La crònica que començo a escriure no és una crònica qualsevol, sinó que és la crònica d’una cursa tant i tant emotiva que ha estat capaç d’arribar-me al fons del cor i de la que me’n queda un tant bon record que estic convençut que mai oblidaré. M’esforçaré al màxim per tal de transmetre tot el que vaig viure i vaig sentir, a veure si aconsegueixo transportar-vos a vosaltres també a la Vall d’Aosta. Com que una sola crònica resultaria molt llarga, en faré una per cada etapa i espero que d’aquesta manera es faci més amena la lectura.
Doncs bé, el diumenge 11 de setembre em llevo sent molt conscient que la cursa que començarà al cap de poques hores té un format totalment nou per mi, mai he afrontat un repte d’aquestes característiques i això em genera infinitat d’interrogants. Ara bé, el convenciment de les meves possibilitats també em dóna una fortalesa imprescindible per afrontar un viatge que sé quan comença, però no quan finalitzarà, dijous, divendres, dissabte...
Sortim a les 10:00h. Una sortida especialment emocionant en mig del crits d’ànim de la gent, fins i tot veig un corredor a plorar de l’emoció. Sóc conscient que el ritme serà molt important, els excessos es poden pagar molt cars, per tant, avui toca anar un punt per sota d’una cursa de 160km i dos punts menys que en una cursa de 80km. Durant els primers kms són infinits els pensaments que circulen pel meu cap, però decideixo que de moment toca deixar aparcat pensar en el final (està massa lluny...) i pensar només a curt termini, coll a coll i etapa per a etapa.
El primer coll a superar és el Col Arp, 2.571m, el seu ascens és molt plàcid fent-lo a un ritme suau i al arribar a dalt, el primer regal de la cursa, una panoràmica espectacular de la Vall d’Aosta, impressionant, de veritat!!! La baixada que ens ha de portar fins a La Thulie és de més de 10km i amb la por que l’excés de velocitat en el descens em pugui passar factura als quàdriceps més aviat del desitjat, decideixo baixar corrent, però aixecant el mínim possible els peus del terra per tal de minimitzar l’impacte. A part dels 24.000m de desnivell positiu, també n’hi ha 24.000m de negatius dels que ningú en parla, però que hi són. De tant en tant m’avança algú que en absolut sembla que tingui una cursa de 330km per davant, però jo a la meva.
El Passo Alto, 2.857m, és el segon coll de la jornada. Fins el Refugi Deffeyes, 2.500m, vaig darrera el dorsal 52 (finisher del 2010 en la posició 52) com que aquesta posició em genera molt respecte, no m’atreveixo a avançar-lo encara que el seu ritme sigui una mica inferior al que m’agradaria. L’últim tram d’ascens al coll s’enfila una mica, però es deixa fer bé i de nou la vista des del coll és veritablement espectacular, des d’aquí ja es veu el primer dels “Géants” del Tor, el Rutor, 3.486m, formidable!!! La sorpresa al baixar pocs metres del coll és trobar-me una senyal d’obres i un compressor “gegant” amb el que havien estat trencant unes enormes roques i col·locant-les bé per tal de facilitar-nos el pas en un tram un tant tècnic. Sí, sí, un compressor a més de 2.800m d’altitud per nosaltres, sense paraules...
En l’ascens al Col Crosaties, 2.829m, els gaire bé 3.000m de desnivell positiu que acumulen les cames i les prop de 8 hores per sobre dels 2.000m d’altitud ja es comencen a fer notar i no és tant plàcid com els anteriors. De totes maneres, aquestes lleugeres dificultats en el tram final de la pujada, s’obliden ràpidament en la baixada.
A pocs kms de Valgrisenche, la primera base de vida, en un tram planer amb petites pujades i baixades, es posa a ploure, a més comença a arribar la primera de les nits. Tot aquests factors, sumats al cansament que comença a acumular el cos, fan que aquest sol·liciti amb urgència l’arribada a la primera base de vida per tal de fer un reset en un moment que les sensacions no són gaire bones. Finalment a les 20:07h, amb poc més de 10 hores, arribo a la tant esperada base de vida.
La base de vida és molt diferent del que esperava, es tracta d’una carpa pleníssima de gent on hi fa molta calor i on uns voluntaris van cridant, com si d’un mercat es tractés, els pitralls dels corredors que van arribant per tal de que uns altres voluntaris busquin la bossa groga que ens anirem trobant a cada base de vida. Tot plegat, amb la pluja que s’intensifica, esdevé bastant estressant. Em menjo un plat de pasta tot pensant que fer amb la pluja que està caient i no ho veig clar... Decideixo estirar-me 15 minuts a veure si això m’ajuda a veure les coses més clares. Impossible dormir i als 10 minuts m’aixeco i crec que ha arribat el moment de sortir. La sorpresa és que ja no plou, per tant, un cafè ben carregat i endavant!!!