Tot
i que sempre procuro que el desenllaç de la cursa no m’influeixi en la
introducció de la crònica, crec que és un tant inevitable. Així que per tal de
que en aquesta ocasió no hi pugui haver influència possible, la introducció la
faig 4 dies abans de l’inici de la cursa.
Fa
mesos que el Tor no para de donar voltes pel meu cap. El Tor, l’única cursa que
m’ha fet experimentar el desig de no voler que s’acabés el que estava vivint
tot i portar més de 100 hores. El mateix Tor que 3 anys més tard també ha estat
l’única cursa que m’ha fet anar per terra una vegada i una altra (literalment)
fins deixar-me sense energia per poder-me aixecar. El Tor, una experiència de
dimensions tals que el seu record perdura en la meva ment amb la màxima
intensitat. El Tor, on el dolor del moment que em tallaven el “braccialetto”
quan ja no em quedaven forces per tornar-me a aixecar, encara el tinc present
com si fos ahir.
Si
bé és cert que els motius que em van portar fins al Tor per primera vegada l’any
2011 eren per un afany del màxim nombre de km i desnivell sense saber massa bé
on em ficava, els motius d’ara són totalment diferents. Ara són les ganes de
sentir de nou la màxima connexió amb la immensitat de la Vall d’Aosta, la
majestuositat dels seus 4.000, l’exquisit tracte de la seva gent. Una connexió
que incrementa a passos agegantats a mesura que passen els km, a mesura que
passen els dies de cursa.
Doncs
res, aquí estic de nou a la Vall d’Aosta, disposat a oferir-li al Tor la millor
versió de mi mateix, tot esperant que, ell a canvi, em faci experimentar de nou
el desig de no voler que s’acabi el que estic vivint. I què carai, a 4 dies de
l’inici de la cursa, m’he la jugo i m’atreveixo a dir que de ben segur que serà
així
1.- Courmayeur – Valgrisenche (52 km i 3.850 m+):
Arrenquem.
Courmayeur, 10 h del matí del dia 11 de setembre. Dia molt important a
Catalunya, també a la Vall d’Aosta. La sortida és el màxim d’emotiva.
Moltíssima gent animant. Els seus crits, brutals, amb molt de sentiment. Els
meus ulls humits, molt humits. El meu cor batega fort, molt fort. De tots els
crits que sento, el que més m’arriba és el de “buon viaggio”. I és que aquí es
parla d’un “lungo viaggio”. Un llarg viatge que acabem d’emprendre. Tan llarg
com incert. Poden passar tantes i tantes coses que cap dels que l’iniciem podem
saber com acabarà, a on, ni quan...
Tot
pujant cap al Col Arp (2.571 m), els primers 1.300 m+ del dia, el meu cap treu
fum. No puc parar de rumiar amb la infinitat de decisions que caldrà prendre.
Quins seran els millors moments per dormir per tal d’aprofitar al màxim el
descans? Quanta estona? A On? Què anar menjant per tal de nodrir-me de la forma
més òptima possible? Què anar bevent? Quin ritme a les pujades? Ritme a les
baixades? Com afrontar les nits?... Si això hi sumem tots els imprevistos que
poden anar sorgint, molèsties, llagues, meteo... La resolució de l’equació es
fa extremadament complexa.
Assolit
Col Arp, primer regal de la jornada, unes enormes glaceres a l’horitzó
configuren una panoràmica realment espectacular. Pell de gallina! A la Thuile
hi ha el mateix ambient o potser fins hi tot més que a Courmayeur. Amb tants
crits de “Bravo! Grande! Bravissimi!” Les cames van soles. Crec que estic anant
a un ritme superior al correcte, però són els crits de la gent els que imposen
el ritme a les meves cames, no jo!
Els
ascensos al Passo Alto (2.857 m) i Col Crosatie (2.829 m) els faig amb les
mínimes dificultats. Les cames van molt lleugeres. La connexió amb el medi és
absoluta. Avanço sol, però avanço amb total convenciment. Sensacions brutals.
Tracte dels voluntaris exquisit i els crits d’ànim de la gent m’acaben portant
fins a la base de vida de Valgrisenche sense ni adonar-me’n.
En
aquesta primera base de vida és tot força estressant. Hi ha una zona pel menjar
i una altra per la bossa de vida (la bossa que l’organització et porta de base
de vida a base de vida). És a dir, primer menges i després et canvies. Però jo
vull estar amb l’Alba i fer ambdues coses alhora. Així que agafo el menjar i
me’l emporto cap a fora. He preparat un check list per tal de que no se’ns
oblidi res per fer en les bases de vida, així que mentre vaig menjant, l’Alba
va revisant el check list. Tot i la incomoditat de la situació, n’acabem
sortint prou bé. Una forta abraçada amb la meva Trailer Assistant, frontal al
cap i amb una lleu pluja, emprenc la segona etapa.
2.- Valgrisenche – Cogne (62 km i 4.360 m+):
És
de nit i no veig massa bé cap on estem anant, però el que sí que tinc clar és
que no estem anant pel mateix camí que en les anteriors edicions. Després m’acabaré
assabentat que degut a un tema de permisos o quelcom similar hem tingut que fer
un camí diferent per arribar al Rifugio Chalet de l’Epée que ha implicat fer 6
km més i 400 m+ addicionals.
A
la base de vida hi he arribat amb molta set, m’hi he trobat un suc d’albercoc
que m’entrava la mar de bé i m’he excedit bevent-ne. Error! Ara m’està costant
moltíssim fer la digestió. No vaig còmode, però és el preu que haig de pagar
per prendre una decisió errònia.
Superada
la mala estona i recuperades les bones sensacions, supero el Col Fenêtre (2.854
m) amb la mateixa alegria que els anteriors. Segueixo avançant sol i segueixo
avançant amb el pas ferm. A Rhêmes Notre Dame, tot i que siguin gairebé les
00:00 h m’hi trobo l’Alba esperant-me. Aquí li dono la meitat del menjar que
hem carregat a la motxilla en la base de vida. No hem tingut en compte que ens
tornaríem a torbar al cap de 15 km i hem carregat la motxilla de menjar per 62 km,
però a més l’hem carregat com si no hi haguessin avituallaments. Error! He
estat portant un pes totalment innecessari. Segona decisió errònia.
En
els dos Tors anteriors, en el Col Entrelor (3.002 m) hi he passat molts mals moments.
Concretament traient tot el sopar. Exactament la mateixa situació, en el mateix
punt i en les dues edicions. Però sembla que aquest any tot va molt millor.
Arribo al coll amb força. Amb fermesa. Amb al situació sota control. Sí,
senyor!
A
les 3:40 h parteixo cap al Col Loson (3.299 m), el punt més alt del recorregut.
Encaro els 1.600 m+ amb moltíssimes ganes, perquè sé que superar-los
significarà que ja l’hi hem començat a dir alguna cosa en aquest Tor. L’ascens
és molt lent. Anem molta estona per dins el bosc i es fa etern. De sobte arriba
la maleïda son. Merda! Començo a entretenir la ment pensant en infinitat de
coses i així fer fugir la son. No ho aconsegueixo. Sortirem a uns prats i allà
sé que hi ha una font, em mullaré la cara amb aigua ben freda i segur que la
faré fugir. No funciona. Merda! Segueixo amunt. M’empuntego una vegada i una
altra, però em nego a aturar-me a dormir. A la que passo els 2.500 m comença a
baixar la temperatura. Ara sí que no puc aturar-me, però la maleïda son segueix
apretant. Error! Ara ja no em puc aturar, però segur que si ho hagués fet quan
anava per dins el bosc, hauria pujat molt millor. Una altra decisió
equivocada...
En
l’horitzó s’intueix que vol començar a clarejar. Va! Va! A la que surti el sol
estic salvat! No paren de ressonar aquestes paraules dins el meu cap, fins que
finalment acabo parant el frontal. Ostia! Ara sí, aquest nou dia l’hi ha donat
la volta a la situació com un mitjó. M’estava arrossegant i de sobte, ara ja
per sobre dels 2.900 m, avanço 4 corredors. No sé massa bé d’on surt aquesta
energia. Estic flipant. Seran coses d’aquest “lungo viaggio”...
A la base de vida de Cogne, l’Alba ja ho té
tot a punt. Dutxa. Canvi de roba. Menjant i bevent amb molta moderació per tal
de no cometre el mateix error que a Valgrisenche i endavant.
3.- Cogne – Donnas (48 km i 2.300 m+):
Surto pletòric d’energia i amb el
cap clar. Per davant tinc l’etapa més assequible i, si no hi ha contratemps,
m’he la ventilaré abans de que es faci de nit. Segueixo avançant amb
convenciment, òbviament les cames ja no tenen la mateixa força que ahir quan
van sortir de Courmayeur, tot i així, estan prou bé... Supero el coll de
Fenêtre di Champorcher (2.827 m) i una nova estampa davant meu. Una nova vall.
Un nou regal per la meva vista. Realment preciós!
30
km fins a la pròxima base de vida i tot baixada, som-hi! Bé, això de tot
baixada és relatiu, ja que entre el poble de Chardonney i Pontboset hi ha unes
pujadetes de les que no apareixen al perfil, però que fan mal i entre Pontboset
i Donnas, més del mateix.
Abans
no s’arriba a la base de vida, cal travessar un parell de pobles llarguíssims.
Corro per anar més per feina, però els meus genolls es comencen a queixar. Vaig
corrent fins que els genolls em fan parar. Camino una estona i torno a córrer
fins que de nou els genolls m’aturen. D’aquesta manera és com acabo arribant a
la base de vida, anar alternant el córrer amb el caminar.
A
la base de vida un fisio em revisa els genolls, em diu que tranquil, que no és
més que una mica de sobrecàrrega, “It’s not dangerous!”. Una mica de gel i tira
milles. Seguim el protocol establert per les bases de vida amb la meva Trailer
Assistant, revisem el check list i acordem que ens trobarem de nou a Perloz i
que allà hi dormiré una mica.
4.- Donnas – Gressoney (59 km i 5.100 m+):
Etapa clau. Molts km. Molt
desnivell. Partim del punt més baix del recorregut (330 m) i d’una tacada fins
al Rifugio Coda (2.224 m). Segona nit per davant. Aquí errors els mínims,
Salvador!
A la que començo a córrer em fan
mal els genolls, però veig que aquest mal només és al córrer en pla o en
baixada i en asfalt, així que no m’hi preocupo en absolut, ja que de trams
d’asfalt tampoc seran els que em trobaré i si toca caminar, doncs caminarem.
Al poble de Perloz hi ha una
ambient brutal, com si fos festa major, o més. Impossible dormir, però ara
mateix tampoc em convé, així que ho faré més endavant. Després de passar
diversos poblets, just abans d’iniciar el camí cap a Coda, a sobre l’herba, en
un raconet, al costat d’una ermita, hi dormo 45 minuts. La primera dormida
d’aquest Tor. 45 minuts aprofitats al màxim! Bona!
Pujo cap a Coda molt concentrat.
Concentrat al màxim. Estem ja plenament immersos en la segona nit. Ara ja,
plenament immersos en aquest “lungo viaggio”. Arribo a Coda poc després de les
3:00 h. La decisió està clara, aquí hi dormo 30 minuts. Crec que el temps
suficient per acabar de superar amb garanties aquesta segona nit. Dormo com un
rei, o més. El voluntari que se’n ocupa de la gestió de les dormides té a sobre
la taula un full amb tots els llits, un llapis i una goma i va anotant l’hora
que ha de despertar a cadascú. Molts Tors a les esquenes també. Quin crack! M’estic
una estona al Rifugio menjant i xerrant amb els voluntaris. La veritat és que
fa bastanta mandra sortir. Són els 4:00 h. A fora hi fa fred i aquí amb aquesta
gent s’hi està molt a gust. Però no hi ha temps per la mandra, així que
m’abrigo i som-hi. Al sortir per la porta un voluntari em dóna la mà amb molta
força i mirant-me fixament als ulls em diu “Courmyeur!”. Li responc, “Sí, i
tant, Courmayeur!”.
La parada se’m ha posat de
conya. Estic eufòric. Avanço amb plena sintonia amb el medi. Crec que aquesta
segona nit ja la tinc superada. Doncs, no! Quan són entorn a les 5:30 h, la son
ataca de nou. Merda! No, un altre cop, no! Passem pel Lago Vargno on els altres
anys hi havia un avituallament, però aquest any l’han traslladat al Rifugio
Balma. Tot plegat només implica fer 3 km més i 300 m+ addicionals. Uns valors
que aquí són insignificants. De la mateixa manera que ahir, fins que no comença
a clarejar, ho passo molt malament.
Mentre estic menjant al Rifugio
Balma, apareix un corredora francesa que s’acaba de llevar. Resulta que ella
dorm dues hores cada nit. Com?!?! Ella ha dormit 4 hores i jo 1:15 h i estem al
mateix lloc. Bé, de fet, ella està davant meu perquè mentre jo estic menjant
ella ja ha tirat. Error confirmat! Dormir poc no vol dir avançar més. Ni dormir
vol dir perdre el temps.
De la mateixa manera que ahir,
l’inici d’un nou dia suposa una important injecció d’energia. Col Marmontana
(2.350 m) i Col della Vecchia (2.184 m) els faig pletòric de bon rotllo. Màxima
sintonia. Màxima fluïdesa. Màxima immersió en el “lungo viaggio”. Bé és cert
que la ment està començant perdre la seva nitidesa per submergir-se en un estat
d’un cert surrealisme. Immersió en un món un tan irreal. Immersió en un món un
tan fantasiós. Un viatge al més enllà.
Superat el Col Lasoney (2.364
m), ja una mica més justet de forces, acabo arribant a la base de vida de
Gressoney. Segons l’organització km 205,9, segons el track facilitat per ells
mateixos i segons les indicacions del meu Suunto, km 221. Aquí toca posar ordre
a una ment molt desendreçada. Dutxa. Canvi de roba. Menjar i beure amb seny. I,
tot i que voldria no fer-ho per l’hora que és (16:30 h), dormida obligada de 45
minuts per tal de fer un reset físic i mental. Dormida obligada per tal
d’intentar recuperar una serenor imprescindible per afrontar la tercera nit.
5.- Gressoney – Valtournenche (36 km i 2.700 m+):
Al sortir de la base de vida
me’n adono que no l’hi hem fet res als genolls, ni gel, ni fisio, absolutament
res. Error! De camí cap al Col Pinter (2.776 m), a la que surto del Rifugio
Alpenzu, punt on vaig plegar l’any 2014, em comença a fer molt mal el genoll
esquerra. Està començant a caure la nit. Un genoll que fa mal. Unes cames que
comencen a anar escasses de força. Un Col Pinter que en l’anterior edició no es
va deixar creuar i que sembla que aquest any vol fer el mateix. Situació
crítica! Moments molt crítics! Salvador, reacciona! Salvador, què fem? Així que
decideixo canviar d’estat i passar del mode competició al mode supervivència. Mode
de supervivència serà aquell que caldrà activar d’ara en endavant quan les
coses vagin maldades. L’únic objectiu d’aquest mode és el d’avançar. Sigui al
ritme que sigui, però avançar. Supero el maleït Col Pinter. Em poso una vena
elàstica al genoll i noto certa millora. Vaig lent, però vaig avançant. Intento
no preocupar-m’hi.
Arribo a Champoluc a les 23:22
h, l’Alba posa ordre a la situació. Em fa dormir 1 hora, jo no vull, però em fa
dormir. A la que porto 20 minuts ja em llevo, no puc dormir. Li dic que dormiré
al Rifugio Grand Tournalin que de ben segur que allà hi estaré millor.
L’estratègia és dormir fins per allà a les 5 h i d’aquesta manera evitar la
problemàtica de les dues nits passades que entorn a les 5:30 h i fins que
comença a clarejar ho he passat molt malament.
De camí cap al Rifugio Grand
Tournalin, hi ha molta humitat i començo a tenir molt fred. M’empuntego una
vegada i una altra. Sinònim de que m’estic adormint. No! Concentra’t, Salvador!
Concentra’t! Ara no et pots adormir! Has d’arribar al refugi com sigui! De
sobte m’apareix un llum per darrera, convençut que és un corredor li dono pas,
però em diu que és un voluntari i que si em pot acompanyar. Doncs bé, més que
un voluntari, acaba sent el meu àngel de la guarda, ja que es queda al meu
darrera tota la estona donant-me conversa i combatent així la son que es volia
apoderar de mi. M’explica que ha treballat tot el dia, que a la nit se’n va a
fer de voluntari al Rifugio Grand Tournalin (2.535 m) per l’endemà tornar a
treballar. Chapeau!
A la que arribo al refugi, abans
d’anar a dormir, m’entaulo a menjar una “minestrina” de verdures amb la
companyia de dos corredors italians i una corredora també italiana. Estem els 4
menjant i mantenint una agradable conversa com si ens coneguéssim de tota la
vida i resulta que ens acabem conèixer. En aquests moments és com si cap dels 4
portés dorsal. Això és el que realment fa gran aquest “lungo viaggio”.
Dormo 1:30 h i a les 5:00 h
emprenc de nou el camí. El Col di Nana (2.770 m) el faig sense complicacions i tot
baixant cap a Valtournenche se’m fa de dia, perfecte! Tercera nit superada!
A la base de vida el primer que
faig és anar a veure el fisio per tal de que m’intenti arreglar el que pugui
dels meus genolls. Em toca un noi jove i aparentment amb poca experiència. S’hi
està molta estona i no m’acaba fent massa res. Però bé, en aquestes alçades
tampoc es poden demanar miracles...
Mentre estem preparant les coses
per la pròxima etapa amb l’Alba, li veig en els ulls un cansament similar al
meu. Aquesta nit ha dormit més o menys el mateix que jo, és a dir, ben poc.
Això seu sí que és gegant!
6.- Valtournenche – Ollomont (51 km i 4.100 m+):
Aquesta és per mi l’etapa més
dura. Etapa llarga i amb molt desnivell. Estem entre els 2.500 – 2.700 m durant
molta estona i, a més, amb 250 km a sobre.
Surto
ja bastant just d’energia. En els 10 primers km m’acaben avançant 3 corredors.
Els intento seguir, però no puc. M’hi capfico. M’hi atabalo. Ho passo malament.
Error! No he recordat d’activar el mode supervivència. En aquestes alçades de
la cursa ja no puc anar amb el mode competició. Arribo al coll de Fenêtre du
Tsan (2.738 m), per mi una de les panoràmiques més espectaculars de la cursa.
Panoràmica de dimensions majúscules. Impressionant. Realment, impressionant! De
nou recupero la connexió amb l’entorn. Per fi aconsegueixo sortir d’aquest mal
moment que estava passant. Aquí nova modificació del recorregut. Baixem fins al
Rifugio Magià per pujar al Rifugio de Cunéy. 2 km i 300 m+ addicionals,
novament valors sense major importància.
Al
Rifugio Magià em trobo la Silvia Trigueros i em demana d’anar junts. Cap dels
dos estem massa pletòrics, així que plegats anirem bé. Pujant cap a Cunéy penso
en l’última vegada que he dormit i fa ja 12 h, així que crec que convé tornar a
fer una dormida d’1 hora que suposi arribar amb certes garanties a la pròxima
base de vida.
La
dormida es posa prou bé. A la Silvia l’haig d’anar esperant, però no em
preocupa en absolut, ja que al anar amb el mode supervivència, no hi ha cap
pressa. Error? No! Anar amb el mode supervivència no pot ser mai un error. Tot
el tram fins al Col Vessonaz (2.788 m) és d’una bellesa sublim. Tota aquest
sector potser és el que es fa més dur, però val moltíssim la pena.
Arribem
a Oyace i la Silvia diu que vol dormir un parell d’hores. Jo no. Jo prefereixo
tirar fins a la pròxima base de vida i dormir allà. L’ascens al Col Brison
(2.492 m) és molt llarg. M’avancen 2 italians i un francès que ens acabem
reagrupant sota una mica de toldo que hi ha en un avituallament a 200 m+ del
coll quan cau un aiguat de collons. Com que sembla que no té previst afluixar,
veig que decideixin sortir i jo m’enganxo a ells. Amb la que està caient no em
ve gens de gust anar sol, així que no deixaré que se’m escapin. Segueixo
darrera seu en el primer tram de la baixada que és molt dret i complicat i un
cop el terreny millora em poso a córrer i els deixo enrere.
Última
base de vida. Aquí cal rumiar molt bé com optimitzar al màxim el temps. Ens
assentem amb l’Alba i decidim que primer menjaré. Mentre mengi ho faré amb gel
als genolls per tal de desinflamar una mica i a posteriori a dormir. Davant de
la base de vida hi ha una carpa, però a dalt hi ha uns llits que s’hi està molt
millor. Demano d’anar a dalt i cap problema. Dormo de les 3:15 a 5:15 h. Perfecte!
Mentre tornem a preparar-ho tot per sortir de nou estic amb gel als genolls.
Preguntem per la meteo i la cosa no es gens esperançadora. Ens espera un temps
“bruto” tot el dia. Aquesta paraula si s’aplica a una baixada vol dir que és
plena de rocs i complicada, per tant, amb la meteo dedueixo que deu tenir un
significat similar. Al Col Champillon sembla que no hi nevarà, al Malatra, sí.
7.- Ollomont – Courmayeur (52 km i 3.600 m+):
Quan són les 6:00 h del matí,
sota pluja i amb un panorama no massa engrescador, emprenc el camí cap a
Courmayeur. Surto molt concentrat. Ha arribat l’hora d’exprimir la ment al
màxim i així ho faig. No paren de ressonar dins el meu cap missatges de tirar
endavant. “Road to Courmayeur! Salvador! Road to Courmayeur!”. “Vinga nanu,
recorda que la veritable força està en la ment!”. Recordo també les paraules
plenes d’energia d’en Pau Escalé, “Com és que ets tan gandul i t’estimes tan
poc a tu mateix que no lluites?”. “Va, Salvador. Lluita! Lluita!” “Resistir és
vèncer!”. Amb un parell d’hores i més bé del que podia imaginar arribo al
Rifugio de Champillon. A la que sortim del refugi per encarar el coll, sota una
intensa pluja, surt una dona de protecció civil (que per edat podria ser la
meva mare, uns 60 anys...) i acompanya un corredor que no es troba gairebé fins
el coll. D’acord que només siguin 300 m+, però Cheapau per la dona!
Superat el Col Champillon (2.709
m) anem ja de cara, ara sí, a l’última part del recorregut. Vaig molt moll i
tinc molt fred. Truco a l’Alba i li demano que em prepari roba seca que necessito
canviar-me. Una vegada més, és clau la seva ajuda.
A Saint-Rhémy en-Bosses un “comissionari”
de cursa em fa una revisió exhaustiva de tot el material, sí senyor! També val
a dir que al llarg de tot el recorregut me’n he trobat un munt de “comissionaris”.
Això li dona la seriositat que una cursa d’aquestes dimensions mereix.
Un cop amb la roba seca i havent
menjat un exquisit plat de macarrons, li faig una forta abraçada a l’Alba i li
dic que la pròxima ja serà a Courmayeur. Surto direcció al tan preuat Malatra
amb aquest pensament, “Va, Salvador, que la pròxima abraçada ja serà a
Courmayeur!”. L’ascens fins al Rifugio Frassati és el que se’m fa més dur de
tot el Tor. Cada pas em requereix un esforç sobrehumà. Per cada pas necessito
destinar-hi tota la meva energia. Estic avançant com qui fa un 8.000. Cada pas
és un victòria. Ja no plou. Hi ha molta boira, però no plou. Em costa gairebé 3
hores arribar al Rifugio Frassati. Entro, menjo un mica i miro d’estar-hi el
mínim temps possible. Com en tots els avituallament, un tracte exquisit, els
voluntaris m’ofereixen infinitat de coses, però els hi dic que el que vull es
diu Courmayeur i d’això aquí no en tenen.
Surto del refugi enmig d’una
espessa boira. Ara sí. Ara sí que realment ha arribat l’hora de la veritat, l’hora
d’activar el múscul en el que m’hi queda més energia, el cor! Aquests últims 400
m+ els penso pujar amb el cor! De nou, cada pas requereix tot el millor de mi.
De nou, cada pas m’exigeix al màxim mi. De nou, cada pas és una victòria. Vaig
tan concentrat que de sobte em trobo a sota del desitjat Col Malatra (2.936 m).
Última pujada fins al coll. Dreta més no poder ser. Aquí toca esgarrapar amb
ungles i dents. El cor em batega fort. Molt fort. Ja sóc dalt!!! Ueeeeeeeee!!!
A l’altra banda del coll una
lleu capa de neu fa que sigui tot encara més místic. Descens fins a un nou
avituallament que han muntat i per acabar d’arrodonir la festa, el Tor ens
obsequia un últim coll de 200 m+. Per sort en el múscul amb el que he pujat
Malatra encara m’hi queda força per un altre coll, ja que si no fos amb el cor
no sé pas com el pujaria.
Creia que el baixar d’aquest
últim coll aniríem a parar directament al Rifugio Bertone, però no, anem a
sortir al camí que va de Bonati a Bertone, però a 5 km d’aquest últim.
Costa moltíssim arribar a
Bertone, però quan per fi veig l’avituallament, es com si estigués veient ja la
línia d’arribada.
Trepitjo l’asfalt. Avanço per
dins de Courmayeur. L’Alba m’està esperant enmig de la foscor a 1 km de l’arribada.
Ara mateix no em sobra ni un gram d’energia. Anem plegats fins a la meta,
braços enlaire per fi aconsegueixo creuar-la. Per fi aconsegueixo fer-li a l’Alba
aquella tan desitjada abraçada que m’ha fet pujar el Malatra. Moltes gràcies,
Alba! El que tu has fet durant aquests 4 dies sí que és realment gegant!
No puc finalitzar aquesta
crònica sense fer una menció especial als 2.000 voluntaris que ho donen tot en
els seus torns de 8 hores en ocasions durant més d’un dia i una menció especial
a l’excel·lent tasca de l’organització fent un desplegament humà i material realment
extraordinari. Sense ells no seria possible aquest “lungo viaggio”. Sense ells
no seria possible una vivència que et transporta lluny, molt lluny. Un viatge
al més enllà.