De nou tornem a estar amb el
frontal al cap a punt d’emprendre un altre d’aquells viatges que tant ens
motiven. De nou en Jaume i un servidor. De nou en equip, aquesta vegada de 2.
De nou a l’Alta Garrotxa on hi solem passar més d’un dia i més de dos al llarg
de l’any. Tan sols una preocupació per davant, poder treure el màxim partit de
la jornada que tenim per davant vivint-la amb la màxima intensitat.
Probablement ens en sortirem.
Comencem
el dia amb certa fresqueta, però aquesta dura ben poc. A l’avituallament de la
Vall del Bac guardem el frontal i un cel ben serè ens dóna la benvinguda a una
Alta Garrotxa que està de plena tardor. Una Alta Garrotxa on la tardor li queda
d’allò més bé. Una tardor que li dóna un toc d’allò més interessant als boscos
per on estem corrent i a l’entorn que ens acompanya.
Li comento a en Jaume que avui
ens tocarà córrer més del que estem habituats. La seva resposta: “Després de tot un estiu rondant pel Pirineu
amb mitges de 3,5 – 4 km/h, ja comença a ser hora de fer pujar una mica aquesta
mitja...” Doncs tens raó, company! I que carai, veure com els km van
incrementant més ràpid del que estem acostumats també mola.
Arribem a Beget, km 40, amb unes
5 h i només 1.700 m+. Bé és cert que no és gens habitual en nosaltres tan poc
desnivell en 40 km, però tampoc ho és fer-los tan ràpid. Aquí, bon
avituallament, dosis extra d’energia amb una forta abraçada de l’Alba i amunt
cap al Cim del Comanegra! Ara sí que ve el que tant ens agrada. Som-hi!
Comencem a pujar i fa certa calor, però de sobte i de forma molt ràpida el cel
es comença a emboirar. A hores d’ara no semblen unes boires massa amenaçadores a
curt termini, però la previsió sí que diu que cap al vespre –nit pot ser que
ens acabem remullant. A veure...
Del Comanegra fem tota la carena
fins al Puig de Les Bruixes. Coincidim amb en Jaume que aquesta carena és d’un
gran encant. L’hem fet moltes vegades, sí, però no per això perd el seu encant.
Ens avituallem a Talaixà i seguim avançant cap al Coll del Bassegoda tot
passant per Sant Aniol. La veritat és que si a dalt la carena l’encant era
considerable, tot aquest tram que ve a continuació no té pas res a envejar. Fa molta
estona que anem sols. Molts moments de xerrera i llargues converses, però també
molt moments de silenci i deixar que tot flueixi amb molta tranquil·litat. Anem
bé. Molt bé. De ben segur que podríem anar més ràpid, però aleshores potser no
en gaudiríem tant. Així que com ja ens hem acostumat a prioritzar el gaudir
envers a la velocitat, seguirem amb la tònica habitual. Hi estarem més hores, d’acord,
però com jo dic: “more hours, more fun!”.
Al Santuari del Mont traiem el
frontal. A l’avituallament ens diuen: “Va,
que ara ja es tot baixada!” La meva resposta és: “I tant! Fins a Beuda segur!”. Doncs sí, de moment uns 6 km de
baixada fins a Beuda on ens hi trobarem l’Alba i després el tram fins a Oix sembla
que no hauria de presentar masses dificultats. Bé! Bé! Seguim anant bé. Seguim
passant-ho d’allò més bé. Tot i que hagi arribat la nit les cames van prou bé i
l’estat anímic encara més.
Trobar-nos a l’Alba i la seva
més que deliciosa truita de patates és el millor que ens podia passar. Devorem
la truita, ens l’acabaríem, però ens guardem un petit boci per Tortellà. De
nou, una bona abraçada amb la mestressa i, de nou, una bona dosi extra d’energia.
A l’avituallament de Tortellà es
desviuen per nosaltres. Ens ofereixen tot el que està al seu abast, fins hi tot
el seu propi sopar. Un gran tracte. Com a tots els avituallaments, és clar.
Moltíssimes gràcies, bona gent! Sortint de Tortellà comença a ploure. No són
més que 4 gotes i amb en Jaume diem que si tot el que ha de ploure ha de ser
amb aquesta intensitat ja hi firmem ara mateix. Malauradament no és així i, poc
abans d’arribar a Sadernes li comença a fotre amb força. Per sort, dura ben
poc.
A l’avituallament de Sadernes un
nombrós grup de jovent ens ofereix també un gran tracte i ens diu que ens
resten 9 km fins al final. Així que última pujada cap a Santa Bàrbara i última
baixada cap a Oix. La pujada per dins el bosc la fem sense complicacions. Pel
contrari, la baixada no ens ho posa tan fàcil i la pedra molla ens fa anar de
cul a terra un parell de vegades. Res greu.
I la parella que ha sortit
aquest matí amb el propòsit de viure una gran jornada de muntanya arriba de nou
al punt de sortida amb l’objectiu àmpliament assolit. Una parella que no volia
més que gaudir d’una gran jornada i n’ha gaudit durant gairebé 17 hores. Una
parella que no tenia altra preocupació que viure-ho tot plegat amb la màxim intensitat
i així ha estat. Seguim sumant.