divendres, 27 de desembre del 2013

Marató i Mitja l'Ardenya - 63 km 3.000 m D+

Són les 6:40 h, estic dins el cotxe posant-me el dorsal i haig de reconèixer que em fa força mandra sortir-ne per anar a córrer. La temperatura està entorn als 0º C i la veritat és que això m’ha agafat per sorpresa, ja que al estar pròxims al mar creia que la temperatura seria una mica més agradable. Però bé, mandra fora i ràpidament cap a la línia de sortida. Just abans de començar em donen una molt bona notícia, han substituït uns quants km de pista per corriol. Bé, comencem molt bé!

Sortim anar xerrant amb el Francesc i això fa que els km passin molt ràpid. Quan ja s’ha fet de dia, arribem al cap de munt de la primera pujada i una espectacular imatge m’agafa per sorpresa. Veig a la vegada el Pirineu Oriental ben nevat i el mar il·luminat pel sol que acaba de sortir, una imatge bonica perquè sí. Quin país més ben parit que tenim!


Anem guanyant km bastant ràpid, de moment hi ha molta pista i això fa que el ritme sigui més alt del que vaig habitualment. Noto que les cames tenen força i que volen tirar, així que deixo que vagin fent i si cal afluixar la muntanya ja m’ho farà saber. Del punt més alt del recorregut, uns 400 m, hem d’anar fins a la platja. A mesura que anem baixant cada vegada són més grans les ganes de que s’acabi aquesta maleïda pista, estem anant amb el Carles i coincidim que el que estem desitjant que és arribi la pujada el més aviat possible. Això de córrer tant és esgotador i necessitem caminar una mica, cosa que fins ara pràcticament no hem fet en cap moment.

Amb 3:40 h arribem gairebé al km 30 i per fi arriba la tant desitjada pujada. Ara sí que em sento còmode, ara sí que estic a gust. Les cames segueixen amb força, lluny queda ja el fred del matí, fa un dia radiant i tot plegat fa que estigui gaudint d’allò més, amunt!!!

 Passat l’avituallament del km 35, després de baixar fins al riu, comencem a pujar per un corriol, puja molt lleugerament i es deixa córrer. Tinc 3 o 4 corredors al darrera, jo no afluixo i ells tampoc, no para de pujar i ho estic corrent tot, m’encanten aquestes bones sensacions!!!

Comencem a avançar els corredors de la marató i, tot i que no estiguem corrent la mateixa cursa, això d’avançar corredors sempre és una cosa que motiva. Fem una pujada amb un fort pendent que ens porta fins a un avituallament. Pregunto en quin km estem i em diuen que aquest és el 48, el 48 ja? Miro el rellotge, portem 5:50 h, menys de 6 h? Això incrementa encara més la meva motivació i fa que el meu estat anímic estigui ja pels núvols.

Segueixo avançant corredors de la marató i després de fer una llarga baixada i una llarga pujada arribo al que serà ja l’últim avituallament i m’emporto una desagradable sorpresa. El cartell indica que estem al km 51. Només hem fet 3 km des de l’anterior avituallament? No pot ser! A més, en els de la marató els hi diu que estan al km 32,5. Així que, sent el mateix recorregut per les dues curses no pot ser que nosaltres ens quedin 12 km i a ells menys de 10... No m’hi capfico ni un instant més i segueixo a la meva.

A diferència de l’any passat que hi vaig estar 7:13 h, veig que aquest any hauré de pencar bastant si vull baixar de les 8:00 h, però m’ho estic passant molt bé i això m’ajudarà a aconseguir-ho. Última pujada, quan arribi a dalt, ho donaré tot i a veure que passa...

Veig de lluny un corredor de la meva cursa i veig com m’hi estic apropant ràpidament, just l’empenta que necessitava per acabar de rematar la feina. Creuo el riu i em diuen que em falten 500 m per arribar. Última apretada de dents i ja està. Acabo creuant la línia d’arribada amb 7:56 h i molt content d’haver gaudit d’una jornada formidable!!!


dimarts, 26 de novembre del 2013

Trail Terra de Comtes i Abats - 60 km 2.600 m D+

Són les 8:00 h i avui sortim novament de Sant Joan de les Abadesses, en aquesta ocasió és per córrer la primera edició del Trail Terra de Comtes i Abats, que amb els seus 60 km i 2.600 m de desnivell positiu finalitzarà a Ripoll. Avui es presenta una cursa força freda, almenys en les primeres hores i sembla que al sol li costarà de deixar-se veure. En el moment de la recollida del dorsal a Ripoll, minuts abans de les 7:00 h, ens han dit que estàvem a -3ºC, per tant, aquí calculo que més o menys estarem a una temperatura similar.

Som uns 100 corredors, la qual cosa vol dir que tot i que amb poca estona ja estem en el primer corriol, avui no hi ha problemes d’aglomeracions. La cursa va avançant per dins del bosc, el qual ens arrecera del fred. Quan no fa ni una hora que estem corrent ja m’he pogut treure els guants. El sol sembla que no té intenció de fer acte de presència, però el fred intens de la sortida ha marxat més ràpid del que m'esperava. Seguim avançant gairebé tota l'estona per dins del bosc, un bosc que està amb unes tonalitats impressionants, un bon obsequi de la tardor. A més, gairebé tota l'estona anem per corriol, el que n'incrementa encara més la bellesa del recorregut.


Quan portem entorn a les 3 hores arribem a Campdevànol, km 25. Fins aquí ha tocat corre-ho pràcticament tot, només hi ha hagut un parell de pujades en les que s'ha hagut de caminar. De moment les sensacions són molt bones, però si s'ha de seguir corrent tota l'estona com fins ara, és possible que les cames s'acabin queixant...



De camí cap a Montgrony anem per una pista amb un lleuger pendent positiu. Aquí toca seguir corrent, però noto com això suposa un consum d'energia més que considerable. Potser m'estic desgastant més del necessari, però aquí s'ha de córrer sí o sí. Passat l'avituallament del km 32, torna a venir una pista que va pujant lleugerament, aquí sí que ja camino, sembla que ha arribat el moment en el que es comencen a queixar les cames.  De sobte noto un important defalliment, per sort, entro en un corriol amb uns colors preciosos i d'un gran encant i això m'ajuda a no capficar-me tant amb els moments un mica difícils que estic passant.

A la baixada cap a Gombrèn recupero una mica les forces que he anat perdent pujant a Montgrony, però a la següent pujada em torno a trobar molt mancat d'energia. Queden menys de 20 km i tocarà treure les forces d'on sigui, sé que no serà fàcil i segurament tocarà tirar més de cap que de qualsevol altra cosa, però aquesta és una qüestió que no em ve de nou.

Quan porto entorn a les 6:00 h de cursa arribo a l'últim avituallament del km 49. Aquí hi arribo bastant recuperat. Em diuen que em queda una última pujada de 200 m de desnivell i la resta tot baixada fins a Ripoll, la qual cosa em puja encara més l'estat d'ànim. Faig la pujada a bon ritme, em torno a sentir fort i ho aprofito per prémer l'accelerador. Per davant veig un corredor i sembla que m'hi aproximo, però quan el torno a veure ja s'ha allunyat massa com per poder-lo atrapar. Almenys jo també m'he distanciat lo suficient com perquè el que tenia a darrera m'atrapi.

El camí de baixada fins a Ripoll és per un corriol igual de guapo que tots els que hem anat fent al llarg del recorregut i això facilita molt les coses per avançar amb rapidesa. Veig un poble, per uns moments dubto si és Ripoll, però al veure el Monestir que és on finalitza la cursa, s'esvaeixen tots els dubtes. Trepitjo els carrers de Ripoll, només em queda un últim esforç, començo a anar altra vegada bastant mancat de forces, però en tinc les suficients com per fer l'últim km a bon ritme. Finalment creuo la línia d'arribada amb 7:21 h, en la 11ª posició i molt satisfet d'haver participat en una cursa amb un recorregut molt interessant i més encara en aquesta època de l'any.


dissabte, 23 de novembre del 2013

Cursa de Muntanya de Castellterçol - 11 km 450 m D+

Avui és el torn d’una de les curses més dures de l’any. La duresa té l’origen en la seva distància, no perquè sigui una cursa molt llarga, sinó tot el contrari, degut a que la seva distància és massa curta. Amb el que va d’any he corregut 10 ultra trails de distància superior als 80 km i 8 maratons, la darrera, justament ahir. Així que la marató és la distància més curta que he corregut amb el que va d’any.

Avui és el torn de la cursa de muntanya de Castellterçol, per tant, aquesta s’hi ha de ser sí o sí. Sé que tocarà apretar al màxim i que el cor se’m accelerarà més que mai, la sort és que serà una cursa molt ràpida que no hauria de durar gaire més d’una hora.

Sortim, com no pot ser d’una altra manera, amb un ritme altíssim. Avui no puc practicar la meva tàctica habitual d’anar de menys a més, avui toca anar al màxim en tot moment i esperar que les forces aguantin fins a l’arribada. Passem per sota el pont de la Noguera i agafem un corriol que va fent uns tobogans per sota d’una línia elèctrica. De sobte, comença a caure una pluja molt fina tot i que fa un sol esplèndid, la veritat és que es crea una combinació espectacular. El corriol que puja i baixa està força enfangat i el pas dels corredors de davant ha fet que estigui encara una mica més lliscant, tot plegat li dóna un bon punt de diversió.

La pujada fins al km 6 la faig exprimint al màxim les meves forces. Hi arribo amb 30 minuts, un ritme excessivament alt per mi, però avui és el que toca. Sort que ara bé una baixada i puc recuperar-me una mica, ja que sí aquesta pujada arriba a durar una mica més m’hauria hagut de posar a caminar. Arribo al km 8 amb 40 minuts i tinc per davant l’última pujada. Aquí em trobo l’Èric i em diu que li agradaria tenir les meves cames. Li dic que les meves cames estan a punt de rebentar. No sé si em rebentaran abans les cames o em sortirà el cor per la boca, però m’acabo veient obligat a caminar si no vull que passi ni una cosa ni l’altra.

Ara ja sí que és pràcticament tot baixada, vaig al límit de les meves possibilitats, ho estic donant tot, us ho garanteixo. Sento un corredor que em ve per darrera, aquest camí fins al poble l’he fet centenars de vegades, així que no puc deixar que aquest corredor que em trepitja els talons m’avanci.



Últims metres, últim esforç, apreto al màxim les dents i vaig tant ràpid com les cames em permeten fins a creuar la línia d’arribada quan el rellotge marca just 1:00 h!!! Un final d’autèntic infart!!!


L’esforç té com a recompensa poder compartir el podi de la classificació local amb dos grans corredors i millors persones com són l’Ivan i en Galdric. Tot un plaer companys!!!


divendres, 22 de novembre del 2013

Marató Pirata Montserrat - 42 km 2.750 m D+

Arribem al Bruc a les 6:45 h. Estem al cotxe esperant que sigui les 7:00 h per prendre la sortida a una de les maratons més ben parides. Estem amb en Joan esperant al cotxe perquè des de fa una estona està plovent. La veritat és que entre la foscor i la pluja fa bastanta mandra sortir del cotxe i més sabent que la previsió és d’aigua per tot el dia.

Quan arribem al punt de sortida està ple de corredors, jo diria que prop d’una trentena, molts coneguts i d’altres que costa de reconèixer ja que anem tots ben encaputxats.

A la que agafem el camí dels francesos per començar a pujar, amb en Joan parem un moment a posar el gps a l’hora. Sembla que ell avui també té mandra i no es vol connectar amb els satèl·lits. No hi ha manera de que s’enllaci així que ho deixem per més endavant. Mentre estant, la resta de companys els hem ben perdut de vista, però no passa res, amb tanta gent segur que algú o altre arreplegarem més endavant. Tot i la pluja, pugem amb força alegria, anem fent petar la xerrada i sense adonar-nos-en ja som a Sant Jeroni, el punt més alt del recorregut. Aquí l’aigua ha deixat pas al vent. Ara ja no plou, però bufa un vent de collons i, al anar ben xops com anem, la sensació de fred és considerable. Optem per no encantar-nos gens i tirar ràpidament cap avall.

La baixada direcció cap a Collbató és un tant complicada al estar la pedra molt molla, patina molt i hem de vigilar de no fotre’ns de cap! Quan ens falta poc per arribar a la Salut, el primer punt d’avituallament, es torna a posar a ploure, tot i que ara ja no ens preocupa massa ja que anem ben molls i ja no vindrà pas d’aquí... Som els últims i quan arribem a la Salut, en Martox ens diu que els altres han passat fa 5 minuts, a veure doncs si som capaços d’atrapar-los.

Seguim en Joan i jo tot sols, la muntanya de Montserrat ens dóna molta energia, el mal temps no podrà amb nosaltres. Estem gaudint d’allò més i encara tenim molts km per seguir gaudint fent el que més ens agrada. Encarem la pujada direcció al Monestir amb l’esperança d’agafar als de davant, però amb en Joan acabem confirmant que en aquesta colla no n’hi ha ni un de coix, ja que no els veiem ni a la llunyania...

Arribem a Santa Cecília i seguim sent els últims. Si sempre és d’agrair la gent que voluntàriament s’ofereix per ajudar-nos, avui l’agraïment és més sentit que mai, ja que estar esperant la nostra arribada a sota d’un paraigües té molt de mèrit. Sou molt grans, companys!!!

El camí cap a Can Maçana és molt xulo i seguim corrent amb la màxima alegria. Què poc que necessitem per ser feliços!!! Per fi comencem a atrapar alguns dels que han sortit a les 6:00 h, altres anys els hem agafat bastant abans, però avui amb la pluja la gent ja no s’encanta gaire. Ara bé, dels que han sortit a les 7:00 h res de res, definitivament no n’hi ha ni un de coix!!!

La gincama de Can Maçana aquest any no s’ha pogut portar a terme amb el mateix èxit dels altres anys degut a la pluja. Això sí, els voluntaris tenen més mèrit que mai. Ens diuen que com que plou que fem com tothom i que tirem directe cap al Bruc per la pista, però nosaltres els hi diem que el metge ens té prohibit retallar, així que per prescripció mèdica hem d’anar pel recorregut original. Portem tot el matí mullant-nos, així que ja no vindrà d’una mica més.

Les cames segueixen amb forca i ens podem permetre de fer una bona apretada en aquest últim tram, com ens agrada fer km i quants més en fem, més en volem fer, quina malaltia!!! Finalment a les 13:45 h arribem de nou al Bruc. A diferència d’altres anys ja no hi queda gairebé ningú, com és normal, després de tot un matí passat per aigua, tothom ha anat a buscar el seu aixopluc...

Avui agrair més que mai als Koales i a tots els voluntaris la feina feta que sabem molt bé que no ha estat gens fàcil. A la vegada, donar les gràcies per brindar-nos l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta piratada tan i tan ben parida!!!


dilluns, 11 de novembre del 2013

Marató del Montseny - 42 km 2.700 m D+



Sortim amb el Ivan molt animats i amb moltes ganes de passar-ho d’allò més bé. Mentre tots els corredors del nostre voltant estan totalment concentrats en la cursa i no diuen res, el Ivan i jo anem xerrant tota l’estona. Ens anem explicant anècdotes, anem buscant frases fetes per cada moment de la conversa i fins hi tot algun que altre acudit. Nosaltres anem fent al nostre ritme sense preocupar-nos en absolut si algú ens avança, queden molts km i tota la feina encara està per fer. De moment la vesant competitiva està ben adormida, ja s’anirà despertant, espero!



A partir de Sant Bernat tot canvia, s’acaba el córrer, la xerrameca i comença el veritable desnivell que no donarà treva fins al coll del Matagalls. Incremento una mica el ritme per posar a prova les cames, a veure si després de tants dies d’anar malament, es comencen a posar les coses al seu lloc d’una vegada. El Ivan em segueix i diu que intentarà fer-ho fins que ja no pugui més. Jo li dic que tinc el pressentiment que avui acabarem plegats, a veure si és possible, la veritat és que a mi em faria molta il·lusió. Les sensacions són molt bones, avui les cames sembla que tenen força i que responen bé, ja era hora!!!

Quan arribo als peus del Matagalls em giro i no veig al Ivan, no fa massa que l’he vist per última vegada, així que no pot estar massa lluny. La baixada fins a Sant Marçal la faig força bé, les cames avui tenen ganes de pencar i això m’anima moltíssim. Aquesta baixada és preciosa i en aquesta època de l’any encara més, som uns afortunats, quin país més ben parit que tenim!!!

La pujada cap a Les Agudes també és impressionant, la tardor n’incrementa el seu encant i tot plegat fa que avui estigui gaudint d’allò més! Que bé que m’ho estic passant, avui intueixo que serà una jornada formidable. Mica en mica vaig recuperant posicions, des de Sant Bernat no m’ha avançat pràcticament ningú i jo he anat avançant uns quants corredors, avui tot va rodat, que bé!!! Quan falta poc per arribar a Les Agudes, em trobo en Galdric, em diu que va bastant tocat i li dic que em segueixi, que amb mi segur que anirà bé! Arribo a l’avituallament del Turó de l’Home en un moment d’eufòria absoluta, just darrera meu arriba en Galdric i em diu que intentarà seguir-me, “Clar que sí Galdric! Va, que això ja ho tenim!”.

Quan portem unes 4 hores de cursa passem pel cim del Turó de l’Home, només ens separen 12 km de la línia d’arribada i, com tot segueixi igual, es presenta una molt bona baixada. Em diuen que vaig a la posició 52, la veritat és que aquesta posició em sorprèn, sent 900 corredors com som, creia que en tindria més de 100 al davant. Mentre vaig baixant, de tant en tant em vaig girant i en Galdric sempre està a uns 15 o 20 m, li vaig preguntant com va, em diu que va com pot, però la veritat és que està aguantant la mar de bé.

Cada cop falta menys per estar de nou a Sant Esteve, cada cop tinc més ganes d’arribar-hi, quan més apreti abans hi arribaré, així que intento incrementar una mica el ritme a veure si sóc capaç de mantenir-lo. S’acaba la pista i comença el corriol, aquí sí que corro a gust. Anem avançant algun que altre corredor i les cames segueixen pletòriques, carregades d’alegria. Només falten 4 km i sense adonar-nos-en ja estem al cartell que indica que només en falten 3.

Les cames van a tota ostia, sembla que hagin de rebentar en qualsevol moment, però ara no es pot afluixar. Ara sí que toca treure aquell esperit competitiu que tan adormit tenia al principi, ara és el moment d’exprimir les forces amb la màxima intensitat, haig d’apretar molt fort les dents, però ara és el moment de fer-ho. Quan entrem a la recta final ens posem de costat amb en Galdric i entrem junts quan el rellotge marca 5:13 h, arribant en la posició 41 i 42. Ho hem donat tot, espacialment en aquests últims km, quin final més ben parit, quin final més emocionant, quin final més emotiu!!!


Felicitar a l’Èric per la seva meritòria segona posició, en Joan per aconseguir baixar de les 5 hores, el Ivan pel seu temps molt treballat de 5:49 h i l’Adrià per aconseguir baixar de les 7 hores, molt bona feina companys!!!


divendres, 8 de novembre del 2013

Marató de Sant Llorenç Savall - 42 km 1.830 m D+

Tot just fa una setmana que vaig acabar La Diagonale des Fous i ja torno a estar amb un dorsal posat i a punt de començar una nova cursa, avui és el torn de la Marató de Sant Llorenç Savall. La veritat és que no sé massa bé com em respondrà el cos, a veure si sóc capaç d’enganyar-lo i fer que no se’n recordi de la feinada que va tenir la setmana passada a l’Illa de La Réunion.

Els primers km són totalment corredors, intento no córrer més del compte, però no és fàcil ja que tothom tira molt. Sembla que les cames responen amb força, de moment em trobo igual de bé que els altres anys que he fet aquesta cursa (enguany és la 5a edició que hi participo). Arribo al km 10 amb menys d’una hora i això per mi és anar rapidíssim, però és el que exigeix el poc desnivell que hi ha fins el moment. Mica en mica noto com em va costant cada vegada més seguir als que em van passant, però no m’hi capfico, sé que on em sento més a gust és a partir de la pujada a La Mola i serà a partir d’aquest moment quan podré començar a parlar de tu a tu amb els que ara m’estan avançant.

Per fi arriba la desitjada pujada a La Mola, aquí és quan han de venir les bones sensacions, però avui noto que les cames no tenen la força d’altres anys, doncs res, farem el que podrem! L’últim tram de la pujada em costa bastant, sort que m’ho conec bé i això em facilita una mica les coses.


A la baixada, les sensacions no són gaire millors, creia que podria enganyar el cos, però La Diagonale comença a fer acte de presència, La Diagonale avisa que encara està aquí i que ha vingut per quedar-se, així que tocarà arrossegar-la fins al final. Arribat aquest punt i tenint molt clar que avui caldrà lluitar més de l’habitual, decideixo que una vegada més qui haurà de treballar de valent serà la ment, “Vinga Salvador, fes-ho pel teu orgull!”, “Vinga Salvador, que aquesta marató s’ha d’acabar amb dignitat”. Aquestes són les dues frases que em van ressonant dins el meu cap i que m’ajuden a tirar endavant. Penso que si puc arribar amb menys de 5 hores seria tot un èxit i es podria considerar que he acabat amb la dignitat que persegueixo. Ara tinc un objectiu i vaig a per ell, La Diagonale no està disposada a posar-m’ho fàcil, però ho intentaré!

Aconsegueixo fer la segona pujada més important de la cursa mitjanament bé i arribo a l’avituallament del km 34 força motivat. Miro el rellotge i veig que no serà gens fàcil, però sembla que encara està al meu abast baixar de les 5 hores. Passo pel Castell de Pera quan, per un moment, sembla que les cames tenen força suficient per fer una accelerada en la recta final de la cursa. Ho intento, però tot queda amb una il·lusió, les ganes sí que hi són, però la força no.

Quan queden 3 km porto 4:46 h, està clar que no podré aconseguir l’objectiu, però no em preocupa en absolut, hi estigui el temps que hi estigui, acabaré dignament i aquest és realment el meu objectiu. En l’última pujadeta haig de forçar al màxim la màquina, no queda una altra opció que forçar al màxim, per tant, trec tot el meu amor propi i amunt!

Al final arribo amb 5:11 h sent l’edició en la que he necessitat més temps i la que m’ha tocat lluitar més, però acabo molt satisfet per haver lluitat en tot moment.


divendres, 1 de novembre del 2013

La Diagonale des Fous - 164 km 9.900 m D+

Entorn a les 18:00 h del dijous 17 d’octubre agafem un autobús que ens portarà des de Saint Denis (al nord de l’illa de La Réunion) fins a Sant Pierre, a l’altra punta de l’illa. El viatge es fa molt llarg, anem parant a tots els pobles i acabem tardant unes 3 hores en arribar al punt d’inici de la cursa. Anem amb l’Eugeni i en Samuel, intentem dormir, però no ho aconseguim.

La baixada del autobús és espectacular, hi ha un munt de gent, no podem ni caminar, i resulta que tota aquesta gent que ens dificulta el pas són els aficionats que han vingut a animar-nos i que volen veure’ns de ben a prop (ni els jugadors del Barça tenen tanta afició quan arriben per jugar un partit, de debò!). La sortida és a les 23:00 h, així que tenim un parell d’hores per gaudir de l’increïble ambient que hi ha per aquí. Tenim menjar, beure, música en directe... no hi falta de res!



A les 23:00 h prenem la sortida els 2.200 corredors que estem darrera la línia de sortida. A les 23:00 h comença una aventura carregada d’interrogants, com serà aquest terreny tan tècnic que la gent diu? Com anirà la calor i la humitat? I el fred a la nit a les cotes altes? Com seran els desnivells? Bé, anem fent i ja ens ho anirem trobant. El que sí que intueixo és que els paisatges seran espectaculars, que serà una gran cursa i que me’n quedarà un gran record. La sortida em deixa sense paraules, hi ha gent a banda i banda del passeig animant amb un somriure d’orella a orella, ells estan gaudint d’allò més en veure’ns passar, però jo encara estic gaudint més en veure els seus somriures. Quan finalment s’acaba la gent que està animant miro el rellotge i portem 15 minuts. Sí, sí, hem estat corrent uns 3 km i amb gent a banda i banda del passeig, impressionant!!!

 He començat molt enrere i no paro d’avançar gent, tot i així vigilo molt de no passar-me amb el ritme, aquesta cursa em fa molt respecte i no vull cometre errors que després me’n pugui penedir. Passo pel segon punt d’avituallament en el km 14 i em trobo la primera pujada i  els primers esglaons. Fins aquí hem estat corrent tot l’estona ja que gaire bé tot ha estat pista. A la que comencem a pujar noto que les cames se’m queixen, és com si estiguessin cansades. Com? Què em passa? Però si acabem de començar? Intento no capficar-m’hi i tirar endavant. Passem per una zona molt complicada, està plena d’arrels i està molt enfangat, patina molt i hem d’anar molt amb compte. Seguim pujant i les sensacions que segueixen sense ser gens positives, sembla que les cames avui no tenen ganes de pencar, no sé com, però els hi haurem de treure la mandra de sobre.

Anem guanyant alçada i ja ens comencem a aproximar als 2.000 m, de sobte noto que la temperatura ha baixat moltíssim i m’haig d’abrigar ràpidament amb la samarreta tèrmica i el paravent. Per sort, poc després de les 5:00 h ja comença a clarejar, dic per sort perquè començo a tenir son i espero que amb la sortida del sol em marxi aquesta maleïda son que em dificulta el pas. Quan falta poc per arribar al final d’aquesta primera pujada de 40 km, em comencen a avançar molts corredors. Si fa una estona les sensacions no eren gens bones, ara encara són pitjors. Sembla que la sortida del sol que m’havia d’ajudar, de moment està produint l’efecte contrari. Se’m tanquen els ulls, però si fa poc més de 6 hores que corro i ja estic així? Decideixo fer una T5 d’urgència i a veure si ho puc arreglar. Després de dormir 5 minuts noto com la cosa a millorat una mica, no massa, però una mica sí que m’he recuperat. Arribo al Piton Textor, 2.165 m, i a l’avituallament hi ha una gent tocant música en directe, toquen uns tabals amb moltíssima energia, a veure si puc captar aquesta energia que avui sembla que vaig molt mancat. Des d’aquí les vistes són realment espectaculars, amb l’arribada del dia han arribat també unes panoràmiques fantàstiques, aquesta illa promet moltíssim.


Per fi una baixada, noto com de cara avall tampoc vaig massa bé, definitivament avui no és el meu dia, definitivament avui les cames no volen tirar, definitivament avui tocarà tirar de cap més que mai! El pas per Mare à Boue és impressionant, hi ha moltíssima, moltíssima gent. Gent que ha muntat carpes, tendes de campanya, punts avituallaments... gent totalment entregada amb la cursa i amb els corredors, gent que està animant d’allò més. Aquí noto com són els ànims de la gent els que em fan córrer i miro d’aprofitar-ho al màxim.

Ara toca una pujada d’uns 600 m de desnivell positiu fins al coll de Kerveguen. Al principi de la pujada m’avancen uns quants corredors, intento seguir-los però no puc, decideixo no estressar-me i anar a la meva. El terreny és realment tècnic, hi ha molta arrel, molta pedra, molts esglaons i costa bastant avançar, tot i així, intento passar-ho tant bé com puc distraient-me amb l’entorn que és totalment nou per mi. De sobte miro a la meva esquerra i a l’horitzó diviso unes muntanyes molt abruptes i amb desnivells que fan esgarrifar, m’encanta!!! Mica en mica em vaig trobant una mica millor, mica en mica vaig avançant als últims corredors que m’han passat fa una estona, les sensacions han millorat una mica, crec que és la bellesa de l’entorn que m’està ajudant, sigui el que sigui haig d’aprofitar ara que em trobo una mica bé.



La baixada fins al poble de Cilaos és complicadíssima, és molt dreta, està molt humida i plena d’esglaons que patinen d’allò més. Tot plegat fa que sigui una baixada molt divertida. M’animo i baixo força ràpid fins que em foto de cul a terra. Per sort no prenc mal i segueixo baixant bastant ràpid, tot i que vigilant al màxim perquè la baixada és bastant perillosa i un error podria ser fatal...



Amb 12:21 h arribo a Cilaos, km 66, aquí hi tenim la primera bossa. Menjo un bon plat d’arròs i pollastre. El que està menjant al meu costat em diu que a partir d’ara és quan comença la cursa de veritat, així que m’ho prenc amb calma i aprofito per descansar una mica.

De Cilaos baixem uns 300 m per començar a pujar al coll de Taibit, són uns 1.000 m de desnivell positiu que de ben segur donaran força feina. A mitja pujada ens trobem uns rastes que han muntat un avituallament en tota regla. Aquí m’assento i em prenc un te acabat de fer en un foc de llenya el qual l’endolceixo amb una mica de mel. El te el trobo molt bo, però el millor es veure la cara de felicitat dels rastes de poder-nos donar un cop de mà en aquesta pujada que ens està donant tanta feina. Els hi dono les gràcies de tot cor i segueixo amunt. Esglaons i més esglaons, m’havien dit que n’hi havia molts, però no m’imaginava que n’hi poguessin arribar a haver tants. Aquesta pujada se’m està començant a encallar, això de fer tants esglaons és duríssim. N’hi ha que són molt alts i que et fan aixecar molt la cama, ufffff això no hi estic gens acostumat, quina duresa!!! Finalment arribo al coll i hi arribo mort. La baixada, plena d’esglaons per variar, la puc córrer bastant bé, tot i així noto unes cames molt pesades, noto com avui m’està costant molt més de l’habitual fer-les anar endavant.


S’aproxima la segona nit i els problemes es comencen a agreujar. Al mal de cames que m’està acompanyant durant tota la cursa, ara s’hi afegeix un mal de panxa que m’impedeix menjar i córrer a les baixades, només em faltava això!!! Arribo a l’avituallament del km 85 i demano per fer una T10 en una llitera dins d’una carpa. La veritat és que la T10 no m’ha ajudat massa i quan surto de l’avituallament noto que estic fatal, vaig per girar cua i tornar cap a la llitera, però em dic a mi mateix, “Ni un pas enrere, Salvador!!!”. Segueixo endavant, però vaig molt malament, ara sí que les cames no em van, tinc l’estómac totalment tancat, no puc córrer ni a les baixades i a les pujades vaig fatal. Tot és negativitat dins meu, així no puc anar enlloc em dic a mi mateix i és que a sobre encara em falten més de 70 km. Em començo a convèncer a mi mateix que avui no és el meu dia i que el millor que puc fer és plegar. Sí, sí, Salvador, avui toca plegar. Per un dia que ho facis tampoc passa res, tampoc s’acabarà el món. Sí, sí, Salvador, avui només hi ha una sortida i és plegar, plegar, plegar, plegar... Quan m’adono que aquesta paraula es vol apoderar de mi, em pregunto, plegar? Però que estàs dient, Salvador? Plegar? Ni pensar-ho!!! Necessito dormir dues hores, necessito eliminar aquesta negativitat que em vol jugar una molt mala passada i haig de fer-ho com sigui. M’allunyo del camí i vaig a buscar un racó on estigui tranquil, arrecerat i que sigui còmode per dormir. Trobo el lloc perfecte sota un bosc espès, m’abrigo bé, poso l’alarma per d’aquí dues hores i a desconnectar. Sona el despertador, m’aixeco ràpidament, reprenc de nou el camí i a veure com van les coses. De moment sembla que em trobo una mica millor, no paro d’avançar corredors, corredors que van molt tocats, crec que van com anava jo abans de dormir. Arribo a l’avituallament convençut que a continuació toca la temuda pujada al Maïdo de 1.500 m de D+, però em diuen que no, que abans hi ha una pujada de 800 m, com? 800 m? Amb aquests sí que no hi comptava, sort que ara estic una mica millor, a veure com van...

Faig aquests 800 m mitjanament bé, noto com les cames van bastant millor del que anaven i això em fa pujar la moral. Després de la dormida he anat guanyant posicions i això m’anima. Ara bé, no sé si aconseguiré recuperar totes les que he perdut, ja que mentre dormia m’han avançat unes 150 persones. L’arribada al coll em deixa totalment impressionat. Enmig de la foscor veig que estic davant d’una baixada dretíssima, veig frontals molt avall, però també veig frontals al davant frontals que estan molt amunt, a davant meu tinc al Maïdo que tothom en parla, a per ell!!!

Arribo a baix al riu, just abans de començar la pujada, hi ha unes carpes i molta llum, crec que es tracta d’un avituallament, però no, les carpes són de la Creu Roja i em diuen que l’avituallament està a mitja pujada. Doncs que hi farem, som-hi cap amunt! Esglaons i més esglaons, tot són esglaons, hi ha llocs que ni podria haver dos enlloc d’un, per més amunt que miri sempre veig frontals. Segueixo pujant, sembla que en qualsevol moment apareixerà l’avituallament, però no, l’únic que apareixen són esglaons i més esglaons. Quan per fi s’acaba la pujada miro l’altímetre i marca uns 1.200 m, venint de poc més de 500 m i amb una bona baixada a mig camí, vol dir que hem fet un desnivell de més de 700 m pràcticament tot en esglaons, calculo que uns 2.000 esglaons, impressionant!!! Veig les llums de l’avituallament i encara estan molt lluny, tinc son, gana i poques forces, així que haig d’arribar el més aviat possible a l’avituallament. Faig una T10 + T10 + T10. Em prenc un te, una mica de cafè, menjo una mica i ara sí, última pujada fins al Maïdo. Noto com no vaig gaire fi, però per a poc a poc que vagi em proposo no parar. Em va avançant la gent, però jo no mi preocupo, jo a la meva, molt lent, però constant. Quan falta poc per arribar a dalt el coll es comença a fer de dia, igual com em va passar ahir, l’arribada d’un nou dia em regla unes vistes precioses, un regal molt gran per la vista, una panoràmica que és un veritable espectacle i unes sensacions en aquests moments molt difícils de descriure. El pas pel coll és impressionant, falten uns minuts per les 6:00 h, tot just s’acaba de fer de dia i com a mínim hi ha 50 persones animant amb moltíssima energia. Està tot ple de tendes de campanya, hi ha gent per tot arreu i tothom amb un somriure d’orella o orella, crec que mai havia viscut uns moments com aquests...

A l’avituallament li pregunto a un company que està mirant la taula dels punts de pas a quin km estem, em diu que estem al 117, al 117 ja? Creia que estàvem més enrere, fins hi tot em costa de creure que estiguem al 117, però ja m’interessa creure-m’ho, així que no ho dubto més i endavant. El pròxim tram està ple de tobogans, baixes una mica i no tens temps ni d’agafar el ritme que ja hi torna a haver una pujada, i un altre tobogan i un altre i un altre, no arribarà mai la baixada o què? Quan per fi arriba la baixada intento posar-me a córrer i no puc, tinc el quàdriceps destrossats, ho intento una vegada i una altra i per més que ho intento no hi ha manera, no puc! Doncs que hi farem a caminar. No m’hi atabalo massa, per fi he arribat a un punt on ja sé segur que seré finisher, em costarà molt, ho sé, arribaré que ja s’haurà tornat a fer de nit, però arribaré, seguríssim! Arribo a un poble on calculo que és on ens han de donar la segona bossa, ja estarem prop del km 130, que bé! A l’avituallament demano per la bossa i em diuen que és d’aquí a 5 km, com? 5 km? Aquí és on em queda confirmat que abans no estàvem al km 117, m’ho miro i resulta que abans estàvem al km 111...

Segueixo sense poder córrer a les baixades, cada cop que ho intento el dolor al quàdriceps em fa deixar de córrer, segur que tants i tants esglaons tenen part de la culpa d’aquest dolor tant terrible. Per fi arribo a Halte la, el punt on tenim la segona bossa, km 130. Aquí em menjo una altra vegada un bon plat d’arròs i tres o quatre talls de pollastre, la veritat és que tinc bastanta gana i aquest menjar m’entra la mar de bé. A la bossa i tinc una crema de fred/calor, no crec que em faci res als meus pobres quàdriceps, però per si de cas em faig una bona frega.

Surto pensant en que em queden poc més de 30 km, de nou gent animant per tot arreu, des de les seves cases, a qualsevol punt del carrer, nene i nenes que venen a saludar-te amb tota l’alegria del món, avis assentats en una cadira veient passar els corredors, un bon home que ens ofereix una mànega d’aigua per refrescar-nos una mica, mai havia vist una cosa com aquesta... Sembla que la crema que m’he posat a les cames està fent un molt bon efecte, em trobo molt bé, estic pujant com no he pujat en tota la cursa, quines bones sensacions, no m’ho puc creure!!! El que havia de ser segons el perfil una pujada de 200 m acaba sent una pujada de més de 500 m, però la faig molt bé. Arriba la baixada i puc córrer, per fi!!! Tot és alegria dins meu, ho puc començar a córrer tot, en el pla i les baixades no deixo de córrer, alegria i més alegria recorre tot el meu cos, ara sí que estic gaudint més que mai, endavant!!!

Arribo al poble de la Possession i em diuen que em falten 20 km per l’arribada, només 20? Són les 13:48 h, si m’espavilo, ni tant sols hauré d’encendre el frontal, va a veure si puc aconseguir. Estic anant com una moto, no paro d’avançar gent, estic al·lucinant  amb les bones sensacions, ara sí que res em pot aturar! Pugem per una pista tota de pedra volcànica una mica dificultosa de pujar, però vaig de cara al Colorado, la última pujada de la cursa així que costi el que costi, amunt! De sobte comencem a baixar. No parem de baixar, no ho entenc, però si hem d’anar cap amunt! Seguim baixant per aquest camí on tot és pedra volcànica que desprèn molt calor i veig que anirem a parar de nou arran de mar. Arribo a l’avituallament i em diuen que em queden 14 km i ara sí, 700 m de desnivell fins al Colorado. Són les 15:26 h, em queden tres hores de llum, a veure si puc arribar amb aquestes tres hores. Justa abans de començar la pujada veig un cartell que diu que fins a dalt al Colorado hi ha entre 3 i 5 hores depenent de les forces de cadascú. En aquests moments jo en tinc moltes de forces, així que haig de fer aquests 9 km i 700 m de D+ en menys de 3 hores.


Vaig com una moto, noto una força a les cames que no l’he notat ni en el moment de la sortida, per fi ha arribat el meu moment i penso gaudir-lo al màxim! Avanço un corredor i un altre, 3 més, això és la ostia!!! El Colorado està molt lluny, però el veig molt a prop! Fem una forta baixada, desnivell que haurem de tornar a guanyar perquè hem de seguir pujant, però no em preocupa gens. Tinc el Colorado a tocar, al final el que havien de ser entre 3 i 5 hores seran poc més de 2 hores, a per totes!!!

A les 17:33 h arribo al tant desitjat Colorado, ara sí, ara tot és baixada fins a Saint Denis. Disposo de menys d’una hora de llum per recórrer els últims 4 km, avall!!! La baixada, com no podia ser d’una altra manera, és molt tècnica, plena d’arrels i de pedra, costa una mica de córrer, però tinc molta pressa i baixo tant ràpid com les cames em permeten. A la baixada també avanço alguns corredors que van molt tocats. Per fi veig l’estadi on hi ha la línia d’arribada, si no m’espavilo m’atraparà la nit... Passo per sota la carretera, últim km em diuen, ara sí, ara ja ho tinc! Arribo a l’estadi, està ple de gent i, com no, animant d’allò més, dono un quart de volta a l’estadi per acabar arribant davant d’unes grades plenes de gent que ha vingut a veure l’espectacle. Braços enlaire i acaricio la glòria. Creuo la línia d’arribada, em posen una medalla i em donen una samarreta en la que hi diu J’AI SURVÉCU (jo vaig sobreviure). Doncs sí, m’han calgut 43:23 h per creuar aquesta illa, però he sobreviscut, m’ha costat moltíssim, però he sobreviscut. Han estat 35 hores per fer 130 km on gairebé mai m’he trobat del tot bé. Mentre que en les últimes 8 hores per fer els últims 35 km m’he sentit pletòric i això és amb el que em quedo. Com diuen, “No és com es comença, sinó com s’acaba” i la veritat és que millor no podia acabar!





dissabte, 28 de setembre del 2013

GR11 en 18 etapes - El resum

Després d’uns quants estius amb reptes que sempre portaven associat un dorsal, Ultra Trail du Mont-Blanc (2009), Ehunmilak i Grand Raid des Pyrénées (2010), La Ronda del Cims i Tor de Génats (2011), La Ronda del Cims i La Petite Trotte a Léon (2012), necessitava un repte sense dorsal. Necessitava fer quelcom que no em generés aquella pressió que implica portar un dorsal enganxat al pit i el GR11 ha satisfet les meves necessitats amb escreix. La veritat és que el fet d’arribar a dalt d’un coll i asseure’t sobre una pedra a menjar amb tota la tranquil·litat del món, tot contemplant la bellesa dels paratges que t’envolten, no té preu. Fins hi tot em vaig plantejar no portar rellotge, però vaig acabar considerant que era necessari com a mínim per controlar l’hora d’arribada als refugis (que no arribés tard a sopar...).



Fer el GR11 en solitari m’ha comportat establir una connexió amb la muntanya brutal, una connexió que cada dia ha anat incrementant. La sensació de llibertat també s’ha fet més gran cada dia i, amb el pas de les hores, en determinades baixades, sembla que els peus no et toquin al terra i estiguis volant, pot costar de creure, però és així! La complicitat amb la muntanya també ha assolit nivells insospitats, tantes hores ella i jo a soles, és com si acabéssim parlant un mateix idioma, és com si ens tractéssim d’una forma especial l’un a l’altre. La bellesa dels paisatges també s’ha anat fent més gran amb el pas dels dies. Hi hagut paisatges que no eren nous, però que gràcies a la connexió establerta amb la muntanya, aquesta vegada tenien quelcom diferent que els feia encara més espectaculars que en d’altres ocasions.

El GR11 es pot fer en modalitat motxilla grossa i estar-hi entorn als 30 dies amb etapes d’uns 25 – 30 km, que és el que fa la majoria de la gent, o bé fer-ho amb una motxilla més petita i estar-hi uns quants dies menys amb etapes d’uns 50 km. Jo he optat per la segona modalitat i n’estic encantat. N’estic encantat perquè al fer dos o tres colls cada dia, l’avenç és significatiu i el fet d’arribar a dalt d’un coll, mirar enrere i pensar que l’últim coll que vas creuar ahir ja no t’hi arriba la vista o que el que creuaràs demà no és l’últim que veus, sinó el que hi ha al seu darrera, això és una sensació molt gran, una sensació molt difícil de descriure. Això et genera una motivació extraordinària per seguir endavant i crea addicció, us ho asseguro! Fer-ho amb poc pes implica deixar ben lligades algunes qüestions logístiques. Jo he dividit la travessa en tres parts, una primera part de 7 dies, una segona part d’uns altres 7 dies i una darrera part amb els últims 4 dies. He sortit amb  menjar i roba per 7 dies, al 7è dia he canviat la roba i he carregat de menjar i al 14è he repetit l’operació. Això m’ha permès poder portar una motxilla amb només uns 5 kg. L’altra qüestió logística important és la definició de les etapes de manera que cada dia acabar en un refugi on sopar-hi i esmorzar-hi. Els refugis els vaig deixar tots reservats un mes abans de començar.

El més important d’aquest GR11 són els records que me’n emporto i que em quedaran per sempre. Els sopars als refugis i les llargues converses amb els companys de taula d’aquell dia, companys amb els que s’estableix una total sintonia. L’espectacularitat de determinats colls com el de Tebarray, Añisclo, Chistau, Ballivierna, Baiau... i la bellesa de la nova vall que t’apareix davant dels ulls en assolir un nou coll. Valls com la de Bujaruelo, Ordesa, Pineta, Núria... Trams aeris com l’ascensió a la Peña Ezkaurri, el tram entre el Refugi de Góriz i el coll d’Añisclo, la mateixa Olla de Núria o la carena del Comanegra. Tots aquests punts i infinitat de punts més me’ls emporto a la meva memòria i estic segur que no en marxaran. El que també em quedarà en el record és tota la gent que ha estat al meu costat, en molts casos no físicament, però sí anímicament.










Crec que hi ha un abans i un després d’aquest GR11, he descobert una modalitat molt interessant de fer muntanya i estic convençut que repetiré noves experiències en aquest format. Un forma de fer muntanya que et permet una connexió total, una llibertat absoluta, on l’única preocupació al començar l’etapa acaba sent tenir el menjar i el beure suficient per passar el dia, tenint això ja no et cal res més, de la resta se’n encarrega la muntanya!





dijous, 19 de setembre del 2013

GR11 en 18 etapes - 860 km 47.000 m D+

Nota: Aquesta és una crònica descriptiva de les 18 etapes. A continuació hi haurà una altra crònica de resum de l'experiència viscuda.

Etapa 1, Cabo Higuer – Elizondo, 66,2 km, 2.502 m D+, 11:28 h:






Sona el despertador a les 5:00 h, no han passat ni 5 sg i ja sóc de peus a terra, quines ganes! Esmorzo una mica i a les 5:50 h ja estic en marxa. El primer que penso és: "collons, com pesa aquesta motxilla!" Són uns 8 kg, crec que no és massa pes pel que tinc per davant, però la meva esquena no hi està massa acostumada i córrer amb aquest pes no és gaire còmode.
He sortit motivadíssim, corro tant com la motxilla em permet. Recordo que en Joel em va comentar que quan ell va fer el GR11 es va acabar transformant en una bestiola, així doncs, ja pot començar la metamorfosis!!!
Després de creuar Hondarribia i Irún i un cop ja estic ficat dins el bosc, penso en el munt de dies que tinc per gaudir, el munt de muntanyes que tinc per pujar, la gran quantitat de valls a les que hauré de baixar i em circulen unes sensacions tant agradables dins meu que crec que al final no voldré que s’acabi...



Veig que si estic al cas és molt difícil perdre’s, disposo de les marques, el recorregut del GR11 que porta incorporat el mapa del gps i el track, millor impossible! De sobte, miro el gps i veig que el GR que estic seguint no és el 11, sort que ho tenia fàcil amb tants recursos. Resulta que estic súper lluny del track, miro el mapa i veig que des d’on estic surt un camí que acaba connectant amb el GR11, la connexió és bastant lluny, però estant on estic, crec que és el millor. Aquest camí cada cop és més brut, em començo a preguntar si això realment és un camí, fins que surto a un PR. Ara sí, connexió garantida. Al final he fet una bona volta, així que a partir d’ara ja em fixaré bé que el GR que segueixi sigui realment el bo.



Entorn a les 11:00 h arribo a Bera sense aigua i bastant assedegat, així que pregunto per una font i em refresco de valent. Al sortir del poble veig un cartell que indica 30 km i 9:40 h fins a Elizondo, 9:40 h? Si tot va bé, espero estar-hi menys!
Aquesta etapa és molt de córrer, així que toca córrer. Amb tot el pes a l’esquena costa bastant, però si no corro una mica no acabaré mai.
Per allà les 14:00 h veig a sota un arbre un ombra boníssima on hi circula un aire molt fresquet, i, com que m’ho puc permetre, decideixo fer una T10.
Els últims kms fins a Elizondo se’m fan bastant pesats, les més de 10 hores que porto en circulació es comencen a notar i les cames comencen a tenir les primeres dificultats per seguir endavant.
Finalment, quan passen pocs minuts de les 17:00 h arribo a Elizondo i la veritat és qui hi arribo realment cansat.

Aquest és el track de l'etapa 1.
Etapa 2, Elizondo – Hiriberri, 54,5 km, 2.422 m D+, 11:00 h:


Surto d’Elizondo enmig d’una espessa boira, de cop em desapareixen les marques del GR i em preocupa una mica, però vaig a sobre del track, així que, en principi, imagino que dec anar bé, al cap d’un km aproximadament tornen a aparèixer novament les marques. Tinc per davant 1.200 m de D+, però les cames de moment no es queixen de l’esforç d’ahir. Arribo a uns prats molt verds després de passar per unes fagedes enormes. Després de perdre bona part de l’alçada que havia guanyat, toca tornar a pujar novament a uns prats d’aquests tant verds, en aquesta ocasió, la pujada és bastant més empinada que l’anterior.





Abans de començar la baixada haig de parar a menjar ja que noto que estic molt mancat de forces. La baixada se’m acaba fent molt dura, una pista molt llarga, fa molta calor i em quedo sense aigua. Arribo al poble d’Urkiaga, veig una font i me’n hi vaig de cap. Aquí em refresco, menjo i recupero energia. Estava a punt de quedar-me a zero.



El tram fins a Hiriberri és bastant dur, és majoritàriament pista, tant quan puja com quan baixa. Arribo a Orbaitzeta acaloradíssim, però el primer que em trobo és una font amb un raig enorme on el meu cap se’n hi va directe. Carrego els bidons a tope i, sense perdre més temps, surto disparat cap a Hiriberri, l’etapa se’m està fent molt llarga i em convé que s’acabi aviat.
La pujada fins al poble és un forn, no circula gens d’aire i no puc parar de beure. En aquests moments toca tirar de cap, així ho faig i acabo superant aquest tram força bé. Trepitjo el poble d’Hiriberri just quan són les 17:00 h. La veritat és que no ha estat una etapa fàcil i de nou he acabat arribant bastant cansat.

Aquest és el track de l'etapa 2.
Etapa 3, Hiriberri – Izaba, 43,3 km, 1.762 m D+, 8:52 h:



           Aquesta nit a tocat dormir al fronton. La d’avui és l’única nit que no he trobat cap alberg ni cap refugi on dormir, però una dona del poble em va dir que al fronton s’hi dormia molt bé i la veritat que no he estat pas malament. Imagino que el cansament d’ahir m’haurà ajudat a dormir plàcidament.
El fet positiu d’avui és que m’he tret el sac de dormir de sobre, d’ara endavant ja no el necessitaré més. A més de desempallegar-me del pes, guanyo un important espai a la motxilla que tantes dificultats em generava alhora de tancar-la.
El primer tram és molt bonic, es va pujant fins a uns prats per dins d’un bosc i s’acaba arribant al cim d’Idorrokia de 1.492 m d’altitud amb molt bona vista. Mica en mica la cosa va guanyant alçada. De moment les cames estan molt fines i les sensacions són molt bones.



La baixada fins a Otsagabia és per dins el bosc, molt ràpida i molt divertida. Avui ja és una mica més còmode de córrer havent-li tret una mica de pes a la motxilla.
El tram d’Otsagabia a Izaba és terrible, un total de 15 km tots per pista. Sempre puja i de tant en tant algun tram de pla. Els trams plans o que pugen poc els corro tots, però aquest calvari no s’acaba mai. Decideixo parar a fer una T10 a veure si faig un reset, però unes mosques molt emprenyadores no em deixen dormir. De sobte arribo a un punt on em passen tots els mals, m’apareixen al horitzó unes senyores muntanyes a les que m’hauré de començar a enfrontar a partir de demà. Per fi s’acaba la pista i comença una baixada dretíssima per dins d’una fageda preciosa.




     Arribo a Izaba a les 15:12 h i de sobte se’m apareix la segona sorpresa del dia, m’ha vingut a veure la Txell i m’ha portat un MP4 carregat de música, una companyia que serà d’una gran importància al anar en solitari durant tot el dia. Com sempre, apareixent la Txell en el moment més oportú en el lloc més adequat.
Etapa 4, Izaba – Candanchú, 51,6 km, 3.658 m D+, 11:56 h:



           Surto pensant en que avui ja entraré en el Pirineu de debò. Per davant tinc 1.200 m D+, em noto les cames una mica cansades, però a mesura que vaig guanyant alçada cada vegada em trobo millor. Arribo a uns prats des d’on diviso les muntanyes a les que m’hauré d’enfrontar en el dia d’avui. Em planto als peus d’una paret totalment vertical i veig que les marques pugen pel mig d’aquesta paret, per aquí puja el GR??? La pujada és impressionant, són uns 300 m de D+ que s’han de fer pràcticament tots grimpant. Un cop arribo a dalt el cim de la Peña Ezkaurri, 2.047 m, decideixo que és un bon moment per asseure’m, menjar una mica i gaudir de les vistes que feia dies que estava esperant.







Quan arribo al final de la baixada em trobo a un noi que a dormit en el mateix alberg que jo i que ha sortit una hora més tard. Em quedo sorprès de trobar-me’l aquí, però resulta que ell a fet un camí més curt i totalment planer que va pel costat del riu. La veritat és que no me’n penedeixo en absolut del camí que he escollit.
Després d’un tram de pista comença el segon coll del dia, el coll de Petraficha. No puja molt dret, però no té ni un moment de repòs, em trobo força bé i el faig tot d’una tirada, parant només per agafar aigua al riu. La baixada deixa córrer perfectament i ho aprofito per anar per feina. Quan arribo al fons de la vall, hi fa una calor terrible i haig de baixar al riu a refrescar-me.



La següent pujada se’m travessa per complet. És una pista que no para de pujar i, a més, fa molta calor. A la que s’acaba la pista decideixo parar a menjar i fer una T10 perquè em sento realment esgotat. El resultat de la parada és molt positiu i arranco trobant-me molt millor. La pujada a l’últim coll la faig força bé, em creuo amb un basc que em diu: "Venga! Leña aquí!" La veritat és que això em motiva molt.



La baixada fins a Candanchú és llarguíssima i plena de petites pujades que trenquen totalment el ritme. La veritat és que em costa molt arribar i quan em sembla que ja em falta poc, veig que encara haig de tornar a pujar i tornar a baixar vàries vegades. Arribo pràcticament a les 18:00 h i avui, sense cap mena de dubte, és el dia que m’és m’ha costat completar l’etapa. Com tots els dies siguin així, em sembla que les passaré molt canutes...




Aquest és el track de l'etapa 4.

Etapa 5, Candanchú – Panticosa, 51 km, 3.056 m D+, 12:39 h:



Surto a les 6:00 h de l’alberg i veig que hi ha molta boira. Entre això, que és de nit i que les marques del GR són inexistents, em costa una mica encarar correctament el camí. A la vegada que comença a clarejar el dia, es posa a ploure, nooooo!!! Per sort, la pluja dura menys de 1/2 hora. Vaig guanyant alçada lentament, em vaig aproximant a les muntanyes que tinc davant, però no veig cap coll per on poder-hi passar. Finalment el camí s’enfila de valent i aquí es quan començo a notar el cansament de l’esforç fet els dies anteriors.
La baixada fins a les pistes d’esquí de Formigal la faig força ràpid, el corriol està bastant fresat i ho aprofito.
Fins arribar al camí que puja cap al segon coll, haig d’anar un tram per carretera, un tram pel poble de Formigal i un altre tram pel poble de Sallent de Gallego, tot plegat molt llarg.
Em proposo arribar al Refugi de Respomuso, 2.200 m, per allà a les 14:00 h i dinar pels voltants del Refugi. La pujada se’m travessa bastant i haig de parar un parell de vegades a menjar. Estic veient que cada dia entre les 13:00 i les 14:00 h, és l’hora crítica que em costa bastant de superar, hauré de mirar de trobar-hi alguna solució!



Després de dinar i la corresponent T10, em sento amb força suficient per fer front a l’última pujada del dia. L’últim tram per arribar al coll de Tebarray, 2.765 m és impressionant, és realment dret, amb algun punt on fins i tot cal grimpar. Aquest coll em recorda molt el de Malatra (l’últim coll del Tor des Géants). Amb tota la tranquil·litat del món, paro a menjar a dalt del coll i em sento molt feliç de poder veure el que estic veient i de poder fer el que estic fent. La panoràmica és veritablement espectacular.  Al principi de la baixada hi ha importants clapes de neu que cal travessar. Superada la neu, el camí que segueix és bastant tècnic i és bastant dificultós corre-hi. Em proposo intentar arribar abans de les 18:00 h, però m’adono com el temps passa molt ràpid i jo avanço molt a poc a poc. M’adono que serà impossible arribar abans de l’hora que m’havia proposat i més difícil encara si no paren d’aparèixer tota l’estona petites pujades que em fan caminar.







Acabo arribant a Panticosa a les 18:30 h i tan o més cansat que ahir. De nou penso que com totes les etapes se’m facin igual de dures, acabaré patint moltíssim!  La d’avui ha estat una etapa molt maca, la més espectacular que he fet fins al moment, això sí, una etapa molt llarga i molt dura.

Aquest és el track de l'etapa 5.
Etapa 6, Panticosa – Refugio de Góriz, 44,8 km, 2.888 m D+, 9:35 h:



           La pujada al primer coll de la jornada, Puerto Biello, 2.566 m, és de gairebé 1.000 m de D+. La faig molt motivat, em sento molt bé de cames i això fa que encara estigui més motivat, així que tiro amunt tant ràpid com puc. Amb 2 hores sóc al coll, el punt més alt de l’etapa d’avui, des del coll la vista a banda i banda és realment impressionant. Miro endavant i miro enrere i de nou penso que realment sóc molt afortunat de poder estar on estic en aquests moments.



La baixada fins al Puente de los Navarros és llarguíssima. Al principi, zona força tècnica, després un tram molt xulo per uns prats verds i finalment una pista bastant aburrida (com totes les pistes...). De tant en tant va apareixent alguna bona pujada que fins i tot s’agraeix per trencar la monotonia de la baixada.
Arribo al Puente de los Navarros a les 11:30 h i com que fins al Refugi de Góriz són uns 16 km i 1.100 m, decideixo que és un bon moment per parar a esmorzar. Fins a La Pradera d’Ordesa pujo molt bé, però a mitja pujada cap a la Cola de Caballo, mentre el "baixon" del migdia. Com que ja el conec, començo a entretenir la ment amb aquelles moments de la travessa que se’m van quedant gravats i que segurament seran records que em quedaran per sempre més. Anar distraient la ment, arribo a La Cola de Caballo, aquí dino i decideixo no fer una T10 ja que estic a tocar de Góriz. Descobreixo un tram equipat amb cadenes que equival a una excel·lent drecera. El tram és molt dret, però t’evites anar a donar una bona volta. D’aquesta manera, quan són les 15:35 h em planto a la porta del Refugi de Góriz. L’etapa d’avui se’m ha donat bastant millor que les dues anteriors, sí que ha estat més curta i he necessitat menys temps, però les sensacions han estat molt millors. Sembla que les cames es comencen a adaptar al pirineu.



Aquest és el track de l'etapa 6.
Etapa 7, Refugio de Góriz – Parzán, 33,7 km, 1.945 m D+, 7:31 h:



        Surto del Refugi de Góriz i fa bastant de fred, el cel es veu bastant seré tot i que sembla que hi ha algunes boires que podrien fer una mica la punyeta. El camí de seguida comença a pujar, no em sento massa bé, però segur que aviat les sensacions milloraran. A la que comença a fer-se de dia em quedo meravellat amb l’espectacle que estan veient els meus ulls, estic passant per una zona realment espectacular. Miro l’altímetre i estic per sobre els 2.700 m d’altitud, fa molt de fred, així que toca abrigar-se. Passo a través d’un pas equipat amb cadenes, que guapo!!! Arribo al coll d’Añisclo i la panoràmica des d’aquí em fa posar la pell de gallina i penso: “Quina zona més ben parida, m’encanta!!!”.





La baixada fins a la vall de Pineta és realment empinada, amb poc tros es baixen uns 1.500 m. El principi és bastant tècnic i costa de córrer, però a mesura que vaig perdent alçada, el camí va millorant i cada vegada puc córrer més còmode.
Comença la pujada, cada cop em trobo millor, enrere queden les males sensacions del principi de la jornada. Miro el rellotge i veig que vaig molt bé de temps, així que faig una parada per esmorzar tot mirant la zona de la que vinc que m’ha deixat realment captivat. L’últim tram fins al coll el faig sentint com les cames em responen amb molta força i això m’anima molt.
El principi de la baixada és per un prat totalment verd, una autèntica moqueta. Arribo a una pista, miro el mapa del gps i veig que tinc uns 8 km de pista fins a Parzan, així que plego els bastons i avall a tota ostia. Entretinc la ment per tal de que la pista no se’m faci pesada i penso que avui dinaré un cop finalitzada l’etapa, així que com més corri abans dinaré, avall!!!
A les 13:40 h s’acaba la feina per avui. Aquesta ha estat, sense dubte l’etapa més suau fins el moment, així que aprofitar-ho i a descansar tota la tarda. Les sensacions segueixen millorant, l’adaptació al medi evoluciona correctament.

Aquest és el track de l'etapa 7.
Etapa 8, Parzán – Refugio Estós, 34,1 km, 2.762 m D+, 7:45 h:



         L’hora de sortida de Parzán és a les 6:00 h, la mateixa hora que he començat totes les etapes anteriors. El primer que penso al sortir és "Cullons, com torna a pesar aquesta motxilla!!!" M’he passat tota una setmana treient-li pes a la motxilla i quan ja havia aconseguit que el pes no fos un problema, l’omplo novament fins al punt que torno a tenir importants problemes per tornar-la a tancar. La setmana passada el gran Jordi Codina va venir a treballar per aquí i em va portar una bossa amb roba i menjar. Així que aquí he fet un canvi de roba i he carregat menjar per 7 dies més (fins al Refugi de Corral Blanc que repetirem l’operació).
Malgrat els 3 kg de més que pesa la motxilla, pujo direcció al coll d’Ordizeto molt animat, penso que ja no tornarà a pesar tant aquesta motxilla, ja que la pròxima vegada només l’hauré de carregar per 5 dies.
La pujada fins al llac d’Ordizeto és per pista, tot i així, no m’hi capfico en absolut i vaig pensant en lo molt afortunat que arribo a ser de tenir l’oportunitat de poder gaudir d’una història tan gran com aquesta.
Arribo al coll amb unes 2 hores, em trobo molt bé, cada dia estic anant millor i això em fa estar encara més animat.
La baixada és molt divertida, l’últim tram és pista, però no passa res, corro ràpid i m’he la ventilo sense donar-li temps a que es faci pesada.
Al Refugi de Viadós paro a esmorzar abans d’afrontar els 1.200 m de D+ que tinc per davant. L’estat anímic segueix pels núvols, estic vivint una cosa molt especial i la grandesa del Pirineu s’està apoderant de mi. Arribo al coll de Chistau a les 12:45 h, veig que només em falten 4 km pel acabar l’etapa d’avui, així que m’assento en una pedra a menjar amb tota la tranquil·litat del món i em centro en que els meus ulls intentin retenir el màxim del que estan veient.




Finalment, arribo al Refugi d’Estós a les 13:49 h. La d’avui no ha estat una etapa gens llarga, però sí amb força desnivell i que he pogut resoldre molt bé. Pel que fa al recorregut, em dóna la sensació que la bellesa de l’etapa cada dia supera la del dia anterior.

Aquest és el track de l'etapa 8.
Etapa 9, Refugio Estós – Refugi Conangles, 40,4 km, 2.134 m D+, 8:45 h:



      Surto pensant en que avui ja dormiré a Catalunya. L’estat anímic cada dia està més amunt i les sensacions cada dia millors. L’inici de l’etapa és en baixada i deixa córrer molt bé, tot i que amb el pes de la motxilla, segueix sent força molest.
Arribo al fons de la vall sense excessives dificultats i començo amb molta força els 15 km i 1.500 m de D+ que em separen del coll de Ballibierna. El primers kms fins al Pont de Coronas són tots per pista i aprofito per anar gaudint del paisatge i anar pensant en la infinitat de vivències d’aquesta travessa. A partir del pont de Coronas la cosa es comença a complicar, s’acaba la pista i comença el desnivell de debò. Noto que les cames estan valentes i aprofito per tirar fort cap amunt. El desnivell cada cop és més pronunciat, haig d’apretar fort les dents, però m’encanta. Està molt clar que cada dia em trobo millor i això és la ostia!!! A dalt el coll esmorzo tranquil·lament i aprofito per gaudir de les impressionants vistes que tinc als 360º.





La baixada fins a Llauset la faig sense problemes i la pujada a l’últim coll del dia, comença molt dreta, però són poc més de 200m de D+ que es deixen fer molt bé.



El principi de la baixada és força tècnica i costa bastant de córrer, però faig el que puc. A mesura que vaig perdent desnivell es pot córrer cada vegada millor.
Creuo la carretera i ja sóc a Catalunya, quina alegria, ueeeee!!!
Arribo al Refugi de Conangles a les 14:49 h. Una etapa molt xula i que s’ha deixat fer molt bé.

Aquest és el track de l'etapa 9.
Etapa 10, Refugi Conangles – Refugi Ernest Mallafré, 32,7 km, 2.272 m D+, 8:12 h:



            La d’avui ha de ser una etapa tranquil·la ja que té poc més de 30 km. El recorregut el conec parcialment i és d’una bellesa excepcional, així que a seguir gaudint al màxim.
Surto animadíssim, això d’haver arribat a Catalunya i tenir ja la meitat del traçat a la saca fan que estigui molt motivat, doncs, a per totes!!!
La primera pujada és d’uns 900 m de D+, però la veritat és que això no em preocupa massa. Vaig pujant pensant en la sort que tinc de poder estar fent aquesta història tan gran. Em comencen a venir a la ment totes aquelles vivències d’aquest Gran Recorregut i anar pensant amb això i amb allò, sense adonar-me’n arribo a dalt del coll.





La baixada és molt tècnica i amb aigua per tot arreu, amb la qual cosa haig d’anar amb molt de compte per tal de no prendre mal.
Amb poc més de 3 hores arribo al Refugi de la Restanca. Ara toca pujar fins al Port de Caldes, un camí que he fet un munt de vegades. Em sento molt bé, les cames cada dia estan més valentes, sembla que al final s’han adonat que aquí toca pencar cada dia i s’han acabat adaptant als kms i al desnivell. De la mateixa manera que en el coll anterior, sense adonar-me’n i sense gaires dificultats, em planto al Port de Caldes. Són les 10:45 h i ja no em queda gaire feina pel dia d’avui, així que em puc asseure a menjar sense presses.
La baixada fins a Colomers la faig la mar d’alegre i ja em queda poc més que pujar al Port de Caldes.
Miro l’atimetre i només em separen 400 m de D+, només 400 m? Això està fet, amunt!!!
La baixada fins al Refugi de Mallafré la faig molt tranquil, vaig molt sobrat de temps i fins hi tot em plantejo de caminar, però no puc fer una baixada caminant, les cames em demanen que volen córrer.
Sobre les 14:15 h arribo al refugi, és a dir, tal i com estava previst inicialment, una etapa molt tranquil·la i que he pogut gaudir al màxim.

Aquest és el track de l'etapa 10.
Etapa 11, Refugi Ernest Mallafré – Tavascan, 43,8 km, 2.905 m D+, 9:35 h:



           Surto pensant que avui quan arribi a Tavascan em veuré amb en Fermí per fer un beure. Fa molts dies que no estic amb ningú conegut i, al anar sempre sol, ho començo a necessitar.
La baixada fins a Espot la faig força ràpid i sense deixar de córrer gairebé en cap moment arribo a La Guingueta d’Àneu. Aquí em permeto el luxe d’entrar en un bar a fer un tallat. Un bar??? Des del dimarts que vaig sortir de Parzán no havia passat per cap poble...
Ara tinc una pujada de 1.000 m de D+ en la que em sento molt bé i la faig molt motivat. Un cop a dalt el coll em desvio un moment del camí (ara no vindrà d’1 km més....) per anar a esmorzar a Lo Caubo, un cim des del que hi ha una vista magnífica. Miro enrere i diviso les muntanyes que he creuat en els últims dies i miro endavant i diviso les muntanyes que hauré de travessar demà, se’m posa la pell de gallina!!!





La baixada fins a Estaon és un corriol molt ràpid i en la pròxima pujada fins al coll de Jou em trobo molt bé, la faig a un ritme tranquil, però sense parar.
L’última baixada fins a Tavascan és molt corredora al principi, però cada cop és més tècnica i costa més de córrer.
Acabo arribant a Tavascan a les 15:26 h i amb molt bones sensacions en tot moment.

Aquest és el track de l'etapa 11.
Etapa 12, Tavascan – Refugi Comapedrosa, 38,9 km, 3.871 m D+, 9:57 h:



          Avui tinc la sort d’estar acompanyat per en Joan i l’Adrià que han vingut des de Castellterçol a donar-me un cop de mà.
La primera pujada del dia, tot i començar molt dreta, la fem amb molta alegria. Després d’11 dies anar totalment sol, això de poder anar xerrant i explicant la infinitat d’anècdotes i històries d’aquest GR, és tota una novetat. Després d’un tram pla, la pujada, que és d’uns 1.200 m de D+, continua per una pista i acaba en un corriol. Fa un aire força fred i la sorpresa és que a pocs metres del coll de Tudela, veiem que l’herba està gebrada i això que estem a finals d’agost.
Arribem al coll sense masses problemes i un sol radiant ens dóna la calor que estàvem esperant. La baixada fins a Àreu és molt divertida, és tota per un corriol totalment corrible que baixem molt ràpid i en un moment ens plantem al poble.
A Àreu ens en anem al bar del càmping a fer un tallat i a buscar quelcom que porti xocolata pels meus acompanyants.
La pujada fins al pla de Buet és molt plàcida, ens allunyem una mica del camí, però anant una estona per bosc a través acabem recuperant el camí correcte. La resta de la pujada fins al Refugi de Baiau, va guanyant alçada molt lentament i es deixa fer molt bé. A mitja pujada ens assentem una estona al costat del riu a menjar i a fer petar la xerrada. A mesura que ens anem aproximant al Refugi la panoràmica cada cop és més espectacular.
L’Adrià es queda al Refugi i en Joan m’acompanya fins a dalt el coll. L’últim tram té un pendent pròxim al 50% que fa esgarrifar.  En poc més de 400 m de recorregut és puja un desnivell de 200 m. Tot i ser molt dret aquest últim tram, el fem molt bé tot comentant que aquests tipus de colls són molt ben parits. Al arribar al coll apareix el Comapedrosa just al davant, de nou una vista extraordinària!!!







La baixada fins al Refugi de Comapedrosa és la mateixa que es fa per La Ronda dels Cims i que conec força bé. La faig molt tranquil·lament, amb tota la calma del món i quan són pràcticament les 16:00 h finalitzo l’etapa d’avui. Una etapa relativament dura, però d’una grandíssima bellesa.

Aquest és el track de l'etapa 12.
Etapa 13, Refugi Comapedrosa – Refugi Malniu, 56,2 km, 3.959 m D+, 12:41 h:



                Si l’etapa d’ahir portava per nom Joan i Adrià, la d’avui portarà per nom Marc Llucià.
A diferència de la resta de dies que he començat a les 6:00 h, avui començo a les 5:00 h, ja que estic convençut que l’etapa d’avui serà la de major duresa, sense cap mena de dubte! Per què serà que territori andorrà és sempre sinònim de duresa???
A les 4:55 h surto del Refugi, poso el gps en marxa i ja veig que puja en Marc, sí, sí, fins a la mateixa porta del Refugi, això sí que és acompanyament de qualitat!
Baixem fins a Arinsal i jo no paro de xerrar en tot el camí, porto 12 dies, 12 dies en els que hi ha un munt de coses per explicar. En Marc s’ha estudiat el track i sap a la perfecció el camí que hem de seguir, pel que sembla doncs avui no m’hauré de preocupar gaire del gps, quin descans!!!
Sense ni adonar-nos-en ja estem pujant el coll d’Ordino i amb un tres i no res ja som a Encamp. Portem ja 5 hores corrent i han passat volant, quin luxe!!! Abans de començar la Vall de Madriu parem a menjar uns entrepans que ha portat en Marc i quin entrepà més bo, un altre gran luxe del dia d’avui!!!



En Marc parla amb la seva dona i queden a les 14:00 h i em diu que em podrà acompanyar fins a les 13:00 h i després girarà cua per anar a complir amb les responsabilitats familiars, que no són poques...
Avui les cames sembla que vagin soles, justament avui que és l’etapa que des d’abans de prendre la sortida sempre ha estat la que m’ha fet més respecte. Recordo l’última vegada que pujava per aquest camí en La Ronda dels Cims del 2012 i com m’hi arrossegava i avui, tot i portar més de 500 km en els últims 12 dies, les cames van amb una alegria que és massa, estic al·lucinant!
Quan el rellotge marca les 13:00 h i falta poc per arribar al Refugi de l’Illa, en Marc ha de marxar. Moltes gràcies, Marc!!! No et pots arribar a imaginar l’empenta que m’ha donat tenir-te al meu darrera per travessar pràcticament tot Andorra!!!
Segueixo en solitari i amb un moment em planto al coll de Vallcivera, baixo ràpidament i abans de començar el pròxim coll, m’assento sobre una pedra a menjar-me un altre entrepà d’en Marc.
L’últim coll el faig amb molta alegria, la veritat és que no puja massa dret, però tampoc dóna gaire treva. Arribo a dalt el coll i de nou un altre espectacle davant els meus ulls. En aquests moments un calfred em recorre tot el cos, és impressionant el que estic vivint. Baixo força ràpid i baixo amb una sensació de llibertat total, per un moment em sembla que no pugui ser possible, però sí, sí, estic vivint una història molt gran.

Els últims kms per arribar al Refugi de Malniu se’m acaben fent bastant durs del previst, hi ha una sèrie de pujades que no m’esperava i el desnivell acumulat a les cames comença a passar factura.
Arribo a les 17:37 h realment cansat, però amb molta satisfacció d’haver superat un punt molt important i amb la sensació d’haver fet una gran feinada.

Aquest és el track de l'etapa 13.
Etapa 14, Refugi Malniu – Refugi Corral Blanc, 45,4 km, 1.782 m D+, 8:30 h:



         L’etapa d’avui és una etapa molt assequible i que crec que no em donarà masses problemes. El fet important del dia d’avui és que al finalitzar l’etapa al Refugi de Corral Blanc em trobaré amb els meus pares, que fa dos setmanes que no veig, i em portaran roba i menjar.
El camí comença per dins el bosc, vaig seguint les marques de GR, però al cap d’una estona, a la que miro el gps, veig que m’estic allunyant molt del track. És possible que aquestes marques siguin les bones, però com que és de nit i no ho tinc clar, opto pet fer marxar enrere i seguir el track. Durant una estona vaig seguint el track, però sense anar per un camí definit, més aviat estic anant com puc pel mig del bosc. Finalment i amb la claror del dia, surto a un prat i acabo recuperant les marques.
Tot baixant direcció a Puigcerdà em trobo un home que està dormint al costat d’una pedra de qualsevol manera. Està molt emprenyat i diu que aquest GR11 és una merda, que està molt mal marcat i que vol plegar. Jo l’intento animar i li dic que a 5 km té el Refugi de Malniu, quan sent la paraula Malniu li canvia la cara i sembla que s’anima una mica...



L’arribada a Puigcerdà és per carretera, està clar que córrer per la carretera no m’agrada gaire, però que hi farem, entenc que no hi ha una altra opció.
A Puigcerdà entro en un bar i faig un tallat, són les 8:30 h i avui ja me’l he guanyat.
Tant la pujada al coll de la Creu de Maians com la posterior baixada és per una pista bastant avorrida, però entretinc la ment amb la infinitat de vivències d’aquest GR i no m’hi emprenyo gens.



Abans de començar l’última pujada cap al Refugi de Corral Blanc, m’assento a menjar i agafar forces per una pujada que conec perfectament. Em sento una mica cansat, però amb forces suficients per pujar a bon ritme, són uns 500 m de desnivell positiu que els acabo fent amb molta alegria i en menys d’una hora. Quan són les 14:30 h arribo al Refugi. La d’avui no és una de les etapes que més m’ha agradat. Molta pista, fins hi tot uns kms per carretera i molt poc corriol, però està clar que amb més de 800 km hi ha d’haver una mica de tot...

Aquest és el track de l'etapa 14.
Etapa 15, Refugi Corral Blanc – Refugi Ulldeter, 27 km, 2.354 m D+, 7:32 h:



         Surto amb un cert sentiment d’enyorança. Avui és l’últim dia d’alta muntanya i avui serà l’última nit, després d’un bon grapat, que dormiré en un refugi entorn als 2.000 m. Així que avui penso fer un bon acomiadament de l’alta muntanya. El recorregut oficial del GR11, del Refugi de Corral Blanc, va fins a la Font de l’Home Mort, baixa a Queralbs per pujar fins a Núria i saltar cap al Refugi d’Ulldeter. La variant que ja fa dies que tinc pensada consisteix en des del Refugi de Corral Blanc anar al Pas dels Lladres, Puigmal, Olla de Núria fins al Nou Creus, Pic de L’Infern, Pic del Freser, Bastiments i al coll de la Marrana connectar de nou amb el GR11.
La pujada al Puigmal la faig molt tranquil, se que avui tinc una etapa molt curta i sense córrer gaire arribaré d’hora. Un cop a dalt el cim, m’hi assento com fa temps que no feia. Miro endavant, miro enrere i avui l’horitzó m’impressiona moltíssim més que les altres vegades que he estat assentat aquí mateix on sóc ara. M’ho prenc amb tota la calma i gaudeixo d’una alta muntanya que se’m està a punt d’acabar.



L’Olla la faig molt tranquil a les baixades em proposo fins i tot de no córrer, però m’és impossible, a la que ve baixada les cames se’m posen a córrer soles.
Un cop al Pic de l’Infern em torno a asseure a menjar i se’m acaba posant la pell de gallina. Quina sort que tinc de poder fer el que estic fent, de viure el que estic vivint, de sentir el que estic sentint... Estic establint una connexió amb la muntanya que crec que mai havia establert.



Faig el Freser, el Bastiments i la baixada fins al Refugi d’Ulldeter amb una eufòria total, la sensació de llibertat s’està apoderant de mi. Em lligo el pals a la motxilla, una cosa que m’encanta, i baixo tant ràpid com puc, no tinc cap pressa, però necessito sentir la sensació com si estigués volant. Em sembla que tants dies tot sol a la muntanya m’estan començant a afectar... Entorn a les 14:00 h arribo al refugi, així que tinc tota una tarda per descansar i seguir vivint al màxim.

Aquest és el track de l'etapa 15.
Etapa 16, Refugi Ulldeter – Beget, 35,4 km, 937 m D+, 5:57 h:



           Avui surto més eufòric que mai.  Ja començo a estar molt a prop del Cap de Creus, l’etapa d’avui és presenta molt plàcida, les cames estan cada dia més adaptades al medi, però el que realment desperta la meva eufòria és que avui veuré a la Txell després de gairebé dues setmanes.
En un principi, avui no caldria sortir a les 6:00 h, però prefereixo seguir amb el mateix horari d’inici des del dia que vaig començar. Baixo fins a Vallter, haig d’agafar un corriol paral·lel al riu, però vaig seguint el track i veig que aquest m’està fent anar tota l’estona per la carretera. Per 3 o 4 km no m’hi capfico i tiro avall a bon ritme.
Arribo a Setcases poc després de les 7:00 h, veig un bar obert i entro a fer un tallat. La dona del bar es posa les mans al cap quan li dic que vinc d’Ulldeter i que amb un parell de dies seré al Cap de Creus, la dona em diu que no potser, que la gent hi està entre 6 i 8 dies. Quan veu les dimensions de la meva motxilla, encara ho entén menys, "però on vas amb aquesta motxilla tant petita? En la pròxima pujada que et trobaràs, ja no correràs tant, ja ho veuràs!". Doncs res, caminarem i ja està.
Faig la pujada al coll de Liens motivadíssim, em sento molt bé, em sento amb molta força a les cames i amb moltes ganes de fer kms. Arribo al coll sense dificultats i començo la baixada corrent amb molt bones sensacions.





Sobre les 10:00 h sóc a Molló, veig que arribaré molt d’hora a Beget, però millor, així aprofitaré per fer un bon descans aquesta tarda que demà m’espera una jornada amb molta feina. El camí fins a Beget és molt xulo, un corriol que va pel costat del riu que es deixa córrer molt bé.
Tal i com estava previst, una etapa molt plàcida, de molt bon fer, corrent amb molta alegria i minuts abans de les 12:00 h ja sóc a Beget.

Aquest és el track de l'etapa 16.
Etapa 17, Beget – La Vajol, 67,7 km, 3.431 m D+, 13:55 h:



En vista que el GR passa per Sant Aniol d’Anuja, decideixo fer una variant amb un recorregut que segur que serà més bonic que el del GR. Des de Beget pujaré al cim del Comanegra i baixaré fins a Talaixà. Aquesta variant tindrà més o menys la mateixa distància i uns 600 o 700m més de D+, però a aquestes alçades no vindrà pas d’aquí i la bellesa d’aquest itinerari s’ho mereix.
Arribo al cim del Comanegra i em sento molt feliç, estic molt content d’haver pujat fins aquí i em considero un autèntic afortunat de poder gaudir com estic gaudint.



Arribo a Sant Aniol d’Anuja i m’assento al costat de la font a esmorzar tranquil·lament. M’ho prenc amb molta calma, això s’està acabant i cal gaudir-ho al màxim.
Quan començo a pujar direcció al coll de Bassegoda, miro el gps i veig que encara em falten 42 km i ja passen uns minuts de les 11:00 h (aquesta variant ha estat d’uns quants kms més del que havia previst). Faig càlculs i veig que si no m’espavilo arribaré més tard de les 20:00 h, així que decideixo que toca apretar de valent. Apreto fort i les cames responen més que bé, provo d’apretar una mica més i les cames segueixen responen a la perfecció, m’encanta!!!
La baixada fins a Albanyà és tota per pista, fa una calor terrible i no es fa gens fàcil córrer, però les ganes d’arribar a Albanyà i parar a dinar em fan tirar a endavant.
En el inici del tram d’Albanyà a Maçanet de Cabrenys, hi fa moltíssima calor i m’està costant bastant avançar, tot i així, aconsegueixo entretenir la ment i superar aquest mal moment. Una mica abans d’arribar al coll miro a la meva dreta i veig per primera vegada el Mediterrani, de sobte un calfred recórrer el meu cos de dalt a baix.



Ja amb menys calor i recuperat de les males sensacions, arribo a Maçanet de Cabrenys. Aquí entro a una botiga a comprar un parell de peces de fruita i una Coca-cola, fa molts dies que no en bec i crec que em pot ser un bon estimulant.
Només em separen uns 6 km de La Vajol i uns 300 m de D+. Això ja ho tinc, si no passa res, poc després de les 19:00 h arribaré al meu destí. Vaig seguint el track i les marques del GR fins que de sobte, en la carretera per la que vaig, em trobo una creu que em fa girar a la dreta, això difereix del track, però segur que serà una variant per evitar la carretera. Vaig seguint les marques de GR que van tirant cap avall i cap a la dreta. Veig que cada cop m’estic allunyant més de La Vajol, però confio que en qualsevol moment el camí girarà a l’esquerra i començarà a pujar. Arriba un trencant, aquí és on espero que el camí giri en la direcció desitjada, però el gir és just al contrari del desitjat i segueix baixant. Miro el mapa i veig que vaig que el camí que estic seguint cada cop s’allunya més de La Vajol. Al final, decideixo girar cua. Veig en el mapa que hi ha un camí que connecta amb la carretera per on passa el track. De sobte, em trobo una tanca d’una propietat privada que de nou em fa girar cua. Després de gairebé una hora, torno a ser de nou a la carretera que les senyals de GR m’han fet abandonar. Miro el rellotge i veig que si no m’espavilo no arribaré abans de les 20:00 h i això podria suposar que no pugui comprar menjar per demà. Decideixo donar-ho tot i no deixar de córrer fins al final de l’etapa. El camí no deixa de pujar, però com que és carretera es pot córrer bé, així que sense deixar de córrer ni un sol moment, arribo quan són les 19:54 h.

Aquest és el track de l'etapa 17.
Etapa 18, La Vajol – Cap de Creus, 91,4 km, 2.816 m D+, 18:42h:



           Ja fa dies que ho tenia clar, si arribava bé de cames a La Vajol, faria les dues últimes etapes d’una sola tirada per tal d’arribar al Cap de Creus a l’hora de la sortida del sol. Com que cada dia m’he anat trobant millor i ahir vaig arribar de conya a La Vajol després d’una molt bona etapa de més de 60 km i més de 3.000 m de D+, doncs endavant amb aquest 2x1.
Avui no sortiré a les 6:00 h com els 17 dies anteriors, sinó que per tal de veure la sortida del sol al Cap de Creus, haig de sortir quan més tard millor. Així que sortiré a les 8:30 h per tal de ser entre les 21:00 i les 22:00 h a Llançà on hi soparé i amb tota la calma faré els últims 25 km. Avui no caldrà córrer gaire, avui és l’últim dia i m’ho podré agafar amb molta calma. Si corro més del compte, arribaré massa d’hora i m’hauré d’esperar a per veure sortir el sol.
Baixo cap a La Jonquera amb una alegria que se’m emporta. A mitja baixada em trobo una pujada que em trenca el ritme, però que no em preocupa en absolut. De cop arribo a la zona cremada l’estiu passat. La veritat és que és molt trist veure la vegetació cremada, tot i així s’ha de dir que la majoria d’alzines han rebrotat en la seva totalitat, el tronc està negre, però les branques estan plenes de fulles ben verdes.



Arribo a La Jonquera i m’estresso bastant amb tanta gent i tants cotxes, feia molts dies que no veia tant de trànsit. Em menjo un entrepà en un bar i segueixo amunt. La pujada des de La Jonquera és també per la zona cremada, hi fa molta calor i no hi ha cap ombra. No és fàcil afrontar aquesta pujada, però dins meu hi ha una enorme energia que s’ho emporta tot per davant. Arribo a dalt el coll i m’aturo un moment per mirar d’on vinc i cap on vaig, aquesta serà una de les últimes vegades que ho podré fer. Veig que la baixada és llarga i tota per pista a sota d’un sol que pica amb força, així que em poso la música a tota ostia i avall!!!



Des de Requesens em separa una pujada de 300 m de D+, miro el rellotge i veig que puc fer aquesta pujada i parar a dinar. Així ho faig, dino a l’ombra d’unes alzines i fins hi tot em permeto el luxe de fer una T10.
El tram fins a Vilamaniscle és duríssim, tot per pista, fins hi tot hi ha uns 4 o 5 km per una carretera amb força trànsit. Vaig una estona sense aigua, però per sort, quan ja començo a estar bastant apurat, em trobo una font i bec tot el que fa estona que hauria d’haver begut. Aquest tram el faig tot pràcticament corrent ja que m’interessa passar-l’ho el més aviat possible.
Arribo a Vilamaniscle entorn a les 18:30 h, em compro un parell de préssecs i un parell d’Aquarius i aconsegueixo recuperar forces.
Amb el sol que ja va a la baixa, unes cames que segueixen amb molta força i un estat anímic que va a l’alça, arribo a Llança a les 20:00 h. Decideixo aprofitar l’estona de llum del dia que em queda i enlloc de sopar a Llança com tenia previst, soparé a El Port de Selva.
Pujant a Sant Pere de Rodes vaig com una moto, les cames em van soles i, quan més pletòric estic, em truca el grandíssim Jordi Codina i em diu que ha vingut a acompanyar-me els últims kms fins al Cap de Creus, això serà la ostia!!!
Al arribar a Sant Pere de Rodes, i en mig de la foscor, em trobo en Jordi, quin moment més emotiu i quina alegria. Sopem amb en Jordi al Port de la Selva amb tota la calma del món. Decidim anar plegats fins al Cap de Creus i, com que arribarem molt d’hora, tindrem temps de tornar corrent fins al Port de la Selva a buscar el cotxe per anar de nou fins al Cap de Creus a veure la tan somiada sortida del sol.
El tram fins al Cap de Creus és d’uns 13 km que passen sense ni adonar-me’n. Tinc infinitat d’històries per explicar i en Jordi ganes d’escoltar, així que ens passem tota l’estona comentant la grandesa d’aquest GR11. De sobte veiem el far del Cap de Creus i una vegada més un calfred travessa tot el mus cos.
I ja està, passem pel costat del far i afrontem els últims metres que ens separen del mar. Anem seguint les marques del GR fins que se’ns acaben perdent enmig de la foscor. Sento el soroll de l’aigua del mar, de nou, pell de gallina!!! Ara sí que ja està, ara sí que no hi ha més terra per seguir avançant, quan són les 3:09 h, toco l’aigua del mar amb uns sentiments impossibles de descriure...
Tornem al far i tenim la sort de trobar uns pescadors que ens donen aigua, la nostra salvació, estem totalment secs!!!
Mirem el rellotge, són les 3:22 h, fem números i si tardem el mateix que venint, ens anirà molt just per arribar de nou al Cap de Creus a temps. Així que ja ens podem espavilar. Anem tan ràpid com les cames em permeten. Estic al·lucinant amb la força que hi ha encara a les meves cames, està claríssim que és gràcies a la companyia d’en Jordi, però igualment és al·lucinant. Ho dono tot, vaig al límit, però les sensacions són més que excel·lents!!!
Arribem al Port de la Selva a les 5:30h. Anant hi hem estat unes 3 hores i tornant tan sols 2 hores, aquesta és la mostra de l’apretada que em fotut en el camí de retorn. Moltes gràcies, Jordi per estar al meu costat en aquests moments tant importants!!!
           Agafem el cotxe hi tornem cap al Cap de Creus. Ens em d’esperar una estona al cotxe que aprofitem per dormir i quan ja comença a despuntar el dia, baixem de nou fins on no hi ha més terra per avança. Assentat amb els peus dins l’aigua del tant desitjat Mediterrani, miro l’horitzó per última vegada en aquest trajecte i quelcom em diu que he fet la feina ben feta. 



       Aquest GR11 es mereix un gran final i de millor manera no pot finalitzar. Em trobo aquí, al Cap de Creus, acompanyat dels que més estimo, què més puc demanar??? Moltes gràcies a tots per la vostra empenta!!!



Aquest és el track de l'etapa 18.