diumenge, 24 de juny del 2012

Emmona - 106km 8.300m D+


La d’avui no és una prova qualsevol, la d’avui és segurament la cursa de llarga distància de major duresa que hi ha actualment en el calendari Català. Transcórrer per la comarca del Ripollès, porta per nom Emmona i amb els seus 106km i 8.300m de desnivell positiu de ben segur que no deixarà a ningú indiferent. També hi ha competició per equips i en Jordi Armengau, en Pep Cabanas i jo, estrenem l’equip “Tuga – Els Segadors”.


Sortim a les 6:00h de Sant Joan de les Abadesses, quan no fa ni 10 segons que correm em cau un bidó a terra, “Ostia, m’he oblidat d’omplir els bidons!!! Comencem bé...” Just abans de creuar el pont veig una font, obro l’aixeta i raja, uffff menys mal, omplo els dos bidons i arreglat.  Mentre estant en Jordi i en Pep han anat avançat i ara tocarà apretar de valent per tornar-los a atrapar. Haig de passar un munt de corredors i a sobre en pujada, hi ha moments que vaig gaire bé al 100%, quin començament més complicat!!!

El primer objectiu és el Puig d’Estela a gaire bé 2.000m d’altitud, el cel està totalment serè, la temperatura és molt agradable, el terreny és molt agraït i Els Segadors que anem guanyant desnivell sense cap tipus de dificultat. Arribem al primer cim del dia amb 1:33h, no portem ni 10km, però les sensacions són molt bones i la jornada pinta d’allò més bé!!

El primer avituallament és a Pardines, km 17, aquí hi arribem amb 2:26h i amb la gana feta. Fem una petita parada per carregar el dipòsit i amunt!!! Pugem molt bé, la temperatura ha pujat un mica, però segueix sent agradable, no sabem si tenim gaires equips per davant, però el que sí que sabem és que de moment el nostre equip funciona de meravella. La pujada fins al Coll dels Tres Pics és exigent, s’han de superar 1.300m de desnivell positiu, però les nostres cames disposen de força més que suficient, pugem a bon ritme, sense excessos, però sense encantar-nos i amb 4:25h arribem al km 27.


Pugem direcció al Bastiments, 2.881m, un punt per sota del ritme que podríem pujar, ho fem a consciència, sabem que si ara mesurem bé les forces, ho agrairem més endavant. L’objectiu és baixar ràpid del Puigmal a Planoles i pujar bé de Planoles a la Covil i per fer-ho no ens podem haver excedit.

Fem la carena del Bastiments, Freser, Pic de L’Infern i Nou Creus amb un vent intens, però a la vegada amb una frescor que s’agraeix. L’equip avança còmode, l’equip es troba amb força, l’equip té moltes ganes de fer-ho bé i de moment sembla que els plans s’estan complint.




Arribem a Núria, km 45, amb 7:45h, aquí mengem una mica de pasta, fruita, bevem,  carreguem bidons i preguntem pels altres equips. Ens diuen que nosaltres som el primer equip que ha passat, veiem dos corredors que van vestits iguals i que podrien ser un altre equip, si és així el tenim a tocar, o sigui que sense perdre més temps, amunt cap al Puigmal.


L’ascens al sostre de la cursa, 2.914m, el fem amb en Jordi al capdavant, en Pep a continuació i jo tancant el grup. Tot i les més de 8h en cursa i els més de 4.000m de desnivell positiu, pugem força bé i arribem al cim havent complert l’objectiu que ens havíem proposat d’arribar-hi amb la força suficient per baixar fins a Planoles el màxim de bé possible.


Amb 11:03h arribem a Planoles, hi fa una calor infernal, som conscients que ara ve el punt clau de la cursa, arribar a la Covil mínimament sencers suposa un important injecció de moral. De nou en Jordi a davant, en Pep i jo al seu darrera, en Jordi que no afluixa i en Pep i jo tampoc podem fer-ho, se’m arriben a distanciar uns 10 – 15m i em costa molt recuperar-los, però un cop aconsegueixo unir-me ja no me’n separo. La pujada és veritablement imponent, el pendent per moments pren valors difícils d’assumir a aquestes alçades de la cursa, però nosaltres a la nostra, tenim un fita que es diu la Covil i res ens pot aturar!!! Assolim el cim i de seguida veiem Campelles, el que hauria de ser un tram fàcil esdevé un autèntic clavari. Se’ns acaba l’aigua, Campelles està coda cop més lluny, tenim la il·lusió de trobar alguna font, però res de res.... I Campelles que no arriba mai, primers síntomes de deshidratació, necessitem beure amb urgència i quan ens sembla que ja arribem al tant desitjat poble, veiem un cartell que ens indica que Campelles encara està a 4km, NOOOOOOOOO!!!

Arribem a Campelles totalment esgotats, portem 81km amb 14:37h, els últims 8 o 9km sense aigua ens han deixat sense esme, necessitem refer-nos, necessitem recuperar l’energia que teníem a la Covil, necessitem tornar a ser Els Segadors de fa 2h. L’avituallament ens ajuda a recuperar-nos, segurament no del tot, però només tenim una opció i és seguir endavant!!!

L’últim obstacle a superar és el cim del Taga, 2.040m. El primer tram per dins el bosc es deixa fer força bé, però a la que deixem el bosc per començar a enfilar a través dels prats, la cosa es comença a complicar. Encenem el frontal, de nou ens trobem amb forts pendents, en aquesta ocasió és necessari un esforç addicional per poder-los superar, toca apretar les dents de valent, toca donar-ho tot, toca treure l’esperit lluitador dels autèntics Segadors!!!

Un cop fet el cim encara falten uns 14km fins a l’arribada, el primer tram és molt dret i els quàdriceps manifesten el seu cansament dient que de córrer lo just i necessari, no més!!! Ens avituallem al Coll de Jou i el que hauria de ser una plàcida baixada fins a Sant Joan es converteix en un seguit de baixades que acaben sempre amb una petita pujada que trenquen el ritme per complet. Correm i una altre petita pujadeta, a caminar, tornem a córrer i altra vegada pujada i a tornar a caminar i així infinitat de vegades...

Per fi veiem els llums del poble, ara sí que ho tenim, “Cap a la dreta??? Però si el poble està a l’esquerra!!!” sense comentaris... Trepitgem l’asfalt, pugem el pont, el baixem i última recta fins a meta. Finalment després de 20:00:44h creuem la línia d’arribada en les posicions 13, 14 i 15. Han estat unes 20h d’autèntic treball en equip, 20h d’esforç, 20h junts per portar el nostre equip “Tuga – Els Segadors” a la primera posició de la categoria per equips.

Abans de finalitzar la crònica agrair a l’organització el seu treball per portar a terme una cursa d’aquestes característiques, sabem que no és una tasca gens fàcil i cal felicitar-los pel que ha estat una cursa pràcticament perfecte. Moltes gràcies per fer-ho possible!!!

divendres, 8 de juny del 2012

UT Coll de Nargó - 99km 5.200m D+


Avui estem al Coll de Nargó per disputar la segona prova de la Copa Catalana de Curses d’Ultraresistència. La tercera edició de l’Ultra Trail Coll de Nargó té 99km i 5.200m de desnivell positiu. Tot i que la distància i el desnivell siguin considerables, el que més por em fa és la calor que ens pot arribar a fer avui. En Jordi, amb el que una setmana més correrem junts, em comenta que ahir a les 8h del vespre la temperatura era de 30ºC, “Uuuffff com patirem!!!”

 
Sortim a les 8:30h, la veritat és que podríem haver sortit bastant més d’hora comentem amb en Jordi, però que hi farem... Ataquem la primera pujada i, quan portem pocs minuts en cursa, constatem que avui suarem més que mai, avui tocarà beure molt si no volem quedar deshidratats. El primer ascens em costa més de l’habitual, sembla com si avui hagués d’arrossegar molt més pes de l’habitual, les sensacions no són gens satisfactòries, no em trobo gaire a gust corrent, però no passa res, d’aquí una estona ja m’hauré habituat a les condicions d’avui i estaré gaudint com sempre.

Aaaahhhhh!!! Quina torçada de turmell més contundent m’acabo de fotre, quin mal!!! Això no em sol passar, això és perquè no estic concentrat amb el que estic fent, “Vinga Salvador, oblida la calor i centrat amb el córrer” em dic a mi mateix.

A diferència de l’any passat que només hi havia aigua als avituallaments, aquest any n’hi haurà de líquids, de sòlids lleugers i de sòlids complerts, que bé!!! Arribem al primer avituallament i sorpresa, només hi ha aigua, això no és el que havíem quedat, als líquids hi havia d’haver quelcom més!!! Omplim els bidons i em tiro una mica d’aigua per sobre, “NOOOO, que anem justos d’aigua!!!” em diuen els de l’organització. No m’ho puc creure, només aigua i a sobre poca, sense comentaris...

...i la calor que no para d’incrementar i les sensacions que segueixen sense ser gens bones, no em trobo bé, les cames no tiren. En canvi en Jordi aguanta d’una forma extraordinària la calor, a ell de moment no li afecta gens. Pujant al Coll de Finestres, un pujada de gaire bé 800m de desnivell en poc més de 2km, perdo en Jordi de vista, se’m acaba l’aigua a mitja pujada, em sento totalment esgotat com si en lloc de portar uns 20km en portés 200, necessito l’avituallament el més aviat possible. Amb un esforç molt superior al normal aconsegueixo arribar a dalt el coll, Uuuuufffff, com m’ha costat!!!

 
A l’avituallament ens diuen que dels 10 o 12 que han passat davant nostre som els que fem més bona cara, això m’anima una mica. A més hi ha sòlid, i un dipòsit ple d’aigua gràcies al qual ens podem mullar de dalt a baix. Surto força recuperat, sembla que han desaparegut les sensacions negatives i que em començo a trobar bé. Aquest tram fins al pròxim avituallament és pràcticament tot per pista, són les 13:00h, mirem al cel a veure si veiem algun núvol, però no n’hi ha ni un, tornen a venir les males sensacions, les cames ja no volen tornar a tirar, això no rutlla!!!

En la baixada cap al poble de Boixols, em quedo sense força a les cames i m’haig de seure a terra, en Jordi em dóna uns fruits secs i em tranquil·litza, però jo em sento totalment fos, des del Tor des Géants que no assolia un esgotament de tal magnitud. Arribo una altra vegada sense aigua al tercer avituallament i sense força ni per córrer en la baixada. Així no puc continuar, plego, ja ho tinc decidit!!!

Quan arribo a l’avituallament poso el cap sota una font amb un imponent raig d’aigua, no puc treure el cap d’aquí sota, és com si estigués atrapat per un iman que m’impedís desenganxar-me’n. “Jordi jo em sembla que plego”, “no home, no, tu tranquil, beu, menja i ho aniràs veient tot molt més clar, ja veuràs” em respon. Que faig plego o no plego? M’ofereixen un cotxe que em porta fins al Coll de Nargó, que fàcil ho tinc, si accepto s’acaba la calor, s’acaba  el patiment i s’acaba aquest mal que em fan les cames. Massa fàcil, no em puc deixar vèncer, si pujo al cotxe me’n penediré, “Vinga Jordi ja hi podem anar!!!”.

 Durant uns kms anem pel costat del riu, el creuem en vàries ocasions i sempre que podem ens remullem de dalt a baix, la sensació de calor baixa considerablement, però al cap de pocs minuts d’haver-nos remullat ja tornem a estar totalment secs. Les sensacions han millorat considerablement, he aconseguit fer desaparèixer els pensaments negatius del meu cap, mica en mica vaig recuperant el Salvador de sempre, mica en mica les cames em van recuperant la força que havien perdut i tenir el Jordi al meu costat és el que realment m’ajuda a tirar endavant.

Passat l’avituallament del km 44 en el que només hi ha aigua, per cert, entro de nou en un moment de crisi, el problema és que ara en Jordi també ho està passant malament. En Jordi li sembla sentir l’aigua d’un riu, “oohhh que béééé!!!”, “o potser, no???” em diu, “sisplau, sisplau, que sigui un riu, sisplau!!!” Per sort si que és un riu, novament ens remullem de dalt a baix, ara ens feia molta falta perquè feia molta estona que anàvem sota el sol des de l’última remullada.

Quan falta poc per arribar al poble de Gabarra, on hi ha d’haver l’avituallament més important del dia, de nou les cames se’m queden sense força, de nou en Jordi m’ha de dir que em senti un moment, que begui i que em recuperi...

Quan portem 8:07h arribem a l’avituallament del km 54, aquí hi ha sòlid i aprofitem per recarregar tota l’energia que hem anat consumint durant el dia, que avui sembla que és molta més del que és habitual. Aquí hi ha el corredor que anava 3r que ha plegat, amb la qual cosa sortim junts amb en Jordi i un altre corredor que som el 3r, 4rt i 5è.

Mica en mica la temperatura va disminuint, el sol cada cop està més baix i cada vegada són majors els punts amb ombra. Aquest última avituallament se’m ha posat d’allò més bé i em sento cada cop millor. Per un moment el corredor que anava amb nosaltres se’ns escapa, però el cap de poc l’avancem sense excessives dificultats.

La pujada a Aubens és l’últim gran obstacle a superar, 700m de desnivell positiu amb unes pendents realment imponents, en molts punts hem d’anar gaire bé de quatre grapes per poder pujar, una pujada realment impressionant!!! Un cop fet l’últim tram, on ens cal l’ajuda d’unes cordes, arribem a un punt amb molt bona panoràmica, on de sobte ens sorprèn un vent tant fresc com agradable, en aquests moments estem a la glòria “Només ens faltaria poder volar” em diu en Jordi, i en un tres i no res, amb les forces totalment recuperades, arribem corrent al km 70. 

Preguntem pel corredor que va 2n i ens diuen que fa 20 minuts que ha passat, l’última vegada que hem preguntat per ell, ens portava 30 minuts, en Jordi em diu que segur que l’atrapem, “home som dos contra un, a per ell!!!”. Ha arribat el moment de donar-ho tot, enrere ha quedat la calor, l’esgotament, el patiment... ara és el moment de l’eufòria, el moment de gaudir, de pensar en positiu, pensar en atrapar al 2n...

Arribem al km 80 quan portem 13:04h, la nit ha arribat i és hora d’encendre el frontal. De nou tornem a preguntar pel 2n i segueix estant a 20 minuts, sembla que ho tindrem difícil per atrapar-lo, però seguirem donant-ho tot.

...i ja veiem les llums del poble, des de l’últim avituallament ens diuen que ens falten 4km, “que et sembla Salvador, mitja hora?” em pregunta en Jordi, “com a molt, potser fins hi tot una mica menys”  li responc. Quan són les 00:00h i portem 15:28h passem de nou pel punt de sortida, arribem en la 3ª i 4ª posició a 19 minuts del 2n. Com m’ha dit en Jordi quan les estàvem passant ben canutes, avui sí que es pot dir que és una prova de Ultra Resistència.
 

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair al Jordi la seva col·laboració, els seus ànims i el fet d’estar sempre al meu costat per ajudar-me a superar una de les situacions més complicades que m’he trobat en els últims temps, moltes gràcies Jordi!!!