dimarts, 4 de juny de 2019

Els Bastions - 100 km 7.000 m+


Quan falten pocs minuts per les 00:00 h del primer dia de juny, ja tornem a estar a la línia de sortida d’una d’aquelles curses que ens requerirà d’un bon grapat d’hores. Que ens demanarà d’una bona dosis d’esforç. Però, de ben segur, que ens aportarà un munt de vivències al màxim d’enriquidores. Per davant tenim una nit que s’intueix força plàcida i, a continuació, un dia que serà d’allò més assolellat. A veure com combinen ambdues situacions.

Sortim, com és habitual amb nosaltres, molt tranquils. De seguida notem que la temperatura és molt alta, així que caldrà beure amb freqüència. La veritat és que els km inicials passen molt ràpid i amb 3 hores ja estem a Campelles, km 22. Aquesta velocitat és bastant superior a la que estem habituats i de camí cap a Planoles coincidim amb en Jaume que aquest recorregut té trampa. Amb la variació d’enguany (primer es fa la zona Bruguera – El Baell – Campelles – Planoles, per després encarar l’alta muntanya, al revés que l’any passat), la primera part és molt corredora i qui n’abusi ho pot pagar car a la segona part d’un major grau d’exigència. Conscients d’això, procurem cuidar el ritme i que no hi hagi excessos.

Pujant cap al Collet de les Barraques arriba un moment crític per mi. Una petita crisi de són se’m vol apoderar. Sabia que aquesta podia arribar, com també sabia que era en aquesta pujada on es podia produir. Intento donar conversa a en Jaume. Bec una mica de Coca Cola a l’avituallament del Collet, tot i així, de camí cap a Fontalba la maleïda son segueix fent acta de presència. No és excessiva. Em deixa fer. Però em dificulta el pas. Per fi, l’ascens al Puigmal em fa passar la tonteria i l’inici del dia, junt amb el sol que treu el nas per l’horitzó, fan que em torni a posar en sintonia i que torni a gaudir al màxim del que estic vivint.

La neu que trobem entre el Puigmal i el Coll de Finestrelles està en perfectes condicions. Està molt dura, però l’existència d’una traça en facilita molt el pas sense necessitat dels grampons. Baixant cap a Núria, ratifiquem amb en Jaume que ha estat un gran encert això del canvi d’horari i sortir a les 12 h de la nit. D’aquesta manera, quan són poc més de les 8 h del matí ja portem 50 km i li hem fotut una bona queixalada en aquest recorregut. Mengem una mica d’arròs a l’avituallament de Núria i cap amunt altra vegada.

Sortint de Núria en Jaume es posa a davant i comença a tirar incrementant notablement el pas. En Mauri, un Navarrès que s’ha ajuntat amb nosaltres em demana “¿Pero que ha comido tu colega?” Li responc, utilitzant unes paraules que em van dir un dia i que em van agradar molt, “es que le sale sin querer...” Doncs sí, en Jaume fa que al Coll d’Eina hi pugem amb una certa alegria (per dir-ho finament... ;-)). Quan arribem a dalt el coll ens trobem els tres primers corredors en direcció contrària i ens diuen que hi ha un pas que no veuen clar i com que ho veuen perillós tiren avall. Sorpresos, ens costa de creure que l’organització no hagi tingut en compte aquest perill, després d’uns moments de dubte, decidim anar a veure el pas en qüestió. Al cap de poc ens apareix l’Albert Herrero i ens diu el mateix que els altres tres. La veritat, és que si fins ara teníem algun dubte, ara encara en dubtem més. Fins hi tot ens arribem a plantejar algun pas alternatiu per esquivar el tram que diuen. El que tenim clar és que si cal baixarem a Núria i tornarem a pujar per un altre lloc, però nosaltres no pleguem. Finalment decidim tirar endavant i a veure que veiem. Arribem a la zona de dubte i trobem que la neu està totalment dura, igual com ho estava baixant del Puigmal i que per la traça existent s’hi va perfecte, així que no torna a caldre l’ús de grampons.

Per si no era prou l’enrenou de trobar-nos els primers corredors de l’Ultra de cara, poc després del Coll de Noucreus, ens trobem també de cara el primer corredor de la Marató. Ens demana si falta molt per arribar al Balandrau. “Com??? El Balandrau??? Però si per anar al Balandrau no s’hi va per aquí!!! Des de l’Alberg del Pic de l’Àliga havíeu d’haver tirat cap al Coll del Torraneules.” Després arriba el segon, el tercer i un darrera l’altre ens anem trobant de cara desenes i desenes de corredors de la Marató. Tots que van per on toca. Sembla doncs que a la sortida de l’avituallament del Pic de l’Àliga els han indicat malament i enlloc de dirigir-los cap al Coll del Torraneules, els han indicat el camí per on venim els de l’Ultra i el Trail...

En el tram entre els avituallaments del Pic de l’Àliga i el Coll de Tres Pics en Jaume posa la directa. Mica en mica es va allunyant. El vaig tenint a vista fins que a la baixada cap a Coma de Vaca l’acabo perdent. Em tranquil·litza saber que estic donant el màxim de mi. Potser podria arribar a donar una mica més, però després potser perdria les garanties d’arribar de nou a Ribes.

Les cames comencen a acusar les més de 12 hores en cursa. Tot i així, no li estic prestant massa atenció al rellotge i tant les hores com els km van avançant molt ràpid. Pujant cap al Coll de Tres Pics, tot i la certa fatiga acumulada, procuro impregnar-me al màxim de la puresa de l’entorn, sentir aquesta pau que m’aporta i agrair la fortuna que tinc de poder viure el que estic vivint. El fet d’anar passant constantment corredores de la Marató m’esperona i m’aporta una mica d’empenta per seguir avançant amb tot el que dona la màquina.

A l’avituallament del Coll de Tres Pics en Jaume, que fa una bona estona que està aquí, m’està esperant. M’ajuda a omplir els bidons, menjo una mica de síndria que entra d’allò més bé i cap al Balandrau. Baixant cap a Pardines en Jaume em comenta que hem passat a dos corredors de l’Ultra i que l’han animat a que l’hi fotés canya ja que tenia possibilitat de podi. Ell diu que passa. Que demà té dues gosses amb les que ha de sortir a córrer i aquesta és la prioritat. Que si avui li fotés excessiva canya demà potser no podria sortir a córrer amb la Boira i la Mia. Doncs bé, jo estic bastant convençut (i crec que no m’equivocaria) que si avui arriba a treure aquella vessant d’en Jaume competitiu (que ara té aparcada), podria fins hi tot arribar a guanyar i demà sortir a córrer amb les dues gosses igualment sense problemes. Però és un tiu noble. Un tiu de paraula. I sé que s’hi s’ha compromès a sortir amb mi, arribarà amb mi. Que gran que ets, mestre!!!

De camí a Pardines tenim la sort que el cel es cobreix de boires i ens tapen un sol que, quan són les 2 h de la tarda, podria picar amb absoluta contundència. El camí es fa llarg. En un primer moment veiem les cases de Pardines, tot i així estan lluny. El poble s’amaga. El poble no arriba. Acaba costant una mica, però finalment acabem trepitjant el formigó dels primers carrers. En Jaume m’alerta de que no em passi amb el menjar. Que sinó la sang se’n va tota a l’estómac i no n’arriba a les cames. Li faig cas. Una mica d’arròs. Una mica de macedònia en almívar. Un cop de mà i una bona dosis d’ànims per part de la Mònica, en Beto, en Mariano Pujol i tots els voluntaris de l’avituallament i entre tots ens injecten una bona dosis d’energia! Som-hi. Amunt cap al Taga, l’últim Bastió que cal abatre!!!


A la que comença la pujada li demano a en Jaume que em deixi anar a davant, però em diu que no, que sinó em relaxo. D’acord, però no pugis a la pròxima marxa, eh!” Li dic. “Tu tranquil, anirem al ritme que toca...” em respon. I com si estiguéssim units per una corda, en Jaume va tirant. Ell va mantenint la corda sempre amb el punt just de tensió. A la que la corda s’afluixa una mica, tira i la tensa. A la que es tensa massa, afluixa i li treu tensió. Quin luxe, el meu! Quina sort, la que tinc jo! Quina categoria, la seva! Quina classe, la que té!

Últim avituallament i última pujada. Pel punt més dret que es pot pujar, sense cap mena de dubte. Paciència. Pas a Pas. I fins dalt. L’última baixada fa una mica de mal als quàdriceps. Tot i que, la veritat, es que creia que seria pitjor. Una baixada que l’aprofito per assaborir el moment. Per fer memòria de tot el viscut. Per gaudir del que estic vivint. Per donar les gràcies de poder-ho compartir amb tant bona gent i especialment amb un company de batalles tant i tant gran com és el gran d’en Jaume Folguera.


I com procuro fer sempre en curses tan treballades com aquesta, agrair enormement la gran tasca feta. Agrair l’exquisidesa d’organització. Agrair el gran nombre de voluntaris escampats per tota la muntanya. Milions de gràcies a tots. De debò!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada