Quan el dijous al vespre em vaig
assabentar que ens retallaven uns 6 km el recorregut, el primer que vaig
pensar, “Merda, ja hi som amb les
retallades!”. Després, quan vaig saber exactament els motius, vaig trobar
la decisió totalment encertada. La qüestió és que hi havia previsió de mal
temps de cara a dissabte a la tarda, així que per garantir que tothom pogués
pujar al Garmo Negro es va optar per avançar la sortida de la 4K de les 9 h a
les 7 h i retallar un bucle d’uns 6 km abans d’enfilar cap al punt més
emblemàtic d’ambdues curses. Doncs sí, una decisió totalment encertada ja que
estava presa pensant en la totalitat dels corredors. Chapeau!
Minuts abans de prendre la
sortida ens diu l’Òscar que pel què fa a la previsió de la meteo, hi ha dos
models que donen una lleu pluja fina de cara a la tarda, mentre que hi ha un tercer
model (més tremendista) que dona possibilitats de tempesta. Doncs bé, a veure
que ens acabem trobant...
A les 5 h i sota la llum del
frontal iniciem la que de ben segur serà una grandíssima jornada de muntanya.
Avui està costant molt fer-se de dia. El cel s’intueix mig encapotat i això fa
que la claror tardi més a fer-se present. Mica en mica anem guanyant alçada.
Mica en mica va començant a clarejar. Tot i així, fins al coll de Catieras no és on veiem el sol per
primera vegada. Un sol que vol guanyar-se el seu lloc enmig d’uns núvols força
atapeïts. Gran moment. La imatge. El cel. La panoràmica. L’entorn. Les gairebé
3 h en cursa. Tot plegat genera dins meu un absolut benestar i em fa sentir un
gran afortunat. Moltes gràcies Valle de Tena per aquest obsequi!
Baixant cap a la Casa de Piedra,
avanço l’Artzai amb qui ens hem anat intercanviant la posició i em diu “Catalan, pues? Voy a ver si hago equipo
contigo que los Catalanes sabéis mucho”.
Així que sembla que, de moment, tinc company de viatge. Som-hi, doncs.
Pujant cap al Garmo Negro, la
temperatura és boníssima i, més encara si la comparem amb les dues edicions
anteriors on hi feia una calor brutal. La temperatura acompanya. Les cames
també. Les sensacions són boníssimes i les ganes, totes i més! Pujo amb tota la
il·lusió. Amb tota la meva força. Els bastons treuen fum. Els clavo tan fort com
puc. L’Artzai em diu que per més fort que piqui que a les pedres no els
clavaré. I és que amb tanta motivació, de tant en tant, hi ha alguna pedra que
s’emporta un bon cop de bastó. En un vist i no vist (si més no em passa molt
ràpid) ja som dalt el cim. Aquí, com sempre, un bon grup de voluntaris esperant
el nostre pas. Com no, els hi agreixo enormement la seva tasca. D’agrair i
d’admirar! Novament em sento un autèntic afortunat. Moltes gràcies voluntaris
per aquest obsequi!
 |
| Arribant al Garmo Negro. Brutal! |
De camí cap al Refugi de Vachimaña
dins meu tot és alegria. Em trobo saltant per sobre els blocs de pedra i, per
un moment, és com si estigués ballant. Gran sintonia amb el medi. Tot és
armonia. Tot flueix. Connexió màxima amb l’entorn. Grandíssims moments els que
estic vivint. Sense adonar-me’n, se’m trenca un bastó. L’Artzai em diu “no me estraña, con las ostias que les has
metido a las piedras subiendo...”. En un primer m’atabalo bastant. Ostia,
fins a La Sarra no trobaré l’Alba perquè em pugui donar un altre bastó que tinc
a la furgo. Ostia, el coll de Tebarray i el coll de Musales sense bastons poden
fer-se molt durs... De sobte em ve al cap la paraula “Resiliència” que he après
aquesta setmana (capacitat de fer front a les adversitats de la vida,
transformant el dolor en força motriu per superar-se i sortint-ne enfortit).
Doncs vinga, avui tocarà experimentar això de la resiliència i, a més, si ho
faig adequadament encara en sortiré enfortit. Al arribar al refugi demano si
algú té un bastó per deixar-me i a l’acte en Ruper em diu que ell plega i que
em deixa el seu. Doncs saps què, si de cas deixem això de la resiliència per un
altre dia.
El tram fins al Refugi de
Respomuso també passa volant. Amb un vist i no vist som al coll de Tebarray i
amb un altre vist i no vist al refugi. Però que ràpid que passa tot plegat quan
s’està gaudint tant, per Déu! La temperatura, acompanya. I molt. Les cames,
acompanyen. I molt. L’entorn, acompanya. El que més. Feliç. Molt Feliç.
El coll de Musales m’encanta. Me’l
miro des del refu i el veig allà al fons tan ben posat. Som-hi, a per ell! Durant
l’ascens passem bastants corredors de la 4K. Ens animen com si estiguéssim fent
quelcom extraordinari i jo els animo a ells encara més. Com en tots els colls,
un munt de voluntaris. Chapeau altra vegada!
Arribo a La Sarra i em trobo un munt de gent,
en Gerard i la Valérie d’Andorra, l’Alba, en Nil, l’Aina, la Rouse amb les
seves dues nenes... Tots disposats a ajudar-me i tots m’ajuden. Així qualsevol.
Afortunat. De nou em sento molt afortunat. Aquí l’Artzai em diu que tiri, que
ell s’ho vol prendre amb calma. Així que de moment tocarà seguir sol. L’avituallament
se’m ha posat d’allò més bé, però el trobar-me tanta gent és el que realment m’ha
suposat una potentíssima injecció d’energia. Surto motivadíssim, amb
moltíssimes ganes. Per moments és com si les cames m’anessin soles. Brutal! El
coll de La Foratata, tot i ser molt dret al final, el pujo pletòric, eufòric. Amb
el munt d’energia que m’acaben de donar, com per no pujar-hi.
 |
| Aquí tothom ajudant! |
A Sallent de Gallego, altra
vegada un cop de mà de l’Alba i la Judit que em donen l’última empenta fins al
final. Això ja està, 10 km i ja som de nou a Panticosa. 800 m+, 600 m- i
enllestit!
Grandíssima jornada. Gaudint al
màxim de cada metre. Un recorregut que m’encanta. Un entorn de luxe. La gent
que m’he anat trobant pel camí, enorme! Sense cap mena de dubte jo només m’he
tingut que preocupar de viure amb la màxima intensitat cada moment. Sense cap
mena de dubte que ho fet! De la resta us en heu ocupat, vosaltres. Milions de
gràcies bona gent! Milions de gràcies per dedicar-me el vostre temps! Milions
de gràcies per fer-me viure el que viscut!
 |
| Al costat del pilar que ho sustenta tot! |
Brutal explicació de les teves vivències, moltes felicitats crack!!
ResponElimina