Després
de tot un any en el que he hagut de fer front a tota classe d’adversitats com
el més de mig metre de neu caiguda la nit d’abans a les cotes altes de la
Romeufontaine. Adversitats com les
fortes ràfegues de vent al cim de la Covil acompanyades per una bona nevada a
la Marató Hivernal de Campdevànol. Adversitats com grans dosis de fang en
alguns trams de la Marató Romànic Extrem, Pels Camins dels Matxos o al Trail
del Bisaura. Adversitats com la pluja a la Marató de la Vall del Lord o a la
Marató Pirata de Montserrat. Després de tot un any en el que he hagut de
lluitar contra els diferents elements de la mare natura que han fet tot el
possible per intentar-me barrar el pas a través seu com els desnivells de
vertigen a l’Apuko Extrem. Elements com les canals esperpèntiques i repletes de
neu a la feréstega Travessera Integral de los Picos de Europa. Elements com la
Ronda dels Cims que sempre té moltes bones cartes i que el terreny de joc l’hi
és molt favorable. Elements com la bèstia que no es volia deixar domar a l’Ultra
de les Valls d’Àneu que ens va mostrar la seva fúria al veure que la volíem
conquerir. Elements com els gegants que tant sí com no em van voler abatre al
duríssim Tor des Géants i que se’n van sortir amb la seva. Després de tot això,
després d’haver-me enfrontat a les feres més ferotges i als gegants més poderosos,
després de tot un any de lluitar contra tot i contra tothom, arriba el moment d’intentar
buscar una mica de calma a la Marató i Mitja de l’Ardenya.
Prenem
la sortida i de seguida identifico als elements que avui tocarà fer front. No
tenen categoria de feres, ni tampoc són ferotges, es tracta d’uns animalons
molt menuts i que es desplacen a gran velocitat. Sí, uns animalons molt lleugers
i molt ràpids i que s’esmunyen de les mans com l’aigua quan els intentes
agafar. Passats els primers 4 o 5 km de cursa veig que per més menuts que
siguin, si segueixo intentant-los atrapar, puc esdevenir el gran derrotat d’una
lluita desigual. Així que decideixo deixar-los marxar i agafar el meu ritme d’anar
fent amb el que segur que arribaré a bon port...
Passat el segon avituallament del km 23, amb
un dia que s’ha llevat mig emboirat, però amb una temperatura perfecte per
córrer, noto que aquest ritme d’anar fent m’està anant d’allò més bé. A més,
enmig de l’alegria que m’acompanya al sentir les cames amb força, em trobo un
corriol que l’organització ha obert en alguns trams per substituir la llarga
pista que portava fins a la platja. Moltes gràcies per aquest regal, un esforç
que és molt d’agrair, de debò! A mitja baixada em diuen que vaig el 12 i això
em sorprèn perquè no era pas la meva intenció. Arribat aquest punt i, per tal
de que la posició que m’acaben d’informar no em faci precipitar en un increment
de ritme abans d’hora, el primer que faig és recordar que els animalons d’avui,
per més menuts que siguin, són molt lleugers i s’esmunyen amb molta facilitat.
Per tant, jo no haig de fer altra cosa que seguir al meu ritme d’anar fent...
Avui
els km passen molt ràpid i amb 4:30 h estic al km 40. Com que les sensacions
són tan bones i les cames tenen moltes ganes de pencar, decideixo provar d’anar
a l’empait d’algun d’aquests animalons que des del principi de la cursa ja no
he vist més. Qui sap, potser s’acaben cansant i es deixen agafar... Arribo al
km 50 pletòric de forces i amb una eufòria que em fa pujar notablement les
revolucions. Així que, tot deixant-me emportar per l’alegria del moment, decideixo
que definitivament ha arribat l’hora de fer el pas a donar-ho tot!
A
la llunyania em sembla veure algun dels animalons i diria que potser han perdut
un punt de velocitat. Jo vaig tan ràpid com em permeten les cames, demano pas
als corredors de la marató que, amb una actitud admirable, em posen totes les
facilitats perquè passi, moltes gràcies companys! Enmig dels corredors de la
marató, n’avanço algun que altre de la Marató i Mitja. Em trobo al Francesc que
em diu que va amb rampes, li dic que tiri amb mi, però em diu que les rampes no
li permeten. Segueixo donant-ho tot i les cames que en volen més. Descarto
atrapar cap animaló més, però quan arribo a l’últim avituallament sento que
diuen, “mira, el 4rt i ara arriba el 5è”. Ostia, doncs sóc jo el 5è! Surto de l’avituallament
esperitat i veig l’altre corredor no segueix. Doncs res, a veure si sóc capaç
de mantenir aquesta 4ª posició. Som-hi a pels últims 5 km!
Amb
un vist i no vist ja sóc de nou a Santa Cristina d’Aro. Arribo amb 7:29 h i
molt content perquè la lluita amb els animalons d’avui m’ha anat força bé,
aconseguint que el que era d’un principi un combat molt desigual, acabés sent
una lluita cos a cos.