Quan en Jaume ens va proposar de
formar equip a l’Esteban i a mi per participar en la nova modalitat de la UT
Les Fonts vaig experimentar la mateixa sensació d’il·lusió que de respecte. D’il·lusió,
moltíssima, però de respecte encara més. La il·lusió de compartir plegats una
experiència excepcional. La il·lusió de gaudir de 3 dies fantàstics fent el que
més ens agrada, fent-ho en una gran cursa i, a més, fent-ho plegats. Ara bé, el
fet de saber que ets el fluix de l’equip és el que em feia sentir el màxim
respecte a la proposta i el que, per un moment, em va fer dubtar. De totes
maneres, la proposta era massa suculenta com per deixar-la escapar, la proposta
era massa potent com per no lluitar-hi. Així que la solució era senzilla, màxim
esforç, màxima dedicació i oferir a l’equip la millor versió de mi mateix. Així
que el dubte em va durar pocs segons i la meva resposta va ser ràpida. “Tot un luxe, per mi, endavant!” L’Esteban,
inicialment, tampoc ho va veure clar, però finalment també va acabar acceptant.
Després de prop de 100 h corrent
plegats amb en Jaume i alguna menys amb l’Esteban des de la data de la proposta,
arribem al tan desitjat cap de setmana de l’UT Les Fonts. Les ganes, totes. La
motivació, màxima. La il·lusió, molta més que la del dia de la proposta.
...i aquí comença aquesta UT Les
Fonts.
Les normes per la Nocturneta
estan clares abans de començar. Controlarem la mitjana de batecs i de velocitat.
La primera no pot superar els 135 bpm i la segona tampoc pot ser superior als
12’5 km/h. Si algun d’aquests dos paràmetres supera el màxim establert, aixecarem
el peu. Inicialment es fa força estrany córrer d’aquesta manera. Els 3 junts
estem farts d’anar-hi. De nit també hem passat moltes hores plegats. Ara bé, amb
un dorsal i corrent enmig de tanta gent, això sí que és nou per nosaltres i és
el que fa que la situació sigui un tan estranya. Van passant els km i el guió es
compleix a la perfecció. La velocitat és la que toca i els batecs per sota del
màxim establert. Anem bé. De moment, anem molt bé. Amb un vist i no vist som de
nou al Casal Xertolí. Etapa de tràmit. Etapa sense excessives dificultats. Primera
etapa resolta correctament.
La segona etapa ja té una
característiques que s’adapten més al què estem habituats. 70 km, bé! 4.000 m+,
perfecte! Bastons i caminar, de collons! 10 – 11 hores, quantes més, millor! Som-hi!
El tram fins a Paüls sense
complicacions i menys aquest any que ens han obert un nou camí per evitar la major
part de la sèquia. Moltes gràcies pel munt de diumenges que sé que hi heu
dedicat. Moltes gràcies, de debò. A partir de Paüls és quan la cosa es comença
a posar interessant. Els bastons comencen a pencar i això és el que ens agrada.
L’equip tira amunt sense pressa. Pas tranquil i anar fent.
Aquest any hi ha un canvi en el
recorregut. En aquesta edició no anirem fins a Prat de Comte sinó que anirem
fins a La Franqueta (Horta de Sant Joan). A priori el canvi és a millor. En unes
hores sortirem de dubtes. Passat Sant Roc, km 25, ens separem dels de la Marató
i ens quedem els 3 pràcticament sols. Això ja comença a semblar un dissabte
dels nostres. Un dissabte d’aquells que tenim tota una jornada per davant. Tota
una jornada per nosaltres. Sense preocupacions. Per gaudir de l’entorn i per
gaudir-lo plegats. Cauen els primers acudits i en Jaume ens recorda que els
acudits avui millor que els deixem per una altra hora. És cert, per un moment
ens havíem oblidat del dorsal...
Van passant els km, avui més ràpid que mai. Em
sento emparat per en Jaume i l’Esteban i és una sensació d’allò més
reconfortant. Sento el seu escalf. La seva companyia em fa feliç, molt feliç. Tenir-los
al meu costat em fa el màxim de feliç. Motivat. Eufòric. Gaudint com mai. Sense
cap mena de dubte la més intensa de les 6 edicions de la UT Les Fonts que he
viscut.
El tram nou de La Franqueta a l’Espina
realment espectacular. Ens emportem una molt grata sorpresa. Bona! Bona!
Definitivament, el canvi ha estat a millor.
D’Alfara al Coll de Paüls el sol
apreta amb força. Falten pocs minuts per les 2 h del migdia i es nota. La calor
i el pas de les hores sembla que volen dificultar la progressió de l’equip. Tot
i així aquest equip no se’l atura així com així. Vinga, va, som-hi! Endavant!
Potser acabar costant una mica més del que teníem previst, però l’equip de nou
tornar a arribar al Casal Xertolí.
La tercera etapa és per acabar d’arrodonir
el cap de setmana. De nou, la sensació de sentir-me acompanyat per dues bèsties
com en Jaume i l’Esteban és brutal. Màgica. Una sensació difícil de descriure. Veure
com en Jaume es posa a davant i tira del carro amb aquella senzillesa, amb
aquella facilitat, no té preu. Veure’l pujar la Coscollosa puntejant com qui
res, em fa sentir molt afortunat. Veure l’Esteban com, tot i no estar en el seu
millor moment, lluita com el que més, em fa sentir enormement afortunat. Enormement
afortunat de poder haver format part d’aquest equip. D’haver pogut gaudir d’aquest
equip en primera persona. Experiència màxima. Cap de setmana inoblidable. Un
record inesborrable. Moltes gràcies, amics!
...i aquí acaba aquesta UT Les
Fonts.
I com cada any i no em cansaré
de fer-ho, agrair de tot cor al poble de Xerta el seu tracte, la seva acollida
i fer-nos sentir millor que a casa. Moltes gràcies. Tornarem!