Nota: Aquesta és una crònica descriptiva de les 18 etapes. A continuació hi haurà una altra crònica de resum de l'experiència viscuda.
Etapa 1, Cabo Higuer –
Elizondo, 66,2 km, 2.502 m D+, 11:28 h:
Sona el
despertador a les 5:00 h, no han passat ni 5 sg i ja sóc de peus a terra,
quines ganes! Esmorzo una mica i a les 5:50 h ja estic en marxa. El primer que
penso és: "collons, com pesa aquesta motxilla!" Són uns 8 kg, crec
que no és massa pes pel que tinc per davant, però la meva esquena no hi està
massa acostumada i córrer amb aquest pes no és gaire còmode.
He sortit
motivadíssim, corro tant com la motxilla em permet. Recordo que en Joel em va
comentar que quan ell va fer el GR11 es va acabar transformant en una bestiola,
així doncs, ja pot començar la metamorfosis!!!
Després de
creuar Hondarribia i Irún i un cop ja estic ficat dins el bosc, penso en el
munt de dies que tinc per gaudir, el munt de muntanyes que tinc per pujar, la
gran quantitat de valls a les que hauré de baixar i em circulen unes sensacions
tant agradables dins meu que crec que al final no voldré que s’acabi...
Veig que si
estic al cas és molt difícil perdre’s, disposo de les marques, el recorregut
del GR11 que porta incorporat el mapa del gps i el track, millor impossible! De
sobte, miro el gps i veig que el GR que estic seguint no és el 11, sort que ho
tenia fàcil amb tants recursos. Resulta que estic súper lluny del track, miro
el mapa i veig que des d’on estic surt un camí que acaba connectant amb el
GR11, la connexió és bastant lluny, però estant on estic, crec que és el
millor. Aquest camí cada cop és més brut, em començo a preguntar si això
realment és un camí, fins que surto a un PR. Ara sí, connexió garantida. Al
final he fet una bona volta, així que a partir d’ara ja em fixaré bé que el GR
que segueixi sigui realment el bo.
Entorn a les
11:00 h arribo a Bera sense aigua i bastant assedegat, així que pregunto per
una font i em refresco de valent. Al sortir del poble veig un cartell que
indica 30 km i 9:40 h fins a Elizondo, 9:40 h? Si tot va bé, espero estar-hi
menys!
Aquesta etapa
és molt de córrer, així que toca córrer. Amb tot el pes a l’esquena costa
bastant, però si no corro una mica no acabaré mai.
Per allà les
14:00 h veig a sota un arbre un ombra boníssima on hi circula un aire molt
fresquet, i, com que m’ho puc permetre, decideixo fer una T10.
Els últims kms
fins a Elizondo se’m fan bastant pesats, les més de 10 hores que porto en
circulació es comencen a notar i les cames comencen a tenir les primeres
dificultats per seguir endavant.
Etapa 2,
Elizondo – Hiriberri, 54,5 km, 2.422 m D+, 11:00 h:
Surto
d’Elizondo enmig d’una espessa boira, de cop em desapareixen les marques del GR
i em preocupa una mica, però vaig a sobre del track, així que, en principi,
imagino que dec anar bé, al cap d’un km aproximadament tornen a aparèixer
novament les marques. Tinc per davant 1.200 m de D+, però les cames de moment
no es queixen de l’esforç d’ahir. Arribo a uns prats molt verds després de
passar per unes fagedes enormes. Després de perdre bona part de l’alçada que
havia guanyat, toca tornar a pujar novament a uns prats d’aquests tant verds,
en aquesta ocasió, la pujada és bastant més empinada que l’anterior.
Abans de
començar la baixada haig de parar a menjar ja que noto que estic molt mancat de
forces. La baixada se’m acaba fent molt dura, una pista molt llarga, fa molta
calor i em quedo sense aigua. Arribo al poble d’Urkiaga, veig una font i me’n
hi vaig de cap. Aquí em refresco, menjo i recupero energia. Estava a punt de
quedar-me a zero.
El tram fins a
Hiriberri és bastant dur, és majoritàriament pista, tant quan puja com quan
baixa. Arribo a Orbaitzeta acaloradíssim, però el primer que em trobo és una
font amb un raig enorme on el meu cap se’n hi va directe. Carrego els bidons a
tope i, sense perdre més temps, surto disparat cap a Hiriberri, l’etapa se’m
està fent molt llarga i em convé que s’acabi aviat.
La pujada fins
al poble és un forn, no circula gens d’aire i no puc parar de beure. En aquests
moments toca tirar de cap, així ho faig i acabo superant aquest tram força bé.
Trepitjo el poble d’Hiriberri just quan són les 17:00 h. La veritat és que no
ha estat una etapa fàcil i de nou he acabat arribant bastant cansat.
Aquest és el track de l'etapa 2.
Etapa 3,
Hiriberri – Izaba, 43,3 km, 1.762 m D+, 8:52 h:
Aquesta nit a
tocat dormir al fronton. La d’avui és l’única nit que no he trobat cap alberg
ni cap refugi on dormir, però una dona del poble em va dir que al fronton s’hi
dormia molt bé i la veritat que no he estat pas malament. Imagino que el
cansament d’ahir m’haurà ajudat a dormir plàcidament.
El fet positiu
d’avui és que m’he tret el sac de dormir de sobre, d’ara endavant ja no el
necessitaré més. A més de desempallegar-me del pes, guanyo un important espai a
la motxilla que tantes dificultats em generava alhora de tancar-la.
El primer tram
és molt bonic, es va pujant fins a uns prats per dins d’un bosc i s’acaba
arribant al cim d’Idorrokia de 1.492 m d’altitud amb molt bona vista. Mica en
mica la cosa va guanyant alçada. De moment les cames estan molt fines i les
sensacions són molt bones.
La baixada fins
a Otsagabia és per dins el bosc, molt ràpida i molt divertida. Avui ja és una
mica més còmode de córrer havent-li tret una mica de pes a la motxilla.
El tram d’Otsagabia
a Izaba és terrible, un total de 15 km tots per pista. Sempre puja i de tant en
tant algun tram de pla. Els trams plans o que pugen poc els corro tots, però
aquest calvari no s’acaba mai. Decideixo parar a fer una T10 a veure si faig un
reset, però unes mosques molt emprenyadores no em deixen dormir. De sobte
arribo a un punt on em passen tots els mals, m’apareixen al horitzó unes
senyores muntanyes a les que m’hauré de començar a enfrontar a partir de demà. Per fi s’acaba la pista i comença una baixada dretíssima per dins d’una fageda preciosa.
Arribo a Izaba a les 15:12 h i de sobte se’m
apareix la segona sorpresa del dia, m’ha vingut a veure la Txell i m’ha portat
un MP4 carregat de música, una companyia que serà d’una gran importància al
anar en solitari durant tot el dia. Com sempre, apareixent la Txell en el
moment més oportú en el lloc més adequat.
Etapa 4,
Izaba – Candanchú, 51,6 km, 3.658 m D+, 11:56 h:
Surto pensant
en que avui ja entraré en el Pirineu de debò. Per davant tinc 1.200 m D+, em
noto les cames una mica cansades, però a mesura que vaig guanyant alçada cada
vegada em trobo millor. Arribo a uns prats des d’on diviso les muntanyes a les
que m’hauré d’enfrontar en el dia d’avui. Em planto als peus d’una paret
totalment vertical i veig que les marques pugen pel mig d’aquesta paret, per
aquí puja el GR??? La pujada és impressionant, són uns 300 m de D+ que s’han de
fer pràcticament tots grimpant. Un cop arribo a dalt el cim de la Peña
Ezkaurri, 2.047 m, decideixo que és un bon moment per asseure’m, menjar una
mica i gaudir de les vistes que feia dies que estava esperant.
Quan arribo al
final de la baixada em trobo a un noi que a dormit en el mateix alberg que jo i
que ha sortit una hora més tard. Em quedo sorprès de trobar-me’l aquí, però resulta
que ell a fet un camí més curt i totalment planer que va pel costat del riu. La
veritat és que no me’n penedeixo en absolut del camí que he escollit.
Després d’un
tram de pista comença el segon coll del dia, el coll de Petraficha. No puja
molt dret, però no té ni un moment de repòs, em trobo força bé i el faig tot
d’una tirada, parant només per agafar aigua al riu. La baixada deixa córrer
perfectament i ho aprofito per anar per feina. Quan arribo al fons de la vall, hi
fa una calor terrible i haig de baixar al riu a refrescar-me.
La següent
pujada se’m travessa per complet. És una pista que no para de pujar i, a més,
fa molta calor. A la que s’acaba la pista decideixo parar a menjar i fer una
T10 perquè em sento realment esgotat. El resultat de la parada és molt positiu
i arranco trobant-me molt millor. La pujada a l’últim coll la faig força bé, em
creuo amb un basc que em diu: "Venga! Leña aquí!" La veritat és que això
em motiva molt.
La baixada fins
a Candanchú és llarguíssima i plena de petites pujades que trenquen totalment
el ritme. La veritat és que em costa molt arribar i quan em sembla que ja em
falta poc, veig que encara haig de tornar a pujar i tornar a baixar vàries
vegades. Arribo pràcticament a les 18:00 h i avui, sense cap mena de dubte, és
el dia que m’és m’ha costat completar l’etapa. Com tots els dies siguin així,
em sembla que les passaré molt canutes...
Surto a les
6:00 h de l’alberg i veig que hi ha molta boira. Entre això, que és de nit i
que les marques del GR són inexistents, em costa una mica encarar correctament
el camí. A la vegada que comença a clarejar el dia, es posa a ploure, nooooo!!!
Per sort, la pluja dura menys de 1/2 hora. Vaig guanyant alçada lentament, em
vaig aproximant a les muntanyes que tinc davant, però no veig cap coll per on poder-hi
passar. Finalment el camí s’enfila de valent i aquí es quan començo a notar el
cansament de l’esforç fet els dies anteriors.
La baixada fins
a les pistes d’esquí de Formigal la faig força ràpid, el corriol està bastant
fresat i ho aprofito.
Fins arribar al
camí que puja cap al segon coll, haig d’anar un tram per carretera, un tram pel
poble de Formigal i un altre tram pel poble de Sallent de Gallego, tot plegat
molt llarg.
Em proposo
arribar al Refugi de Respomuso, 2.200 m, per allà a les 14:00 h i dinar pels
voltants del Refugi. La pujada se’m travessa bastant i haig de parar un parell
de vegades a menjar. Estic veient que cada dia entre les 13:00 i les 14:00 h,
és l’hora crítica que em costa bastant de superar, hauré de mirar de trobar-hi
alguna solució!
Després de
dinar i la corresponent T10, em sento amb força suficient per fer front a l’última
pujada del dia. L’últim tram per arribar al coll de Tebarray, 2.765 m és
impressionant, és realment dret, amb algun punt on fins i tot cal grimpar.
Aquest coll em recorda molt el de Malatra (l’últim coll del Tor des Géants).
Amb tota la tranquil·litat del món, paro a menjar a dalt del coll i em sento
molt feliç de poder veure el que estic veient i de poder fer el que estic fent.
La panoràmica és veritablement espectacular. Al principi de la baixada hi ha importants
clapes de neu que cal travessar. Superada la neu, el camí que segueix és
bastant tècnic i és bastant dificultós corre-hi. Em proposo intentar arribar
abans de les 18:00 h, però m’adono com el temps passa molt ràpid i jo avanço
molt a poc a poc. M’adono que serà impossible arribar abans de l’hora que
m’havia proposat i més difícil encara si no paren d’aparèixer tota l’estona
petites pujades que em fan caminar.
Acabo arribant
a Panticosa a les 18:30 h i tan o més cansat que ahir. De nou penso que com
totes les etapes se’m facin igual de dures, acabaré patint moltíssim! La d’avui ha estat una etapa molt maca, la
més espectacular que he fet fins al moment, això sí, una etapa molt llarga i molt
dura.
Aquest és el track de l'etapa 5.
Etapa 6,
Panticosa – Refugio de Góriz, 44,8 km, 2.888 m D+, 9:35 h:
La pujada al
primer coll de la jornada, Puerto Biello, 2.566 m, és de gairebé 1.000 m de D+.
La faig molt motivat, em sento molt bé de cames i això fa que encara estigui
més motivat, així que tiro amunt tant ràpid com puc. Amb 2 hores sóc al coll,
el punt més alt de l’etapa d’avui, des del coll la vista a banda i banda és
realment impressionant. Miro endavant i miro enrere i de nou penso que realment
sóc molt afortunat de poder estar on estic en aquests moments.
La baixada fins
al Puente de los Navarros és llarguíssima. Al principi, zona força tècnica,
després un tram molt xulo per uns prats verds i finalment una pista bastant
aburrida (com totes les pistes...). De tant en tant va apareixent alguna bona
pujada que fins i tot s’agraeix per trencar la monotonia de la baixada.
Arribo al
Puente de los Navarros a les 11:30 h i com que fins al Refugi de Góriz són uns
16 km i 1.100 m, decideixo que és un bon moment per parar a esmorzar. Fins a La
Pradera d’Ordesa pujo molt bé, però a mitja pujada cap a la Cola de Caballo,
mentre el "baixon" del migdia. Com que ja el conec, començo a
entretenir la ment amb aquelles moments de la travessa que se’m van quedant
gravats i que segurament seran records que em quedaran per sempre més. Anar distraient
la ment, arribo a La Cola de Caballo, aquí dino i decideixo no fer una T10 ja
que estic a tocar de Góriz. Descobreixo un tram equipat amb cadenes que equival
a una excel·lent drecera. El tram és molt dret, però t’evites anar a donar una
bona volta. D’aquesta manera, quan són les 15:35 h em planto a la porta del
Refugi de Góriz. L’etapa d’avui se’m ha donat bastant millor que les dues
anteriors, sí que ha estat més curta i he necessitat menys temps, però les
sensacions han estat molt millors. Sembla que les cames es comencen a adaptar
al pirineu.
Aquest és el track de l'etapa 6.
Etapa 7,
Refugio de Góriz – Parzán, 33,7 km, 1.945 m D+, 7:31 h:
Surto del
Refugi de Góriz i fa bastant de fred, el cel es veu bastant seré tot i que
sembla que hi ha algunes boires que podrien fer una mica la punyeta. El camí de
seguida comença a pujar, no em sento massa bé, però segur que aviat les
sensacions milloraran. A la que comença a fer-se de dia em quedo meravellat amb
l’espectacle que estan veient els meus ulls, estic passant per una zona
realment espectacular. Miro l’altímetre i estic per sobre els 2.700 m
d’altitud, fa molt de fred, així que toca abrigar-se. Passo a través d’un pas
equipat amb cadenes, que guapo!!! Arribo al coll d’Añisclo i la panoràmica des
d’aquí em fa posar la pell de gallina i penso: “Quina zona més ben parida,
m’encanta!!!”.
La baixada fins
a la vall de Pineta és realment empinada, amb poc tros es baixen uns 1.500 m.
El principi és bastant tècnic i costa de córrer, però a mesura que vaig perdent
alçada, el camí va millorant i cada vegada puc córrer més còmode.
Comença la
pujada, cada cop em trobo millor, enrere queden les males sensacions del
principi de la jornada. Miro el rellotge i veig que vaig molt bé de temps, així
que faig una parada per esmorzar tot mirant la zona de la que vinc que m’ha
deixat realment captivat. L’últim tram fins al coll el faig sentint com les
cames em responen amb molta força i això m’anima molt.
El principi de
la baixada és per un prat totalment verd, una autèntica moqueta. Arribo a una
pista, miro el mapa del gps i veig que tinc uns 8 km de pista fins a Parzan,
així que plego els bastons i avall a tota ostia. Entretinc la ment per tal de
que la pista no se’m faci pesada i penso que avui dinaré un cop finalitzada l’etapa,
així que com més corri abans dinaré, avall!!!
A les 13:40 h
s’acaba la feina per avui. Aquesta ha estat, sense dubte l’etapa més suau fins
el moment, així que aprofitar-ho i a descansar tota la tarda. Les sensacions
segueixen millorant, l’adaptació al medi evoluciona correctament.
Aquest és el track de l'etapa 7.
Etapa 8, Parzán – Refugio Estós, 34,1
km, 2.762 m D+, 7:45 h:
L’hora de
sortida de Parzán és a les 6:00 h, la mateixa hora que he començat totes les
etapes anteriors. El primer que penso al sortir és "Cullons, com torna a
pesar aquesta motxilla!!!" M’he passat tota una setmana treient-li pes a
la motxilla i quan ja havia aconseguit que el pes no fos un problema, l’omplo
novament fins al punt que torno a tenir importants problemes per tornar-la a
tancar. La setmana passada el gran Jordi Codina va venir a treballar per aquí i
em va portar una bossa amb roba i menjar. Així que aquí he fet un canvi de roba
i he carregat menjar per 7 dies més (fins al Refugi de Corral Blanc que
repetirem l’operació).
Malgrat els 3
kg de més que pesa la motxilla, pujo direcció al coll d’Ordizeto molt animat,
penso que ja no tornarà a pesar tant aquesta motxilla, ja que la pròxima vegada
només l’hauré de carregar per 5 dies.
La pujada fins
al llac d’Ordizeto és per pista, tot i així, no m’hi capfico en absolut i vaig
pensant en lo molt afortunat que arribo a ser de tenir l’oportunitat de poder
gaudir d’una història tan gran com aquesta.
Arribo al coll
amb unes 2 hores, em trobo molt bé, cada dia estic anant millor i això em fa
estar encara més animat.
La baixada és
molt divertida, l’últim tram és pista, però no passa res, corro ràpid i m’he la
ventilo sense donar-li temps a que es faci pesada.
Al Refugi de
Viadós paro a esmorzar abans d’afrontar els 1.200 m de D+ que tinc per davant.
L’estat anímic segueix pels núvols, estic vivint una cosa molt especial i la
grandesa del Pirineu s’està apoderant de mi. Arribo al coll de Chistau a les
12:45 h, veig que només em falten 4 km pel acabar l’etapa d’avui, així que
m’assento en una pedra a menjar amb tota la tranquil·litat del món i em centro
en que els meus ulls intentin retenir el màxim del que estan veient.
Finalment,
arribo al Refugi d’Estós a les 13:49 h. La d’avui no ha estat una etapa gens
llarga, però sí amb força desnivell i que he pogut resoldre molt bé. Pel que fa
al recorregut, em dóna la sensació que la bellesa de l’etapa cada dia supera la
del dia anterior.
Aquest és el track de l'etapa 8.
Etapa 9,
Refugio Estós – Refugi Conangles, 40,4 km, 2.134 m D+, 8:45 h:
Surto pensant
en que avui ja dormiré a Catalunya. L’estat anímic cada dia està més amunt i
les sensacions cada dia millors. L’inici de l’etapa és en baixada i deixa
córrer molt bé, tot i que amb el pes de la motxilla, segueix sent força molest.
Arribo al fons
de la vall sense excessives dificultats i començo amb molta força els 15 km i
1.500 m de D+ que em separen del coll de Ballibierna. El primers kms fins al
Pont de Coronas són tots per pista i aprofito per anar gaudint del paisatge i
anar pensant en la infinitat de vivències d’aquesta travessa. A partir del pont
de Coronas la cosa es comença a complicar, s’acaba la pista i comença el
desnivell de debò. Noto que les cames estan valentes i aprofito per tirar fort
cap amunt. El desnivell cada cop és més pronunciat, haig d’apretar fort les
dents, però m’encanta. Està molt clar que cada dia em trobo millor i això és la
ostia!!! A dalt el coll
esmorzo tranquil·lament i aprofito per gaudir de les impressionants vistes que
tinc als 360º.
La baixada fins
a Llauset la faig sense problemes i la pujada a l’últim coll del dia, comença
molt dreta, però són poc més de 200m de D+ que es deixen fer molt bé.
El principi de
la baixada és força tècnica i costa bastant de córrer, però faig el que puc. A
mesura que vaig perdent desnivell es pot córrer cada vegada millor.
Creuo la
carretera i ja sóc a Catalunya, quina alegria, ueeeee!!!
Etapa
10, Refugi Conangles – Refugi Ernest Mallafré, 32,7 km, 2.272 m D+, 8:12 h:
La d’avui ha de
ser una etapa tranquil·la ja que té poc més de 30 km. El recorregut el conec
parcialment i és d’una bellesa excepcional, així que a seguir gaudint al màxim.
Surto
animadíssim, això d’haver arribat a Catalunya i tenir ja la meitat del traçat a
la saca fan que estigui molt motivat, doncs, a per totes!!!
La primera
pujada és d’uns 900 m de D+, però la veritat és que això no em preocupa massa.
Vaig pujant pensant en la sort que tinc de poder estar fent aquesta història
tan gran. Em comencen a venir a la ment totes aquelles vivències d’aquest Gran
Recorregut i anar pensant amb això i amb allò, sense adonar-me’n arribo a dalt
del coll.
La baixada és
molt tècnica i amb aigua per tot arreu, amb la qual cosa haig d’anar amb molt
de compte per tal de no prendre mal.
Amb poc més de
3 hores arribo al Refugi de la Restanca. Ara toca pujar fins al Port de Caldes,
un camí que he fet un munt de vegades. Em sento molt bé, les cames cada dia
estan més valentes, sembla que al final s’han adonat que aquí toca pencar cada
dia i s’han acabat adaptant als kms i al desnivell. De la mateixa manera que en
el coll anterior, sense adonar-me’n i sense gaires dificultats, em planto al
Port de Caldes. Són les 10:45 h i ja no em queda gaire feina pel dia d’avui,
així que em puc asseure a menjar sense presses.
La baixada fins
a Colomers la faig la mar d’alegre i ja em queda poc més que pujar al Port de
Caldes.
Miro l’atimetre
i només em separen 400 m de D+, només 400 m? Això està fet, amunt!!!
La baixada fins
al Refugi de Mallafré la faig molt tranquil, vaig molt sobrat de temps i fins
hi tot em plantejo de caminar, però no puc fer una baixada caminant, les cames
em demanen que volen córrer.
Sobre les 14:15
h arribo al refugi, és a dir, tal i com estava previst inicialment, una etapa
molt tranquil·la i que he pogut gaudir al màxim.
Aquest és el track de l'etapa 10.
Etapa
11, Refugi Ernest Mallafré – Tavascan, 43,8 km, 2.905 m D+, 9:35 h:
Surto pensant
que avui quan arribi a Tavascan em veuré amb en Fermí per fer un beure. Fa
molts dies que no estic amb ningú conegut i, al anar sempre sol, ho començo a necessitar.
La baixada fins
a Espot la faig força ràpid i sense deixar de córrer gairebé en cap moment
arribo a La Guingueta d’Àneu. Aquí em permeto el luxe d’entrar en un bar a fer
un tallat. Un bar??? Des del dimarts que vaig sortir de Parzán no havia passat
per cap poble...
Ara tinc una
pujada de 1.000 m de D+ en la que em sento molt bé i la faig molt motivat. Un
cop a dalt el coll em desvio un moment del camí (ara no vindrà d’1 km més....)
per anar a esmorzar a Lo Caubo, un cim des del que hi ha una vista magnífica.
Miro enrere i diviso les muntanyes que he creuat en els últims dies i miro
endavant i diviso les muntanyes que hauré de travessar demà, se’m posa la pell
de gallina!!!
La baixada fins
a Estaon és un corriol molt ràpid i en la pròxima pujada fins al coll de Jou em
trobo molt bé, la faig a un ritme tranquil, però sense parar.
L’última
baixada fins a Tavascan és molt corredora al principi, però cada cop és més
tècnica i costa més de córrer.
Etapa
12, Tavascan – Refugi Comapedrosa, 38,9 km, 3.871 m D+, 9:57 h:
Avui tinc la
sort d’estar acompanyat per en Joan i l’Adrià que han vingut des de
Castellterçol a donar-me un cop de mà.
La primera
pujada del dia, tot i començar molt dreta, la fem amb molta alegria. Després
d’11 dies anar totalment sol, això de poder anar xerrant i explicant la
infinitat d’anècdotes i històries d’aquest GR, és tota una novetat. Després
d’un tram pla, la pujada, que és d’uns 1.200 m de D+, continua per una pista i
acaba en un corriol. Fa un aire força fred i la sorpresa és que a pocs metres
del coll de Tudela, veiem que l’herba està gebrada i això que estem a finals
d’agost.
Arribem al coll
sense masses problemes i un sol radiant ens dóna la calor que estàvem esperant.
La baixada fins a Àreu és molt divertida, és tota per un corriol totalment
corrible que baixem molt ràpid i en un moment ens plantem al poble.
A Àreu ens en
anem al bar del càmping a fer un tallat i a buscar quelcom que porti xocolata
pels meus acompanyants.
La pujada fins
al pla de Buet és molt plàcida, ens allunyem una mica del camí, però anant una
estona per bosc a través acabem recuperant el camí correcte. La resta de la
pujada fins al Refugi de Baiau, va guanyant alçada molt lentament i es deixa
fer molt bé. A mitja pujada ens assentem una estona al costat del riu a menjar
i a fer petar la xerrada. A mesura que ens anem aproximant al Refugi la
panoràmica cada cop és més espectacular.
L’Adrià es
queda al Refugi i en Joan m’acompanya fins a dalt el coll. L’últim tram té un
pendent pròxim al 50% que fa esgarrifar. En poc més de 400 m de
recorregut és puja un desnivell de 200 m. Tot i ser molt dret aquest últim
tram, el fem molt bé tot comentant que aquests tipus de colls són molt ben
parits. Al arribar al coll apareix el Comapedrosa just al davant, de nou una
vista extraordinària!!!
La baixada fins
al Refugi de Comapedrosa és la mateixa que es fa per La Ronda dels Cims i que
conec força bé. La faig molt tranquil·lament, amb tota la calma del món i quan
són pràcticament les 16:00 h finalitzo l’etapa d’avui. Una etapa relativament
dura, però d’una grandíssima bellesa.
Aquest és el track de l'etapa 12.
Etapa
13, Refugi Comapedrosa – Refugi Malniu, 56,2 km, 3.959 m D+, 12:41 h:
Si l’etapa
d’ahir portava per nom Joan i Adrià, la d’avui portarà per nom Marc Llucià.
A diferència de
la resta de dies que he començat a les 6:00 h, avui començo a les 5:00 h, ja
que estic convençut que l’etapa d’avui serà la de major duresa, sense cap mena
de dubte! Per què serà que territori andorrà és sempre sinònim de duresa???
A les 4:55 h
surto del Refugi, poso el gps en marxa i ja veig que puja en Marc, sí, sí, fins
a la mateixa porta del Refugi, això sí que és acompanyament de qualitat!
Baixem fins a
Arinsal i jo no paro de xerrar en tot el camí, porto 12 dies, 12 dies en els
que hi ha un munt de coses per explicar. En Marc s’ha estudiat el track i sap a
la perfecció el camí que hem de seguir, pel que sembla doncs avui no m’hauré de
preocupar gaire del gps, quin descans!!!
Sense ni
adonar-nos-en ja estem pujant el coll d’Ordino i amb un tres i no res ja som a
Encamp. Portem ja 5 hores corrent i han passat volant, quin luxe!!! Abans de
començar la Vall de Madriu parem a menjar uns entrepans que ha portat en Marc i
quin entrepà més bo, un altre gran luxe del dia d’avui!!!
En Marc parla
amb la seva dona i queden a les 14:00 h i em diu que em podrà acompanyar fins a
les 13:00 h i després girarà cua per anar a complir amb les responsabilitats
familiars, que no són poques...
Avui les cames
sembla que vagin soles, justament avui que és l’etapa que des d’abans de
prendre la sortida sempre ha estat la que m’ha fet més respecte. Recordo
l’última vegada que pujava per aquest camí en La Ronda dels Cims del 2012 i com
m’hi arrossegava i avui, tot i portar més de 500 km en els últims 12 dies, les
cames van amb una alegria que és massa, estic al·lucinant!
Quan el
rellotge marca les 13:00 h i falta poc per arribar al Refugi de l’Illa, en Marc
ha de marxar. Moltes gràcies, Marc!!! No et pots arribar a imaginar l’empenta
que m’ha donat tenir-te al meu darrera per travessar pràcticament tot
Andorra!!!
Segueixo en
solitari i amb un moment em planto al coll de Vallcivera, baixo ràpidament i
abans de començar el pròxim coll, m’assento sobre una pedra a menjar-me un altre
entrepà d’en Marc.
L’últim coll el
faig amb molta alegria, la veritat és que no puja massa dret, però tampoc dóna gaire
treva. Arribo a dalt el coll i de nou un altre espectacle davant els meus ulls.
En aquests moments un calfred em recorre tot el cos, és impressionant el que
estic vivint. Baixo força ràpid i baixo amb una sensació de llibertat total,
per un moment em sembla que no pugui ser possible, però sí, sí, estic vivint
una història molt gran.
Els últims kms
per arribar al Refugi de Malniu se’m acaben fent bastant durs del previst, hi
ha una sèrie de pujades que no m’esperava i el desnivell acumulat a les cames
comença a passar factura.
Arribo a les
17:37 h realment cansat, però amb molta satisfacció d’haver superat un punt
molt important i amb la sensació d’haver fet una gran feinada.
Aquest és el track de l'etapa 13.
Etapa
14, Refugi Malniu – Refugi Corral Blanc, 45,4 km, 1.782 m D+, 8:30 h:
L’etapa d’avui
és una etapa molt assequible i que crec que no em donarà masses problemes. El
fet important del dia d’avui és que al finalitzar l’etapa al Refugi de Corral
Blanc em trobaré amb els meus pares, que fa dos setmanes que no veig, i em
portaran roba i menjar.
El camí comença
per dins el bosc, vaig seguint les marques de GR, però al cap d’una estona, a
la que miro el gps, veig que m’estic allunyant molt del track. És possible que
aquestes marques siguin les bones, però com que és de nit i no ho tinc clar,
opto pet fer marxar enrere i seguir el track. Durant una estona vaig seguint el
track, però sense anar per un camí definit, més aviat estic anant com puc pel
mig del bosc. Finalment i amb la claror del dia, surto a un prat i acabo
recuperant les marques.
Tot baixant
direcció a Puigcerdà em trobo un home que està dormint al costat d’una pedra de
qualsevol manera. Està molt emprenyat i diu que aquest GR11 és una merda, que
està molt mal marcat i que vol plegar. Jo l’intento animar i li dic que a 5 km
té el Refugi de Malniu, quan sent la paraula Malniu li canvia la cara i sembla
que s’anima una mica...
L’arribada a
Puigcerdà és per carretera, està clar que córrer per la carretera no m’agrada
gaire, però que hi farem, entenc que no hi ha una altra opció.
A Puigcerdà
entro en un bar i faig un tallat, són les 8:30 h i avui ja me’l he guanyat.
Tant la pujada
al coll de la Creu de Maians com la posterior baixada és per una pista bastant avorrida,
però entretinc la ment amb la infinitat de vivències d’aquest GR i no m’hi
emprenyo gens.
Abans de
començar l’última pujada cap al Refugi de Corral Blanc, m’assento a menjar i
agafar forces per una pujada que conec perfectament. Em sento una mica cansat,
però amb forces suficients per pujar a bon ritme, són uns 500 m de desnivell
positiu que els acabo fent amb molta alegria i en menys d’una hora. Quan són
les 14:30 h arribo al Refugi. La d’avui no és una de les etapes que més m’ha
agradat. Molta pista, fins hi tot uns kms per carretera i molt poc corriol,
però està clar que amb més de 800 km hi ha d’haver una mica de tot...
Aquest és el track de l'etapa 14.
Etapa
15, Refugi Corral Blanc – Refugi Ulldeter, 27 km, 2.354 m D+, 7:32 h:
Surto amb un
cert sentiment d’enyorança. Avui és l’últim dia d’alta muntanya i avui serà
l’última nit, després d’un bon grapat, que dormiré en un refugi entorn als
2.000 m. Així que avui penso fer un bon acomiadament de l’alta muntanya. El
recorregut oficial del GR11, del Refugi de Corral Blanc, va fins a la Font de
l’Home Mort, baixa a Queralbs per pujar fins a Núria i saltar cap al Refugi
d’Ulldeter. La variant que ja fa dies que tinc pensada consisteix en des del
Refugi de Corral Blanc anar al Pas dels Lladres, Puigmal, Olla de Núria fins al
Nou Creus, Pic de L’Infern, Pic del Freser, Bastiments i al coll de la Marrana
connectar de nou amb el GR11.
La pujada al Puigmal
la faig molt tranquil, se que avui tinc una etapa molt curta i sense córrer
gaire arribaré d’hora. Un cop a dalt el cim, m’hi assento com fa temps que no
feia. Miro endavant, miro enrere i avui l’horitzó m’impressiona moltíssim més
que les altres vegades que he estat assentat aquí mateix on sóc ara. M’ho prenc
amb tota la calma i gaudeixo d’una alta muntanya que se’m està a punt d’acabar.
L’Olla la faig
molt tranquil a les baixades em proposo fins i tot de no córrer, però m’és
impossible, a la que ve baixada les cames se’m posen a córrer soles.
Un cop al Pic
de l’Infern em torno a asseure a menjar i se’m acaba posant la pell de gallina.
Quina sort que tinc de poder fer el que estic fent, de viure el que estic
vivint, de sentir el que estic sentint... Estic establint una connexió amb la
muntanya que crec que mai havia establert.
Faig el Freser,
el Bastiments i la baixada fins al Refugi d’Ulldeter amb una eufòria total, la
sensació de llibertat s’està apoderant de mi. Em lligo el pals a la motxilla,
una cosa que m’encanta, i baixo tant ràpid com puc, no tinc cap pressa, però
necessito sentir la sensació com si estigués volant. Em sembla que tants dies
tot sol a la muntanya m’estan començant a afectar... Entorn a les 14:00 h
arribo al refugi, així que tinc tota una tarda per descansar i seguir vivint al
màxim.
Aquest és el track de l'etapa 15.
Etapa
16, Refugi Ulldeter – Beget, 35,4 km, 937 m D+, 5:57 h:
Avui surto més
eufòric que mai. Ja començo a estar molt a prop del Cap de Creus, l’etapa
d’avui és presenta molt plàcida, les cames estan cada dia més adaptades al
medi, però el que realment desperta la meva eufòria és que avui veuré a la Txell
després de gairebé dues setmanes.
En un principi,
avui no caldria sortir a les 6:00 h, però prefereixo seguir amb el mateix
horari d’inici des del dia que vaig començar. Baixo fins a Vallter, haig
d’agafar un corriol paral·lel al riu, però vaig seguint el track i veig que
aquest m’està fent anar tota l’estona per la carretera. Per 3 o 4 km no m’hi
capfico i tiro avall a bon ritme.
Arribo a
Setcases poc després de les 7:00 h, veig un bar obert i entro a fer un tallat.
La dona del bar es posa les mans al cap quan li dic que vinc d’Ulldeter i que
amb un parell de dies seré al Cap de Creus, la dona em diu que no potser, que
la gent hi està entre 6 i 8 dies. Quan veu les dimensions de la meva motxilla,
encara ho entén menys, "però on vas amb aquesta motxilla tant petita? En
la pròxima pujada que et trobaràs, ja no correràs tant, ja ho veuràs!".
Doncs res, caminarem i ja està.
Faig la pujada
al coll de Liens motivadíssim, em sento molt bé, em sento amb molta força a les
cames i amb moltes ganes de fer kms. Arribo al coll sense dificultats i començo
la baixada corrent amb molt bones sensacions.
Sobre les 10:00
h sóc a Molló, veig que arribaré molt d’hora a Beget, però millor, així
aprofitaré per fer un bon descans aquesta tarda que demà m’espera una jornada
amb molta feina. El camí fins a Beget és molt xulo, un corriol que va pel
costat del riu que es deixa córrer molt bé.
Tal i com
estava previst, una etapa molt plàcida, de molt bon fer, corrent amb molta
alegria i minuts abans de les 12:00 h ja sóc a Beget.
Aquest és el track de l'etapa 16.
Etapa
17, Beget – La Vajol, 67,7 km, 3.431 m D+, 13:55 h:
En vista que el
GR passa per Sant Aniol d’Anuja, decideixo fer una variant amb un recorregut
que segur que serà més bonic que el del GR. Des de Beget pujaré al cim del
Comanegra i baixaré fins a Talaixà. Aquesta variant tindrà més o menys la
mateixa distància i uns 600 o 700m més de D+, però a aquestes alçades no vindrà
pas d’aquí i la bellesa d’aquest itinerari s’ho mereix.
Arribo al cim
del Comanegra i em sento molt feliç, estic molt content d’haver pujat fins aquí
i em considero un autèntic afortunat de poder gaudir com estic gaudint.
Arribo a Sant
Aniol d’Anuja i m’assento al costat de la font a esmorzar tranquil·lament. M’ho
prenc amb molta calma, això s’està acabant i cal gaudir-ho al màxim.
Quan començo a
pujar direcció al coll de Bassegoda, miro el gps i veig que encara em falten 42
km i ja passen uns minuts de les 11:00 h (aquesta variant ha estat d’uns quants
kms més del que havia previst). Faig càlculs i veig que si no m’espavilo
arribaré més tard de les 20:00 h, així que decideixo que toca apretar de
valent. Apreto fort i les cames responen més que bé, provo d’apretar una mica
més i les cames segueixen responen a la perfecció, m’encanta!!!
La baixada fins
a Albanyà és tota per pista, fa una calor terrible i no es fa gens fàcil
córrer, però les ganes d’arribar a Albanyà i parar a dinar em fan tirar a
endavant.
En el inici del
tram d’Albanyà a Maçanet de Cabrenys, hi fa moltíssima calor i m’està costant
bastant avançar, tot i així, aconsegueixo entretenir la ment i superar aquest
mal moment. Una mica abans d’arribar al coll miro a la meva dreta i veig per
primera vegada el Mediterrani, de sobte un calfred recórrer el meu cos de dalt
a baix.
Ja amb menys
calor i recuperat de les males sensacions, arribo a Maçanet de Cabrenys. Aquí
entro a una botiga a comprar un parell de peces de fruita i una Coca-cola, fa
molts dies que no en bec i crec que em pot ser un bon estimulant.
Només em
separen uns 6 km de La Vajol i uns 300 m de D+. Això ja ho tinc, si no passa
res, poc després de les 19:00 h arribaré al meu destí. Vaig seguint el track i
les marques del GR fins que de sobte, en la carretera per la que vaig, em trobo
una creu que em fa girar a la dreta, això difereix del track, però segur que
serà una variant per evitar la carretera. Vaig seguint les marques de GR que
van tirant cap avall i cap a la dreta. Veig que cada cop m’estic allunyant més
de La Vajol, però confio que en qualsevol moment el camí girarà a l’esquerra i
començarà a pujar. Arriba un trencant, aquí és on espero que el camí giri en la
direcció desitjada, però el gir és just al contrari del desitjat i segueix
baixant. Miro el mapa i veig que vaig que el camí que estic seguint cada cop
s’allunya més de La Vajol. Al final, decideixo girar cua. Veig en el mapa que
hi ha un camí que connecta amb la carretera per on passa el track. De sobte, em
trobo una tanca d’una propietat privada que de nou em fa girar cua. Després de
gairebé una hora, torno a ser de nou a la carretera que les senyals de GR m’han
fet abandonar. Miro el rellotge i veig que si no m’espavilo no arribaré abans
de les 20:00 h i això podria suposar que no pugui comprar menjar per demà.
Decideixo donar-ho tot i no deixar de córrer fins al final de l’etapa. El camí
no deixa de pujar, però com que és carretera es pot córrer bé, així que sense
deixar de córrer ni un sol moment, arribo quan són les 19:54 h.
Aquest és el track de l'etapa 17.
Etapa
18, La Vajol – Cap de Creus, 91,4 km, 2.816 m D+, 18:42h:
Ja fa dies que
ho tenia clar, si arribava bé de cames a La Vajol, faria les dues últimes
etapes d’una sola tirada per tal d’arribar al Cap de Creus a l’hora de la
sortida del sol. Com que cada dia m’he anat trobant millor i ahir vaig arribar
de conya a La Vajol després d’una molt bona etapa de més de 60 km i més de
3.000 m de D+, doncs endavant amb aquest 2x1.
Avui no sortiré
a les 6:00 h com els 17 dies anteriors, sinó que per tal de veure la sortida
del sol al Cap de Creus, haig de sortir quan més tard millor. Així que sortiré
a les 8:30 h per tal de ser entre les 21:00 i les 22:00 h a Llançà on hi soparé
i amb tota la calma faré els últims 25 km. Avui no caldrà córrer gaire, avui és
l’últim dia i m’ho podré agafar amb molta calma. Si corro més del compte,
arribaré massa d’hora i m’hauré d’esperar a per veure sortir el sol.
Baixo cap a La
Jonquera amb una alegria que se’m emporta. A mitja baixada em trobo una pujada
que em trenca el ritme, però que no em preocupa en absolut. De cop arribo a la
zona cremada l’estiu passat. La veritat és que és molt trist veure la vegetació
cremada, tot i així s’ha de dir que la majoria d’alzines han rebrotat en la
seva totalitat, el tronc està negre, però les branques estan plenes de fulles
ben verdes.
Arribo a La
Jonquera i m’estresso bastant amb tanta gent i tants cotxes, feia molts dies
que no veia tant de trànsit. Em menjo un entrepà en un bar i segueixo amunt. La
pujada des de La Jonquera és també per la zona cremada, hi fa molta calor i no
hi ha cap ombra. No és fàcil afrontar aquesta pujada, però dins meu hi ha una
enorme energia que s’ho emporta tot per davant. Arribo a dalt el coll i m’aturo
un moment per mirar d’on vinc i cap on vaig, aquesta serà una de les últimes
vegades que ho podré fer. Veig que la baixada és llarga i tota per pista a sota
d’un sol que pica amb força, així que em poso la música a tota ostia i avall!!!
Des de Requesens
em separa una pujada de 300 m de D+, miro el rellotge i veig que puc fer
aquesta pujada i parar a dinar. Així ho faig, dino a l’ombra d’unes alzines i
fins hi tot em permeto el luxe de fer una T10.
El tram fins a
Vilamaniscle és duríssim, tot per pista, fins hi tot hi ha uns 4 o 5 km per una
carretera amb força trànsit. Vaig una estona sense aigua, però per sort, quan
ja començo a estar bastant apurat, em trobo una font i bec tot el que fa estona
que hauria d’haver begut. Aquest tram el faig tot pràcticament corrent ja que
m’interessa passar-l’ho el més aviat possible.
Arribo a
Vilamaniscle entorn a les 18:30 h, em compro un parell de préssecs i un parell
d’Aquarius i aconsegueixo recuperar forces.
Amb el sol que
ja va a la baixa, unes cames que segueixen amb molta força i un estat anímic
que va a l’alça, arribo a Llança a les 20:00 h. Decideixo aprofitar l’estona de
llum del dia que em queda i enlloc de sopar a Llança com tenia previst, soparé
a El Port de Selva.
Pujant a Sant
Pere de Rodes vaig com una moto, les cames em van soles i, quan més pletòric
estic, em truca el grandíssim Jordi Codina i em diu que ha vingut a
acompanyar-me els últims kms fins al Cap de Creus, això serà la ostia!!!
Al arribar a
Sant Pere de Rodes, i en mig de la foscor, em trobo en Jordi, quin moment més
emotiu i quina alegria. Sopem amb en Jordi al Port de la Selva amb tota la
calma del món. Decidim anar plegats fins al Cap de Creus i, com que arribarem
molt d’hora, tindrem temps de tornar corrent fins al Port de la Selva a buscar
el cotxe per anar de nou fins al Cap de Creus a veure la tan somiada sortida
del sol.
El tram fins al
Cap de Creus és d’uns 13 km que passen sense ni adonar-me’n. Tinc infinitat
d’històries per explicar i en Jordi ganes d’escoltar, així que ens passem tota
l’estona comentant la grandesa d’aquest GR11. De sobte veiem el far del Cap de
Creus i una vegada més un calfred travessa tot el mus cos.
I ja està,
passem pel costat del far i afrontem els últims metres que ens separen del mar.
Anem seguint les marques del GR fins que se’ns acaben perdent enmig de la foscor.
Sento el soroll de l’aigua del mar, de nou, pell de gallina!!! Ara sí que ja
està, ara sí que no hi ha més terra per seguir avançant, quan són les 3:09 h,
toco l’aigua del mar amb uns sentiments impossibles de descriure...
Tornem al far i
tenim la sort de trobar uns pescadors que ens donen aigua, la nostra salvació,
estem totalment secs!!!
Mirem el
rellotge, són les 3:22 h, fem números i si tardem el mateix que venint, ens
anirà molt just per arribar de nou al Cap de Creus a temps. Així que ja ens
podem espavilar. Anem tan ràpid com les cames em permeten. Estic al·lucinant
amb la força que hi ha encara a les meves cames, està claríssim que és gràcies
a la companyia d’en Jordi, però igualment és al·lucinant. Ho dono tot, vaig al
límit, però les sensacions són més que excel·lents!!!
Arribem al Port
de la Selva a les 5:30h. Anant hi hem estat unes 3 hores i tornant tan sols 2
hores, aquesta és la mostra de l’apretada que em fotut en el camí de retorn.
Moltes gràcies, Jordi per estar al meu costat en aquests moments tant importants!!!
Agafem el cotxe hi tornem cap al Cap de Creus. Ens em d’esperar
una estona al cotxe que aprofitem per dormir i quan ja comença a despuntar el
dia, baixem de nou fins on no hi ha més terra per avança. Assentat amb els peus
dins l’aigua del tant desitjat Mediterrani, miro l’horitzó per última vegada en
aquest trajecte i quelcom em diu que he fet la feina ben feta.
Aquest GR11 es mereix un gran
final i de millor manera no pot finalitzar. Em trobo aquí, al Cap de Creus, acompanyat
dels que més estimo, què més puc demanar??? Moltes gràcies a tots per la vostra
empenta!!!
Aquest és el track de l'etapa 18.