En el moment que es va anunciar l’aparició
de l’Eufòria de cara al 2017 acabava de fer La Ronda del 2016 (que tot just
estava paint) i ni tan sols em va passar pel cap plantejar-me-la. Al cap d’un
mes (amb La Ronda ja païda) l’Esteban em proposa de formar equip i la veritat
és que no dubto ni un segon en dir-li que sí. El format, d’allò més atractiu. En
parelles, sense marcatge, sense avituallaments (sols 4 bases de vida cada 50 km
aprox) i km i desnivell per parar un tren. El company de viatge, una persona
extraordinària. Les muntanyes Andorranes, m’apassionen i quantes més hores hi
passo, més m’apassionen. Així que hi ha tots els ingredients per una enorme
aventura. Està clar, això no serà una cursa, serà una autèntica aventura.
Immersos en el 2017, l’Eufòria
és sempre present. A mesura que van passant els mesos vaig prenent consciència
de la magnitud del repte. Un repte majúscul. Un repte complex. Realment
complex. Aquesta complexitat comporta que calgui analitzar, estudiar i preparar
al màxim tots els detalls. El recorregut, les 5 etapes en que es divideix,
l’alimentació, l’assistència, la gestió de les nits, el treball en equip...
L’estratègia serà la clau de l’èxit. Caldrà una gran estratègia per
emportar-nos aquesta Eufòria. Caldrà rumiar molt i afinar al màxim. M’encanta
el repte!
Després d’un mes de juny en el
que en 3 caps de setmana (6 dies) hem fet tot el recorregut de l’Eufòria, me’n
adono que el repte és d’una dimensió molt superior a la que creia. Serà una
cursa molt lenta. Molt tècnica. El terreny només permetrà córrer en comptades
ocasions. Ara bé, a canvi, un recorregut brutal, espectacular, unes
panoràmiques excepcionals, unes crestes i unes carenes imponents, unes estampes
impressionants.
Moltes hores de muntanya per
arribar fins aquí. Moltes hores en alçada. Motivació pels núvols. Dimecres 5 de
juliol. 7 h del matí. Absoluta tranquil·litat d’haver preparat la matèria
d’examen al màxim. Si no passa res estrany, l’aprovat està més que garantit.
Arrenquem!
Comencem molt tranquils. No hi
ha altra opció. Estanyó, Cabaneta i Serrera. Aquests són els primers 3 cims de
la jornada. La primera cresta d’aquest viatge. El primer bon dia. Tot flueix. Flueix
al màxim. És com si voléssim. Acariciem el cel amb la punta dels dits. Vaig
davant. Aprofitem que em conec molt bé el recorregut i així l’Esteban només cal
que segueixi els meus passos.
Arribem als peus del cim de
l’Arial, li dic a l’Esteban que es prepari, que ara bé una pala molt i molt
dreta. Un cop al cim, sense que m’ho hagi de demanar, li dic que al final de la
baixada trobarem aigua. “Sí, eso te
quería preguntar” em diu. “Ja ho sé.
Ens comencem a entendre sense haver de parlar” Li responc. La baixada igual
de dreta que la pujada o més requereix de la màxima concentració. Un cop a baix
salto a una petita congesta de neu per anar a buscar aigua just després d’aquesta
congesta. Trec el bidó i de cop sento un fort crit “Saca la venda, corre, saca la venda!” Em giro i veig l’Esteban a
terra amb les dues cames ben ensangrentades. Hostia!!! Se l’hi ha trencat la
neu i s’ha ensorrat enmig de les pedres. Merda!!! De sobte se’ns apareix un
àngel, resulta que un dels membres de l’equip Txec és metge. Es posa un guant
de làtex, treu el topiònic, una gasa, una bena i, en un moment, li fa una cura de
categoria. Mentre estant, premo el botó de SOS de la balisa que ens han posat i
no responen. Truco també al 112. No hi ha cobertura, però hauria de trucar
igualment i no ho fa. Entre 3 o 4 equips deixem a l’Esteban en una situació
estable. Estirat, les dues cames enlaire i ben embenades i a l’espera de que
vingui l’helicòpter. Fem un waypoint per quedar-nos amb les coordenades del
punt i acordem amb els altres equips que de seguida que tinguin cobertura
trucaran i passaran les coordenades. L’espera es fa eterna. Una vegada i una
altra ens sembla sentir el so d’un helicòpter, però no. Són les ganes de que arribi
que ens el fan sentir. Finalment arriba, baixen un parell de bombers i se’l
emporten cap a l’hospital. L’Esteban em diu que tiri i que m’intenti unir amb
un altre equip (opció permesa en el reglament), però tinc un embolic mental
descomunal. Ens hem estat una hora aquí aturats. Què faig? Què haig de fer?
Plego a Arcalís i me’n vaig cap a l’hospital amb l’Esteban. Vols dir de seguir
amb un altre equip? Falta que algú m’hi vulgui i a més no haurem entrenat junts.
A més, amb una hora que he estat aquí parat, els equips que anàvem més o menys junts
ja no els podré atrapar... Què faig? Què haig de fer? Ni idea, no sé que haig
de fer, però ho dono tot, trec de dins tota la meva energia com si la cursa s’acabés
a Arcalís i ja veurem... De sobte, recordo una frase que vaig llegir ahir que
deia “Si
algú ens destrueix un somni, la vida ens enviarà qui ens en construirà un altre”.
Doncs sí, aquell collons de roques ens han destruït el somni que tantes vegades
he visualitzat d’arribar plegats amb l’Esteban a Ordino. No sé si la vida m’enviarà
algú per construir-ne un altre, si de cas, ja me’l construeixo jo! Truco a l’Alba
(que m’està esperant a Arcalís) i ja està al corrent de la situació. Li dic que
miri de parlar amb en Josep Pera i en Sergi Banyeras i a veure si em volen en
el seu equip i si em poden esperar. De baixada del cim Pointe de Peyreguils, on
hi ha una fita per marcar, em trobo en Josep i en Sergi que pugen a per la fita
(jo he optimitzat el track). Que bé, arribarem pràcticament plegats a Arcalís!
Quan són gairebé les 21 h sortim
de la base de vida un nou equip i a partir d’aquí comença una nova Eufòria.
Encara ens queda una mica més d’una hora de llum. Som-hi a per la primera nit!
Pugem al cim del Cataperdís quan s’està a punt d’esgotar aquest primer dia.
Quina estampa, per Déu! Impressionant!
De camí cap als Estanys Forcats
comencen a aparèixer els primers problemes amb la son. Els hi comento a en
Josep i en Sergi que pròximament ens trobarem una barraca. Acordem dormir-hi
mitja hora. La veritat és que hi ha unes espumes que fem servir de matalassos i
fem d’aquesta barraca un hotel 5 estrelles. Mitja hora aprofitada al màxim.
Seguim.
De sobte ens apareix un estany
de Baiau totalment il·luminat pel reflex d’una lluna pràcticament plena. Imatge
sublim! Imatge que costarà oblidar! Obsequi de l’Eufòria!
Arribant al Port de Cabús se’ns
esta a punt de fer de dia, però no hi ha manera de treure’ns de sobre una son
que fa uns minuts que s’està intentant apoderar de nosaltres. Així que decidim
fer una segona dormida de 15 minuts i així encara aquest segon dia amb les
màximes garanties.
Al coll de la Botella i tenim l’Alba
que ens ha preparat un avituallament de luxe, molt de luxe (el reglament permet
l’assistència en qualsevol punt del recorregut). El trobar l’Alba aquí ens
reconforta al màxim i ens dóna un munt d’energia per arribar fins a la segona
base de vida.
A La Margineda ens proposem de
parar un màxim d’una hora. Mengem, ens dutxem, carreguem de nou la motxilla i
la carreguem fort, ja que d’aquí fins al Pas de la Casa no hi haurà cap punt on
l’Alba ens pugui venir a assistir i amb gairebé 100 km, 8.800 m+ i més de 29
hores en cursa ens encarem a la tercera etapa d’aquesta Eufòria que està
resultant d’una intensitat brutal...
En el tram des de La Margineda
fins al Pic Negre acumulem gairebé 2.000 m+ d’una tirada. Al principi de la
pujada ens fa molta calor, a mesura que anem guanyant alçada va disminuint i
quan anem per arribar al Pic Negre es posa a ploure. No acaben sent més de 4 gotes.
Des del cim del Monturull els hi senyalo el cim de Perafita a on ens dirigim
tot seguit. De nou tenim davant una imatge d’aquelles que deixen empremta. Un
descens fins al coll de Claró i un ascens fins al cim tot per una cresta de les
que no voldries que s’acabessin mai. Tot i el cansament acumulat anem guanyant
km mica en mica. El terreny, com ja sabíem, no regala ni un metre i costa una barbaritat
anar sumant, però amb moltíssima paciència anem fent.
Quan el segon dia es vol anar
per acabar i ja totalment immersos en una altra dimensió, ens plantem als peus
de la Portella de Setut. Aquí sí que l’espectacularitat de l’estampa és màxima.
Aquí sí que el que el moment que estem vivint és sublim. D’acord que estem sota
els efectes de la immersió en una altra dimensió, però aquí desapareix el
cansament. Aquí la grandesa del que estem sentint s’apodera de nosaltres i ens
traslladà encara més enllà. Que no s’acabi mai això que estem vivint, sisplau!
Que no s’acabi mai!
Baixant de la Tossa Plana encenem
el frontal. Tot i així amb les últimes llums del dia encara podem divisar la
cresta a la que ens dirigim, però quina festassa, per Déu!
A l’Illa decidim parar a dormir
1 hora. Jo pararia menys, però en Josep diu que ell necessita 1 hora, així que
si en Josep ho necessita, doncs endavant. A diferència de la nit passada en la
barraca dels Estanys Forcats, aquí hi dormim molt malament. El llit és de ferro
i fa molt fred. Costa dormir i al final no acaba resultant 1 hora del tot
profitosa, però no és moment de lamentacions. Seguim.
Tot i que la dormida no hagi
estat tan ben aprofitada com ens hauria agradat, ens hem recuperat prou bé i el
tram fins el Pas de la Casa el fem prou alegres. Ens proposem intentar arribar
a la base de vida a les 3:30 h, però al final són les 4:00 h. Acordem dedicar 1
hora a menjar i omplir de nou la motxilla i 1 hora a dormir. D’aquesta manera
sortim a les 6:00 h ja sense frontal. Al arribar a la base de vida, sorpresa, m’hi
trobo els meus pares que també han vingut ha ajudar. “Però que hi feu aquí a les 4 h de la matinada?” “No tenim res més a fer, fill meu” Em
diu la meva mare que m’ha portat una truita de patates espectacular. Com no, l’Alba,
que més o menys a dormit el mateix que nosaltres, ens ho té tot preparat. No hi
ha paraules per agrair tota l’ajuda rebuda. Collons així qualsevol fa l’Eufòria!!!
Aquestes dues hores de parada sí
que es posen realment bé. Es posen al màxim de bé. Iniciem el tercer dia i noto
dins meu moltíssima energia que m’empeny amunt. La veritat és que portem ja 48
hores de cursa i no sé d’on pot sortir tanta energia, dedueixo que és fruit de
la màxima intensitat de tot el que estem vivint. De les estampes que anem
gravant a la retina. Dels grans moments que anem acumulant amb tots els que ens
acompanyen en aquest viatge. D’uns companys d’equip, que tot i ser
sobrevinguts, amb els que ens hi estem entenent a la perfecció. Poc sembla que
estem fent una cursa. Des de que hem sortit d’Arcalís no hem coincidit amb cap
altre equip. Com pronosticava al principi, això és una autèntica aventura i tela
amb l’aventura!
Aquest tercer dia passa volant.
Com qui diu sense adonar-nos-en ja estem encarant a l’últim cim d’abans de la
quarta i última base de vida. El track va fent “esses” enmig d’una pala d’herba,
però aquestes alçades no estem per fer “esses” i optem per tirar pel dret. Ben
dret i amunt. De nou, és sorprenent aquesta energia que ens empeny amunt amb
tant força. De nou dedueixo que és fruit de la intensitat de tot plegat.
A Cortals d’Encamp, última base
de vida, de nou els meus pares i l’Alba preparats per ajudar-me a posar ordre a
una situació que cal ordenar. Una motxilla que cal tornar a omplir. Uns bidons
que cal recarregar. Piles del GPS que
cal canviar. Moltes opcions i molt variades per menjar. Milions de gràcies, de
debò! Aquí ens trobem, després de moltes hores, un equip. És l’equip de l’Imanol
i en Txomin, sembla que van molt malament dels peus i diuen que se’n van a
dormir una estona. Nosaltres no, nosaltres optem per aprofitar al màxim el que
ens resta de dia.
Els hi comento a en Josep i en
Sergi el que tenim per davant. Bé, des de que ens vam unir, els hi he anat
explicant en tot moment tot el que ens anava venint. Vam acordar que jo m’encarregava
de guiar l’equip i m’ha encantat poder-ho fer. Val a dir que dies abans de l’inici
de la cursa, tancava els ulls i visualitzava la totalitat del recorregut. Així
que ha estat fàcil guiar l’equip. Els hi comento que la baixada de l’Estany
Blau fins a la Vall de Madriu és bastant complicada i que ens aniria molt bé
fer-la amb llum de dia. Serà molt difícil arribar-hi, però intentem-ho! L’ascens
fins al Cap dels Agols la fem molt millor del que ens podríem esperar a
aquelles alçades de la cursa i amb tot el que portem a sobre. Imagino que la
proximitat a Ordino suposa una injecció extra d’energia. De sobte em giro i un
sol que s’amaga en l’horitzó tenyeix el cel amb una tonalitat rosa realment
espectacular. Però quin cel, per Déu! Una altra de les estampes que ens
obsequia aquesta Eufòria. De nou, moment sublim! Ara bé, aquest cel ens indica
que el dia d’avui ja s’acaba. Malauradament toca encendre el frontal a l’Estany
Blau. Li comento a en Josep que aquí tregui ell també el seu gps perquè en
aquesta baixada (una de les moltes amb un camí pràcticament inexistent) no
podem errar ni un metre. Ens concentrem al màxim i baixem a la perfecció.
La Vall de Madriu es fa llarga.
Molt llarga. Pedres i més pedres. Una baixada que acaba esdevenint eterna i
quan finalment arribem a l’asfalt, sorpresa! L’assistència de l’Alba ha
incrementat notablement. S’hi ha afegit la Laia (la dona d’en Sergi) i la Gemma
amb les seves dues filles. Ens donen infinitat d’opcions per menjar, ja
voldrien molts restaurants tenir tantes opcions a la seva carta. Arròs, truita,
fideus... Som uns grans afortunats!
Afrontem els dos últims ascensos
d’aquest viatge. Pic de Padern i Casamanya. Una última pujada que amb encara no
10 km suma 2.000 m+. Som-hi!!! El Pic de Padern és molt dret. És realment dret.
Cal anar amb molt de compte per tal de no anar-te’n avall. Sortint d’Escaldes
en Sergi ha demanat a veure si podríem parar a dormir 15 minuts. Amb en Josep
li hem dit que si calia ho faríem, però si ho podíem evitar, millor. A mitja
pujada veiem que sí que cal. Així que fem la dormida dels 15 minuts, suficient
per carregar piles fins al cim de Padern. Costa molt avançar, però pas a pas
anem guanyant metres i finalment ens l’acabem fent nostre. Al Coll d’Ordino de
nou assistència de luxe. Aquí el menú encara és més variat. Aquí encara tenim
més opcions per escollir. Mengem. Bevem. Carreguem bidons i amunt!
Arribem al Cim del Casamanya amb
un fort vent, però un nou dia que comença. Cada inici de dia ens ha suposat una
dosi extra d’energia i molt em temo que el d’avui no serà menys. Baixem fins al
Coll d’Arenes, 8 km, 150 m+ i 1.200 m-. Sí, sí, això és l’únic que ens separa
de la línia d’arribada. Vinga equip que Ordino ens espera!
I quan fa 73:14 h que vàrem
iniciar aquest viatge arribem de nou al centre d’Ordino. Aquí sols cal una
paraula per definir el moment, Eufòria!
En el meu cas aquest no és el final que havia somiat, aquest no és el final que
tantes vegades havia visualitzat. Què hi farem... Haurem de seguir somiant!
Com no, agrair enormement a tota
la gent que ha fet possible aquest viatge. Ha tota la gent que amb el seu
esforç, la seva dedicació, les seves hores han fet que nosaltres siguem uns
absoluts afortunats i que puguem gaudir d’aquest viatge tan ple de contingut.
Us estic extremadament agraït, de debò! Milions de gràcies a tots!
