Tot creuant el poble de Les, amb
una absoluta calma dins meu, ens dirigim cap a la sortida. Absoluta calma que
em proporciona el fet de saber que en el dia d’avui no ens hem de preocupar de
res més que de gaudir de l’experiència. Sense cap tipus d’estrès. Absoluta
calma que em proporciona l’entorn per on ens mourem. Un entorn que serà verge.
Allunyat de la gent. Allunyat de la massificació. Allunyat de tot. A sobre,
abans de sortir, en Jaume em diu que avui només som 44 corredors i això sí que
m’ha fet posar content. A sobre, ho viurem en família. Millor impossible!
La pluja caiguda aquesta nit ha
deixat una elevada humitat i ho notem mentre anem pujant per dintre el bosc. El
cel està totalment encapotat a conseqüència també d’aquesta mateixa pluja.
Abans de sortir en Juli ens ha dit que per sobre els 1.800 m d’altitud
s’obriria el dia, però això no acaba succeint fins per sobre dels 2.000 m (t’ho
perdonem, Juli ;-)). Aquest primer ascens no dona treva ni un moment i ens
porta, havent acumulat només de sortida un desnivell positiu de 2.000 m+, fins
al cim del Montlude. L’últim tram de cresta, una absoluta delícia.
Al pròxim coll després del cim,
pocs metres més avall, en un paratge realment idíl·lic, ens trobem un
avituallament. Amb en Jaume ens fem creus com poden haver posat un punt
d’avituallament en aquest punt. Amb helicòpter, està clar. No hi ha altra
opció. Increïble! Els voluntaris, que han passat la nit aquí dalt, ens tracten
amb absoluta exquisidesa. Ens hi trobem també en Xavier Pocino, un altre dels
grans d’aquest “mundillo” que està aquí donant un cop de mà. Sí, senyor!
El pròxim tram és salvatge al
màxim. Un tram sense camí. Una pujada realment dreta. De les de caure
d’esquena. Però quina bestiesa! Però com mola, per Déu! El cel serè dura ben
poc i ens tornem a ficar de nou en mig de la boira. De sobte, ens apareixen el
que semblen uns senderistes de motxilla grossa. Sembla estrany en aquest punt i
aquestes hores. Doncs resulta que no són senderistes. Un d’ells és en Nacho
Sacau, l’artífex d’aquest recorregut, que junt amb dos voluntaris més, estan
vetllant per la nostra seguretat. De nou, parlant clar i català, “ens cauen els
collons a terra”.
Després de fer de cul a terra
una empínadíssima pala de neu (no hi havia altra opció), arribem a un avituallament,
de nou, enmig del no res. Un altre avituallament transportat amb helicòpter. En
Jaume em diu que aquesta cursa ha fet un salt de qualitat enorme i li dono tota
la raó. El recorregut, l’han perfeccionat. Els avituallaments, estan de conya,
tant en nombre, com en posició, com en quantitat i qualitat. Els voluntaris,
situats en els punts més estratègics, en ocasions enmig del no res. El
marcatge, excepcional. No cal dir res més...
Fem una llarga baixada fins a
Era Honeria, ens avituallament altra vegada i comencem a remuntar cap al Tuc d’Ermer.
Anem per un GR prou bo i guanyant alçada molt lentament. Quan arribem al final
de la pujada, seguint amb la tònica de la jornada, un altre avituallament
col·locat en un punt tant estratègic com idíl·lic. Pales de neu a banda i
banda. A sobre, per uns instants, i només per uns instants, se’ns obre la boira
per tal de que puguem divisar la panoràmica. En Jaume em diu, “gira’t i mira enrere, nanu, fliparàs!”.
Doncs sí, em giro i flipo. Miro endavant i ara sóc jo que li dic a en Jaume, “doncs
ara tu mira endavant, nanu i veuràs si fliparàs!”. Impressionant on
estem fotuts! Després d’una llarguíssima baixada continuant pel mateix GR per
on hem pujat, arribem al poble de Pradet. Aquí ens trobem novament en Xavier
Pocino, ens pregunta que tal i li diem que estem flipant de la guapo que és tot
plegat. Comentem la jugada i ens explica que aquest camí que acabem de fer era
prou bo ja que és el que utilitzaven les mules per treure el ferro de les mines
de Liat per on hem passat. Ja m’estranyava a mi un camí tan acceptable per
aquí...
Ara ja sí que anem totalment
sols amb en Jaume. Fins ara hem anat coincidint amb un que altre corredor, però
ara ja sí que totalment sols. Com un dissabte dels nostres em diu en Jaume.
Doncs sí, com un dissabte del nostres, però avui amb avituallaments. Què mes
podem demanar??? Avui els km els estem sumant molt a poc a poc. Ara bé, els
metres ja n’estem fent més via. Amb poc més de 40 km ja hem superat els 4.000
m+. Això sí, està sent una jornada tant màgica que afavoreix a reduir el mal de
cames.
La penúltima pujada fins a la
Poterla des Vaques va pujant per dins el bosc i es va fent cada cop més dreta a
mesura que anem entrant en la zona més alpina. Està clar que avui la boira ens
vol acompanyar fins al final. Això ens ha restat visibilitat, però no per això
n’estem gaudint menys. Enmig del no res ens tornem a trobar el Nacho Sacau i el
felicitem per la gran tasca feta. Amb en Jaume coincidim que és una de les
millors curses que hem participat en els últims temps.
Tot el tram per acabar arribant
fins al poble de Canejan primer i a Les després és per dintre de bosc i ja el
coneixem d’anys anteriors. Boscos de grandíssima bellesa del Baix Aran.
Amb pràcticament 12 hores i
havent viscut quelcom molt gran, creuem la línia d’arribada amb les expectatives
complertes molt per sobre del que havíem imaginat. Els voluntaris ens pregunten
com ha anat i els felicitem amb la mà al cor. Els felicitem per la gran tasca
realitzada, pel gran muntatge, pel gran tracte i els agraïm el fet d’haver-nos
donat l’oportunitat de descobrir un terreny tan verge com salvatge. Tornarem. Ja
ho crec que tornarem. Aquesta sí que és de les que val molt la pena repetir!