L’any passat amb en
Jaume quan ens vam assabentar que als 6 pics més emblemàtics de la Vall d’Ordino
hi havien col·locat un Estripagec (element
cultural, simbòlic i històric) i que qui pugés almenys 5 d’aquests 6 pics tenia
premi, ens vam proposar pujar-los tots 6 d’una tirada. No pel premi, sinó pel
recorregut resultant de la unió dels 6 pics que ens semblava d’allò més atractiu.
Aquest any hem volgut donar-hi un quart de volta més al recorregut i a veure si
érem capaços de fer uns quants pics més que l’any passat i des pas fer un “Tato”. Tot seguit us explico en
què consisteix això de fer un “Tato” en
el nostre vocabulari:
...Aquest
mes de juny, quan estàvem fent el tram d’Eufòria entre Ordino i Arcalís, anàvem
veient al rellotge que el valor dels dos primers dígits del desnivell era
superior al dels dos dígits de la distància. A mesura que anàvem avançant,
aquesta diferència s’anava mantenint i ens preguntàvem qui guanyaria si la
distància o el desnivell. Quan ja ens anàvem acostant al final cada cop
semblava més clar que guanyaria el desnivell, fins al punt que quan en Jaume va
veure clar que guanyaria el desnivell em va dir: “Ni el tato, nanu, en aquest desnivell no el guanya ni el tato”.
Efectivament, vam fer 45,8 km i 4.850 m+ (45 < 48). Des de les hores, per nosaltres fer un “Tato” és això. La gràcia de fer
un “Tato” és que és sinònim
de caminar molt. Òbviament, els pendents per poder assolir un “Tato” han de ser més que
considerables, així que poc es pot córrer amb aquests pendents. I això és
precisament el que busquem. Haver de caminar tant com es pugui. Així que acabem
confeccionant el recorregut amb totes aquests premisses:
1.- Un traçat del màxim encant.
2.- Un traçat amb lògica, és a dir, un track “rodonet”
(res de “ratoneres” que donen un munt de voltes en una mateixa zona per acumular
el màxim desnivell).
3.- Pujar un bon grapat de pics.
4.- Fer un “Tato”.
Doncs com és habitual
en nosaltres, amb el gps al canell i amb la “jefa” (La Boira) dirigint l’equip,
en Jaume i un servidor, quan són les 3 h de la matinada, arranquem del poble d’Arans.
Passem pel Coll d’Ordino
amb una lluna gairebé plena. Assolim el Casamanya (1r), on l’inici d’un nou dia,
ens fa posar els guants. 14,9 km i 1.864 m+. De
moment un “Tato” amb tota regla. Fem el Coll d’Arenes i tota la
impressionant carena que uneix els pics de L’Estanyó (2n), La Cabaneta (3r) i
La Serrera (4rt). A Sorteny parem a menjar una mica i continuem.
Pujant per la Vall de
Rialp, a l’esquerra ens queda el Pic de Besalí (5è). Aquest no té Estripagec i
l’any passat no el vam fer. Tot i així, com que no podem deixar escapar la
panoràmica que hi ha en el últim tram de carena fins arribar al pic, l’afegim a
la llista. Baixem a la Portella de Rialp i pugem al Pic de la Font Blanca (6è).
Portem 9:30 h i han passat volant. Com va dir en Josep Pera un dia, “...a
Andorra el sistema mètric decimal funciona d’una altra manera...” i jo
crec que el rellotge també avança molt més ràpid que en la resta del planeta.
Portem prop de 10 h i sembla que faci un moment quan sortíem d’Arans. Que ràpid
córrer el rellotge quan s’està tan a gust, per Déu. 34
km i 4.050 m+. El “Tato” segueix viu!
A Arcalís hi tenim la
base de vida. L’Albet@, que amb la Núria han anat a fer una volta per la zona
coincident amb el nostre recorregut, ens ha deixat la furgo sobre el track per
tal de fer-la servir d’avituallament. Mengem, omplim bidons i continuem. Com
que encara ens queda molta feina, La Boira també té el seu avituallament.
Baixant del Pic de
Cataperdis (7è) tinc una mica de davallada anímica. Se’m ajunta una digestió costosa,
una mica de son que em vol fer la punyeta i que veig q venir que el temps total
que hi haurem d’invertir se’ns en està anant de les mans. Veig que hi estarem entorn
a les 18 h i així li comento a l’Albet@ quan ens creuem. Justament ens creuem en
el meu pitjor moment i l’Albet@ ràpidament se’n adona. Pugem al Pic de la Burna
(8è) i al Pic de Les Fonts (9è) i em torno a refer. Bé, ja tornem a estar en
sintonia. Tot torna a la normalitat. Guay! Seguim!
Un cop als peus de l’últim
pic de la jornada, li dic a en Jaume “Ara sí, que sí. Ara sí que toca posar tota
la carn a la graella”. Ens bevem una Coca-Cola que hem agafat de la
furgo, mengem una mica i encarem la pujada dels Malhiverns que ens fa tractar
al Pic de Comapedrosa (10è) de vostè. I com puja, la mare que el va parir! Fa
una estona quan em parat un moment, La Boira s’ha ajagut i li he dit a en Jaume
que sembla que per fi començàvem a cansar-la. Doncs, els crits d’una marmota
fan que surti disparada de cara amunt com si no hi hagués demà. Rectifico. Això
de començar-la a cansar, res de res... Tela!
De camí cap al Refugi
del Comapedrosa, amb una méteo que no pinta massa bé i un rellotge que se’ns en
ha anat totalment de les mans, decidim fer un petit canvi del recorregut
inicial i, d’aquesta manera, guanyar algun minut. Inicialment des d’Arinsal
volíem pujar fins a les Bordes dels Prats Nous per arribar seguidament al Coll
de Cases, però decidim arribar-hi seguint el GR11, amb la qual cosa ens
estalviem algun m+.
I una jornada així no
pot acabar de qualsevol manera, així que la rematem amb una última pujada des d’Arinsal
fins al Coll de Cases de 500 m+. Aquí, sota una lleu pluja, toca tornar a encendre
el frontal. En Jaume es posa tirar del carro. Menys mal, perquè a hores d’ara
comença a convenir. Menys mal que en Jaume sempre està a punt per tirar del
carro quan convé.
Últim coll del dia. 62,5 km i 6.600 m+. Se’ns escaparà el “Tato”
ara al final?!?! Hòstia, no fotis! Últims metres i tot apunta que el “Tato”
ja és nostre. Tot apunta que el “Tato” no se’ns escapa. I així és,
finalment 65 km i 6.600 m+ i “Tato”
a la saca. Això sí, acabem necessitant 18:37 h per acabar assolint el “Tato”.
Això sí, hem caminat molt, que és el que volíem. Hem gaudit d’un recorregut d’un
gran encant que era el principal propòsit. Hem viscut una altra de les nostres
grans jornades amb en Jaume i La Boira, que és el que sempre perseguim. Com dic
jo, 18:37 h que se’n van directe a la caixa de pi. Qualsevol dia d’aquests
rebentarà ;-)