Des de fa dies que no
em puc treure l’Eufòria del cap. Especialment des de que aquest mes de juny
comencem a trepitjar-ne el seu recorregut. No m’he la puc treure del cap, però
de forma molt positiva. Hi penso, i només em venen a la ment els grans moments
viscuts l’edició passada (la memòria selectiva se’n ocupa d’eliminar-ne els
dolents...). Estic súper motivat. Em sento amb moltíssimes ganes de repetir
l’experiència. Tot és optimisme dins meu. Tot és Eufòria. Arriba un punt que
tants pensament positius em comencen a preocupar. Com la cosa es torci. Com la
pel·lícula no sigui com jo m’he l’estic imaginant. Com el desenllaç final en
sigui un altre diferent al somiat, la decepció podria ser molt gran... Em ve a
la memòria la formula de la felicitat ideada per l’executiu de Google, Mo
Gawdat, que comparteixo força i que diu:
Felicitat = Valor del viscut – Expectatives creades.
Aquesta fórmula el què
diu és que si les expectatives creades són molt superiors al que realment s’acaba
produint, la felicitat se’n pot anar a norris en funció del valor del viscut...
Hi dono voltes i més voltes i la situació em té certament intranquil.
Finalment, acabo trobant la solució a la fórmula. Cal donar el màxim valor al
viscut. Un valor infinit a ser possible. Sent així, per més que restin les
expectatives creades (en el supòsit d’un desenllaç negatiu) la Felicitat pot
ser igualment infinita. Va! Doncs no hi donem més voltes! Deixem que tot
flueixi. Deixem que l’optimisme vagin fent la seva feina i segur que tot anirà
de puta mare!
Arribem a la Plaça
d’Ordino amb en Javi uns 20 minuts abans de la sortida i m’adono que m’he
deixat el dorsal a la furgo. Bé! Això és una bona senyal. Un bon símptoma de
que, de moment, el què hi ha dins meu són ganes de gaudir, no de competir.
Durant els primer km
de la cursa no em puc treure del cap la paraula gaudir, gaudir i més gaudir.
Tot és optimisme dins meu. Tot és alegria. Pujant cap al Coll d’Arenes llegeixo
a la part del darrera de les vambes d’en Nahuel que s’ha escrit ell mateix amb retolador
Poc
A Poc (el nom del seu equip). En Nahuel parla més o menys el castellà
igual de bé que jo el francès, tot i així ens acabem entenent. Coincidim en que
per davant tenim més de 3 dies d’autèntica muntanya. 3 dies de màxima
felicitat. 3 dies per fer el que més ens agrada. 3 dies de pura vida. Això sí,
per tal de que el desenllaç sigui satisfactori cal anar molt Poc A
Poc.
Baixant de la Collada
de Ferreroles a l’estany de l’Estanyó, ho veig claríssim. Haig d’activar dos
modes. Mode Gaudir i Mode Recording. Sí, sí, ho veig claríssim. Haig de gravar
el màxim del que pugui retenir. Gravar a la retina les grans estampes que
veuré. Gravar al cor els grans moments que viuré amb tothom amb qui compartiré
aquest viatge. Sóc un afortunat. Un autèntic afortunat. Tinc la grandíssima
sort d’estar aquí i poder viure-ho en primera persona. Ser de molta gent que
voldria estar aquí i no pot. Pel motiu que sigui, però no pot. Em ve al cap en
Jaume que sé que donaria el que fos per poder estar al meu costat. Així que no
hi ha altra opció que valorar al màxim aquesta gran sort que tinc, estar-ne al
màxim d’agraït i viure-ho tot plegat amb absoluta intensitat.
En Javi opta per la
prudència. Diu que no vol deixar-se portar excessivament per l’Eufòria. Es
coneix i això li podria jugar males passades. L’acord al que arribem és que jo
hi poso una bona dosi d’optimisme i ell la compensa amb una altra bona dosi de
prudència.
A
mesura que van passant els km els equips ens anem distanciant. Amb en Javi
coincidim que el què realment ens ve de gust és anar sols. Ben sols. Ell i jo,
sols. Mano a Mano. Hi ha un equip de dos cosins de Madrid que se’ns han
enganxat a darrera nostre i no se’n separen. Els hi oferim en diverses ocasions
que passin, però diuen que prefereixen quedar-se al darrera. Després de l’avituallament
que ens ha muntat la Bego al Refugi de Sorteny, ja tornem a tenir els dos de
Madrid a darrera. Cullons i nosaltres que tenim ganes d’anar sols... Finalment,
pujant direcció cap a la Vall de Rialb
els fem posar a davant. Un cop davant, veiem com no dominen gaire el GPS. Bé,
més aviat no el dominen gens. A cada intersecció s’acaben equivocant. És que no
en fan ni una de bé. Ni per casualitat. Sempre agafen una direcció diferent a
la correcte. Baixant del Port Vell ho tornen a fer malament i acaben darrera
nostre altra vegada. Carai, no hi haurà manera de treure’ns-els de sobre!
Pujant a La Font
Blanca un dels dos cosins ens diu que ens volen deixar clara una cosa: Si
dado el caso esto acabara así, podéis estar tranquilos que obviamente no os iríamos
a disputar. Somos conscientes de que nos estamos aprovechando de vosotros, pero
el GPS no es lo nuestro y lo único que podemos hacer es estaros muy
agradecidos. La meva
resposta és que això és molt i molt llarg i acaba de començar. Aquí poden
passar infinitat de coses, així que, a hores d’ara, millor deixem que tot
flueixi...
Arribem a Arcalís
abans del previst. Tot i haver incrementat desnivell, pel tema de la neu ens
han reduït algun km. Les xifres són interessants, 44 km 5.055 m+. L’Albet@ i
els meus pares encara no han arribat i no crec que arribin. Però no passa res,
a priori ja havia donat per fet que seria així. Tinc bastanta gana, em menjo un
parell de plats d’arròs i un parell de plàtans i quedo com un senyor. De sobte,
sento una forta cridòria Salvador! Salvador! Salvador! L’Albet@
ja és aquí! Ara ja sí que sí! Ara ja sí que l’equip és complet.
Reprenem el camí cap
al Pic de Cataperdis. Estanys de l’Angonella. Pic de les Fonts i baixem a tocar
del Refugi del Pla de l’Estany. Mentre espero en Javi abans d’iniciar la forta
pujada als Malhiverns, moment d’absoluta Eufòria. Contemplo al meu voltant i de
nou em considero un autèntic afortunat. La immensitat del meu entorn versus el
meu tamany diminut. La quietud i el silenci de la solitud versus el soroll de
la força de l’aigua que baixa per tot arreu. Un dia que s’està esgotant. Una
nit que vol anar per començar. Brutal! Realment brutal tot plegat. Moment i
estampa que vull que quedin ben gravats tant a la retina com al cor.
Eufòriaaaaaaa!
Quan falten pocs
metres per arribar al Cim del Comapedorsa es posa a ploure. Poc. De moment plou
poc, però optem per posar-nos el Gore. Passada la Portella de Sanfons, el tram
fins el Port de Cabús es fa llarg. Molt llarg. Ara bé, al final hi haurà premi.
Al Port de Cabús hi ha l’Albet@ que ens ha preparat un sopar del màxim nivell.
Com que encara em queda a la motxilla un entrepà d’alvocat (i el porto des de
que hem sortit...), crec que ja ha arribat el moment de deixar-lo de passejar i
menjar-me’l. Un petó i una forta abraçada amb l’Albet@ i quedem d’aquí unes
hores al Coll de la Botella. La pujada fins al Pic dels Llacs la fem prou bé,
però la baixada fins a peus de pista de Pal – Arinsal, fatal. La nit, un camí
inexistent, una zona amb molta pedra solta al principi i herba molt alta més
endavant, no ens deixen avançar amb gens de comoditat. Anem molt lents i cal
armar-nos de paciència. Molta paciència.
A les 3 h de la
matinada passem pel Coll de la Botella. Abans hem quedat amb l’Albet@ que ella
vagi dormint a la furgo i nosaltres quan arribem ja la despertarem. Però l’Albet@
està ben desperta i a la nostra espera. Donant-ho tot. Com sempre. Aquí apareixen de nou els de Madrid. Ens
expliquen que s’han estat perdent varies vegades al llarg de la nit. Ens
avancen corrent mentre nosaltres caminem. Nosaltres no correm. No. Optem per no
córrer ara per tal de poder caminar més endavant. Aquestes paraules els hi
agraden i se les fan seves. Vosotros sí que sabéis. No correr ahora para
andar luego. Esta es la clave ¿Verdad? I tant, companys i tant! I és aquí quan tornen a aparèixer les paraules d’en
Nahuel. És aquí on els de Madrid m’he les recorden Poc A Poc ¿Verdad? Això
mateix! Poc A Poc!
Seguim plegats amb els
de Madrid fins al Bony de la Pica i en el llarg descens cap a La Margineda fins
que arriba el fatídic moment. En Javi li comença a fer mal el tibial. Cada cop
més mal. Se li comença a inflar. Cada cop més mal i cada cop avança més
lentament. Em diu que tiri fins a La Margineda i que m’uneixi amb els de Madrid
que ell possiblement haurà de plegar. Jo em vull resistir aquesta opció i vull
confiar que aquest mal passarà. Però no. El mal no passa. Al contrari, el mal
va a més. Nooooooooooooo!!! En Javi insisteix que estem anant molt lents i que
si segueixo amb ell se’m escaparan els de Madrid i no podré continuar amb el
nou equip. Finalment, i molt a contracor, acabo fent cas a en Javi. Arribo sol
a La Margineda. Primer moment complicat d’aquesta Eufòria. Amb l’Albet@
analitzem la situació i ambdós coincidim que haig de continuar amb els cosins
de Madrid. Hi ha una altra opció. Un equip de Saragossa, però sembla que hi ha
més connexió amb els de Madrid. Sí. Sí, Salvador. Has de continuar amb els
de Madrid. Em diu l’Albet@. Jo també ho penso. Un dels dos cosins li fa
mal el tibial igual que en Javi i diu que potser es retira. Hostia! Abans han
dit que si un cosí es retirava, l’altre també. Ai, mare meva, que se’m acaba l’Eufòria
aquí... Finalment els de Madrid decideixen continuar. Els hi demano si m’hi
volen en el seu equip i la seva resposta és absolutament afirmativa. Sense
dubtes. Em confirma que són bona gent i em fa intuir que plegats acabarem
tenint un molt bon final d’aquest viatge.
Reprenem el camí. Em
poso davant i els hi marco el pas i el traç. El pas serà Poc A Poc i el traç,
tranquils, que serà el correcte. Anem xerrant d’això, d’allò i de més enllà. Confirmo
el que ja havia anat detectant les estones que havíem compartit, els dos cosins
es porten súper bé. Són carn i ungla. La frase que més repeteixen és mi
primo. Tant l’un com l’altre ho diuen una i altra vegada, mi
primo. Així que d’ara en endavant seran els primos. Entre els 3 hi
ha una bona sintonia. Entre els 3 hi ha una bona connexió. Tot apunta que entre
els 3 farem un molt bon equip. Em reconeixen que aquest ritme de Poc A
Poc serà la clau per acabar amb èxit. Els hi ratifico. No en tingueu
cap dubte, companys! Passem pel Refugi de Prat Primer. Coll de Bou Mort. Pic
Negre. Torre dels Soldats i l’espectacular cresta que uneix aquest cim amb el pròxim,
el Pic de Perafita. De nou, moment de màxima Eufòria. Mode Recording activat.
Moment que cal retenir. Panoràmica sublim per gravar a la retina. Les més de 30
hores en cursa fan que comenci a entrar en una nova dimensió. Les més de 30
hores en cursa fan que tot plegat comenci a tenir una altra magnitud.
Buaaaaaaaaa! Brutaaaaaaaaaal!
Al Refugi de l’Illa
acordem amb els primos fer un vermut. Així que m’avanço una miqueta per
demanar unes Coca-Coles, unes patates i unes olives. Ens ho prenem amb la calma
i continuem. La parada se’ns posa d’allò més bé i el tram fins a la Portelleta
el fem amb força alegria. Un cop al Pic de la Portelleta, últim cim de més de
2.900 m del recorregut els faig la conya de que han ben amortitzat el viatge,
ja que de fer cims se’ns estan fent un fart. Em reconeixen que fa hores i hores
que estan flipant amb el recorregut. Amb aquestes muntanyaques. Amb aquests
paratges. Estan flipant i molt. Som-hi, doncs. A seguir flipant!
Baixant cap a la
Cabana dels Esparvers en Mario va totalment coix. Li fa molt mal el tibial i no
pot córrer. Hem de caminar. Faig números i calculo que queden més de 7.000 m de
desnivell negatiu. Li comento a en Mario i em diu que no hi ha problema. Que
mentre dilluns pugui anar a treballar ja en té prou. Que durs que són aquests primos,
per Déu! Passat la Portella Blanca una espessa boira i un vent no molt fort
però sí que refreda molt ens fa accelerar per intentar entrar en calor. Fem el
Pas dels Isards i tirem ràpidament cap al Pas de la Casa per intentar perdre
alçada a la vegada que esperem que les condicions millorin. Cosa que no acaba
sent així... Arribem a la base de vida del Pas de la Casa ben molls i amb molt
de fred. Aquí, a més de l’Albet@, hi ha els meus pares, en John Fields, l’Ivan.
Hostia que feu aquí! Apareix també l’enorme d’en Jordi Codina. Buaaaaaaa! D’aquí
en surto al 200 %! Seguríssim. Em canvio de roba. Menjo un espectacular patata
amb moniato i ceba que m’ha preparat l’Albet@. Exquisidesa màxima! La meva mare
ha portat un parell de pizzes. Nivellàs! Mentre estant, a fora va plovent. Li
dic a l’Albet@ de dormir 1/2 hora. Em diu que sí que sí, però ja veig que
dormiré el que ella consideri. Bé, doncs el que la “jefa” mani. Finalment
acabem dormint uns 50 minuts (crec). En Mario diu que amb aquest mal al tibial
no pot continuar, així que ens tocarà continuar amb en Jose, l’altre primo.
Ens ben abriguem. Ens posem el Gore i els pantalons impermeables i arrenquem de
nou a la 1:20 h de la matinada.
Aquesta base de vida
se’ns ha posat de conya amb el primo i en sortim
motivadíssims. El tram fins al Pic de la Cabaneta el fem molt bé. Estem amb
moltes ganes. Molt il·lusionats. Amb el primo hi ha molt bona sintonia. Això
va de collons! La baixada de la Cabaneta cap a Siscaró és d’allò més
entretinguda. L’organització l’ha fet passar més per la dreta que l’any passat
per evitar una congesta de neu, però és entretinguda de collons. El camí és totalment
inexistent i la nit ho dificulta encara més. Aquí li faig la conya al primo,
¿Que
tal, como lo ves por aquí con tu primo? La seva resposta. Calla.
Calla. Si ya nos perdíamos cuando había camino, imaginate aquí... Després
d’una baixada molt i molt, però que molt treballada, acabem arribant al camí
que ens porta al Refugi de Siscaró. Aquí el primo em diu, Oye
Salva, mira el GPS que vamos mal seguro, estamos yendo por un camino y esto no
puede ser correcto! Doncs sí,
encara que costi de creure, després de hores i hores d’anar per camins
inexistents estem anant per un camí...
Amb l’inici d’un nou
dia incrementa la sintonia amb el primo i amb l’entorn. Tot flueix. La
connexió amb el medi és absoluta. Passem per l’Estany de l’Isla. De nou, moment
i estampa per emmarcar. De nou, Mode Recording activat. L’aigua tranquil·la de
l’estany ens reporta una sensació de ben estar màxim. Hem superat ja les 48 hores.
Ara sí que ja estem totalment immersos en una altra dimensió. Ara ja sí que l’Eufòria
està en plena efervescència. Estem flipant. Com n’estem gaudint, per Déu. Impossible
descriure el moment. S’ha de viure...
De camí cap a Ransol
ja sentim la cridòria de l’Albet@, que junt amb l’Ivan i en John ens han muntat
un avituallament de nivell superior. Arriba també en Mario, l’altre primo.
Pa amb tomàquet amb paté d’algues. Patates de pastanaga... Anant ja ha buscar
les delicatessen. Com s’ho coneix això l’Albet@.
Com que a la base de
vida de Solanelles l’assistència no hi pot arribar en cotxe, optem per fer una
parada a boxes per arreglar una mica els peus i fer la nostra base de vida a
Cortals d’Encamp on sí s’hi arriba amb cotxe. Aquí la família d’assistència
comença a créixer. L’Albet@, en John, l’Ivan, el meu pare, la meva mare, en
Javi, la Bego, en Mario. Tela! Aquí sí que la cosa ja comença a posar-se
interessant. Una bona quinoa amb verduretes que m’ha preparat l’Albet@ i
continuem!
La pujada fins al Cap
del Agols i la posterior baixada la fem prou bé. L’equip funciona. D’energia en
queda. La motivació i les ganes hi són. Endavant, primo! La baixada de tota
la Vall de Madriu fins a Esclades és molt llarga, així que mirem de córrer tot
el que podem per tal de que no sembli tant llarga. Costa córrer. Cada cop costa
més. Tot i així ens hi esforcem al màxim per finiquitar aquesta llaaaaaaaarga baixada
quant abans. I quan finalment arribem a Esclades, sorpresa! L’equip d’assistència
ha seguit creixent. Salvador Valeri, Olga, David Colomer, parella...
Impressionant! Realment impressionant. La veritat és que en aquestes hores em
comença a costar assimilar-ho. He perdut una mica la noció del temps i no n’acabo
de ser del tot conscient de tota la gentada que hi ha. Disculpeu-me si no he
estat per vosaltres com us mereixeu...
Arriba l’hora de la
veritat. Frontal al cap per tercera nit i últimes dues pujades. Pic de Padern –
Bony de les Neres, primer i Pic de Casamanya a continuació. 1.100 m+ i 700 m+ respectivament.
El primer tram del camí que ens ha de portar el Pic de Padern és extremadament
dret i es fa extremadament dur. Cada pas costa una immensitat, però aconseguim
anar avançant, Poc A Poc, molt Poc A Poc, però anem avançant com
dues formiguetes... El primo em diu de fer una parada molt
curta al Coll d’Ordino, però jo li dic que aquí em cal dormir 10 minuts. Només
10 minuts, però ho necessito. Em prenc un crema de carbassa ben calenta que m’ha
escalfat l’Albet@ i dormo aquests 10 minuts com si hagués dormit tota una nit.
Perfecte! Som-hi cap amunt, primo!
Pujant al Casamanya,
cada cop que aixeco el cap veig el reflectant de les banderetes (de la Marató
que coincideix amb el nostre recorregut) amunt. Molt amunt. Decideixo no
aixecar el cap, però cada vegada que l’aixeco veig el reflectant més amunt. No
vull aixecar el cap, però l’aixeco i banderetes més amunt. Una vegada. I una
altra. I una altra. Costa una barbaritat arribar al cim. Però després d’haver
aixecat el cap i haver-lo tornat a abaixar un munt de vegades, acabem arribant al
cim del Casamanya. Tram molt entretingut fins al Coll d’Arenes i ja gairebé ho
tenim. Ara sí que no en queda una altra que paciència. Molta paciència i anar
perdent metres mica en mica. Sornàs. Ja veiem Sornàs. Trepitgem els carrers del
poble. Això vol dir que com a molt queden un parell de km. Sí. Ara sí que sí. L’Eufòria
és màxima. Activem Mode Recording i a guardar, en aquesta ocasió, al fons del
cor, un moment tant especial com el de creuar aquesta línia de meta amb el primo.
Amb el primo, però alhora amb
tota la resta de la gent que està aquí (tot i ser les 6 h de la matinada). Als
vostres peus, famíli@ ben parid@! Als vostres peus!
Com no pot ser d’una
altra manera, agrair enormement a tothom qui ha fet possible aquest viatge. Nosaltres
sols ens hem hagut de preocupar de gaudir, gaudir i gaudir. En canvi des de l’assistència
fins a l’organització vetllant al màxim per nosaltres, pel nostre ben estar,
per la nostra seguretat, per tal de que no ens faltés de res en cap moment...
Com he dit al principi, afortunat. Molt afortunat. Us estimo!
Nota: Com que sóc una mica
malalt dels números, matemàtiques i fórmules, després de 71 hores de viatge,
crec que he acabat determinant la fórmula de l’èxit d’Eufòria. És la següent:
Eufòria = [(Motivació + Il·lusió + Optimisme) x Actitud] Assistència
La Motivació, la Il·lusió i l’Optimisme sumen
i són imprescindibles. L’Actitud té encara
més importància perquè multiplica. Ara bé, el realment important és l’Assistència que n’eleva el seu valor al
màxim exponent.