Com
que el què he viscut aquestes dies al Nepal ha estat molt i molt intens, n'ha
acabat resultant una crònica molt llarga. Però és que en són tantes les
vivències i de tal magnitud que no he pogut parar d'escriure. De fet, he volgut
escriure al màxim per tal de que, quan el dia a dia de la nostra vida
estressant sens emporti, poder parar un moment i rememorar aquests grans
moments viscuts i que això m'aporti una mica de pau del Nepal.
Si
ho prefereixes, pots saltar directament al final de la crònica on hi ha un
resum de l'experiència viscuda.
L'hi miro els ulls. Quanta saviesa. Respect! |
Day 01: Lukla
(2.850 m) - Pahkding (2.610 m):
Després
d'un primer dia a la caòtica ciutat de Katmandú, emprenen el viatge al que, de
ben segur, seran dues setmanes d'una absoluta connexió amb un entorn mai vist
per nosaltres, però el què és més important, el compartir les nostres vides amb
una gent que ens alliçonaran a base de bé. En relació al caos de la ciutat de
Katmandú, milers de cotxes, motos, bicicletes, circulant tots alhora. Tots en
qualsevol dels dos sentits i amb absolut desordre. Bocines que no paren de
sonar. Gent caminant i esquivant cotxes, motos i bicicletes. Policia que
facilita el pas a tothom. No hi ha prohibició per ningú, mentre tinguis l'habilitat
de serpentejar enmig de la multitud, via lliure. Milers i milers de cables
sense cap tipus d'ordre pengen entre postes i sembla que tot funciona. Un caos
per a nosaltres. Per a ells, absoluta calma. Per a ells, absoluta
tranquil·litat. Ningú estressat. Tothom toca la bocina, però ningú té pressa,
és sols una forma d'indicar que l'únic forat lliure que queda és per on es
passarà. Admirable aquesta serenor. La
impressió que m'emporto és, molt per aprendre de viure pausadament enmig del
desordre. De viure amb molta calma enmig del descontrol. De viure amb un
somriure als llavis amb una total mancança del que nosaltres entenem per riquesa.
Molt per aprendre. Amb en Krishna (www.trekshimalaya.com), el que serà el nostre guia, tot i un anglès
bastant pobre per part meva, ens entenem a la perfecció. Crec que també
n'aprendrem molt d'en Krishna.
Milers de cables sense cap tipus d'ordre |
Arribem
a Lukla i desenes de portejadors estan esperant la nostra arribada. Nosaltres,
per una qüestió de principis, ens neguem als serveis d'un portejador. En
Krishna ens va estar insistint ahir que l'utilitzéssim que l'havíem pagat. Li
vam dir que li pagués igualment el servei, però que nosaltres li donàvem festa.
La
primera cosa que aprenc és Namaste. Namaste és una salutació que fa la gent
d'aquí fent una inclinació amb les dues
mans juntes davant el pit. Namaste significa "una reverència a vostè".
En Krishna ens diu que és una salutació amb una mostra de respecte. Doncs sí,
absolut respecte a aquests portejadors que carreguen 30, 40 o fins hi tot més
de 50 kg a l'esquena amb una cinta tirant amb el cap. A tot Nepalí q em creuo
li dirigeixo el meu Namaste. Un Namaste especial i amb una gran inclinació a
tots i cadascun dels portejadors que ens anem trobant. A la vegada que els
saludo els hi miro els ulls. Els més joves tenen uns ulls alegres. Uns ulls i
una mirada que em fan emocionar. Uns ulls i una mirada que m'esforço en
retenir. No vull oblidar-ho. Aquests ulls i aquesta mirada m'ho vull emportar
cap a casa. Uns ulls amb un somriure que em mostren un punt de complicitat.
Sembla com si ens entenguessim només amb un Namaste. Pel contrari, els ulls
dels portejadors més grans mostren molt cansament. Mostren el desgast que
comporta aquest constant sacrifici físic. Tot i així, tot i aquest desgast, el
seu Namaste en moltes ocasions és amb retorn de la inclinació. Respect!
La
veritat és que és una sensació força estranya veure la mescla d'occidentals amb
bona roba, ben calçats i normalment amb molt poc pes a l'esquena amb Nepalís
arrossegant desenes de kg amb el cap i unes "xancletes". Una sensació
estranya que fins hi tot em fa sentir culpable. Ara bé, per no arrossegar
aquesta culpabilitat al llarg del trekking, opto per mirar-ho des del punt de
vista que som la seva principal font d'ingressos. Em consola també la felicitat
que desprenen. Sí, crec que són molt feliços. M'atreviria a dir que, majoritàriament,
més feliços que nosaltres. No els hi cal més del que tenen.
Doncs
res, que d'aquest primer dia m'emporto una gran lliçó d'humilitat i
d'humanitat. Una gran lliçó de vida impartida per il·lustres mestres Nepalís.
En prenc nota.
Day 02:
Pahkding (2.610 m) - Namche (3.440 m):
Comencem
el dia amb una fresqueta molt agradable. Els ulls i la ment ben oberts per tal
d'absorbir al màxim. Al travessar el poble de Pahkding veiem a tots els
portejadors a l'espera dels respectius occidentals. Procuro no deixar-ne cap
sense el meu Namaste i amb una bona inclinació del cap. Respect!
Al
cap de pocs minuts en Krishna ens mostra el primer "summit" de la
jornada, Kumbila (5.640 m). Senzillament brutal! La veritat és que amb en
Krishna hem connectat moltíssim. No parem de riure. Qualsevol excusa és bona
per riure. Ens ha contegiat la seva alegria des del minut 0. De fet, quan li
vaig dir l'hora que arribàvem a Katmandú, la seva resposta va ser, "we
have many time for laughing" (tindrem molt temps per riure). Doncs sí, els
riures entre els 3 és la tònica predominant. Com mola!
Amb
només dos dies, m'he tornat un addicte de les mirades i dels somriures dels
Nepalís. M'apassiona la mirada i el somriure que em retornen al meu Namaste.
Quant que diuen aquests ulls.
Arribem
a Top Dada, un punt on hauríem vist l'Everest per primera vegada si hagués
estat destapat. Caldrà esperar. Ens trobem a una senyora q ven aigües, Coca
Coles i pomes. Està acompanyada per uns nois joves i amb Krishna com a
traductor intercanviem unes paraules. Els ulls de la senyora transmeten un munt
de saviesa. Un munt d'experiència. Una cara desgastada indica que no haurà
tingut una vida fàcil. Veig que al cap hi porta un buff també molt desgastat i
sento la necessitat de donar-n'hi un de la Kedada. Potser el groc és una mica
massa agosserat per ella, però segur que algun profit en treurà. En Krishna ens
ensenya determinades paraules en Nepalí, una de les primeres i de les més
importants és "sati", amic. Així que ens despedim de la senyora i dels
nois amb un Namaste acompanyant d'un gran Sati. Moments impagables. Enormes els
minuts compartits!
Quin munt d'experiència! |
Coses
que fan reflexionar. El que costa un Iphone X equival al sou de 1/2 any d'un
professor al Nepal. D'altres oficis no tan ben remunerats, pot suposar el sou
de tot un any. No cal dir res més...
Day
04: Namche (3.440 m) - Thame (3.950 m):
Després
d'un "Day 03" pensat com a relax a Namche que amb en Salvador el
convertim en un descans actiu fent algun km en alçada, emprenem un nou dia en
aquesta terra tan alliçonadora. El dia comença absolutament radiant. A mesura
que anem guanyant alçada, la panoràmica a banda i banda va assolint una
dimensió de màxima majastuositat. Unes magnituds mai vistes per mi. A darrera
nostra s'alça el Kangtiga West (6.400 m) i a la nostra esquerra Kongde Peak
(6.200 m). "It's really amaizing", són les paraules que li
dirigeixo a en Krishna.
It's really amaizing! |
Arribem
bastant d'hora a Thame i anem a fer una volteta mentre fem temps per dinar.
Pugem a un petit monument Budista que hi ha a un turó sobre el poble i al
baixar un parell d'instantànies d'impossible oblit. Primer ens trobem un home
d'avançadíssima edat. Bé, potser no és tan gran com sembla, no sé, però una
cara totalment arrugada ho fa semblar. L'home està pujant a prop de 4.000 m
d'altitud, amb un pendent que a mi m'ha fet bufar de mala manera. Mig coix, amb
una crossa i molt a poc a poc, l'home va pujant. Gesticulant ens pregunta si
dormim al poble de baix. Li responc afirmativament i li pregunto on dorm ell.
Em fa entendre que dorm al poble de l'altre costat del turó. A uns 2 o 3 km.
Pel que interpretem l'home ha pujat a pregar al monument per després tornar cap
a casa. Em quedo realment sorprès. Admirable. Realment admirable! No puc fer
altra cosa que inclinar-me tres vegades consecutives amb tres Namaste seguits.
L'home també se'm inclina, em mira els ulls i em somriu. Quina mirada més
profunda, per Déu. Uns ulls carregats d'experiència, que tot i ser el reflex
d'un cos molt desgastat, transmeten una gran vitalitat. Una enorme energia. Una
de les millors fotografies mentals fetes fins el moment. Una altra lliçó de
vida que carrego a la motxilla.
Dos
minuts després d'haver-nos despedit de l'home ens creuem amb un grapat de nens
amb les motxilles a l'esquena que tornen de l'escola i van cap casa. El més
gran tindrà 7 o 8 anys. Cap adult els acompanya i la casa als mateixos 2 o 3 km
que tenia l'home. Crec q no calen més comentaris.
Day
05: Thame (3.950 m) - Khumjung (3.867 m):
Un
nou dia, absolutament serè, s'alça a la terra del "vistare vistre".
La terra del a poc a poc. Als pocs minuts ens trobem un grapat de yacs i ens
toca anar al seu darrera una bona estona. Tot avança a ritme de yac. Que és
molt a poc a poc. Un home i una dona que són els que dirigeixen els yacs, dues
dones més i nosaltres 3. No hi ha cap tipus de pressa per part de ningú. Tots
anem darrera al yacs i ningú s'estressa. Parem a fer un te i al cap d'una
estona ens acabem tornant a trobar aquelles dues dones del principi. Ens fan
passar tot dient que elles van "vistare vistare". Li pregunto a en
Krishna cap on van aquestes dues dones i em diu que fan el mateix que
nosaltres, de Thame a Khumjung. Li pregunto el per què i em diu que pot ser per
qualsevol cosa. Per anar comprar, anar a buscar alguna cosa o anar a veure
algun familiar o amic. Doncs això mateix, aquestes dues dones faran 12 km
d'anada (una etapa nostra), 12 km de tornada i, qui sap, potser sols per anar a
comparar quelcom. Però, quilometrada a part, encara és més sorprenent que ho
fan amb un somriure als llavis i amb absoluta normalitat. A la vegada, transmeten una pau, una serenor i una
tranquil·litat realment admirable. Vistare vistare.
Tot avança a ritme de Yak |
Day
06: Khumjung (3.867 m) - Tengboche (3.867 m):
Res
sense esforç. Una capacitat de sacrifici, admirable. Molt més que admirable. La
veritat és que sóc incapaç de posar-me en la seva pell. A la vegada, que em
sento molt poca cosa al seu costat. Em sento un ser insignificant. No puc fer
altra cosa que inclinar-me al màxim davant seu. No n'hi ha portejador que no em
retorni el seu Namaste. Per més carregats que vagin. Per més pendent que tingui
la pujada. Sempre em retornen el Namaste. En ocasions, fins hi tot deixen les
mans amb led que subjecten la cinta del cap, per juntar les mans davant el pit.
A sobre, els més joves ho fan amb molta alegria. Els més grans, normalment és
un Namaste amb una veu baixa, una veu trencada, inentant estalviar energia. Ens
creuem amb un portejador molt jove amb una fusta molt més gran que ell
carregada de sacs. Injustícia! Ens en trobem un altre de molt més gran que està
reposant. Ens diu que porta 70 kg a l'esquena. Li demanem l'edat, 60 anys en
respon. Injustícia! Després d'intercanviar unes paraules tant amb l'un com amb
l'altre per mostrar-ls-hi la meva màxima admiració, la seva resposta és un
somriure. I si d'una cosa n'estic convençut, és que és tracte d'un somriure
sincer. Carregat d'humanitat. Carregat d'humilitat. En Krishna m'explica que la majoria d'aquests
portejadors s'han quedat sense pare o sense mare de molt joves i, sense la
possibilitat d'anar a l'escola, no els en hi ha quedat una altra que fer de
portejadors per fer arribar alguna cosa de menjar a casa. Injustícia!
Injustícia! |
Injustícia! |
Day
07: Tengboche (3.867 m) - Dengboche (4.410 m):
Ens
llevem amb el dia una mica encapotat. Llàstima, perquè sinó des de la mateixa habitació
estaríem veient l'Everest.
Ahir
a la nit, abans d'adormir-me, tot assimilant el viscut, vaig pensar que voldria
portar una càrrega de la que transporten els portejadors per sentir-ne la
duresa que ha de suposar un esforç de tal magnitud i li comento a en Krishna.
Al passar pel poble de Pangboche ens trobem la Laxmi, una noieta que fa de
portejadora que està descansant. 20
anyets. Possiblement menys de 1,5 m calçada i no deu passar gaire més de 40 kg.
En Krishna em diu que si vull fer de portejador aquí en tinc una bona
oportunitat. Així que ens intercanviem la motxilla amb la Laxmi i començo a
tirar de la seva càrrega de 50 kg amb el cap tal i com es fa aquí. Em faig el
valent i li porto la càrrega fins a Shomare, el final del seu trajecte. De pla
és duríssim. En baixada la càrrega et desestabilitza moltíssim. En pujada
l'esforç és descomunal. Porto la càrrega durant 2 km. Doncs si ahir em sentia
un ser insignificant, avui em sento infinitament diminut. Infinitament minúscul. Pensar que aquest és el seu dia a
dia em fa entendre la seva absoluta fortalesa física i mental. Parlant clar i
català, les ultres que correm, són collonades en comparació. La Laxmi no parla
anglès, però la sinceritat de la seva mirada amb el seu thank you so much Sir,
thank so much Sir. Em fa emocionar. I molt. En Krishna m'explica que abans de
ser guia va està fent de portejador durant més de 3 anys i em reconeix que la
seva feina actual de guia és un autèntic luxe.
La càrrega és gairebé més gran que la Laxmi! |
Acabem
l'etapa a Dengboche. A 4.400 m. Als peus del Nuptse (7.861 m), el Lhotse (8.561
m), l'Ama Dablam (6.815 m), l'Island Peak (6.189 m)... Per Déu. Això és La
Meca!
Destacar
que el cim Ama Dablam (Ama = mare i Dablam = muntanya), mare de les muntanyes,
és realment espectacular. Té una silueta d'una absoluta elegància. Possiblement
una de les muntanyes més precioses de la zona. Ara bé, és tant elegant com
complexa d'escalar. A part del base camp (4.600 m) té dos camps més (5.900 m i
6.300 m). La gent hi sol estar 3 dies des del base camp. Un primer dia fins al
camp 2. Un segon dia del camp 2, fer cim i tornar a baixar. Un tercer dia del
camp 2 a Pangoche.
Mentre
estic escrivint això, a la taula del costat un occidental sopant amb una mala
cara. Una cara de pena. Una cara d'esgotament. Com si menjar li estigués suposant
un gran sobresforç. Finalment sembla que se li acaba la força per mastegar, no
s'ho pot acabar i deixa mig plat. I pensar que la pobra Laxmi ha de transportar
50 kg per poder menjar. Això no sé quin nom té, però és molt més que
injustícia. Tres taules més enllà veig un altre occidental amb un llibre
d'aquests de més de 1.000 pàgines. És clar, com que li porten. Potser si
l'hagués de portar ell, ja s'hauria preocupat de portar-lo al mòbil en format
digital, per exemple. Sense comentaris.
Day
08: Relax:
Avui
en Krishna ens dóna festa. Diu que el trekking està pensat per quedar-se al
lodge (equivalent a un refugi de muntanya) aclimatant a 4.400 m. Així que ahir
a la tarda vam posar el mapa sobre la taula i com si d'un taulell de joc
infinit és tractés, vam dibuixar la sortideta d'avui. La idea és pujar al cim
Chhukhung Ri (5.550 m) i, si anem bé de temps al baixar, arribar-nos al base
camp de l'Island Peak (5.100 m). Som-hi! O, millor encara, zamzam, com es diu
aquí.
El
cel, absolutament serè. Segurament el dia més serè de tots. La temperatura,
absolutament gèlida. Sens dubte, la més gèlida. Ens ben abriguem i quan són les
6:50 h, tirem amunt. La jornada promet moltíssim. Passem pel poble de Chhukhung
i comença la pujada de debò. La veritat és que el fet de pujar en aquestes
altituds mola moltíssim. Prenc molta consciència a cada pas que faig, de cada
costosa respiració i m'encanta. Cada pas costa més que l'anterior, cada
respiració sembla més faltada d'oxigen, però la sensació és més intensa. Com
que no sé si tindré l'oportunitat de tornar a voltar per aquestes alçades,
aprofito l'ocasió per exprimir al màxim aquesta sensació de falta d'aire. La
panoràmica des del cim és increïble. El Nuptse i el Lhotse a davant. Un Lhotse,
que en línia recta el tindrem a no gaire més de 5 km, això sí, amb uns
diferència d'alçada de 3.000 m. Hi ha de bufar molt vent al seu cim ja que
veiem com s'alça la neu. A la nostra dreta l'Island Peak i l'Ama Dablam com a
cims més significatius i al nostre darrera el Lobuche (6.090 m). Un cel sense
ni una mínima boira, ho fa tot plegat més apoteòsic encara. Envoltat d'aquestes
muntanyotes de tals magnituds em torno a sentir diminut. Per motius diferents
als d'ahir, però novament diminut. Com que anem molt bé de temps, per arrodonir
la jornada, ens regalem un base camp de l'Island Peak. Arribem de nou a
Dangboche amb el cel igual d'absolutament serè que l'hem començat. Quin dia més
màxim, per Déu!
A l'esquerra el Nuptse, a la dreta el Lhotse |
Ama Dablam |
Day
09: Dengboche (4.410 m) - Lobuche (4.910 m):
De
nou, dia absolutament serè. De nou, jornada que promet. A mesura que anem
guanyant alçada les etapes són cada cop més curtes. A les 10:30 h ja som a
Lobuche. Deixem la motxilla grossa, agafem la motxilla petita i de pet cap al
Base Camp de l'Everest (5.364 m). El que veig de camí cap al Base Camp, la
veritat, és que fa reflexionar. Moltíssima gent, però tal i com ens comenta en
Krishna, un màxim d'un 3% d'aquesta gent està en condicions òptimes per moure's
en aquestes alçades. No hi ha grup de persones que no estiguin custodiats per
un, dos o més Nepalís. Hi ha persones que és porten el seu propi Nepalí per
elles soles. És a dir, un occidental més mort que viu i un Nepalí amb les mans
a les butxaques que va xiulant i que l'acompanya. Que l'empeny. Que li posa el
camelback a la boca. Que l'aguanta quan va per caure. Que li porta una ampolla
d'oxigen per si li fa falta. Una farmaciola... Un occidental que fa 3 passes i
s'asseu. Fa 3 passes més i es torna a seure. Tot plegat dóna molt que pensar. A
tot grup de persones que anem avançant, dirigeixo el meu Namaste, alguns
occidentals responen, d'altres no. Probablement en són més els que no responen
que no pas els que sí que ho fan. Vull pensar que no és una qüestió de mala
educació, sinó que els hi falta l'aire per poder parlar. Els Nepalís responen
tots. I no amb un Namaste qualsevol, sinó amb un Namasteeeeeeee que, com a
mínim, finalitza amb 8 o 10 "e". De tornada del camp base, una altra
d'aquelles estampes que fan caure de cul a terra. A 5.200 m d'altitud un Nepalí
d'avançada edat que tira d'una càrrega, que, per les dimensions i la referència
del portejador de l'altre dia, calculo que mínim és de 70 kg. A mitja pujada
para a descansar i s'asseu a sobre del bastó que ja està pensat per a tal
efecte. M'aturo davant seu, m'inclino i ara és el meu Namasteeeeeee el que
finalitza amb 8 o 10 "e". L'home amb una veu absolutament esquerdada
em retorna la salutació.una vegada més, Respect!
Més de 70 kg a 5.200 m. Respect! |
Al
cap d'uns moments un noiet Nepalí em retorna la salutació amb moltissima
efusivitat i alegria. Es diu Cambra i té 20 anyets. M'explica la seva història
amb total normalitat i, altra vegada, per caure de cul a terra. Va sortir de
Lukla el dia 6 d'octubre. Igual que nosaltres, però ell fent de portejador.
Abans, va haver de caminar tot un dia des de casa seva fins a Lukla. Avui, 9
dies després, ha arribat a Gorek Shep (5.200 m) ha dinat i se'n torna cap a
casa. Avui dormirà a Pherishe. Demà a Lukla i demà passat tornarà caminant cap
a casa seva. Li pregunto quants kg ha estat portant i, tot rient, em diu que no
ho sap, que imagina que entre 30 i 40 kg. M'indigna el pensar que haurà cobrat
entorn a unes 2.000 rúpies (15 €) al dia. El dia d'anada de casa seva a Lukla i
els 3 de tornada, sense cobrar. Em poso la mà a la butxaca, hi trobo un bitllet
de 1.000 rúpies i l'hi dono. Òbviament, és posa molt content i, amb la mà al
cor, m'ho agraeix enormement. Arribem a Lobuche i el convido a un te, però, de
nou amb la mà al cor, em dóna les gràcies i diu que prefereix tirar cap a
Pherishe. L'hi pregunto quanta estona hi té. 1 hora potser? Em diu que no, que
tan lleuger com va, en menys de 45 minuts hi serà. I pensar que la majoria de
la gent, també sense pes a l'esquena com ell, hi dedica tot un dia...
En Cambra (només 20 anyets...) |
Day
10: Lobuche (4.910 m) - Kalapathar (5.650 m) - Gorek Shep (5.200 m):
Avui
el dia sí que comença absolutament gèlid. Més fred que mai. Lobuche està en un
punt molt obag, amb un riu al costat i a prop de 5.000 m. Així que es donen
totes les condicions per tal de que hi faci molt de fred. Abans de les 7 h, com
gairebé cada dia i abrigats fins a les orelles, ja estem tirant amunt. Fins que
al cap d'uns 30 minuts que no ens comença a tocar el sol, el fred ens les fa
passar força putes.
La
d'avui és la jornada màxima a nivell de muntanya. Avui assolirem la màxima
alçada així com les panoràmiques més espectaculars. Avui viurem un dia més dels
d'impossible oblit. N'estic convençut. Arribem a Gorep Shep a les 8:30 h.
D'aquí hi ha l'opció d'anar al Base Camp de l'Everest o pujar al Kalapathar. La
idea inicial era avui anar al Base Camp i demà just a la que hi hagués una mica
de claror, pujar al Kalapathar a veure la sortida de sol. La qüestio és que al
Base Camp ja hi vàrem anar ahir i com que avui tenim tot el dia per davant,
doncs pujarem al Kalapathar i així no ens farà el fred que ens faria demà a primera
hora. Amb uns 40 minuts ja som dalt. De nou, la sensació aquella de falta
d'aire que té lo seu si en prens consciència. El Suunto marca 5.650 m. Una
alçada que no havia marcat mai.Tal i com era previsible, la panoràmica és de
màxima sublimitat. Pumori (7.161 m), Everest (8.848m), Nuptse (7.861 m), Ama
Dablam (6.815 m), Loboche (6.090 m) i un llarg etcètera. La veritat és que tot
i ser un cim molt turístic, estem gairebé sols. Ens hi espleiem moltíssim.
Segurament no m'hi havia esplaiat mai tant a dalt d'un cim. El lloc. El moment.
L'entorn. La companyia. El dia, altra vegada absolutament serè. Tot plegat fa
que és doni una situació que no sé si és tornarà a produir. No sé si mai tindré
l'oportunitat de tornar a viure. Així que intento retenir. Absorbir. Impregnar.
Conservar a la retina. Guardar a la memòria per sempre més. Una altra de les
estampes d'aquest viatge per seguir omplint la motxilla. Una motxilla que
tornarà a casa carregadíssima. Estampes de grandíssim contingut. A nivell de
muntanya, sí. Però a nivell humà, molt més. Un viatge més mental que físic. Un
viatge mental que en moltes ocasions m'ha fet pensar que estava vivint en un
conte. Que estava vivint quelcom irreal. Pot costar de creure, però després de
tants dies sense veure ni un cotxe. Ni el que entenem per civilització. Ni el
que en diuen un món avançat en constant creixement. Tal i com em va comentar en
Salvador, tot plegat sembla que estiguem vivint una película. Potser l'altitud
hi tindrà alguna cosa a veure. Potser la falta d'oxigen ens haurà afectat una
mica, però han estat molts els moments de pura fantasia.
Al fons a l'esquerra el Sr. Everest |
Day
11: Gorek Shep (5.200 m) - Pheriche (4.240 m):
Arribat
ja al punt àlgid del trekking, ara toca desfer el camí fins arribar a Lukla de
nou. De cara amunt ho hem anat allargant una mica. De cara avall, en principi,
anirem pel camí més directe possible. A veure. L'etapa d'avui es desenvolupa
sense cap tipus de dificultat, a excepció del fred més que considerable que fa
al sortir de Gorek Shep. Qüestió aquesta de la temperatura més que acceptable
si tenim en compte que són les 6:45 h i estem a 5.200 m d'altitud. A les 10:30
ja hem arribat a Pheriche. Mengem una mica i surto a fer una volteta. Torno a
pujar per la vall que hem baixat, per després desviar-me cap a Dengboche. De pujada
m'acabo emocionant. Fins a un total de 4 vegades sento des de lluny que em
criden "ramro sati" (bon amic). Dues de les persones les conec, però
les altres dues no les recordo. Resulta que aquests dies a en Krishna l'hi he
estat dient desenes de vegades "ramro sati". Això sembla que ha
sorprès als guies amics d'en Krishna (que en són moltíssims). Així que resulta
que per aquests guies jo també sóc el seu "ramro sati". La veritat és
que aquests dies m'ho he sentit a dir un munt de vegades això de "ramro sati".
Un autèntic luxe per mi.
En
el lodge de Pheriche ja tornem estar totalment a la zona de confort. La veritat
és que venia al Nepal amb la idea de sortir absolutalment de la zona de
confort. Al final n'hauran acabant sent només 4 dies. Considerant com a fora de
la zona de confort aquells lodges on hi ha fet molt fred. Habitacions gèlides.
Nits gèlides. On no hi ha hagut aigua corrent als lavabos. On l'electricitat ha
estat sota mínims, no telefonia... Tot i així és realment sorprenent les
màximes prestacions que hi ha en els allotjaments fins als 4.000 m d'altitud.
Ara bé, cal destacar que el que per mi són unes condicions considerades fora de
la zona de confort, per a la gent Nepalí és el seu màxim confort. És a dir, que
si per ells és confortable, per mi també ho és. I punt.
Day
12: Pheriche (4.240 m) - Namche (3.440 m):
L'etapa
d'avui es desenvolupa amb normalitat. Desfem el mateix camí de pujada a
excepció de l'últim tram abans d'arribar a Namche. Enlloc de passar pel poble
de Khumjung, passem per un flanqueig per la vessant esquerra (direcció sud) amb
una panoràmica brutal de la immensa Vall de Khumbu. Doncs això, com que no hi
ha res massa destacable per explicar, em ve de gust escriure sobre les figures
dels guies i dels portejadors. Els primers són els nens macos. Saben parlar
anglès i la seva feina bàsicament consisteix en custodiar als turistes. Durant
el trajecte. En els lodges. Bàsicament, procurar que no els hi falti de res.
Passant pràcticament la totalitat del dia al seu costat. Pel contrari, els
portejadors són els que els toca la feina bruta. La que no es veu. Normalment
són nanus jovenets d'un màxim de 20 anys que, cobrant una misèria, els toca
transportar entre 30 i 50 kg amb les pertinences dels turistes. Abans de que
els turistes es posin a esmorzar, deixen els "petates" preparats per
tal de que els portejadors comencin a tirar. Com a anècdota, pots veure en una
pujada a un portejador carregat fins al cap damunt avançant a un grapat de
turistes que no porten res a l'esquena. Doncs bé, la qüestió és que la relació
entre guies i portejadors, és molt classista. Els primers seuen a taula amb els
turistes mentre aquests mengen. Són els últims en dir-ls-hi bona nit i els
primers en donar-ls-hi el bon dia. Diguem que hi ha una relació molt estreta.
En canvi, els portejadors no tenen ni dret a entrar als lodges. Mengem i dormen
a part. És a dir, en un lodge hi ha una taula on sopen els guies i una altra a
part on ho fan els portejadors. Amb una mica de sort, els guies dormiran en una
habitació gairebé com ho fan els turistes, mentre que els portrjadors dormiran
en qualsevol racó que hi hagi disponible. Hem vist escenes bastant tristes de
les condicions precàries on els hi ha tocat dormir per sobre dels 4.000 m. Unes
condicions totalment impensables que hi dormís un occidental. Una altra escena
bastant trista que vaig observar a Pahkding i que reafirma aquesta relació tan
classista, estava plovent i el portejador entra al lodge darrera el guia. A la
que el guia se'n adona, el fa fora (encara que estigui plovent). Lamentable! La
veritat és que admiro moltíssim la figura dels portejadors i em sap molt greu
aquest tracte de menyspreu que reben.
Day
13: Namche (3.440 m) - Lukla (2.850 m):
Com
que la jornada d'avui tampoc té res massa destacable. A part de la gran
quantitat de gent que ens hem creuat. Entenc que al tractar-se del
principi/final del recorregut, tothom ha de passar per aquí. Doncs avui
considero interessant escriure sobre l'alimentació. Una vegada més, tot molt
senzill. Fins a 4.000 m d'altitud aprofitant al màxim els recursos que dona la
terra. Sorprèn veure 5 dones l'una al
costat de l'altra arrencant patates, les 5 a la vegada. Sorpèn, però no hi ha
millor manera per treure-ni el màxim de partit de la terra. L'alimentació està
basada en la combinación d'arròs, patata, pasta, verdures, llegums i ous. La carn és
pràcticament inapreciable (per les dificultats que suposa fer-la arribar amb
salubritat) i el peix totalment inexistent. Doncs això, amb una bona combinació
d'aquets principals ingredients hi ha una gran varietat de plats i, per un
amant del món vegetal com jo, és tot una absoluta exquisidesa. Arròs amb
verdures. Sopa d'espaguetis. Sopa de verdures. Sopa de bolets. Patates
saltejades amb més verdures. Verdures i patates bollides o saltejades... Bé,
això és el que he estat menjant jo bàsicament. Però també pots trobar macarrons
amb tomàquet i formatge, truites, ous ferrats o patates fregides, per exemple.
Hi ha un plat molt interessant que se'n diu Dal Bhat. És interessant perquè és
una combinació d'arròs, patates amb verdures i una crema de verdures amb una
mena de llenties. Ho pots barrejar tot plegat i està "tremendo". A
més, aquest plat permet repetir tantes vegades com vulguis de qualsevol dels
seus ingredients. He observat els àpats de guies i portejadors que passen tot
el dia a la muntanya amunt i avall, aquests segons amb desenes de kg a sobre, i
no mengen pas res especial, és a dir, més o menys el mateix que he estat
menjant jo. De fet, crec que sempre sopen cada dia Dal Bhat. Per tant, sembla
que una alimentació vegetariana és suficient per moures per aquestes altituds.
Doncs res, personalment he menjat com un rei. Ho he trobat tot boníssim i m'he
sentit molt ben nodrit.
Aprofitant els recursos de la terra |
Aprofitant els recursos de la terra |
Tot el dia cavant patates |
Dal Bhat |
Experiència
alliçonadora en tots els sentits. Experiència per adonar-me'n de la pobresa de
la societat occidental, vs la riquesa de la gent Nepalí. Experiència per
adonar-me del caliu que hi pot arribar a haver en una nit gèlida a més de 5.000
m d'altitud, vs a la fredor d'un ambient sobradament calefactat de la pobra
societat occidental. Adonar-me de la felicitat que pot suposar compartir taula
amb una olla d'arròs i una altra de verdures com a recompensa d'una duríssima
jornada de portejador, vs a la indiferència que genera un costós plat amb les
suposades millors proteïnes animals. Adonar-me amb quina facilitat es pot
baixar per un camí ple de rocs amb "xancletes" i les mans a les
butxaques, vs a la dificultat de baixar-lo amb unes Adidas de 100 € i uns
bastons Black Diamond de 100 € més (servidor). El retorn d'una salutació amb un
somriure anat de cara amunt amb 50 kg a l'esquena i tirant-los amb el cap, vs
al no retorn de la salutació d'aquell que no porta res a l'esquena perquè li
porten l'equipatge. L'agilitat i facilitat de moviments del cos fort i atlètic d'un
portejador, vs a la dificultat de fer avançar un cos amorf amb una panxa
carregada de greix. La pau, serenor i tranquil·litat de fer més de 20 km
caminant per anar a comprar quelcom, vs a l'estrés d'anar a comprar al súper
del costat de casa amb un cotxe de 6 marxes i 150 cavalls en una ciutat
saturada de vehicles. La mirada alegre
acompanyada d'un somriure d'aquell que en té prou amb poder menjar, vs a la
cara trista i plena de pena d'aquell que no li falta de res.
Crida
molt l'atenció el treball i la capacitat d'esforç dels més petits. Hem vist
nenes de 6 o 7 anys tirant amb el cap d'un cabàs ple de "merdes"
seques de yak (com fan els grans) que s'utilitzen com a combustible per les
estufes. Bona part dels portejadors tenen menys de 20 anys. En els lodges, qui
realment els tiren endavant, són aquests nens d'un màxim de 20 anys (els majors
només supervisen). A la barra, a la cuina, netejant, recollint... T'atenen
sempre amb molt de carinyo. I sempre amb alegria. Sempre amb un somriure. Sense
queixar-se. Sempre amb una actitud realment admirable. Sembla doncs que aquesta
capacitat de treball, esforç i sacrifici està integrada en el seu ADN. Molt per
aprendre, una vegada més.
Com fan els grans |
En Bijay amb 17 anys lidera el lodge de Chisapani |
Lamentablement
no tot són flors i violes al Nepal. També hi ha molta corrupció, com a tot
arreu. Sembla doncs una qüestió indissociable a la condició humana. Ens han
explicat, per exemple, de companyies de guies que forcen un mal d'alçada
inexistent per tal de forçar també un rescat i treure'n el rèdit corresponent.
Entre moltes d'altres de qüestions fosques que té aquest Nepal... Però bé,
prefereixo quedar-me amb el Nepal de les mirades alegres i dels somriures
sincers. Amb un Nepal amb la capacitat de convertir en càlides les nits més
gèlides de l'alta muntanya. La capacitat de tenir-ho tot enmig del no res.
Addicte a la seva mirada. Enamorat del seu somriure |
I
ja per acabar, una altra de les lliçons d'aquest viatge. Minuts abans de
portar-li la càrrega a la Laxmi, estava molt concentrat inentant entrendre el
que m'estava explicant en Krishna, em vaig empuntegar i em vaig fer una petita
pelada al genoll. Mentre portava la càrrega, un Nepalí es va interessar pel meu
genoll ensangrentat. La meva resposta va ser "No problem, It's all
right!". La contestació que em va retornar va ser "No pain, no
gain!" Doncs bé, crec que aquesta frase és molt comercial i de bon
utilitzar en el món del coaching en la societat occidental. Tot i tractar-se de
paraules buides. Ara bé, aquí al Nepal aquesta frase crec que té molt més
contingut. No es tracte de paraules dites envà, sinó amb molt de significat. Paraules
que diuen molt. Paraules que són el pur reflex del dia a dia. Doncs això és,
aquí sense dolor no hi ha guany. O t'ho curres a base de molt de sacrifici o no
cobres. Si no t'hi esforces de debó, no hi ha guany! No pain, no gain!
Doncs
això, que hem tingut a tocar les muntanyes més altes del món. Però millor
encara, el que sí que hem palpat de ben aprop és el gran saber fer de la gent
Nepalí. Hem compartit taula. Plena de riures sincers. Hem mantingut llargues
converses en Anglès, Nepalí, Català... totes les llengües al mateix temps i
entent-nos perfectament. Hem jugat a cartes. Als escacs... I sempre amb
absoluta tranquil·litat. En la terra del "vistare vistare". La terra
del a poc a poc. La terra del res sense esforç. Tornarem!
Terratrèmol 2015 |
De tot el que he après. 10 accions a fer a diari:
Respect!
Somriu sempre. Ho tens tot.
Sigues: Generós. Humil. Agraït.
Esforça't. Dóna el millor de tu.
Estima. El cor és la teva arma
més poderosa.
Viu lleuger. Viu a poc
a poc.
Sigues feliç. La teva felicitat depèn només de tu.
Deixa una bona empremta.
Integra't. Busca l'equilibri.
Aprèn cada dia una cosa nova.
Principals
Paraules Nepalís:
Dhanyabat:
Gràcies
Paani: aigua
Zamzam: Som-hi
Namaste: Salutació amb mostra de respecte
Bosnos: Seure
Vistare Vistare: Poc a Poc
Thulo: Gran
Ama: Mare.
Dablam: Muntanya
Ama Dablam: Mare de les Muntanyes
Mero: Meu
Ramro: Bon
Sathi: Amic
Mero ramro sathi: El meu bon amic