Falten pocs minuts per les 7:30
h. Estem a punt d’endinsar-nos en la cursa que cuida millor al corredor del
nostre país. Si no és la millor, estarà en el TOP 3. Almenys de les que jo
conec. Miro a banda i banda i veig que estic envoltat de molt bona gent.
Convenciment absolut que de nou viurem una d’aquelles jornades que valen molt la
pena viure.
Comencem amb un cel encapotat,
una forta humitat i un terreny totalment sec. La veritat és que fa feredat
veure-ho tot tant sec. Una terra que està assedegada. Molt assedegada. Una
terra que sol·licita pluja amb urgència.
Passats els primers kms ja ens plantem
en un recorregut nou per nosaltres. A mesura que anem avançant confirmem que
aquest nou traçat val molt la pena. En Jaume em diu: “Hòstia, quin corriol més guapo,
no?”. Doncs sí. Sender i més sender. Sender d’allò més agradable.
Sender d’allò més corrible. Sender d’allò més interessant. La humitat segueix
sent molt present. Avui caldrà hidratar més que mai. Un avituallament i un
altre i un altre... Encara no has acabat de pair l’anterior i ja te’n trobes un
altre. Marcatge extraordinari. Si mires en algun tram en línia recta acabes
veient 25 cintes. Exagerats. Molt exagerats. Tant de cintes com
d’avituallaments, aquí no se’n escatima ni un. Val més que en sobri, és
la seva manera de pensar. I això, en tot...
La cosa està fluint d’allò més.
Els kms estant passant molt ràpid. El dia prometia i, de moment, els millors
pronòstics s’estan complint amb escreix. El ritme és força més ràpid del que
estem habituats amb en Jaume. Així que avui toca menys xerrar i més anar per
feina. Anem més per feina ara i ja ens guanyarem algun moment de més xerrar més
endavant.
Passem per vàries baumes. Veiem
com han estat desbrossant de valent per obrir camí per fer-nos passar per
dintre la bauma. Això ho fan en vàries ocasions. El camí passa per un punt,
però si cal fotre una desbrossada de Déu a 5 m d’aquest camí i així mostrar-nos
algun element d’interès, es desbrossa i punt. Quins cracks!
De sobte, pujant a Puig Palou, ens apareix una
boira baixa molt espessa. Per moments sembla que plogui. El terra fins hi tot
està una mica enfangat. Iep, fang?!?! La situació dura molt poca estona... Una
pujada ben dreta. Un tram amb cordes i amunt. Una altra de les tòniques habituals
en aquest recorregut. Pujar pel punt més dret possible i, si calen cordes, cap
problema!
Arribem a Vidrà on hi ha molt
ambient. Entrem a l’avituallament i amb en Jaume anem directe a la zona sense
gluten/vegan. Ahir l’Hector em va comentar que podria escollir entre humus de
cigrons (fet per ell mateix) o guacamole. Agafo pa amb tomàquet i amb un
ganivet que algú haurà portat de casa seva (toma detall!) l’unto amb guacamole.
En Jaume em diu que els seus macarrons sense gluten estan “de muerte”. Doncs el
meu menú és de llagrimeta. Felicitem a la voluntària de l’avituallament. Una
voluntària, que es desviu per nosaltres, i ens diu, és que el Trail del Bisaura
és diferent a la resta de curses. Hòstia, i tant diferent, i prou que ho sabem.
Alguna que altra cursa hem corregut i d’aquest nivell, ben poques! Amb tot
plegat m’acabo emocionant. Saber que des de l’organització han estat pensant en
nosaltres fins a l’últim nivell de detall em fa emocionar. Que fi que
treballeu. Cabrons!
Baixem cap al Salt del Molí i
ens posem seriosos per encarar la Cresta de Canemars. Una cresta que de tant dóna
algun breu moment de treva, però quan diu de pujar, puja i de valent que puja.
Canya màxima als bastons i amunt! Quan falta poc per arribar a dalt en Jordi
amb el seu acordió i uns quants que l’acompanyen ens injecten una última dosis d’energia
per finalitzar la pujada. Grans. Molt grans. Als vostres peus, mestres!
Baixant de Bellmunt passem pel
Boscatell, com en anys anteriors, però aquí ens desviem per anar cap al Salt
del Mir. Un altre racó amb gran encant que els que fèiem “la llarga” no hi
passàvem. I, com no, si val la pena, es canvia el recorregut i s’hi passa i punt.
Aquí ens trobem en Roger fent fotos, en Quim Farrero, també. Collons, quin tou
de fotògrafs que portem al llarg del dia. Tothom vol immortalitzar el Trail del
Bisaura, per alguna cosa serà...
Última pujada direcció al
Castell de Santa Maria de Besora i tot pla i avall. En Jaume, que m’ha deixat
anar a davant tota l’estona, obre gas i no dono l’abast. Tira i tira i se’m va
allunyant ràpidament. Al Pla del Revell, m’espera i, quan l’agafo, torna a
tirar. Vinga, va, que ara ja no cal guardar res, així que som-hi a tot el què
doni la màquina.
Ja veiem les teulades de les
cases de Sant Quirze. Ja n’estem trepitjant l’asfalt dels seus carrers. Ja estem
creuant el pont. Ja veiem l’arc d’arribada. Ja tenim aquesta jornada, que tant
prometia i que tant ha acabat prometent, arxivada en un bon raconet del nostre
cor.
Podria escriure línies i línies
amb infinitat d’elogis per tota aquesta extraordinària organització i per tot
aquest desplegament d’enormes voluntaris. Però com que ja ho he fet cada any
que he participat, seré bre. Ras i curt. QUE N’APRENGUIN! Que n’aprenguin del
millor tracte que es pot oferir a un corredor. Que n’aprenguin de com cuidar
tots i cada un dels detalls. Que n’aprenguin de com fer gaudir al màxim a la
penya. Que n’aprenguin de com muntar un cristo de Déu. QUE N’APRENGUIN!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada