Domini d'Isards - 63 km 3.800 m+

                Arribo divendres al vespre a Espinavell. Entro a un Can Jordi ple de gom a gom. S’hi respira l’ambient de les grans ocasions. Preludi de quelcom molt gran que succeirà. Fortes abraçades. Gent d’elevada qualitat humana. Tot plegat m’indica que estic a les portes d’un gran cap de setmana. Cap dubte!

                Sopar de luxe. Cada un dels ingredients a propòsit dels kms que demà tindrem per davant. Menú, exquisit. Sí. Companys de taula, amb permís de la cuinera, encara millors.

                Dissabte al matí. Esmorzem. Seguim amb les mateixes pautes del sopar, cada un dels ingredients mesurats, però una companyia que ho fa tot molt especial. Mola molt!

                Fem tres xerrades. Orientacions bàsiques sobre l’ultra trail, Laia Díez. Fisiologia de la pràctica d’ultra trail, Quino Hernàndez. Nutrició i hidratació en ultres, Anna Grífols. Si bé és cert que no hi ha millor mestre que la pròpia muntanya i millors hores de classe que l’experiència de les hores invertides, com em va dir un home savi, “algun dia toca ensenyar, però tots els dies toca aprendre”. Així que intentant aprendre quelcom de cada conferenciant.

                A les 11:00 h fem un dinar lleuger. Collons, encara no hem començat i ja portem tres àpats. Finalment, després d’una explicació del recorregut per part de l’Eva, la “jefa”, a les 13:22 h arrenquem.

                Som un total de 11 corredors que avui s’estrenen en això que el món modern n’anomena Ultra Trail. Els acompanyem 4 més, que amb el mateix llenguatge modern, som denominats Staff. Resumint, i amb un llenguatge més col·loquial, un total de 15 persones que iniciem un viatge per la muntanya d’un mínim de 15 hores que de ben segur deixarà una bona empremta en tots i cada un de nosaltres.

                De camí cap al Cim del Costabona, una fortíssima ventolera és l’encarregada de donar-nos la classe pràctica en meteorologia. Bufa fort. Molt fort. Tot i el fort vent, no és un impediment perquè en Josep Mª Montaner estigui a dalt del cim esperant-nos amb la seva càmera. Chapeau, mestre!

                Passem pel cim del Roc Colom i, al ser tot el tram carener, el vent no minva en absolut. Un altre chapeau en tota regla per en Miquel, en Quino i la Dolo que, tot  i la forta ventolera, ens han pujat l’avituallament a la Portella de Morenç, km 17. Sense paraules, companys! És obvi que al Pic de la Dona el vent continuarà empenyent amb la mateixa força. O més. Tot i així, com que tenim l’escapatòria del Coll de la Geganta (el track ens fa pujar al Cim de Bastiments), decidim fer almenys el Pic de la Dona i després decidim. Poc abans del cim veig un parell de persones. Em pregunto, qui seran? Amb aquestes condicions i a punt de fer-se fosc, qui hi ha per aquí dalt? Són en Jordi i en Diego que amb els seus artilugis han vingut a filmar per les alçades. No, si ja m’ho olorava jo que la jornada d’avui no em deixaria gens indiferent...

                El fred és considerable. La decisió és unànime. Coll de la Geganta, avall. Per compensar el desnivell que no hem fet pujant a Bastiments, pugem fins al cap d’amunt de les pistes d’esquí de Vallter per anar a trobar el camí que ve del Coll de la Marrana. Passem pel Refugi d’Ulldeter i, quan la llum del dia ja ha arribat a la seva fi, arribem a la carretera on hi ha en Josep, en Liam i l’Alba amb el seu avituallament preparat. A partir d’aquí iniciem el què per la majoria serà quelcom nou, passar un bon grapat d’hores guiats per la llum del frontal. Us molarà, companys. Ja veureu com us molarà. Amb el pas de les hores l’equip es va fent fort. Anem de camí cap a les 7 hores. El cansament comença a fer acte de presència, però ningú es queixa. De Vallter al Pla de la Molina (on hi ha el pròxim avituallament), anem seguint el track i, tot xerrant, no me’n adono que el punt d’avituallament no està ben bé a sobre el track i comencem a pujar direcció a la Coma de l’Orri. Quan portem una bona estona pujant, veig que havíem d’haver deixat el track per arribar a l’avituallament. Hòstia, companys, ho sento, hem de tirar avall que ens hem passat de llarg. Avall? La cara és de sorpresa, però ningú es queixa! Sí, senyor!

                Desfem el camí i, després d’aquest petit contratemps, arribem a l’avituallament. Nivell màxim. Patates bullides, arròs, ous durs, crema de cacau (làctica i vegana), pa de pagès... Tot fet per l’Eva. Brutalíssim!!! A més, l’equip humà que hi ha l’avituallament és impressionant, però quanta gent, per Déu.

                Mirem la méteo i no es massa favorable. Després de valorar vàries opcions, acabem arribant a la conclusió que pujar a la Coma de l’Orri, per baixar fins a Coma de Vaca i pujar al Balandrau és una opció massa arriscada. Si al vent que està bufant i sumem la possible pluja que pot caure i el cansament d’uns corredors novells en la matèria, podríem tenir més complicacions de les desitjades. Així que proposem de fer un recorregut alternatiu molt més assenyat. Baixem a Setcases, anem fins a Molló, Coll d’Ares i arribem a Espinavell per Coll Pregon. Estarem a cota més baixa. Més pròxims a la civilització i, en cas d’alguna urgència, de més fàcil accés.

                El pas de les hores i de la nit segueix unint l’equip. A Molló, quan és la 1:00 h de la matinada hi ha més gent al costat de l’avituallament que serveix que al que som servits. Crec que aquestes alçades ja no podem parlar d’un costat i l’altre. Ara ja hem de parlar d’un únic equip. L’equip que formem tota la colla. Els uns i els altres.

                Les cares d’esgotament de tots plegats al Coll d’Ares són considerables. Tot i així un esgotament que queda compensat per l’alegria que suposen els només 8,5 km que ens separen d’Espinavell.

                Sortim del Coll d’Ares amb una total determinació per fer front a aquest últim tram. De sobte, una espessa boira ens recorda que el vent, el fred i la pluja que ens hem trobat al llarg del dia no són els únics fenòmens que ens podem trobar. La boira també hi vol dir la seva. Una boira que ens acompanya ben bé fins a Coll Pregon.

                Finalment, passades les 15 hores des de que vam emprendre aquest viatge, arribem de nou a Espinavell. I quin final, per Déu! Un arc ens espera per donar-nos la benvinguda. Un arc i una cinta que tallem tots junts. Aquí tots som els guanyadors. Els guanyadors d’una grandíssima experiència. Ens fonem en fortes abraçades. Llàgrimes d’emoció. Alegria màxima per part de tothom. Tant dels que hem corregut com dels que no ho han fet, però que ens han ajudat a arribar fins. Experiència que ha sumat moltíssim. Immensament feliç d’haver-ne format part!