VIII Kedada Trail Kastellterçol, 06/02/22 - Obrim inscripcions...

 

Aquí hi ha partida per estona...

Nota: Aquesta crònica, igual que l’anterior, l’escric prèviament a mà per exercitar l’escriptura, una de les meves moltes actuals dificultats a vèncer...

Aquí hi ha partida per estona. Això està clar i en tinc l’absoluta certesa de que així serà. Cap dubte!

Les regles del joc han canviat (lleument), això m’ho ha volgut deixar molt clar el cardiòleg. Ara bé, són unes regles del joc que accepto i que tampoc és que em desagradin del tot. És més, una de les principals limitacions, el meu cos ja se l’havia imposat ell mateix i s’havia acostumat a funcionar d’aquesta manera. La saviesa del cos és realment sorprenent. El cos és savi, molt savi i això és una absoluta veritat. Una certesa innegable. Així que ens aferrarem a aquesta saviesa del cos i serà qüestió de fer-lo funcionar com ell mani. La limitació és que no puc passar dels 100 – 110 batecs per minut. Doncs bé, en la última prova d’esforç de l’any 2019, les meves dades eren les següents:

-          En repòs: 38 – 40 batecs

-          Límit aeròbic: 130 batecs

-          Límit anaeròbic: 140 batecs

-          Màxim assolit: 160 batecs

Abans de la parada cardíaca, al fer activitat m’estava movent en uns màxims de 110 – 120 batecs i en el cas més extrem 130 batecs. No més. Per tant, aquesta primera limitació puc considerar que gairebé no és una limitació.

Una altra de les condicions a l’hora de fer activitat és que no puc excedir-me. Interpreto que no excedir-se és no anar amb el frontal al cap vàries nits seguides. Així que al frontal també l’hi hauré de limitar les hores de funcionament.

Ara bé, aquesta sotragada m’està ensenyant infinitat de coses. Res és perquè sí ni res és casual, i aquesta sotragada l’havia d’experimentar per aprendre tot allò que la vida m’estava dient i jo no volia escoltar. Resumint, ara em toca estudiar (a marxes forçades) les lliçons que mai havia volgut posar atenció i que mai havia volgut aprendre. Unes lliçons que la vida s’entossudia a ensenyar-me i jo m’entossudia a no voler escoltar. Creia que era invencible i indestructible i sembla que no és ben bé així...

La meva principal fita sempre era fer quants més km i més m+ possibles. Sense importar massa les hores que hi havia d’invertir. Doncs bé, una de les primeres coses que en aquesta nova etapa he après és que el què realment aporta valor són les hores que pots destinar a fer l’activitat que et ve de gust fer i en l’entorn que realment et ve de gust estar. És a dir, per posar un exemple, abans amb 7 hores potser podia fer 40 km i 2.500 m+ en un terreny sense excessives dificultats, mentre que (qui sap) en un futur amb les mateixes 7 hores potser només podré fer la meitat de km i de m+. Ara bé, el realment important seran les 7 hores gaudides fent allò que realment et fa gaudir amb la màxima intensitat. Per tant, haurem de deixar km i m+ de banda i sobretot, sobretot, procurar gaudir al màxim de cada, hora, cada minut, cada segon.

La segona lliçó apresa és que si abans calia anar sol per fer l’activitat que volia fer, doncs anava sol i no hi havia cap tipus de problema. Ara doncs he après que per qüestions de la meva pròpia seguretat molt millor anar acompanyat. Tot i que, sincerament, més que per seguretat, és per la companyia i el benestar que genera el compartir l’experiència amb la gent amb la que coincideixes amb una mateixa passió.

Però bé, ja és hora de deixar de ploriquejar i mirar al dia de demà. El què està clar és que aquí hi ha Salvador per dies. Òbviament, tota decisió té un cost i jo he decidit tirar endavant sense ser excessivament conservador. És a dir, moderar l’activitat física, d’acord. Ara bé, entenent per moderació no fer excessos i animalades que impliquin sobreesforços (diguem) sobrehumans. El cost d’aquesta decisió pot ser (crec que ningú ho pot saber ni ningú ho pot assegurar amb rotunditat) que em resti algun any de vida. Sé que pot semblar una decisió egoista per part meva, però del què sí que en tinc una absoluta certesa, és que la decisió del sofà i el sedentarisme com a “modus vivendi” seria la pitjor decisió i aquesta segur que em restaria molts més anys de vida que el fet de tirar endavant fent activitat.

Per resumir aquesta decisió pressa (una decisió valenta, crec) aplico una frase del novel·lista William Falkner que diu: “Entre el dolor y la nada, prefiero el dolor”. Una sentència que ha estat per mi sempre una màxima. Amb aquesta màxima potser he anat massa enllà i ha tingut el desenllaç que ha tingut. Ara bé, les decisions preses en un passat, preses estan i no s’hi pot fer res. El problema existent en la maquinària que porto a sobre ve de sèrie i tampoc si pot fer res, així que tocarà anar tancant aquesta entrada amb una altra frase que ho resumeix molt bé tot plegat: “No pots tornar enrere i canviar el principi, però sí pots començar des d’on estàs i canviar el final” (C.S. Lewis).

No sé quan disposaré d’unes bones cartes per tirar endavant una partida en condicions, però aquí estic, donant-ho tot dia a dia perquè aquestes arribin i quan això s’esdevingui estic convençut que, de nou, es portarà a terme una gran partida.

Nota: La intenció d’aquesta crònica era la d’aportar una bona dosis d’optimisme (espero haver-ho aconseguit) i, qui sap, potser donar un cop de mà a algú que ho estigui passant malament. El què està clar és que tinc l’absoluta certesa que en pròximes cròniques podré explicar que la partida s’està portant a terme per un 95% d’en Salvador que hi havia abans del 26/12/20.

 

Començant la partida des del minut 0

Nota: Aquesta crònica l'he escrit prèviament a mà (a diferència del que faig habitualment), per tal de treballar l'escriptura, ja que el fet de mantenir les mans mínimament quietes (sense tremolors) és una de les meves majors dificultats al sortir de l'hospital.

Començarem amb una introducció del viscut en primera persona des de l'interior de l'hospital i a posteriori la crònica del què va viure l'Alba des de fora...

Obro els ulls. Miro al meu entorn. No el reconec en absolut. Però on soc? Però què hi faig aquí? Però per què estic estirat en aquest llit? Masses preguntes sense resposta... Ràpidament se'm esgota l'energia per seguir-me qüestionant coses i, de sobte, se'm tornen a tancar els ulls.

Em torno a despertar i segueixo amb els mateixos interrogants. Malgrat tot, em sento molt confortable. La problemàtica està en que el confort i jo no som amics durant gaire estona seguida i intueixo que ja he superat, amb escreix, el temps màxim de confort que puc suportar.

Estic lligat per un munt de cables i tubs a un grapat de màquines que em mantenen totalment immòbil. De nou, em tornen a aparèixer els mateixos dubtes, però, de nou, se'm esgota ràpidament l'energia i, de nou, sóc incapaç de mantenir els ulls oberts. 

Mica en mica, amb la informació que em van donant metges i infermeres, acabo deduint que me'n ha passat una de molt grossa. Però quan? Però on? Segueixo sense entendre massa res.

De sobte, i després d’uns quants dies de divagar en un món d’incertesa en el que no tenia l’energia per mantenir-me despert gaire estona, un raig de llum m'il·lumina amb la màxima potència. És l'Alba que està entrant per la porta de l'habitació. Aquesta llum és la que sempre apareix en els moments més decisius. En els moments que realment necessito ajuda. Estic salvat!

La primera pregunta que em fa l’Alba és: “Com em dic?” Em sorprèn tant aquesta pregunta que li responc amb un nom que no és el seu a propòsit. Crec que la seva cara té el mateix grau d’estupefacció que la meva de sorpresa a la seva pregunta. Abans de que la dona se’m segueixi acollonint, li dic: “Dona, Alba, quines preguntes de fer-me!” Sembla que es queda més tranquil·la.

L’Alba em comença a resumir com he arribat fins aquí. Cada cosa que m’explica és més sorprenent que l’anterior. Quan em diu que vaig tenir una parada cardiorespiratòria, em deixa bastant acollonit. Tot el que m’ha succeït em deixa absolutament estupefacte, però més estupefacte em deixa totes les ajudes i mostres de suport que em diu l’Alba que han estat arribant durant tots aquests dies de totes bandes. Així que, malgrat el mal tràngol que he fet passar a la meva gent més propera, sembla que han estat molt ben acompanyats. Tot d’un plegat, l’Alba em diu que ha de marxar. “Noooooooooo!!!” “Tranquil, demà torno, Salvador”.

De sobte una immensa sensació de solitud em deixa totalment fulminat i, de nou, infinitat d’interrogants em tornen a invair. Sortosament, els infermers i les infermeres, que em cuiden com un nen petit, són molt bona gent i m’alcen l’estat d’ànim amb l’exquisidesa del seu tracte. Després de donar-li unes quantes voltes al “coco”, acabo prenent consciència de tot plegat i, com que tot és tant incert, m’adono com és totalment inútil pensar a un termini més enllà del dia de demà...

Em diuen que m'instal·laran un DAI (Desfibril·lador Automàtic Integrat). Amb aquest dispositiu instal·lat, en el supòsit de tornar a tenir una arrítmia ventricular com la que m'ha portat fins aquí, actuaria i evitaria que es produís el fatídic desenllaç que m'ha conduït fins al llit on ara mateix estic lligat.

Un cop a quiròfan, el Doctor que m'operarà m'explica en què consisteix l'operació i em transmet una absoluta tranquil·litat. Primer m'explica que la meva patologia és una miocardiopatia arritmogènica del ventricle dret. Que traduït seria que, en un determinat moment, la freqüència cardíaca d’aquest ventricle dret es desbordi i sigui tan elevada que impedeixi que la sang acabi sortint del ventricle produint l’arrítmia.

Fa uns anys, en una ecografia que em van fer al cor, la Doctora em va comentar que tenia un ventricle més gran que l’altre, però en aquell moment no i va donar cap importància. Vist en perspectiva, si li hagués dit que feia molta activitat física, potser li hauria donat una major importància. Però res, a hores d'ara, això ja és aigua passada. L'operació queda resolta en un tres i no res i de nou ja torno a estar a l'habitació. "Així que si ja tinc el dispositiu instal·lat, ja puc marxar cap a casa, oi?" La resposta que em donen és que caldrà esperar un parell o tres de dies per tal de confirmar que està tot estable. Afortunadament, el dia següent els meus pares i l'Alba ja són a l'hospital per emportar-se'm cap a casa. Així que arribada a l’hospital amb helicòpter el dia 26 de desembre, uns 10 – 12 dies en coma (fins el 4 – 6 de gener que començo a despertar) i el 16 de gener cap a casa. Prou bé. L’eufòria de la sortida de l’hospital queda esvaïda instantàniament en el moment que faig l’intent de caminar. Les cames no tenen gens de força (però gens) i, a més, em costa moltíssim mantenir l'equilibri. Entre l'Alba i la meva mare m'agafen una per cada braç per tal de que no caigui. Hòstia, aquesta sí que no m'he l'esperava. En aquests instants soc exactament igual que un avi de molt avançada edat.

Arribar a casa suposa un important alleujament de la situació. Desafortunadament, en Salvador que arriba en aquesta casa, dista una infinitat amb en Salvador que en va marxar. Tenim feina, nanu!!!

A la que intento pensar en el futur, tot és incertesa. La feina? L'activitat física? El meu dia a dia? És tal el grau d'incertesa que opto per aparcar el futur per més endavant. De moment, tocarà viure i avançar dia a dia. El què està clar és que per tal de que en Salvador d'ara torni a ser el mateix Salvador d'abans (o el més similar possible) tocarà pencar de valent. Cosa que em preocupa més aviat poc, sinó tot al contrari, és una injecció de motivació enorme.

A les cames els hi falta moltíssima força. El sentit de l'equilibri justeja una barbaritat. Les mans em tremolen. Tinc uns espasmes als braços totalment involuntaris que em resten tot el control. Resumint, pràcticament sense força i sense equilibri, les extremitats i les mans van per lliure i, a sobre, uns espasmes realment desesperants. Aquest és el punt de partida. 

Els primers dies caminem un parell de km, al cap d'una setmana 4 km i mica en mica noto com va incrementant lleument (però molt lleument) la força de les cames. Veig que l'evolució serà molt lenta i que caldran grans dosis de paciència. Malgrat tots els malgrats, en cap moment m'he sentit defallit i estic cada dia més motivat i els ànims més amunt que mai. Sense cap mena de dubte, estic davant del repte més complex de la meva vida. Però també tinc l’absoluta certesa que res m'aturarà.

Ara que estic de baixa, tinc més temps per pensar i, tot hi estar molt animat, si penso massa en el meu futur, una absoluta incertesa m’envaeix amb una força que, per moments, està a punt d’abatre’m. Podré seguir treballant en el mateix? Podré tornar a córrer? Podré tornar a pedalar? Què serà de la meva vida després d'aquesta sotragada? M'exigeixo un moment de quietud mental i, un cop assolida, aconsegueixo treure'm de sobre una enorme llosa que tenia sobre el cap i estava a punt de fer-me esclatar el cervell. 

De moment ho deixem aquí... M'aferro a la paciència (en caldrà moltíssima). Màxima confiança en mi mateix i deixar que la màgia de la vida vagi fent la seva feina i, de ben segur, que amb el pas del temps (sembla que no serà poc) tot acabarà tornant a on hagi de tornar. No sé si serà en el mateix punt en el que ho vam deixar el dia 26/12/20, abans de que succeís tot això, però una plena confiança i un absolut convenciment en mi mateix em diuen que el futur que vindrà no estarà mancat en cap moment de l'energia,  la motivació i l'actitud que sempre m'han acompanyat.

Agrair infinitament la força, el suport i l'ajuda rebuda de totes bandes. Tant a mi com a la meva gent. Una ajuda que ha arribat i segueix arribant des de totes direccions i en tots els sentits i que ha fet que el desenllaç hagi estat el millor que podria imaginar. Una vegada més, moltíssimes gràcies per seguir-hi sent!!!

Arribada a casa el 16/01/21

Continuarà...