Nota: Aquesta crònica, igual que l’anterior, l’escric prèviament a mà per exercitar l’escriptura, una de les meves moltes actuals dificultats a vèncer...
Aquí hi ha partida
per estona. Això està clar i en tinc l’absoluta certesa de que així serà. Cap
dubte!
Les regles del joc
han canviat (lleument), això m’ho ha volgut deixar molt clar el cardiòleg. Ara
bé, són unes regles del joc que accepto i que tampoc és que em desagradin del
tot. És més, una de les principals limitacions, el meu cos ja se l’havia
imposat ell mateix i s’havia acostumat a funcionar d’aquesta manera. La saviesa
del cos és realment sorprenent. El cos és savi, molt savi i això és una
absoluta veritat. Una certesa innegable. Així que ens aferrarem a aquesta
saviesa del cos i serà qüestió de fer-lo funcionar com ell mani. La limitació
és que no puc passar dels 100 – 110 batecs per minut. Doncs bé, en la última
prova d’esforç de l’any 2019, les meves dades eren les següents:
-
En repòs: 38 – 40 batecs
-
Límit aeròbic: 130 batecs
-
Límit anaeròbic: 140 batecs
-
Màxim assolit: 160 batecs
Abans de la parada
cardíaca, al fer activitat m’estava movent en uns màxims de 110 – 120 batecs i
en el cas més extrem 130 batecs. No més. Per tant, aquesta primera limitació
puc considerar que gairebé no és una limitació.
Una altra de les
condicions a l’hora de fer activitat és que no puc excedir-me. Interpreto que
no excedir-se és no anar amb el frontal al cap vàries nits seguides. Així que
al frontal també l’hi hauré de limitar les hores de funcionament.
Ara bé, aquesta sotragada
m’està ensenyant infinitat de coses. Res és perquè sí ni res és casual, i
aquesta sotragada l’havia d’experimentar per aprendre tot allò que la vida m’estava
dient i jo no volia escoltar. Resumint, ara em toca estudiar (a marxes
forçades) les lliçons que mai havia volgut posar atenció i que mai havia volgut
aprendre. Unes lliçons que la vida s’entossudia a ensenyar-me i jo m’entossudia
a no voler escoltar. Creia que era invencible i indestructible i sembla que no
és ben bé així...
La meva principal
fita sempre era fer quants més km i més m+ possibles. Sense importar massa les
hores que hi havia d’invertir. Doncs bé, una de les primeres coses que en aquesta
nova etapa he après és que el què realment aporta valor són les hores que pots
destinar a fer l’activitat que et ve de gust fer i en l’entorn que realment et
ve de gust estar. És a dir, per posar un exemple, abans amb 7 hores potser podia
fer 40 km i 2.500 m+ en un terreny sense excessives dificultats, mentre que
(qui sap) en un futur amb les mateixes 7 hores potser només podré fer la meitat
de km i de m+. Ara bé, el realment important seran les 7 hores gaudides fent
allò que realment et fa gaudir amb la màxima intensitat. Per tant, haurem de
deixar km i m+ de banda i sobretot, sobretot, procurar gaudir al màxim de cada,
hora, cada minut, cada segon.
La segona lliçó
apresa és que si abans calia anar sol per fer l’activitat que volia fer, doncs
anava sol i no hi havia cap tipus de problema. Ara doncs he après que per qüestions
de la meva pròpia seguretat molt millor anar acompanyat. Tot i que,
sincerament, més que per seguretat, és per la companyia i el benestar que
genera el compartir l’experiència amb la gent amb la que coincideixes amb una
mateixa passió.
Però bé, ja és hora
de deixar de ploriquejar i mirar al dia de demà. El què està clar és que aquí
hi ha Salvador per dies. Òbviament, tota decisió té un cost i jo he decidit
tirar endavant sense ser excessivament conservador. És a dir, moderar l’activitat
física, d’acord. Ara bé, entenent per moderació no fer excessos i animalades
que impliquin sobreesforços (diguem) sobrehumans. El cost d’aquesta decisió pot
ser (crec que ningú ho pot saber ni ningú ho pot assegurar amb rotunditat) que
em resti algun any de vida. Sé que pot semblar una decisió egoista per part
meva, però del què sí que en tinc una absoluta certesa, és que la decisió del
sofà i el sedentarisme com a “modus vivendi” seria la pitjor decisió i aquesta
segur que em restaria molts més anys de vida que el fet de tirar endavant fent
activitat.
Per resumir aquesta
decisió pressa (una decisió valenta, crec) aplico una frase del novel·lista William
Falkner que diu: “Entre el dolor y la nada, prefiero el dolor”.
Una sentència que ha estat per mi sempre una màxima. Amb aquesta màxima potser
he anat massa enllà i ha tingut el desenllaç que ha tingut. Ara bé, les decisions
preses en un passat, preses estan i no s’hi pot fer res. El problema existent
en la maquinària que porto a sobre ve de sèrie i tampoc si pot fer res, així
que tocarà anar tancant aquesta entrada amb una altra frase que ho resumeix
molt bé tot plegat: “No pots tornar enrere i canviar el principi, però sí
pots començar des d’on estàs i canviar el final” (C.S. Lewis).
No sé quan
disposaré d’unes bones cartes per tirar endavant una partida en condicions,
però aquí estic, donant-ho tot dia a dia perquè aquestes arribin i quan això s’esdevingui
estic convençut que, de nou, es portarà a terme una gran partida.
Nota: La intenció d’aquesta
crònica era la d’aportar una bona dosis d’optimisme (espero haver-ho
aconseguit) i, qui sap, potser donar un cop de mà a algú que ho estigui passant
malament. El què està clar és que tinc l’absoluta certesa que en pròximes
cròniques podré explicar que la partida s’està portant a terme per un 95% d’en
Salvador que hi havia abans del 26/12/20.
