dilluns, 17 de setembre del 2012

Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada - 90km 4.500m D+


La d’avui és l’última prova de la I Copa Catalana de curses d’Ultraresistència de la FEEC. Amb els resultats d’avui es confeccionarà la classificació final d’aquesta copa. Les primeres posicions en les classificacions generals tant femenina com masculina crec que estan més que definides i porten per nom Olga Manko i Adolf Aguiló respectivament. Pel que fa a la classificació general masculina, crec que la segona posició té moltes possibilitats d’emportar-se-la en Pablo Boada i per la tercera hi ha varis candidats i un d’ells puc ser jo. Està clar que per mi no serà tasca gens fàcil aconseguir aquesta tercera posició just quan fa 15 dies que vaig acabar la Petite Trotte à Léon (PTL) amb els seus 290km i 22.000m D+, però no hi renunciaré.

Estem al poble de Prades i avui és el torn de l’Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada. Per davant tenim 90km i 4.500m de D+, crec que serà una cursa molt corredora i aquestes alçades de la temporada això no m’és gaire favorable, però una vegada més ho donarem tot i a veure que passa...

Sortim molt ràpid, per mi massa ràpid, en absolut sembla que tinguem 90km per davant, jo aniria més a poc a poc, però si s’ha de córrer doncs haurem de córrer. Anem per una pista que puja lleugerament i la gent segueix corrent, jo no puc ser menys, he dit que ho donaria tot i que no renunciaré a la tercera posició de la Copa, així que ara que puc intento no quedar-me enrere.

Van passant els kms i el ritme segueix sent molt alt, es preveu un dia calorós i ja m’han alertat que Vilaplana (km 43) a l’estiu és un autèntic forn, a veure com anirà... Anem plegats amb en Marcel, un molt bon coneixedor de la zona, és el seu territori d’entrenament, així que millor companyia no puc demanar. Ell plegarà a Vilaplana, però si anem junts fins allà, serà d’una gran ajuda.


Arribem a Cornudella de Montsant, km 20, quan portem 2:45h, la temperatura comença a ser elevada i la sensació de calor considerable. Aquí hi ha el primer dels tres avituallaments, carreguem les piles i endavant sense encantar-nos gaire.

Pugem direcció al poble de Siurana per un corriol força distret en una zona ombrívola que alleugera per uns instants la calor que no parava d’incrementar. Noto que les cames responen molt bé, sembla que potser m’escaparé de la possible factura que hagi de pagar per la PTL, tot i que queden molt kms per davant i de moment cal molta prudència.
Passat Siurana fem un descens per un tram molt tècnic, però molt divertit, al arribar al final d’aquest tram tenim la sort d’haver de creuar el riu, aquí em mullo de dalt a baix, aquesta refrescada m’anirà d’allò més bé per fer front a la pròxima pujada.

Entrem en una zona boscosa d’una gran bellesa, sens dubte el millor de la cursa fins al moment. Seguim amb en Marcel que em va explicant amb el màxim nivell de detall tot el que ens anirà venint en cada moment, quin luxe!!! Les sensacions segueixen sent molt bones, les cames segueixen responent molt millor del que pensava, sé que hi ha molt corredors per davant, però crec que en aquests moments la tercera posició de la Copa és meva, així que a per totes!!!

Baixant cap a Vilaplana noto un important defalliment, menjo una mica, però l’avís que m’han fet al principi de la cursa es compleix, fa una calor terrible i això no m’ajuda gens. En Marcel segueix avançant a molt bon ritme, jo m’haig d’esforçar considerablement per tal de que no se’m escapi, necessito amb urgència l’avituallament, necessito menjar, necessito beure i necessito descansar un moment. Mentre m’estic menjant una amanida de pasta veig que a l’avituallament arriba en Marc Camí, un dels que em podria arrabassar aquesta tercera posició que vull defensar. Així que no em puc encantar gens ni mica, ja veig que avui tocarà pencar de valent!!!

 La pròxima pujada fins a la Mussara té un desnivell de 600m, aquí hauria d’intentar apretar al màxim per mantenir la distància. L’avituallament m’ha anat d’allò més bé, em sento amb força per pujar a bon ritme, les cames responen bé, així que amunt sense contemplacions!!! A mesura que vaig guanyant alçada cada cop tinc més calor, en aquests moments recordo el fred que vam arribar passar amb en Jordi Codina al Tor des Géants pujant cap al Refugi de Champillon i d’això fa poc més de dos dies, com poden arribar a canviar les coses... Cada cop em sento més acalorat i les cames que van perdent força molt ràpidament, per sort, arribo abans del que em pensava a la Mussara, en l’últim tram he patit bastant, però amb poc més d’una hora he pogut superar aquesta maleïda pujada.

Arribo a l’Albiol, km 56,2, quan porto en cursa 7:46h, em diuen que vaig 8è i que em falten poc més de 30km per arribar de nou a Prades. La gent del control m’animen molt, em diuen que vaig molt bé, que faig molt bona cara i, a més, ara em ve una bona baixada de 6km. Estem a punt d’arribar a les 5h de la tarda, la calor ha començat a minvar, tot són bones notícies, així que haig d’aprofitar aquest moment per seguir avançant intentant perdre el mínim temps possible.

En l’últim tram de la pujada fins a Mont-ral, em tornen a fallar les forces, de nou necessito arribar a l’avituallament i carregar les piles que se’m estan a punt d’esgotar del tot. Això sí, sé que cada cop estic més a prop de Prades, em falten poc més de 20km, així que si sóc capaç de mantenir aquest ritme, és possible que pugui aconseguir la meva fita. M’assento, tinc molta gana, haig de fer un bon berenar, porto ja 9:42h i amb tot la cursa només he menjat dues vegades, així que m’ho prenc amb una certa calma abans de reprendre la marxa.

Em proposo com objectiu arribar a Capafonts amb llum de dia, faig càlculs i veig que no serà massa fàcil, però abans de sortir m’he proposat no renunciar al meu objectiu. En aquests moments em venen al cap les paraules d’en Martí Pol que diuen: “Tot està per fer i tot és possible”, així que a per totes!!!

Arribo a Capafonts, km 77,8 i porto 11:22h, els llums del poble ja estan encesos així que em toca encendre el frontal. Em resten poc més de 12km fins a Prades, miro el perfil, veig que hi ha uns 500m de D+ en 8km fins al Tossal de la Baltasana i després 4km de baixada fins a Prades, m’animo a mi mateix i em dic “Vinga Salvador, últim esforç, ara ja res et pot aturar!!!”

Em sento força cansat, però aconsegueixo esvair el cansament pensant en el Tossal de la Baltasana, és el meu pròxim objectiu, un cop l’assoleixi, tindré Prades als meus peus. Veig les llums d’un cotxe, és un punt de control em diuen que em queden falten 5 minuts per arribar al capdamunt i després tot baixada, som-hi!!!

Trepitjo el poble de Prades, em giro i no ve ningú, això ja ho tinc, no ha estat fàcil, però això ja ho sabia abans de sortir. Travesso la línia d’arribada quan el rellotge marca 13:24h i en 7a posició. Just quan fa 3 minuts que he arribat, arriba en Marc Camí, pel que veig ell també ha anat a per totes, molt bona feina Marc!!! Vaig a mirar la classificació i la meva sorpresa és veure que davant meu no hi ha en Pablo Boada, això vol dir que al final he quedat segon de la Copa. És evident que hi ha infinitat de corredors a Catalunya molt més forts que jo i que aquesta segona posició no reflecteix la realitat, però les curses són les que són i jo he tingut la sort de poder participar en tres de les quatre del calendari i que totes m’hagin anat força bé.



dilluns, 10 de setembre del 2012

La Petite Trotte à Léon: Resumint...


L’any passat quan vaig acabar el Tor des Géants amb els seus 330km i 24.000m de D+ vaig pensar que, sense cap mena de dubte, era la prova més dura que havia fet mai. Doncs aquest any, un cop finalitzada La Petite Trotte à Léon, tot i tenir menys distància i desnivell que el Tor, 290km i 22.000m de D+, he pensat de nou que aquesta ha estat la prova més dura que he fet mai.

El tema de l’alimentació en una cursa en autosuficiència és un tema bastant complicat de gestionar. Per tal de no avorrir el menjar, intentes portar la màxima varietat possible, però és clar, la capacitat de la motxilla és limitada i el pes del menjar també és un factor determinant. Haver de portar menjar per una tirada de 48 hores, no és cosa fàcil. Personalment, tot i intentar portar entrepans dolços i salats, fruits secs de tipus diferents, fruita, galetes dolces i salades, fins hi tot llaminadures, he acabat menjant ben poc, al final no em venia res de gust... Acabar menjant com a màxim un plat calent al dia, també fa que l’alimentació acabi sent més pobre.

La qüestió que el recorregut no estigui marcat, és una altre tema que n’incrementa notablement la dificultat de la cursa. No és el mateix preocupar-te d’anar seguint unes marques cada 20 o 30m que haver d’estar pendent en tot moment del gps. El fet d’haver d’estar a l’aguait a cada cruïlla de quin és el camí que cal seguir, havent d’anar endavant i enrere quan són cruïlles poc evidents, implica un sobreesforç addicional considerable, sobretot mental. Si a sobre és de nit, tot és complica una mica més. El pitjor de tot en aquest aspecte són les pèrdues, no adonar-te d’una intersecció, anar tirant i de sobte veure que has de retrocedir, fa molt de mal, especialment si és en pujada o en baixada. Calculo que amb les pèrdues hem acabat fent 8 – 10km de més.

La gran quantitat de trams tècnics equipats amb cadenes, cables d’acer i esglaons de ferro i camins poc transitats, també impliquen que el ritme hagi de ser inferior al que es podria portar en corriols molt fressats a conseqüència de l’elevat transit. Això és nota especialment en les baixades, si són gaire tècniques, no pots córrer o si intentes córrer el desgast acabar sent molt superior. En aquest aspecte, em va recordar bastant La Ronda dels Cims d’Andorra. Si al fet de no trobar-te gaire bé ningú de l’organització al llarg del recorregut, hi afegim el fet de que pels camins per on passes tampoc coincideixes pràcticament amb ningú, donen una sensació de solitud gens favorable per fer pujar els ànims en moments complicats.

Les condicions climatològiques i les seves conseqüències segurament han estat el factor que més duresa han aportat a la cursa. El fet de tenir més de 20 hores de pluja o més de 14 hores de neu, no és una qüestió gens senzilla de gestionar. El problema no és tant sols per la incomoditat d’estar sota la pluja o sota la neu un munt d’hores seguides, sinó la incomoditat d’anar amb la roba molla, especialment el calçat. Per més que et posis uns mitjons secs, amb la pluja o amb la neu, ràpidament els tornes a tenir molls. Si els peus, que ja són de per si un dels punts on sempre acaben apareixent problemes en aquest tipus de curses, hi afegim que aquests peus estan molls hores i hores seguides, el drama està servit!!! Per altra banda, avançar amb 40 o 50cm de neu a 2.800m d’altitud, quant està fent un vent que et tira enrere, fent un fred que se’t congelen mans i peus tampoc és tasca fàcil. De la mateixa manera que tampoc és gens fàcil avançar per un corriol ple de fang per on fa poc hi han passat més de mil persones. Sense cap mena de dubte, les condicions climatològiques han estat la pitjor adversitat a superar.

Pel que fa a la qüestió de l’equip, tot i que ens havien alertat que seria la qüestió més difícil de gestionar, crec que ens en hem sortit més que satisfactòriament. És evident que hi ha hagut molt moments de desacord en els que un vol dormir i els altres no, en els que un vol menjar i els altres no, en els que un vol parar i els altres no, però sempre hem acabat arribant a punts d’entesa. De totes maneres, els acords i les coincidències a l’hora de prendre decisions, han estat de llarg molt superiors als desacords. Al meu entendre, l’equip ha funcionat a la perfecció A sumat molt més que no pas a dividit, sempre hi ha hagut algú que a tirat de l’equip. Sempre hi ha hagut algú disposat a alçar els ànims en hores baixes. Haig de reconèixer que sóc un gran afortunat d’haver pogut córrer al costat de dos dels més grans de la llarga distància a Catalunya. En Pep sempre s’ha posat al davant de l’equip en moments difícils i a tirat com un animal, arrossegant-nos als altres amb la seva força, la seva bona orientació ha estat clau. En Jordi no s’ha arronsat mai, sempre endavant, sempre  ha tingut la ment serena per prendre les millors decisions i sempre disposat a animar quan la situació ho ha requerit. Hem estat el primer equip de 3 membres en arribar, a més de 4 hores del segon, i és evident que és més fàcil fer avançar un equip de 2 que no pas un de 3, però crec que de la dificultat n’hem sabut fer virtut. Què grans que sou companys!!!

En resum, una prova d’una duresa extraordinària, això sí, un recorregut d’una bellesa encara més extraordinària. Després de fer un anàlisi a fons de la cursa, el millor de tot, l’assolir un repte d’aquestes característiques en equip!!!



dissabte, 8 de setembre del 2012

La Petite Trotte à Léon: Morgex - Chamonix - 78km 5.987m D+


Sortim de Morgex a les 5:45h del divendres 31 d’agost en un grup de 4 equips, 2 equips francesos de 2 membres, 1 equip belga també de 2 membres i nosaltres, en total 9 corredors. Se suposa que un dels dos equips francesos ha de ser el guia de la resta. Pel que hem entès, el nostre domini de francès no és excessiu, anirem fins al Col de la Seigne, 2.516m, i allà ens desviarem de l’itinerari original que passa per una carena de 2.600 – 2.800m. Amb el nou traçat anirem fins al Col du Bonhomme, 2.329m per baix la vall, d’aquesta manera estarem sempre a una cota inferior als 2.500m. La previsió és d’una forta nevada a partir d’uns 2.000m i sembla que és una previsió amb un alt grau de probabilitat. És a dir, ens afrontem a una jornada que no serà gens fàcil, almenys sembla que no ens haurem de preocupar pel gps, ja que avui anem amb guia.

Passem pel poble de Pré St-Didier i aprofitem per desabrigar-nos, amb la previsió de mal temps hem sortit tots abrigats al màxim, però de moment el cel és totalment serè. A la que comencem a guanyar alçada, observem un “pique” entre l’equip de francesos que han de fer de guia i l’equip de belgues. Els francesos són dos homes grans que no miren ni mapa ni gps, sembla que es coneixen el territori com el palmell de la mà, pel contrari, els belgues són dos nois joves, un d’ells de tant en tant va mirant el gps i l’altre va mirant el mapa i fan unes traçades que deixen als francesos amb un pam de nas. Des de fora dóna la sensació que els belgues coneguin millor el terreny que els francesos i això en aquests últims no els hi agrada gens. La qüestió és que uns per altres anem a un ritme bastant alt.

Tal i com estava previst, quan arribem a una cota entorn als 2.000m arriba la neu, el cel fa estona que estava amenaçant i no té gens de bona pinta. Parem un moment per tornar-nos a posar el que ens havíem tret a Pré St-Didier i amunt. Seguint les traçades dels belgues ens trobem una vegada que ens toca recular, ja que hi ha un punt per on no es pot passar, tot i així, anem sempre pel lloc més directe possible fent la màxima traçada, això vol dir pel lloc més dret. Arribem al Col du Berrio Blanc a 2.848m i després d’haver fet més de 2.000m de D+ no parem ni un segon a reposar, cada vegada neva més i no hi ha temps per perdre...



Arribem al Col de la Seigne, 2.516m, aquí ja hi ha un bon pam de neu, parem un moment a menjar una mica i sense perdre ni un segon de més reprenem la marxa.



Aquí se suposa que ens hauríem de desviar de l’itinerari original, però francesos i belgues tiren direcció cap al Refugi Robert Blanc i nosaltres a darrera. Passem per uns passos equipats amb cables d’acer i esglaons de ferro que amb la neu esdevenen bastant complicats. Cada cop neva més, cada cop hi ha més gruix de neu, cada cop es fa més difícil avançar, hi ha trams que no hi ha més alternativa que baixar-los de cul, ja que sota la neu hi ha unes roques que patinen d’allò més. Des del col de Seigne faltaven 4 km per arribar al Refugi Robert Blanc, quan portem una bona estona trobem un cartell que espero que indiqui que falten 10 – 15 minuts per arribar-hi i la desagradable sorpresa és que indica 1 hora. Què??? 1 hora encara??? El camí inexistent en mig de la neu i els trams equipats amb cables i esglaons de ferro fan que estiguem avançant molt a poc a poc. Finalment, quan són les 15:30h i després d’un esforç més que considerable arribem al molt desitjat Refugi de Robert Blanc. Mentre ens estem menjat un plat de pasta, veiem com els equips francesos i belgues ja s’estan equipant per marxar de nou, imaginem que no marxaran sense nosaltres, però de totes maneres ens afanyem per enllestir-ho tot el més aviat possible.

Quan sortim del Refugi veiem com francesos i belgues ja són al fons de la vall, doncs pel que sembla no tenien previst esperar-nos. De moment els hi podem anar seguint la traça enmig de la neu. En Jordi veu amb el gps que estem anant pel track, és a dir, que els guies no ens han portat per un itinerari alternatiu, sinó que ens han portat per l’original. Quan arribem al Col de l’Ecaille, 2.751m, bufa un vent impressionant, un vent tant fort que costa aguantar l’equilibri, la traça s’ha perdut del tot. Amb aquestes circumstàncies tant desfavorables jo proposo de tornar al Refugi, encara ens queden més de 8km fins al Col du Bonhomme i sense traça no sabem quan tardarem i ens queden poc més de 3 hores de claror de dia. En Jordi i en Pep diuen que enrere no, que només ens queda l’opció d’anar endavant, dos vots a favor d’anar endavant i un vot a favor d’anar enrere, per tant, toca anar endavant. En Pep es posa al davant com ha anat fent cada vegada que la cosa s’ha complicat, en Jordi el segueix i li va donant indicacions amb el gps i jo a darrera que tinc una feinada de mil dimonis perquè no se’m escapin. Cada vegada hi ha més neu, cada vegada el vent bufa més fort, cada vegada fa més fred, la traça ja s’ha perdut per complet, la neu es comença a glaçar, la situació s’està complicant cada vegada més. Arribem a la Tête Nord des Fours, 2.756m, la nit està a punt d’arribar, no veiem exactament per on hem de tirar, com no trobem ràpidament el camí, amb el vent que està bufant, ens quedarem aquí congelats!!! Per sort en Pep recupera el camí hi podem anar perdent alçada ràpidament, sembla que hem pogut fugir d’un perill que se’ns estava a punt d’engolir...

Arribem al Col du Bonhomme que ja s’ha fet de nit, hem de treure els frontals, però estem els tres tremolant, estem els tres sense tacte als dits per ficar-los dins la motxilla. De sobte veiem una caseta de fusta que serà un refugi perfecte, ens en hi anem sense perdre ni un segon. Estem els 3 congelats, optem per treure el toldo i tapar-nos els tres a veure si el nostre propi escalfor ens ajuda a superar aquesta situació. Mica en mica deixem de tremolar. Optem per cargolar-nos amb les mantes tèrmiques i esperar a veure si afluixa el vent que se sent que està bufant amb moltíssima intensitat.


Com que el vent sembla que no vol afluixar, no ens queda altra opció que abrigar-nos fins les orelles i sortir direcció La Balme. Al Jordi li deixa de funcionar el gps i ens trobem en mig de la neu sense saber on està el camí, connecto jo el meu i veig que estem molt allunyats del track, si seguim riu avall l’acabarem creuant. Intentem baixar el més a prop del riu fins que no ens queda més opció que acabar posant algun peu dins l’aigua, les ganes que tenim de sortir d’aquesta situació fan que cada vegada tinguem menys miraments. Per fi arribem a La Balme on ens trobem de cara a tots els corredors de l’UTMB, preguntem als de l’organització, però ens diuen que nosaltres aquí no hi tenim ni punt de control ni res de res, que seguim endavant. Aquí hi ha un foc enorme que aprofitem per escalfar-nos, ens assentem a un banc just davant d’aquest foc i ens quedem mig adormits. La veritat és que amb el fred que hem arribat a passar, costa moltíssim separar-se’n, però quan són les 2:45h del dissabte 1 de setembre decidim seguir endavant per fer els últims 35km que ens falten fins a Chamonix.

La pujada al Refugi de Tré la Tête la fem més adormits que desperts, estem ja a la cinquena nit, i el cansament i la son són cada vegada més intensos. Arribem al refugi i amb en Jordi diem de dormir una estona, en Pep diu que no, que quan abans marxem abans arribarem. Jo faig càlculs i dic que si sortim d’aquí a les 6:00h, a les 15:00h som a Chamonix i això és una hora abans de la nostra previsió. Finalment dormim mitja hora i reprenem la marxa sota la neu quan passen uns minuts de les 6:00h.

Segons el perfil hem de baixar uns 700m per pujar-ne 500m fins als Chalets du Truc. Ja podem parar el frontal, ja s’ha fet de dia i estem cada cop més a prop de l’arribada. Anem tirant avall i quan trobem un corriol que tira amunt, sense pensar-nos-ho tirem amunt. Quan fa una bona estona que estem tirant amunt, miro el gps i ens hem ben allunyat del track, noooo!!! Quina perduda més tonta!!! Aquesta ha sigut de mitja hora ben bona!!!
Arribem als Chalets du Truc i una dona molt amable ens ofereix una bona tassa de cafè amb llet, una magdalena i xocolata negre, quin esmorzar més deliciós!!!

Ja estem a l’última pujada, només ens separen 500m D+ fins al Col Tricot, un cop aquí estarem a 16km de Chamonix. Aquest camí també l’han fet els corredors de l’UTMB. Està realment enfangat i costa bastant avançar, però la proximitat a Chamonix ens dóna una força tal que ara ja no hi ha adversitat que ens pugui aturar. Pugem a molt bon ritme, tot i que el camí no sigui fàcil, ara mateix hi ha quelcom dins nostre que ens empeny amb la màxima força!!!


La baixada fins a les Houches la fem a través del camí que han fet els de la TDS i està encara pitjor que la pujada al Col Tricot, això no és ni camí ni és res, això és un munt de fang a través del que hem d’avançar com bonament puguem.

Ara sí que ja ho tenim, ja som a les Houches i només ens separen 8km de Chamonix. A la guia ens diu que hem de seguir les marques de l’UTMB i aquestes ens portaran a la línia d’arribada. Nosaltres seguim les indicacions de la guia i anem seguint les marques de l’UTMB, miro el gps i veig que ens estem allunyant del track, però nosaltres fem cas a la guia. Hem agafat una carretera asfaltada que no para de pujar i nosaltres amunt, sense contemplacions. Quan som ja a l’alçada de 1.400m i estem totalment allunyats del track, ens aturem un moment, analitzem la situació i arribem a la conclusió que aquestes marques són de l’UTMB, però del nou traçat que han fet avui i no del traçat que estava previst originàriament. Ostia, aquesta perduda sí que ha sigut grossa!!! Quan estem desfent el camí erroni, em truquen de l’organització i em pregunten cap on estem anant??? Què hem d’anar cap a Chamonix!!! Li contesto que en uns minuts serem de nou en el camí correcte...

I quan són les 15:44h del dissabte 1 de setembre i fa 113:44h que en vàrem sortir, arribem de nou a Chamonix. Ja ens estan esperant els menuts de la família per entrar junt amb nosaltres, i com no, acompanyats d’unes bones estelades per fer honor al nom del nostre equip, Els Segadors.

El repte que teníem abans de sortir l’hem assolit per complert, hem fet arribar l’equip sencer, el grau d’amistat dels membres de l’equip crec que és superior al d’abans de sortir i a sobre hem arribat 15 minuts abans del previst, bona feina Segadors!!!






La Petite Trotte à Léon: Champex - Morgex - 121km 8.505m D+


Sortim de Champex a les 3:45h del dimecres 29 d’agost i amb la motxilla carregada al màxim ja que hem de portar menjar per unes 48 hores. Segons el perfil hem de baixar fins al poble de Orsières a 910m d’altitud per acabar pujant al Col de Lâne a 3.033m. És a dir, tenim per davant una pujada de més de 2.100m de desnivell.


Anem alternant trams de pista amb trams de corriol, el camí va pujant mica en mica, però molt a poc a poc. Quan falten uns minuts per les 6:00h la son es vol apoderar de mi, m’estic ensopegant amb totes les pedres i amb totes les arrels que hi ha al mig del camí, companys m’urgeix fer una T10!!! Ens despertem un xic despistats i agafem un camí que no toca, al cap d’uns minuts ens en adonem i toca desfer el camí, malauradament no és la primera vegada que ens passa... Fa molta estona que anem per una pista bastant avorrida, intentem petar la xerrada amb en Jordi per distreure’ns una mica, mentre estant en Pep diu que està experimentant una nova tècnica que és la de caminar i dormir a la vegada...

Arribem al poble de Bourg St-Pierre, aquí hi ha un control de pas on ens han de canviar la balisa amb la que controlen el nostre recorregut. El control està en un hotel on ens ofereixen si volem quelcom, aprofitem per menjar un plat de pasta (pagant és clar).


Sortim del control de pas d’allò més animats, la pasta ens ha ajudat a recuperar forces i a trencar la monotonia de la llarga pista que ens ha portat fins a Bourg St-Pierre. Anant direcció cap al Col de Lâne, mirem a l’horitzó i fem una repassada a les muntanyes que hi ha al nostre darrere, intuïm el Gran Col de Ferret amb el que s’entra a Suïssa des d’Itàlia i veiem també el Col de Malatrà, l’últim coll del Tor des Géants, quins grans records!!! Per davant tenim unes muntanyes immenses i cadascú i diu la seva d’on podria estar el coll on hem d’anar, de moment no en tenim ni la més mínima idea, podria ser en infinitat de punts... En Pep es posa de nou al davant i comença a tirar com a ell li agrada, jo uns metres més enrere i en Jordi fent el tancament de l’equip. Com m’agrada aquesta situació, que ben protegit em sento, en Pep al davant i en Jordi al darrere, que còmode!!! La pujada es va intensificant i cada vegada es veu més clar el coll per on farem el canvi de vall. Finalment hi arribem i les vistes, una vegada més, realment impressionants!!!


Pujant al Col des Avouillons veiem com el cel s’està tapant a gran velocitat, sembla que no tardarem en mullar-nos. Quan arribem a dalt el coll, la vista de nou ens deixa sense paraules, una glacera gegantina ens separa del refugi on hem d’anar.



Com que no la podem travessar, haurem de perdre uns 300m de desnivell per passar a l’altre costat de la glacera i guanyar-ne uns 400m per arribar al Refugi de Panossière a 2.641m d’altitud, km 125, quan són les 16:30h del dimecres 29 d’agost.  Aprofitem el refugi per avituallar-nos, carregar els bidons i abrigar-nos de valent, ja que mentre estant ha arribat la boira i la pluja que seran les nostres companyes de viatge durant unes quantes hores.

Quan portem vàries hores sota la pluja, arriba la tercera nit, el paravent i els pantalons impermeables ens han ajudat força a aturar la pluja, tot i així de peus anem ben xops. El pròxim refugi no arriba mai, cal baixar fins a cota 2.000m, havent de fer prèviament un munt de puja – baixa, per acabar assolint la cota de 2.462m que és on es troba el Refugi de Chanrion. Hi arribem a les 23:30h, ufffff com ha costat arribar-hi!!! Aquí dormim un parell d’hores, en Jordi i en Pep es mengen un plat de pasta i jo una sopa, tot plegat molt econòmic, per només 84€...

Reprenem la marxa a les 3:00h de la matinada del dijous 30 d’agost, sortim amb pluja i amb previsió de que ens acompanyi durant una bona estona. Ens esperen 700m de desnivell positiu fins a Fenêtre Durand on deixarem Suïssa per entrar a Itàlia. La pluja no afluixa, el terreny està cada cop més enfangat, la boira que també té ganes de fer acte de presència i les més de 50 hores que portem a sobre fan de tot plegat un còctel d’una duresa considerable.

Un cop a Itàlia desapareix la pluja, però arriba una nova convidada que sempre ens visita poc abans de fer-se de dia i que està disposada a donar molta guerra, és la son que es vol apoderar dels 3. Fem mans i mànigues per intentar-la fer desaparèixer, però la pista per on estem avançant no ens ajuda gens. Finalment i quan la situació ja es fa insostenible, despleguem el toldo a la vora del camí i ens hi emboliquem per fer una T10, en Jordi que no hi queb, s’arronsa al costat de la roda d’un cotxe, tot plegat, una situació bastant dramàtica.
Amb l’inici d’un nou d’un nou dia arribem al Refugi de Champillon, aquí és obligat menjar quelcom calent i tot esperant un plat de pasta acabem fent una T10 sobre la taula.

Amb les piles carregades i amb la pluja que torna a ser-hi present reprenem el camí, hem de pujar al Col de Champillon 400m D+, baixar al poble de Etroubles 1.500m D– i pujar al Col de Flassin 1.500m D+. La pluja ens acompanya fins a la sortida del poble de Etroubles, aquí agafem una pista que puja i puja i no para de pujar. Decidim parar a menjar a cota 2.000m quan són les 14:00h del dijous 30 d’agost Quan acaba la pista, veiem un cartell que diu que el Col de Flassin està a 2.605m, i la realitat és que acaba estant a 2.715m, aquests 110m de més ens fan molt mal i assolir aquest coll acaba requerint un esforç addicional que no teníem previst.


A 20km de Morgex sembla que la situació comença a estar sota control, només resta un últim coll de 400m i tot baixada fins al poble. Tot baixant en Pep es comença a queixar de mal de peus, de les últimes 24 hores n’hem fet més de la meitat sota la pluja i això implica que farà ja més d’un dia que anem amb els peus molls... Mirem el gps i ens hem perdut, no una altra vegada no!!! En Pep no pot més amb els peus i diu que ell baixa per la carretera, que no torna a pujar per un camí ple de rocs, que cada roc és com una agulla que se li clava a la planta del peu. Nosaltres optem per tirar enrere i seguir el track, així la balisa que porta en Jordi marcarà que hem fet el camí correcte.

Arribem a Morgex, km 209, a les 22:30h del dijous 30 d’agost i quan fa ja més de 3 dies que vàrem sortir de Chamonix. En Pep té els peus ben escaldats i li diu una metge que no s’hi pot fer res, que li tocarà aguantar el dolor. Per altra banda, els de l’organització ens diuen que ve molt mal temps i que estan analitzant a veure com ho poden resoldre, s’estan plantejant fins hi tot anul·lar la cursa, però que ho estan estudiant. De moment ens dutxem i anem a sopar. Finalment ens acaben dient de l’organització que demà sortirem tots els equips junts a les 5:00h, així que avui podrem dormir gaire bé 5 hores, tot un rècord!!!

Tot i les adversitats amb la climatologia, hem pogut superar aquesta segona etapa mitjanament bé, el cansament comença a ser cada cop més intens i les cames estan cada vegada més feixugues, tot i així, l’estat d’ànim el tenim força alt i anem vàries hores per davant de la previsió. Com diu en Jordi, ni un pas enrere, sempre endavant!!!

divendres, 7 de setembre del 2012

La Petite Trotte à Léon: Chamonix - Champex - 88km 8.572m D+


Arribem al centre de Chamonix i no ens ho podem acabar de creure, està inundat de gent, un munt de gent que ha vingut a animar als corredors de la PTL, increïble!!! Entrem pel que serà la línia d’arribada d’aquí uns dies, una línia d’arribada plena de gent a ambdós costats que crida d’allò més. El públic ens rep com uns autèntics herois, pell de gallina i ulls cristal·lins amb alguna llàgrima a punt d’escapar-se... Quina eufòria, quina emoció!!! Una foto per aquí, una altra foto per allà, els crits d’ànim són constants. A tot aquest públic no el podem decebre... amb aquests ànims no podem fallar!!!



La sortida és realment espectacular, hi ha gent animant d’una forma embogida al llarg de gaire bé 1 km, impressionant!!!

A la que sortim de Chamonix s’acaba el públic, s’acaben els ànims i comença la feina. En Jordi es posa al capdavant tal i com havíem previst, de moment ho té fàcil perquè anem tots els equips junts, l’un darrera l’altre. El primer punt a assolir és el Col du Brévent a 2.358m d’altitud, per arribar-hi haurem de superar un desnivell de 1.518m, que per començar no està gens malament. Arribem a dalt del coll sense excessives complicacions, les cames estan fresques, la nit és serena, les sensacions són d’allò més positives i l’eufòria de la sortida encara és present.

Després de perdre alçada fins al Port d’Arlevé, toca pujar al segon coll de la nit, Col d’Anterne a 2.257m. A mitja pujada ens trobem un refugi que aprofitem per fer una mini parada per carregar els bidons d’aigua i menjar una mica.

Després d’estar baixant durant molta estona arribem al Carrefour les Fonts, en aquest punt hem de deixar el corriol per on estem baixant i desviar-nos a la dreta per agafar el camí que ens ha de portar al cim de Le Buet a 3.096m, el punt més alt del recorregut. Anem a parar a un riu on no està gens clar per on hem de passar, ens trobem un equip que no sap exactament cap on a de tirar, n’arriba un altre i decideix tirar per un lloc que no hi ha ni camí, al ser de nit, sembla que no serà fàcil sortir d’aquest punt. Finalment, després d’haver anat endavant i enrere en varies ocasions, arriba un tercer equip i ens senyala el camí correcte que hem d’agafar. A la guia que ens han donat amb unes indicacions per a cada waypoint ens alerten de que aquí comença un tram perillós, de seguida ens en donem compte ja que hi ha uns passos un tant compromesos que cal fer a través d’una zona que ha sofert alguna esllavissada, superat aquest tram comença un corriol que després de 1.631m de desnivell positiu ens ha de portar al pròxim cim a coronar. El camí no para de pujar, hi ha moments que és realment dret, jo començo a notar els primers símptomes de son, els hi comento als companys, però em diuen que ara no és hora de parar a dormir i seguim amunt. De sobte ens comencem a trobar cadenes a les pedres on cal agafar-s’hi ja que s’intueixen importants estimbats, encara és de nit i no es veu, però estem grimpant per una zona que té la pinta de ser realment perillosa. Per moments ens quedem bloquejats sense saber per on hem de seguir ja que no hi ha un camí evident, sinó que s’han d’anar trobant passos a través de les roques. Superat aquest tram i amb les primeres clarors del dia, els nostres ulls es queden meravellats amb l’espectacle que ens regala la mare natura. Des del cim de Le Buet les vistes són realment espectaculars, llàstima que bufa un vent molt fort i molt fred que ens obliga a marxar-ne ràpidament, però la immensitat del lloc costa descriure en paraules.



El primer tram de la baixa també està equipat amb cables, aquí amb la llum del dia ja no es fa tant complicat de superar, tot i així cal estar molt a l’aguait.



Quan són les 9:30h del dimarts 28 d’agost i en portem gaire bé 12h en cursa arribem a la Barage d’Emsson, km 47 i ara ja en territori Suís. Aquí la guia ens diu que és un punt de control i que l’avituallament és possible. Estem expectants a veure que ens hi trobarem, però veiem que el concepte d’autosuficiència és autèntic, únicament hi ha dues persones de l’organització que anoten el nostre pas i un bar perquè comprem el que necessitem. Aquí fem un canvi de guia, en Pep agafa el gps i es posa al capdavant de l’equip.

En Pep inicia el seu tram a un ritme superior al que exigeix aquesta cursa, la veritat és que anem força per davant del temps previst i no cal córrer tant. Tot i així, en Pep que segueix corrent més del compte, sort que ha d’anar mirant el gps i això el frena una mica. En Pep té problemes amb el gps i en moltes interseccions no queda clar cap on hem d’anar, amb la qual cosa comencen a apareixen les primeres complicacions per l’equip. Arribem al poble de Les Marécottes i parem a menjar una mica i a intentar tranquil·litzar la situació. Decideixo engegar el meu gps i donar-li un cop de mà al Pep. Veig que el meu gps sí que funciona bé i em poso al capdavant de l’equip. Hem de pujar fins a Le Coeur per baixar a Martigny Croix, això vol dir 855m de desnivell positiu i 1.100m de desnivell negatiu. Arribem a dalt del coll i en Pep i en Jordi diuen que s’estan adormint i optem per fer una T10. Una T10 és una tècnica 10 minuts, és a dir, ajeure’ns al terra a dormir 10 minuts i acte seguit reprendre la marxa, la veritat és que és una tècnica que va d’allò més bé.

Arribem a Martigny Croix a les 16:00h, entrem a una gasolinera a comprar alguna cosa de veure i fem una parada per menjar una mica abans d’atacar l’última pujada abans de Champex de 1.800m de desnivell positiu.

Iniciem l’última pujada de l’etapa direcció el Col des Guides per dintre el bosc, a hores d’ara amb més de 70km a sobre, el cansament a les cames ja comença a ser considerable, tot i així estem animats i ens agafem la pujada amb força bon humor. Quan portem entorn a 1 hora de pujada hem de fer una altra T10, ja que en aquesta ocasió sóc jo el que m’estic adormint, aprofitem la parada per fer una mica d’avituallament.


El camí de sobte comença a baixar, no pot ser, si hem d’anar amunt!!! Intentem agafar un corriol que ens porti cap amunt, però impossible, està tant brut que no podem passar. Toca anar avall i recuperar el desnivell perdut, això passa en vàries ocasions. Amb el que costa guanyar desnivell i a sobre hem de baixar per tornar a pujar. Quan està a punt d’arribar la nit arribem a un prat on hi ha una font, ens va de conya perquè els 3 estem ben secs. Quan encara no tenim clar el coll a través del qual canviar de vall, a la llunyania, però que molt a la llunyania veiem uns frontals. Ara estem a 2.000m d’altitud i encara hem de pujar fins a gaire bé 2.500m, amb la d’estona que fa que estem pujant semblava que ja havíem d’arribar, però de moment encara ens falta un bon tram. En Pep es posa al davant i tira a tota màquina, jo no li puc seguir el ritme i en Jordi es queda al meu darrere a tancar l’equip. El coll es fa molt llarg, s’han de flanquejar trams bastant exposats i en d’altres punts cal grimpar. Sembla que en Pep ja ha arribat, però quan nosaltres arribem al punt que semblava que havia de ser el coll, veiem com en Pep ha baixat i ja està pujant de nou, ufffff com està costant aquest coll!!! El primer tram de la baixada és extremadament tècnic, les caigudes són constant, ara l’un, ara l’altre...  Fins que no arribem a la part final de la baixada, el camí no es fa una mica bo, uffffff quina baixada més complicada!!!

Finalment arribem a Champex a els 23:45h del dimarts 28 d’agost, portem més d’un dia en marxa i ara toca descansar una mica. Optem per menjar una mica de pasta que ens ofereix l’organització (per primera vegada...), dutxar-nos i dormir unes 2 hores.

Primera etapa superada amb força èxit i amb unes 5 hores menys del temps previst.

La Petite Trotte à Léon - 290km 22.000m D+


Per fi a arribat el gran dia, a arribat la gran fita, a arribat la que serà, sense cap mena de dubte, la prova de l’any, La Petite Trotte á Lèon (PTL). Si a la distància de 290km i al desnivell positiu de 22.000m hi afegim que és una prova que s’ha de fer integrament en equip de 2 o 3 membres (equip indivisible de principi a fi), que és en autosuficiència i que el recorregut no està senyalitzat, fan d’aquesta una cursa amb importants dificultats addicionals.

                És dilluns 27 d’agost, estem a Chamonix disposats a donar-li la volta al massís del Mont-Blanc, som en Jordi Armengau, en Josep Mª Cabanas i en Salvador Vilalta i els 3 formem l’equip Tuga - Els Segadors. Com és normal, en són molts els interrogants que ens acompanyen abans de la sortida i avui en són més dels habituals al tractar-se d’un format de cursa totalment nou per nosaltres. De totes maneres, el que més em preocupa personalment és la gestió de l’equip. Segons ens han comentat serà el més complicat de gestionar... Ens posarem d’acord amb el ritme? Amb les parades? Amb els descansos? I la son? En tindrem els 3 alhora? I els canvis d’humor a conseqüència del cansament? I les nits?... Per tant, no tenim tant sols el repte d’acabar, sinó d’arribar de nou a Chamonix els 3 alhora i amb un grau d’amistat igual o superior al d’abans de sortir. A més, ens hem proposat arribar el dissabte entre les 16 i les 18h que és l’hora d’arribada prevista dels primers corredors de l’Ultra Trail du Mont-Blanc. És a dir, per davant tenim un bon grapat de reptes per assolir, fer arribar l’equip al complert, arribar havent estat capaços de gestionar adequadament l’equip en tot moment i arribar amb un temps de 114 – 116 hores. Endavant!!!



Hem dividit el recorregut en 3 etapes, fent-les coincidir amb dos punts d’avituallament i on l’organització ens porta una bossa amb tot el material que considerem que podem necessitar en aquests punts. Les dades d’aquestes 3 etapes són les següents:

1.- Chamonix – Champex:
        - 88 km
        - 8.572 m D+
        - 2 nits
        - 35 hores (temps previst)
2.- Champex – Morgex:
        - 121km
        - 8.505 m D+
        - 2 nits
        - 48 hores (temps previst)
3.- Morgex – Chamonix:
        - 78 km
        - 5.987m D+
        - 1 nit
        - 31 hores (temps previst)

A la vegada hem dividit al recorregut en 6 trams i cada un de nosaltres anirà al davant de l’equip i guiant-lo amb el gps en 2 d’aquests 6 trams. Començarà en Jordi, el seguirà en Pep i jo a continuació, seguidament repetirem de nou la seqüència.

Ara redactaré una crònica per cada etapa.