dimecres, 24 d’agost de 2022

Amo i senyor de les meves decisions!

No voldria ser pesat ni reiteratiu amb les meves entrades, tampoc vull estar fent el ploramiques. És sols una forma més de practicar l’escriptura a mà (una de les meves “lleus” dificultats a resoldre), de fer treballar el meu sistema cognitiu i de deixar constància que el què estic vivint no és més que un pur aprenentatge per trobar l’escapatòria d’aquest maleït atzucac en el que, de sobte, m’hi he vist atrapat. De pas, qui sap, potser també pot servir d’ajuda a algú que estigui passant per una situació similar.

El què està clar en aquesta partida és que les fitxes que m’han tocat són les que són i amb això no hi ha res a fer. Ara bé, el què també és absolutament cert és que jo soc amo i senyor de les meves decisions i del què fer amb aquestes fitxes. Per tant, aquí el què és realment decisiu no són les fitxes com a tal, sinó el què jo decideixi fer-ne amb elles.

Una altra absoluta certesa és que el camí que jo decideixi seguir és el meu camí, òbviament i afortunadament (i aquesta és una enorme sort que tinc), en aquest camí sempre he disposat i disposaré d’una valuosa companyia. D’altres caminaran al meu costat, però ningú podrà caminar per mi. El meu camí l’hauré de caminar jo. Dit això, queda clar que el desenllaç d’aquesta partida està totalment a les meves mans. Tot dependrà de les decisions que prengui i del camí que esculli. El què crec que és importantíssim tenir present a l’hora de prendre decisions és que aquestes han de ser un reflex de les teves esperances, mai de les teves pors. Perquè com va dir Osho: “La vida comença on la por acaba”.

Mirant enrere i amb una bona perspectiva m’adono que un dels principals elements que dificulten el avançar adequadament és la maleïda paciència. Sempre primant la immediatesa i el voler els resultats per ja mateix i, òbviament, això no ajuda gens, sinó tot el contrari.

En aquesta vida res és casual i, quan més ho necessitava, es va creuar en el meu camí aquesta frase tan breu com contundent: “No renuncies ni te rindas, todo lo grande toma tiempo”. Una veritat irrefutable. Així que com que em trobo en front a un dels assumptes més grans de la meva vida, caldrà donar-li tot el temps del món per la seva resolució i, sobretot, tenir molt present que aquest no serà pas poc.

La veritat sigui dita, n’estic aprenent un munt de coses d’aquesta partida que fa dies que estic jugant. Val a dir, que moltes de les coses que he après, han estat fruit d’un previ error. Així que els errors també tenen el seu valor i com va dir en Haruki Murakami: “Quan surtis d’aquesta tempesta, no tornaràs a ser la mateixa persona que hi va entrar. D’això es tracta aquesta tempesta”. Així que només hi ha una opció possible i és que d’aquesta tempesta en surti una millor versió de l’antic Salvador.

També vaig llegir una frase molt potent, però alhora, per mi, molt difícil de portar a terme: “Es necesario hacer menos cuando estás lidiando con más”. Aquest ha estat un altre dels meus grans errors. Voler fer més i més per tal de resoldre abans aquest assumpte i no per voler córrer més s’arriba abans.

Doncs res, m’agradaria que en aquesta petita crònica (una mica diferent a les que redactava per compartir l’experiència d’una cursa) hagi transmès tot l’optimisme, tota la meva positivitat i, malgrat tot un munt de malgrats (purament anecdòtics), confirmar que veig la llum al final del túnel. La llum és infinitament minúscula i desconec totalment la distància que me’n separa i el temps que em pot suposar arribar-hi, però amb l’absoluta certesa que si segueixo avançant en el camí correcte, prenent les decisions encertades i sempre amb la vista posada entre cella i cella a aquesta minúscula llum, un bon dia hi arribaré.

Ja per anar tancant aquesta entrada, un parell de sentències totalment indiscutibles:

1.- Ets molt més fort del que et penses (això m’ho dic a mi mateix, però és aplicable a tothom).

2.- Caldrà deixar anar la vida que tenia planejada per poder rebre a canvi la vida que m’està esperant. Que, de ben segur, acabarà sent millor.

Finalment compartir un vídeo que quan al vaig veure m’hi vaig sentir totalment identificat, primerament pel fet d’anar per terra una i altra vegada, però sobretot pel desenllaç, que serà el mateix que jo acabaré tenint.



I per posar fi a aquesta entrada, afegir una cançó de Green Valley en la que la seva lletra és la meva filosofia de vida.



8 comentaris:

  1. Bravo i molta paciència💪🏻

    ResponElimina
  2. Tu ets un "paio" de paciència e incombustible....
    Totes aquestes frases contundents són collonudes i motivadores ... tu fot-li al blog i desfogat, cullons! si això també t'ajuda!!
    Vinga ben parit, una abraçada!

    ResponElimina
  3. Gràcies Salvador per compartir el que estas vivint ets valent i afrontar això amb accions correctes o no es el que toca , no fer res no porta en lloc , molta força company

    ResponElimina
  4. Genial Salvador! Com sempre, alliçones amb actitud positiva

    ResponElimina
  5. Moltes vegades menys acaba sent més i amb l'actitud positiva com la teva s'arriba llunyissim, xino xano però allà ben lluny. :)

    ResponElimina
  6. Gràcies Salvador, llegir les teves reflexions sempre provoquen una exaltació de optimisme. Segueix aixi

    ResponElimina
  7. Com sempre un plaer llegir-te. Força, paciència, amunt i endavant. 💪

    ResponElimina
  8. Si senyor, aquesta es l'actitud, molts anims i sempre amunt Salvador, dissabte passat a la Vertical la Bandera (Guingueta d'Aneu) un corredor de nomes 82 anys, ens queda molt cami i muntanya per endevant!!
    Carles Saladie

    ResponElimina