Vall de Ribes XS - 67 km 4.500 m+

                La veritat és que les expectatives per aquest cap de setmana són màximes. Dos magnífics dies de primavera que prometen molt. Dues grans curses amb dos grans recorreguts. Dues jornades per davant per gaudir al 120% del treball d’un equip de dues persones. Doncs, sí. Gaudir. Treballar. Compartir. Cooperar. Sumar. Multiplicar. Elevar al màxim exponent la nostra sintonia. L’equip, en Jaume Folguera i jo mateix. Un equip tan desigual, com complementari. Un equip amb tanta diferència de pota, com entesa. Un equip format per dos membres tan diferents, com compenetrats. Tan sols faltarien dues coses per assolir la perfecció, més km i la companyia de la Boira, la nostra guia.

                Quan en Jaume em va proposar de formar equip, em va fer emocionar. No sols perquè tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume Folguera em demanés de formar equip a un “corredoret” com jo, que també. Sinó pel fet de veure com tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume Folguera és capaç d’aparcar els resultats, per anar a buscar quelcom tan intangible com valuós. Quelcom que ens uneix i ens dona vida. Admirable! Moltes gràcies, Jaume. Les meves mancances les coneixes sobradament. Igual que les meves limitacions. Ara bé, també saps quines són les meves armes. Esforç. Voluntat. Treball. Sacrifici i passió, molta passió.

                De seguida estem anant amunt. Ben dret. Els pals van de bòlit. El cor batega ràpid. Molt ràpid. Sé que aquest cap de setmana el cor bategarà més que mai i jo ho donaré tot perquè així sigui. Ens passen uns quants corredors, alguns sembla que formen equip, però ens preocupa més el gaudir del camí. El gaudir de l’entorn. El gaudir de la companyia. Està tot preciós. Està tot ben verd. Està tot per gaudir-ne al màxim.

                Sense ni adonar-nos-en ens plantem a Ogassa. Portem 3 hores i sembla que acabem de sortir. Sí, sí, aquestes 3 hores han passat volant. “Això és molt bona senyal”, em diu en Jaume. I tant!

                Enfilem cap a la Serra Cavallera i estem sols. Ara ja sembla un dels nostres dissabtes. Comencem a maquinar que farem d’aquí 3 caps de setmana (pensem en d’aquí 3 caps de setmana perquè els dos anteriors ja els tenim lligats). Comencem a parlar de les diferents opcions. Parlem d’aquesta proposta i de l’altra. Iep! Deixem el xerrar per una altra dia i estiguem per la feina, que avui portem dorsal!

                Un cop dalt la carena en Jaume es posa a davant. Cal fer una apretada d’un quart de volta més i d’això se’n ocupa en Jaume. Ell tira i em fa tirar. Ell apreta i em fa apretar. Ell lidera i jo el segueixo. M’encanta veure com em fa donar-ho tot! M’encanta notar com em fa bategar el cor al màxim! M’encanta el que estem vivint i com ho estem vivint!

                De camí cap al Puig Estela ens animen i ens diuen que això ja s’acaba. La nostra resposta és contundent. “No, sisplau, que no s’acabi. En volem més!” Malalts? Sí, però hi ha malalties pitjors!

                Doncs sí, ja som de nou a Ribes i això ja s’acaba. Quina pena! Però que ràpid han passat els km avui! Però que ràpid ha corregut el rellotge! Però que intens tot plegat! Demà més...

                Estem altra vegada a la mateixa línia de sortida. Ahir va ser molt curt i com que avui encara ho serà més, ho haurem de viure encara amb més intensitat. Som-hi!

                De seguida ens trobem immersos en uns boscos d’absoluta elegància. Immersos en un món de fantasia. De màgia. Immersos en el nostre món.

                Ahir el cor bategava molt ràpid, però avui encara més. Li comento a en Jaume que amb tants batecs jo no puc pensar amb tota la lucidesa que voldria i acordem que la lucidesa li posi ell. És la gran sort de tenir un company d’aquesta talla. Ell hi pot posar la pota, la lucidesa i el que faci falta per fer anar l’equip endavant.

                Dia esplèndid, radiant. Dia dels que costarà oblidar. A Queralbs ens espera l’Albet@. No li podem prestar tota l’atenció que es mereix, avui tenim una mica de pressa... A partir d’aquí en Jaume torna a agafar les regnes de la situació. Com ahir, ha arribat el moment de que en Jaume es posi a tirar del carro. Jo no puc fer altra cosa que exprimir-me al màxim i així ho faig. Jo no puc fer altra cosa que donar el màxim de mi i així ho faig. No puc fer altra cosa que aporta a l’equip la millor versió de mi mateix i així ho faig. De nou veig aquella motxilla Grivel allà davant i de nou m’encanta veure com tira de mi, com se’m emporta. Noto una energia que em tiba, noto una força que se’m emporta! Brutal!

                Altra vegada som a Ribes, altra vegada tornem a creuar la mateixa línia d’arribada. Altra vegada vivint quelcom que no voldríem que s’acabés, experimentant plegats quelcom difícil de descriure.

                Tots els pronòstics assolits amb escreix. Grandíssim cap de setmana. Enorme l’experiència viscuda. Inoblidables els moments compartits. Increïble l’empremta que de tot plegat en quedarà.

                Moltes gràcies per aquesta oportunitat, amic meu!

Romànic Extrem - 42 km 2.400 m+

                Quan l’Alba em va comentar d’anar a la Romànic Extrem, vaig veure la llum. La qüestió és que enguany tocava anar a la Trailwalker el dia d’abans de la Romànic i això feia que, a priori, no la pogués córrer. La veritat és que quan vaig veure la coincidència de dates em va saber molt greu, ja que em perdria la Romànic per primera vegada des del seu inici. Així que li vaig demanar a l’Alba que si estava disposada a esperar-me, jo encantat d’acompanyar-la. Ràpidament hi va haver acord.

                Així que acabem la Trailwalker a les 2 h de la matinada, agafem la furgo i directe cap a l’Hostalnou de Bianya. A les 3:30 h ens posem a dormir i 3 hores després ens llevem. “3 hores només heu dormit?” Em demana algú. “Doncs sí. Temps més que suficient. Quan estiguem a la caixa de pi, allà ja hi tindrem tot el temps del món per descansar...”

                De seguida que comencem a córrer ja respiro el bon rotllo que desprèn la Vall de Bianya. Els km passen molt ràpid. Els plàcids corriols ens ho posen fàcil. Frondosos boscos ens emparen. Primavera en explosió. La companyia de l’Albet@. Dia esplèndid. Un munt d’hores per davant. Per Déu! Però què més es pot demanar?

                Arribem al cim del Talló. Panoràmica brutal! La Vall del Bac en primera instància, la Vall de Bianya a darrera, el Pirineu encara nevat a la dreta... Brutal, realment brutal. Baixem una mica i pugem al Puig Ou. Impressionant. Com és habitual cada any el recorregut de la Romànic és diferent, òbviament aquest any no podia ser menys i això és molt d’agrair. Moltes gràcies, de debò!

                Arribem de nou a l’Hostal de la Vall del Bac. Fa una estona que l’Alba no va massa fina. Ella ahir no va córrer la Trailwalker, però sí que ens va assistir fins al final, així que devia acabar més cansada que jo... Ara bé, sembla que aquest últim avituallament se l’hi ha posat la mar de bé perquè fa un revifada màxima. De sobte treu l’energia no sé massa bé d’on i comencem a incrementar el ritme. Moment àlgid. Jo apreto i l’Alba no afluixa. Apreto una mica més i l’Alba segueix sense afluixar. Corriol i més corriol. Terreny tou. Molt tou. Tot flueix. Flueix com mai. Estem gaudint molt. Al màxim. Gaudint de la Romànic. Gaudint de la Vall de Bianya. Gaudint del que més ens agrada i gaudint-ho plegats, però com mola, per favor!!!

                Després d’un mica més de 7 hores. Després d’haver viscut un gran dia. Després d’haver assolit molt sobradament el propòsit de compartir una magnífica jornada amb l’Albet@, arribem de nou a l’Hostalnou.

                Moltes gràcies gent de la Romànic per aquest regal de dia. Moltes gràcies Albet@ per deixar-me acompanyar-te i obsequiar-me amb aquest diumenge tan formidable. Moltes gràcies a tots per fer-me tan feliç!

Trailwalker - 100 km 400 m+

                A les 10 h sortim d'Olot i iniciem el viatge amb destinació Sant Feliu de Guíxols. Un viatge de 100 km que, sense cap dubte, serà d'una gran intensitat. Som en Ciscu, en Miquel, l’Óscar i jo. Som un equip jove, inexpert, amb ganes de menjar-se el món. Els primers km transcorren ràpid. Molt ràpid. Som un equip veloç. Establim l'estratègia. Intentarem córrer el màxim nombre de km. Quan sigui necessari, afluixarem el ritme, però intentarem no deixar de córrer.

                Arribem a Amer, hem superat ja els 30 primers km. Aquí ens trobem de nou a en Samuel i l’Elena, les dues assistències oficials i a la resta de companys que s'han unit a l'equip. Recarreguem piles i seguim endavant. El jove i veloç equip que ha sortit d'Olot comença a madurar. Comencem a reduir el ritme, però a enfortir l'equip.

                Sobre el km 40, arriba en Dioni amb la seva bici. Tot d'una l'equip guanya 61 anys d'experiència. Tot d'una l'equip rep una gran dosis d'energia. Tot d'una l'equip guanya un munt de vitalitat. El ritme segueix disminuint, però seguim avançant a pas ferm. L'equip segueix madurant. La incorporació d’en Dioni i el pas dels km segueixen enfortint l'equip.

                Girona, km 56. Nous companys s'uneixen a l'equip. Un equip que segueix creixent. Un equip al qual li comencen a sorgir els primers problemes. Problemes físics. Problemes amb el calçat. Problemes derivats del cansament i del pas de les hores. Però a mesura que van incrementant els problemes, l'equip es va fent cada vegada més fort per poder-los afrontar. Un equip cada vegada més lent. El ritme segueix caient. L'equip segueix avançant. Lent, però avança. L’Óscar repeteix una i altra vegada: "Em sap greu que em tingueu d'esperar, vosaltres ja haguéssiu arribat". La resposta que rep sempre és el mateix proverbi xinès "Si vols arribar ràpid, camina sol. Si vols arribar lluny, camina acompanyat ". Avui no es tracta d'arribar ràpid. Avui es tracta d'arribar lluny. Molt lluny. Avui es tracta de caminar acompanyats.

                Arriba la nit i el fred. Arriben també noves dificultats per fer avançar l'equip. Però estem ja en un punt de no retorn. Un punt en el qual l'equip s'ha fet invencible. Caminem. Fa estona que ja només caminem. El córrer ràpid dels primers km ja queda molt lluny. L'estratègia inicial, totalment descartada. Cada vegada costa més superar els km. Però una cosa està clara, aquest equip s'ha fet massa fort com perquè alguna cosa el pugui aturar. Aquest equip s'ha fet tan robust que res li pot barrar el pas. Fan mal les cames. Fan mal els peus. Fa mal el tendó d'Aquil·les. Fa mal tot.

                Estem a Santa Cristina d'Aro. Últims 10 km per davant. És més de nit. Fa més fred. El caminar ara és més lent. Extremadament lent. Alhora que l'equip és més sòlid. Extremadament sòlid. Extremadament compacte. Extremadament tenaç. Entrem a Sant Feliu. Només ens queda creuar el poble. El viatge que prometia intens, ha superat amb escreix les expectatives. L'equip es va proposar arribar lluny i ho ha fet. L'equip havia de madurar i ha madurat. L'equip s'havia d’enfortir i s'ha fet invencible. L'equip havia de créixer i s'ha fet enorme. L'equip havia de sumar la força dels seus membres i l'ha multiplicat. L'equip havia de creuar la meta i després de 16:06 h l'ha creuat.