Quina sort la meva!
Els
km passen molt ràpid i de sobte ens plantem als peus d’una de les pujades més
espectaculars que vàrem fer ahir. No sap gens de greu repetir-la. Pujada dreta.
Molt dreta, però entorn d’una gran bellesa. Altra vegada, exprimint al màxim el
territori. Altra vegada, sense deixar escapar cap de les raconades que valen
més la pena. Altra vegada, recorregut brutal!
Últims
km i aquí si que en Jaume posa la directe. En el tracte ja hi entrava que hi
hauria alguna “apretada de clavijas” de les seves i ara és el moment. Així que
no en queda altra que apretar al màxim les dentes i donar-ho tot per tal de que
en Jaume no es distanciï més de 20 – 30 m. Últims km iguals que els de
divendres a la nit i feina feta. Quina gaudida de cap de setmana, per Déu!
Com
no pot ser d’altra manera, agrair enormement la gran tasca realitzada per tota
la organització i tots els voluntaris. Un tasca enorme. Treballant molt fi.
Fent-nos sentir molt ben acollits, molt bé cuidats i d’allò més ben tractats.
Així que agrair de nou el fet d’haver-nos donat aquesta oportunitat i dir-vos,
que si no hi ha res de nou, l’any que ve tornem segur. I tant que tornarem!