dimecres, 24 d’agost de 2022

Amo i senyor de les meves decisions!

No voldria ser pesat ni reiteratiu amb les meves entrades, tampoc vull estar fent el ploramiques. És sols una forma més de practicar l’escriptura a mà (una de les meves “lleus” dificultats a resoldre), de fer treballar el meu sistema cognitiu i de deixar constància que el què estic vivint no és més que un pur aprenentatge per trobar l’escapatòria d’aquest maleït atzucac en el que, de sobte, m’hi he vist atrapat. De pas, qui sap, potser també pot servir d’ajuda a algú que estigui passant per una situació similar.

El què està clar en aquesta partida és que les fitxes que m’han tocat són les que són i amb això no hi ha res a fer. Ara bé, el què també és absolutament cert és que jo soc amo i senyor de les meves decisions i del què fer amb aquestes fitxes. Per tant, aquí el què és realment decisiu no són les fitxes com a tal, sinó el què jo decideixi fer-ne amb elles.

Una altra absoluta certesa és que el camí que jo decideixi seguir és el meu camí, òbviament i afortunadament (i aquesta és una enorme sort que tinc), en aquest camí sempre he disposat i disposaré d’una valuosa companyia. D’altres caminaran al meu costat, però ningú podrà caminar per mi. El meu camí l’hauré de caminar jo. Dit això, queda clar que el desenllaç d’aquesta partida està totalment a les meves mans. Tot dependrà de les decisions que prengui i del camí que esculli. El què crec que és importantíssim tenir present a l’hora de prendre decisions és que aquestes han de ser un reflex de les teves esperances, mai de les teves pors. Perquè com va dir Osho: “La vida comença on la por acaba”.

Mirant enrere i amb una bona perspectiva m’adono que un dels principals elements que dificulten el avançar adequadament és la maleïda paciència. Sempre primant la immediatesa i el voler els resultats per ja mateix i, òbviament, això no ajuda gens, sinó tot el contrari.

En aquesta vida res és casual i, quan més ho necessitava, es va creuar en el meu camí aquesta frase tan breu com contundent: “No renuncies ni te rindas, todo lo grande toma tiempo”. Una veritat irrefutable. Així que com que em trobo en front a un dels assumptes més grans de la meva vida, caldrà donar-li tot el temps del món per la seva resolució i, sobretot, tenir molt present que aquest no serà pas poc.

La veritat sigui dita, n’estic aprenent un munt de coses d’aquesta partida que fa dies que estic jugant. Val a dir, que moltes de les coses que he après, han estat fruit d’un previ error. Així que els errors també tenen el seu valor i com va dir en Haruki Murakami: “Quan surtis d’aquesta tempesta, no tornaràs a ser la mateixa persona que hi va entrar. D’això es tracta aquesta tempesta”. Així que només hi ha una opció possible i és que d’aquesta tempesta en surti una millor versió de l’antic Salvador.

També vaig llegir una frase molt potent, però alhora, per mi, molt difícil de portar a terme: “Es necesario hacer menos cuando estás lidiando con más”. Aquest ha estat un altre dels meus grans errors. Voler fer més i més per tal de resoldre abans aquest assumpte i no per voler córrer més s’arriba abans.

Doncs res, m’agradaria que en aquesta petita crònica (una mica diferent a les que redactava per compartir l’experiència d’una cursa) hagi transmès tot l’optimisme, tota la meva positivitat i, malgrat tot un munt de malgrats (purament anecdòtics), confirmar que veig la llum al final del túnel. La llum és infinitament minúscula i desconec totalment la distància que me’n separa i el temps que em pot suposar arribar-hi, però amb l’absoluta certesa que si segueixo avançant en el camí correcte, prenent les decisions encertades i sempre amb la vista posada entre cella i cella a aquesta minúscula llum, un bon dia hi arribaré.

Ja per anar tancant aquesta entrada, un parell de sentències totalment indiscutibles:

1.- Ets molt més fort del que et penses (això m’ho dic a mi mateix, però és aplicable a tothom).

2.- Caldrà deixar anar la vida que tenia planejada per poder rebre a canvi la vida que m’està esperant. Que, de ben segur, acabarà sent millor.

Finalment compartir un vídeo que quan al vaig veure m’hi vaig sentir totalment identificat, primerament pel fet d’anar per terra una i altra vegada, però sobretot pel desenllaç, que serà el mateix que jo acabaré tenint.



I per posar fi a aquesta entrada, afegir una cançó de Green Valley en la que la seva lletra és la meva filosofia de vida.



dilluns, 9 de maig de 2022

Fer front a la partida amb molt males fitxes...

 ...de moment, seguim escrivint les cròniques prèviament a mà per tal de seguir practicant l’escriptura, una altra de les petites dificultats a solucionar...

Quan vaig iniciar aquesta nova partida, sabia que no tenia bones fitxes, però l’optimisme que sempre m’acompanya, unit a un munt de males partides a les que ja havia fet front abans i que, d’una manera o altra, sempre n’havia acabat sortint victoriós, em van fer creure que aquesta no era més que una altra mala partida a resoldre.

L’estratègia des d’un principi estava molt clara, de fet, és la mateixa estratègia que vaig començar a utilitzar des de que vaig començar a tenir ús de raó i que mai m’havia fallat. Màxim treball, màxim esforç i una impecable disciplina, acompanyada sempre de grans dosis de perseverança. Malgrat totes les dificultats, malgrat totes les adversitats, malgrat tots els malgrats, una absoluta confiança en mi mateix, una absoluta certesa de que aquesta partida era meva i una victòria sempre present entre cella i cella, m’obrien camí en un dels més pedregosos pels que mai havia transitat.

Ara, amb una mica de perspectiva, m’adono que unes excessives expectatives, el voler fixar un termini de recuperació (massa precipitat) i una falta de paciència, m’han acabat jugant una mala passada. Aquest conjunt de factors m’han tret de les meves caselles i m’han restat una bona dosi del meu optimisme. Afortunadament, un constant buscar noves opcions i alternatives i un no parar mai d’intentar trobar el camí de sortida d’aquest maleït atzucac, m’han retornat el bri d’esperança que se’m havia volgut escapolir.

Fer passos enrere no agrada a ningú. Però, sens dubte, en ocasions és necessari fer un pas enrere per poder acabar fent-ne un parell endavant.

Està clar que les lliçons a la vida se’t repetiran una i altra vegada fins que les acabis aprenent. I, ara, de nou, estem plenament immersos en aquesta fase d’aprenentatge. Bé és cert que a mesura que passen els anys es fa més dificultós aprendre (no és el mateix quan ets un nen que quan tens 40 anys), però no hi ha res més poderós que la voluntat. Per tant, mentre hi hagi una immensa voluntat per sobre de tot, les dificultats en l’aprenentatge no seran més que una pura anècdota.

Així que toca afirmar que totes les experiències de la vida són pur aprenentatge. La vida són etapes. Si estàs vivint una etapa difícil, cal recordar que no és més que això, una “etapa”, és temporal i tot acaba passant. Però aquí l’important és no deixar passar aquesta “etapa” sense aprendre. Sense créixer. Sense madurar. Sense fer-te més fort. Sempre hi ha alguna cosa bona en cada “etapa”. Així que no en queda altra que agrair tot el que et succeeix a la vida, són tot plegat una suma d’experiències per aprendre i evolucionar.

Ara bé, reflexionant a fons, actualment estic absolutament immers en una “etapa” de “prova i error”. Que dit clarament, es podria traduir com a que estic aprenent a aprendre. Però el més dur, és haver d’aprendre un munt de coses que ja sabies fer. El què està clar és que ploriquejar no aporta res. De manera que és qüestió de rescatar l’optimisme d’on sigui i per fer-ho, faré ús d’una frase que m’encanta de l’escriptor Henry David Thoreau que diu: “El preu de qualsevol cosa és la quantitat de vida que ofereixes a canvi”. Per tant, com el que desitjo amb totes les meves forces és restablir el percentatge més elevat d’en Salvador d’abans de la parada, conscient de que això té, probablement, el preu més alt que mai he hagut de pagar, no en queda altra que oferir tota la meva vida a canvi. Tota la meva lluita. Tot el meu esforç. Tota la meva tenacitat. Tota la meva voluntat. De fet, hi ha qui diu que: “Mai és tard per anar a per noves fites, escriure una nova història o per deixar de somiar i començar a viure”. Doncs som-hi, a per totes, a deixar de somiar i a començar a viure aquesta nova història que ara toca escriure.

Com va dir en John Lenon: “Tot estarà bé al final. Si encara no està bé, no és el final”.

Així que si soc capaç d’armar-me d’una quantitat ingent de paciència, fixar la mirada permanentment endavant i no mirar enrere (tot plegat, possiblement, el més dificultós d’aquesta lluita), la victòria d’aquesta tan enrevessada partida, sense cap mena de dubte, serà meva.

Ja per finalitzar aquesta “pallissa” de crònica, posar una cançó de la Gemma Humet, que sempre que l’escolto, m’aporta aquell bri d’esperança i confiança necessaris per quan la cosa es torça i els moviments  de les fitxes no donen els resultats esperats i, malgrat tot, poder seguir creient en la victòria:

Tu vas lluitar

divendres, 28 de gener de 2022