dimecres, 16 d’octubre de 2019

Trail del Bisaura - 56 km 3.300 m+


                Falten pocs minuts per les 7:30 h. Estem a punt d’endinsar-nos en la cursa que cuida millor al corredor del nostre país. Si no és la millor, estarà en el TOP 3. Almenys de les que jo conec. Miro a banda i banda i veig que estic envoltat de molt bona gent. Convenciment absolut que de nou viurem una d’aquelles jornades que valen molt la pena viure.

                Comencem amb un cel encapotat, una forta humitat i un terreny totalment sec. La veritat és que fa feredat veure-ho tot tant sec. Una terra que està assedegada. Molt assedegada. Una terra que sol·licita pluja amb urgència.

                Passats els primers kms ja ens plantem en un recorregut nou per nosaltres. A mesura que anem avançant confirmem que aquest nou traçat val molt la pena. En Jaume em diu: “Hòstia, quin corriol més guapo, no?”. Doncs sí. Sender i més sender. Sender d’allò més agradable. Sender d’allò més corrible. Sender d’allò més interessant. La humitat segueix sent molt present. Avui caldrà hidratar més que mai. Un avituallament i un altre i un altre... Encara no has acabat de pair l’anterior i ja te’n trobes un altre. Marcatge extraordinari. Si mires en algun tram en línia recta acabes veient 25 cintes. Exagerats. Molt exagerats. Tant de cintes com d’avituallaments, aquí no se’n escatima ni un. Val més que en sobri, és la seva manera de pensar. I això, en tot...

                La cosa està fluint d’allò més. Els kms estant passant molt ràpid. El dia prometia i, de moment, els millors pronòstics s’estan complint amb escreix. El ritme és força més ràpid del que estem habituats amb en Jaume. Així que avui toca menys xerrar i més anar per feina. Anem més per feina ara i ja ens guanyarem algun moment de més xerrar més endavant.

                Passem per vàries baumes. Veiem com han estat desbrossant de valent per obrir camí per fer-nos passar per dintre la bauma. Això ho fan en vàries ocasions. El camí passa per un punt, però si cal fotre una desbrossada de Déu a 5 m d’aquest camí i així mostrar-nos algun element d’interès, es desbrossa i punt. Quins cracks!

                 De sobte, pujant a Puig Palou, ens apareix una boira baixa molt espessa. Per moments sembla que plogui. El terra fins hi tot està una mica enfangat. Iep, fang?!?! La situació dura molt poca estona... Una pujada ben dreta. Un tram amb cordes i amunt. Una altra de les tòniques habituals en aquest recorregut. Pujar pel punt més dret possible i, si calen cordes, cap problema!

                Arribem a Vidrà on hi ha molt ambient. Entrem a l’avituallament i amb en Jaume anem directe a la zona sense gluten/vegan. Ahir l’Hector em va comentar que podria escollir entre humus de cigrons (fet per ell mateix) o guacamole. Agafo pa amb tomàquet i amb un ganivet que algú haurà portat de casa seva (toma detall!) l’unto amb guacamole. En Jaume em diu que els seus macarrons sense gluten estan “de muerte”. Doncs el meu menú és de llagrimeta. Felicitem a la voluntària de l’avituallament. Una voluntària, que es desviu per nosaltres, i ens diu, és que el Trail del Bisaura és diferent a la resta de curses. Hòstia, i tant diferent, i prou que ho sabem. Alguna que altra cursa hem corregut i d’aquest nivell, ben poques! Amb tot plegat m’acabo emocionant. Saber que des de l’organització han estat pensant en nosaltres fins a l’últim nivell de detall em fa emocionar. Que fi que treballeu. Cabrons!

                Baixem cap al Salt del Molí i ens posem seriosos per encarar la Cresta de Canemars. Una cresta que de tant dóna algun breu moment de treva, però quan diu de pujar, puja i de valent que puja. Canya màxima als bastons i amunt! Quan falta poc per arribar a dalt en Jordi amb el seu acordió i uns quants que l’acompanyen ens injecten una última dosis d’energia per finalitzar la pujada. Grans. Molt grans. Als vostres peus, mestres!


                Baixant de Bellmunt passem pel Boscatell, com en anys anteriors, però aquí ens desviem per anar cap al Salt del Mir. Un altre racó amb gran encant que els que fèiem “la llarga” no hi passàvem. I, com no, si val la pena, es canvia el recorregut i s’hi passa i punt. Aquí ens trobem en Roger fent fotos, en Quim Farrero, també. Collons, quin tou de fotògrafs que portem al llarg del dia. Tothom vol immortalitzar el Trail del Bisaura, per alguna cosa serà...


                Última pujada direcció al Castell de Santa Maria de Besora i tot pla i avall. En Jaume, que m’ha deixat anar a davant tota l’estona, obre gas i no dono l’abast. Tira i tira i se’m va allunyant ràpidament. Al Pla del Revell, m’espera i, quan l’agafo, torna a tirar. Vinga, va, que ara ja no cal guardar res, així que som-hi a tot el què doni la màquina.

                Ja veiem les teulades de les cases de Sant Quirze. Ja n’estem trepitjant l’asfalt dels seus carrers. Ja estem creuant el pont. Ja veiem l’arc d’arribada. Ja tenim aquesta jornada, que tant prometia i que tant ha acabat prometent, arxivada en un bon raconet del nostre cor.

                Podria escriure línies i línies amb infinitat d’elogis per tota aquesta extraordinària organització i per tot aquest desplegament d’enormes voluntaris. Però com que ja ho he fet cada any que he participat, seré bre. Ras i curt. QUE N’APRENGUIN! Que n’aprenguin del millor tracte que es pot oferir a un corredor. Que n’aprenguin de com cuidar tots i cada un dels detalls. Que n’aprenguin de com fer gaudir al màxim a la penya. Que n’aprenguin de com muntar un cristo de Déu. QUE N’APRENGUIN!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada