Ultra Trail Valls d'Àneu - 94 km 6.400 m D+

En el breafing ens alerten que estiguem preparats per la que serà una cursa molt dura. Trams on no hi ha camí, zones amb blocs de pedra de dimensions considerables, tarteres contundents, desnivells molt pronunciats… Fins hi tot la mateixa organització en ocasions ha tingut dificultats en trobar el camí correcte alhora de marcar el recorregut. “Al arribar al km 75 ja haureu fet gairebé tot el desnivell, bé, tan sols us faltaran uns 700 m de D+”, ens diu el director de la cursa. És més, ens comenten que aquesta cursa l’han batejat amb el nom d’Indòmita perquè és com una bèstia que encara mai ningú ha domat...

L’objectiu d’aquesta cursa, una setmana després de La Ronda, no és altre que el de venir a acumular fatiga, acumular cansament, acumular hores on tot es torça, on les coses no van com un voldria i malgrat tot seguir endavant. Tot això amb la mirada centrada en el tan desitjat Tor des Géants del 7 de setembre.

Estudiant-me el recorregut des de casa vaig calcular que em serien necessàries entorn a 24 hores per completar-lo, però després del breafing, surto convençut que me’n caldrà alguna més. Això vol dir que, després de tota la nit en dansa, tornaré a veure sortir el sol. Un ingredient més que s’afegeix al cocktail que m’haig de prendre per la prova de la Vall d’Aosta.

Sortim a les 6:00 h quan està començant a clarejar. Ha estat plovent tota la nit, però minuts abans de la sortida ha deixat de fer-ho. Sembla doncs que la bèstia ja ens ha volgut acollonir de partida, però després de tota nit donant guerra es deu haver quedat adormida, així que haurem de mirar de no fer gaire soroll i intentar que la indòmita dormi quantes més hores millor.

Avui anem plegats amb en Joan Carreras, un gran company de viatge. Els meus objectius en aquesta prova potser són un tant diferents dels seus, però sí que tenim una cosa en comú, els dos volem ser finishers i acabar dominant aquesta bèstia.

Sortim molt tranquils, crec que tenim més corredors a davant que a darrera, però això no ens preocupa, de fet, avui no ens preocupa ni el temps ni la posició, l’únic que ens preocupa és que la indòmita no pugui amb nosaltres.

Sense excessives dificultats, per un tram força assequible arribem a Espot. La bèstia segueix dormint i això es nota. Sortint del poble ens encarem cap al Parc Nacional i ja s’intueix que el camí fàcil està a punt d’acabar-se. La pujada la fins al coll de Fogueruix acaba amb un fort pendent, però la fem amb la mateixa tranquil·litat que portem des del moment de la sortida. La baixada fins a Planes de Son deixa córrer d’allò més bé, així que aprofitem per fer pujar la mitja, ja que el terreny tècnic que tenim per davant la farà baixar en picat.

Sortint de Planes de Son comença un km vertical cronometrat fins al cim del Tésol, 1.150 m de desnivell positiu en 5 km. El terreny cada vegada es posa més dret, a mesura que anem mirant amunt, veiem que el pendent cada cop és més pronunciat. En Joan de sobte veu a la indòmita, es deixa portar per les seves ganes de guerra i decideix desafiar-la en un combat cos a cos. Jo sóc més poruc i no m’atreveixo a enfrontar-me a la bèstia, és molt grossa i em fa por! La panoràmica del parc des del cim del Tésol és realment impressionant i la cresta que ve a continuació fa posar la pell de gallina. Una cresta de les espectaculars, una cresta de les de veritat, una cresta que indica, sense cap mena de dubte, que aquesta serà una cursa d’alta muntanya de debò.

El tram fins al Refugi de Mataró és tècnic al màxim, al Joan l’he perdut de vista en el seu combat particular amb la indòmita, així que jo vaig avançant aprofitant que la bèstia està enfeinada. En aquest tram ens unim amb en Javi Galan i decidim anar plegats.

Pujant cap el Port de la Bonaigua arriba la calor de sobte. A la llunyania veig en Joan que ha acabat amb el seu combat, a la vegada com noto que la bèstia ara es vol enfrontar amb mi. Parlo amb en Joan i em diu que la batalla ha sigut dura i que ens preparem que la indòmita ja s’ha ben despertat. Així que aquí mengem i bevem fort perquè ens espera una tarda amb molta feina. Portem 10:16 h, hem fet ja la meitat del recorregut i iniciem la segona part d’aquest viatge que, gràcies al fet d’anar un ritme molt tranquil, està sent més plàcid del que podia semblar.

Sortim plegats amb en Joan i en Javi. Enfrontant-nos els tres junts a la bèstia sempre tindrem més possibilitats d’èxit que no pas en combats individuals. La pujada fins al Tuc de Cigalera, gairebé a 2.500 m, la resolem sense excessives dificultats. Pel que fa a la baixada que ve a continuació, la cosa ja no es resolt tant ràpid, aquí hem de baixar 1.600 m de desnivell en gairebé 12 km per un camí que, fins que no hem perdut la major part del desnivell, no deixa de ser força tècnic. Ens calen dues hores per arribar fins a Boren on finalitza la baixada. Aquí hem de fer un tram de carretera i fins hi tot ho agraïm després de tanta estona de córrer per un terreny amb una dificultat considerable.

Arribem a Isil quan portem 62 km i 13:30 h. Sorprenentment no veig a l’Alba que porta seguint-nos tot el dia, ho trobo estrany, però mentre ens estem menjant un bon plat de pasta apareix. L’origen del retard és que ens ha anat a buscar el sopar, i quin sopar! Ens porta una pizza que està boníssima. La devorem! Això sí que és una assistència de nivell, moltes gràcies, Alba!

De Isil, un cop ben sopats, seguim els 3 amb el nostre ritmet tranquil d’anar fent i anar avançant a poc a poc, però amb pas ferm i decidit. Pugem a les bores de Rise, baixem a Sant Joan d’Isil i ens enfrontem al que serà la batalla més dura que haurem fet amb la indòmita. Nosaltres amb el pas de les hores ens hem anat debilitant i ella sembla que estarà més forta que mai, però nosaltres som tres i ben units no ens podrà tombar així com així.

Comença la pujada de veritat, al cap de poc ens trobem l’avituallament de Pina, bé, més que un avituallament, és una festa amb un ambient de la ostia. La veritat és que vindria molt de gust quedar-s’hi, però el que toca fer és posar-se el frontal al cap i anar a parlar de tu a tu amb la indòmita. El pendent al principi és força suau, però progressivament va incrementant. Comença a ploure. Són quatre gotes, ni ens immutem. Comença a ploure de forma més intensa i parem per posar-nos el gore. Segueix plovent, les pedres estan completament molles. Cal anar amb molt de compte perquè ara sí que el pendent és molt fort i una relliscada podria ser fatal. De sobte para. Que bé! Seguim pujant, amb pas lent, però decidit. Ens trobem unes congestes de neu que cal travessar i torna altra vegada la pluja. Ara sí que la bèstia està esverada, ara mateix crec que la tenim ben desbocada! Mirem amunt, banderoles i més banderoles. Anem guanyant alçada i quan menys ens ho esperem arribem al coll. De nou ha deixat de ploure. Perdem alçada fins als estanys de Tartera i la tornem a guanyar fins al pròxim coll. Quan sembla que la indòmita ja s’ha tranquil·litzat, s’il·lumina l’horitzó i torna de nou una pluja intensa acompanyada d’un fort vent. Ara sí que tenim la bèstia totalment fora de control! Amb la pluja impactant a la cara costa avançar, el cel es segueix il·luminant amb llampecs que cauen a l’horitzó. No ens podem encantar, o sortim ràpid d’aquí o la indòmita se’ns menjarà. Arribem a l’últim coll i comencem a perdre alçada a la vegada que tot es tranquil·litza.

Arribem a l’últim avituallament, una tenda militar dins la qual hi ha una furgo. Després de prendrem un caldo calent demano per fer una T10 i m’ofereixen la furgo. M’hi estiro sense treure’m ni la motxilla ni el frontal. Acostumat a dormir a qualsevol racó, això és com un hotel de 5 estrelles. Quina comoditat! Em desperta en Joan havent aprofitat els 10 minuts al màxim. Un cafè i ja podem seguir!

Evidentment, la baixada no podia ser del tot fàcil, hem de fer un pas amb cadenes, no és perillós, però sí que requereix concentració. Passem primer pel poble de Cerbi, aquí ens diuen que els primers hi han estat 40 minuts fins a Esterri, així que calculem que nosaltres hi estarem una hora. Passem per Unarre enmig dels crits de la gent que està de Festa Major. Última pujada i ja veiem a la llunyania el poble d’Esterri. Les ganes d’arribar fan que estiguem corrent des de fa estona i la veritat és que les cames es comencen a queixar, però abans que les queixes puguin anar a més, ja ens veiem els 3 al costat d’un crono que marca 22:48 h. Ho hem aconseguit! Entre els 3 hem pogut dominar la bèstia! No ens ho ha posat fàcil, però la nostra unió ha estat la clau per guanyar-li les diferents batalles, especialment les batalles finals pujant al coll del Montroig i a la zona dels Tres Estanys. Un terreny realment tècnic en bona part del recorregut. Un recorregut amb trams on gairebé no hi ha a camí, un recorregut per zones poc transitades, però un recorregut realment espectacular! Un recorregut on la indòmita ens ha volgut mostrar la seva vessant més salvatge, però el que no sabia la bèstia és que aquesta vesant és la que a nosaltres més ens agrada!

D’aquesta cursa se’n sentirà a parlar, aquesta cursa acaba de néixer, però es farà gran!

La Ronda dels Cims - 170 km 13.000 m D+

Després de molts mesos d’anar restant llunes plenes, per fi arriba la tan esperada del mes de juliol. Durant aquests últims dies he somiat en vàries ocasions amb aquesta Ronda. Recordo algun somni espectacular on tot sortia rodó i algun altre on tot es torçava. De ben segur que la realitat no en serà ni una ni l’altra, hi haurà moments de tot, però el desenllaç serà molt feliç, n’estic convençut.

Falten pocs minuts per prendre la sortida i estic envoltat de molt bona gent, estic envoltat de grans amics amb els que compartim aquesta passió i això em reconforta moltíssim, quin luxe! La veritat és que, tot i saber al que m’estic a punt d’enfrontar, estic força tranquil. Conec bé aquesta Ronda, sé que m’intentarà tombar sempre que pugui, de fet ja ho ha intentat en les dues ocasions que ens hem vist les cares, però també sé que li tornaré a guanyar la partida. Té bones cartes, sí, però jo tinc uns quants comodins que l’hi he anat arreplegant en les anteriors partides...

Després de la mala experiència de l’edició del 2012, l’objectiu d’aquesta Ronda no és altre que el d’acabar dignament. No em preocupa en absolut les hores que necessitaré per completar la volta, l’únic que em preocupa és acabar amb ganes de tornar-hi i això em fa estar tranquil. Som-hi!

Prenem la sortida i els ulls se’m humitegen de l’emoció, estic iniciant un viatge tan profund com intens, estic iniciant un viatge un tan incert i d’una durada indeterminada, però un viatge que fa aflorar en mi uns sentiments massa difícils de descriure en paraules. Vaig al costat d’en Jordi Codina, però quan no ha passat ni el primer km ja veig que avui ell i jo jugarem a lligues diferents, ell a sortit molt fort i jo m’ho penso prendre amb molta calma...

Passats els primers minuts em noto les cames cansades, com pot ser!? Però si els últims dies he fet molta bondat!? Sembla com si avui aquestes cames no tinguessin ganes de pencar!? Però bé, no mi preocupo en absolut, sé que aquestes muntanyes que tinc per davant els hi faran passar la mandra...

Amb tota la calma del món arribem a Sorteny amb en Genís quan portem 3:34 h. Estem anant molt tranquils i això em fa sentir molt bé perquè així noto com sóc jo qui domino a La Ronda i no ella a mi.

A la baixada aprofitem per xerrar, però a la que enfilem cap a la Portella de Rialb comença el silenci resultant de la concentració que requereix la pujada. De tant en tant s’escapa alguna paraula, però, de moment, la concentració és el que toca. Quan falta poc per arribar a la Coma d’Arcalís ens trobem a l’Eli i anem els tres junts fins a l’avituallament. Aquí ens ho prenem amb calma, un parell de plats de caldo amb pasta i reprenem la marxa direcció cap al coll de Cataperdis.

Fa ja més de 6 hores que estem rondant per aquestes muntanyes i sembla que comencem a establir una bona connexió. Mica en mica hem anat aprenent el seu idioma i ja ens comencem a entendre. De tant en tant encara hi ha alguna paraula que costa de desxifrar, però ens anem entenent...

Després d’haver pujat al Clot del Cavall amb la mateix calma i tranquil·litat que la resta de pujades arribem al Refugi del Pla de l’Estany on aprofitem per agafar forces per la senyora pujada que tenim per davant. Una senyora pujada que caldrà tractar-la de vostè, una senyora pujada que requerirà de nou màxima concentració, una senyora pujada que intentarà deixar-nos sense alè i que farà novament que regni el silenci entre nosaltres. Quan falta poc per arribar al coll, al Genís se li trenca un pal, l’intenta reconstruir però no és possible, per sort no s’hi emprenya i segueix amunt com si no hagués passat res...

Passat el cim del Comapedrosa arribem al Refugi que porta el mateix nom, quan fa 11 hores que estem dansant per un entorn de luxe com el que ens ofereix aquest país tan petit i alhora tan gran. Un entorn de luxe, sí, però quin terreny més exigent! Aquí no es regala ni un km, ni un metre de desnivell, cada pas compte, però amb en Genís seguim a la nostra, pas a pas i anar fent...

Al coll de la Botella apareixen novament els ànims de l’Alba, un altre dels luxes d’aquesta Ronda. Li diem que intentarem estar a La Margineda en unes 3 hores, si no passa res, així serà.

La pujada al Bony de la Pica és una altra de les que t’intenta deixar sense alè, és curta, però de nou l’únic que se sent és el soroll dels bastons com van fent la seva feina, quin fart de pencar que s’estan fent avui! L’objectiu és fer el desens del primer tram, el que és més complicat, de dia i així ho fem, perfecte! Quan ens falten uns 3 o 4 km per La Margineda arriba la foscor de la nit. El cel està molt serè i sembla que la llum de la lluna ens acompanyarà durant les pròximes hores, així que es presenta una nit interessant...

Surto de La Margineda en solitari, en Genís ha sortit uns 10 minuts abans i ha dit que aniria a poc a poc que ja l’atraparia. Quan estic a mitja pujada un voluntari d’un control em diu que no se’m acudeixi posar-me a dormir a mitja pujada que a dalt al coll hi ha lliteres. Quina casualitat, poc després d’aquest punt va ser on em vaig posar a dormir en l’edició del 2012. Evidentment ell no ho pot saber, però sembla com s’hi m’ho hagi dit sabent que no em costa gaire de dormir a qualsevol racó... Al cap d’uns minuts estic maleint les paraules del voluntari, per què m’ho ha dit!? M’he començat a imaginar les lliteres de les que m’ha parlat i ara no em puc treure la son de sobre! De sobte m’apareix l’Eli que va com una bala, diu que es vol treure aquest coll de sobre ràpidament, em distreu i aconsegueix fer-me passar lleugerament la son. Tot i quan arribo al coll de La Gallina demano per les lliteres de les que m’han parlat, però em diuen que m’haig d’esperar 5 minuts que ara estan ocupades. Fa molt de fred i jo no m’espero aquí 5 minuts ni boig, així que tiro avall tan ràpid com puc i la baixada em fa marxar la son.

Passat Fontaneda apareix novament la son, intento guanyar-li la partida, però no puc. Decideixo fer una T10 en un racó molt arrecerat que veig i quan em desperta el so del mòbil, veig que ha estat una T10 de les bones, de les aprofitades els 10 minuts al màxim, perfecte!

Després de passar per Sant Julià comença la pujada fins a Coma Bella, aquí caldrà molta paciència i anar fent. Quan arribo a l’avituallament em trobo a l’Eli i a l’Enric que estan dormint, l’Eli surt abans que jo i l’Enric es queda prenent-se un caldo. Pujant per dins el bosc direcció Naturlandia, torna a venir la maleïda son. No! Aquesta vegada no deixaré que s’apoderi de mi! En una hora es farà de dia, així que haig de superar aquesta hora com sigui. Em poso música, intento distreure la ment pensant en mil i una coses, canto les cançons que sonen el mòbil... però la son que s’ha entossudit que em vol tombar. Jo vull resistir i resisteixo, però cada vegada m’està costant més. Em concentro, però vaig de tort. Passo Naturlandia, arriba la claror del dia i arriba el fred. M’abrigo, em segueixo concentrant, ja no puc més, però aquí no em puc parar a dormir, fa massa fred. De sobte recordo que d’aquí poc arribaré a un Refugi, hauré de parar-hi, estic intentant resistir, però estic anant molt lent, així que si paro a fer una altra T10 segur que després avançaré més ràpid. Arribo al Refugi i justament hi ha un control muntat. Els hi demano per dormir un moment i em trobo a l’Eli una mica enfadada. Em diu que té molta son i que amb tanta son no vol seguir. Li dic que tranquil·la, que això és perquè estem anat sols, li dic que ara fem una T10 i seguim junts i tot es resoldrà. Arriba l’Enric que va amb en David i decidim seguir els 4 junts. Va, marxem ràpid que aquí hi fa molt fred!

Anem guanyant alçada tot fent petar la xerrada. Anem preguntant-nos per on pujarem al Pic Negre i per on el baixarem, anem parlant d’això i d’allò i entre una cosa i l’altra fem que quedin enrere els mals moments de fa una estona on la son no ens volia deixar seguir. El que estem vivint en aquests instants no té preu, una pujada de les bones, sí, però unes cames que responen a un bon ritme que imposem entre tots. Muntanya i més muntanya, un nou dia que comença i nosaltres 4 fent el que més ens agrada. Estem entorn al km 100, fa més de 24 hores que estem rondant i estem molt cansats, però el d’ara és un d’aquells instants que es queda gravat a la memòria per sempre més. M’encanta el que estem vivint!

Després d’avituallar-nos a Claror ens acabem separant, l’Enric marxa al capdavant, jo l’intento seguir, però les cames no volen i en David i l’Eli vénen per darrere. Baixant de la collada de la Maiana intento córrer, però els quàdriceps diuen que no, ho intento una vegada i una altra, però la resposta que obtinc dels quàdriceps és sempre la mateixa. Decideixo seure sobre una pedra i oferir-li una mica de crema de fred/calor a aquests quàdriceps que estan tan emprenyats. Sembla que la cosa dóna un bon resultat i la pujada fins al Refugi de l’Illa la faig a prou bon ritme. A l’Illa hi arribo amb gana, menjo força i això em serveix d’una gran ajuda per baixar fins a la Cabana dels Esparvers mantenint el bon ritme que portava.

La pujada cap a La Portella Blanca i després cap al Pas dels Isards la faig com les cames volen i la veritat és que de voler, volen lo just i no més. Així que tocarà avançar al ritme que elles dictin. Ara bé, el Pas de la Casa és molt a prop, el Pas de la Casa és a tocar, veig que puc arribar-hi per allà de les 3 h de la tarda i aquesta hora m’agrada molt! I així és, quan porto 32:04 h arribo al km 129 i, després d’unes quantes hores d’anar en solitari, em trobo a l’avituallament del Pas de la Casa envoltat de gent que es preocupa per les meves necessitats, un altre dels luxes d’aquesta Ronda!

 La pujada cap al Port Dret se’m ha entravessat molt en les dues edicions anteriors, però avui és diferent. La parada dels 50 minuts del Pas de la Casa se’m ha posat d’allò més bé, i les cames m’ho agraeixen. De nou estic vivint un gran moment, de nou en solitari, però la immensitat de les muntanyes que m’envolten està del meu favor i enlloc de posar-me les coses difícils, sembla que m’ajudin a guanyar alçada sense excessives dificultats. Sé que això no pot durar i aviat m’ho tornaran a posar molt difícil, però de moment aprofito per gaudir-ne! L’últim tram és d’allò més dret i requereix de la màxima concentració, però aconsegueixo superar-ho. Arribo dalt el coll i un nou espectacle pels meus ulls, quina panoràmica, quin meravella, que gran és ella i que petit sóc jo, però com ens estem entenent!

A l’avituallament de la vall d’Incles de nou em retrobo amb els ànims de l’Alba, veig també al Francesc que ha guanyat amb total autoritat i vaig a felicitar-lo, ell, modest com sempre, li treu importància a la gran gesta. Aquí també hi ha en Francesc Pont que, malauradament, va haver de deixar-ho a la Margineda. Que ben acompanyat que estic, que agust, ja no em mouria d’aquí, però haig d’anar a acabar la feina. Em falten 28 km, li dic a l’Alba que si tot va bé podria estar-hi unes 7 hores, a veure si puc...

L’objectiu que tinc al cap és intentar arribar al Refugi de Coms de Jan de dia, per fer-ho disposo de poc més de dues hores, així que massa fàcil no ho tinc, almenys sí que arribaré de dia a la cresta de la Cabana Sorda. Les cames van prou bé, però de tan en tan necessito parar-me a agafar aire. Doncs que hi farem, si s’ha de parar, pararem! En una d’aquestes parades aprofito per asseure’m sobre una pedra a menjar i a contemplar l’espectacle que estic deixant al darrera. Estic veient bona part del recorregut que he fet i em quedo meravellat amb la bellesa de la panoràmica, amb la immensitat de les muntanyes d’aquest petit país, de nou, un gran instant és el que estic vivint sobre aquesta pedra...

Baixant cap al Refugi de Coms de Jan arriba la foscor de la segona nit, aquesta vegada sense la companyia de la lluna. Arribo al Refugi i una noia francesa, al veure el meu nom a la pantalla de l’ordinador quan em passen el xip, li diu a la noia de l’organització que em faci arribar molts ànims de l’Albert Herrero. Estic flipant! Com? Que l’Albert m’envia molts ànims? No ho acabo d’entendre, però la noia francesa li explica a la de l’organització que m’ho tradueix, que l’Albert ha tingut que plegar. Ha tingut que plegar i encara es preocupa de fer-me arribar els seus ànims? Quin talent, quina classe, quin gran corredor que està fet aquest l’Albert!!!

Surto del Refugi i està plovisquejant, les lloses de pedra que haig de creuar estan humides, així que hauré d’anar amb compte de no patinar. Em queden uns 400 m de desnivell, 400 m i començaré a acariciar la glòria. Bé de fet, fa hores que l’estic acariciant! De nou m’haig de parar en alguna ocasió a agafar aire. És de nit, està plovent, a mesura que vaig guanyant alçada cada vegada fa més fred, cada cop em costa més pujar, però són les millors condicions que em puc trobar de cara al Tor. Així que acabo trobant-li la vesant positiva d’aquesta pujada i penso que estic fent una gran preparació pel Tor, perfecte! Els voluntaris que hi ha al coll em demanen si necessito alguna cosa, una mica d’aire els dic, l’agafo i encaro la baixada que em portarà fins al Refugi de Sorteny.

De camí cap a Ordino corro tot el que puc, però de tan en tant els quàdriceps m’avisen que no volen córrer i haig de caminar, toçut, em torno a posar a córrer, haig de tornar a caminar i una altra vegada torno a córrer i una altra vegada que haig de tornar a caminar. Estic avançant a un ritme molt lent, ho sé, però també sé que més tard o més d’hora acabaré creuant la línia de meta, així que estic a punt de guanyar-li de nou la partida a aquesta Ronda. Hauré gastat tots els comodins que tenia, sí, però avui n’hi he guanyat uns quants més de cara a la pròxima partida!

I ja està! Els meus peus creuen la línia d’arribada, acaricio la dolçor del moment, m’acaricia la felicitat del desenllaç tan esperat. Veig a l’Alba, abraço el gran d’en Jordi Codina, estic fos, és cert, però ara això és el que menys em preocupa. He fet un gran viatge, he viscut uns grandíssims moments enmig d’un entorn màgic, grans moments que mai oblidaré perquè aquests els deixo guardats en el fons del meu cor!

Com no, abans d’acabar es fa imprescindible agrair la gran tasca fet per l’organització i sobretot per tots els voluntaris que s’han passat hores i hores escampats per aquestes muntanyes i a tota la colla que ha vingut a donar un cop de mà. Molt bona feina, sou molt bona gent, moltes gràcies per fer-ho possible!!!

Travesera Integral Picos de Europa - 74 km 6.300 m D+

Tothom qui m’ha parlat d’aquesta cursa me’n ha parlat molt bé i me’n ha donat molt bones referències. Així que aquest any vaig decideixo renunciar a l’Emmona després de 3 anys consecutius (bastant a contracor, tot s’ha de dir) i anar a conèixer nous territoris. Pel que sembla, és una cursa molt tècnica i amb alguns passos força complicats. S’ha de dir que el correu de l’organització que rebem 3 dies abans de la cursa dóna bastant que pensar ja que ens alerta d’un munt de punts perillosos, fins i tot ens indiquen que hi ha un punt que està prohibit córrer, prohibit córrer en una cursa??? Anem plegats des de Bilbao amb en Gorka i quan li demano si val la pena agafar els pals, em diu que si no agafo els pals que no cal que hi vagi... Collons, quina por que fa això!!!

En César i la seva família, una molt bona gent de la terra, ens porten amb cotxe a en Gorka i a mi fins al pàrquing del Repelao (Covadonga), ja que la cursa comença aquí i acaba a Arenas de Cabarales. La meteo per les pròximes hores és molt bona, es preveu una excel·lent nit de lluna plena i un molt bon dia, podria ser que força calorós. Així que quan són les 00:00 h prenem la sortida amb molta il·lusió i amb moltes ganes de resoldre aquest munt d’interrogants que se’m han anat generant amb el pas de les últimes hores. Per davant tenim 3 complexos massissos (Occidental, Central i Oriental) que caldrà superar si volem ser finishers d’aquesta Travesera. Som-hi!!!

A la que fa pocs minuts que estem corrent estic suant d’una manera desmesurada, ens han obligat a sortir amb pantalons llargs o amb 3/4, però amb tota la cama tapada. Jo que corro amb pantalons curts tot l’any, sumat a la forta humitat, fa que la sensació de calor sigui terrible. Com durant el dia també sigui així, les passarem molt canutes... Anem pujant direcció als llacs de Covadonga, trobo que la gent va molt forta per tot el que tenim per davant, però jo a la meva i deixo que m’avanci tothom a qui veig amb intenció de fer-ho.

Quan falta poc per arribar a la Vega d’Enol, km 11,5, on hi trobarem un avituallament líquid, deixem enrere la boira i de sobte ens apareix la lluna plena que estava amagada al seu darrera, la cosa es comença a posar interessant!

Superats els primers 1.000 m de desnivell positiu, avancem un parell de km de pla (em sembla que no en tornarem a trobar cap altre de tram pla com aquest...) i encarem la pujada que ens ha de portar fins al Jou Santu. A mesura que anem guanyant alçada la cosa es va posant cada vegada més emocionant. A la que arribem als 1.800 m d’altitud apareix la neu i tot plegat comença a prendre una dimensió molt especial. El reflex de la llum de la lluna sobre unes enormes parets de pedra que s’alcen a l’horitzó amb la blancor de la neu als seus peus també il·luminada pel reflex de la lluna donen molta màgia al moment. En varies ocasions sembla que arribem al coll, però sempre apareix un nou coll al davant i un altre, i un altre... Quan per fi arribem al Jou Santu un fort calfred recórrer el meu cos de dalt a baix, però què estan veient els meus ulls? Però què és aquesta preciositat? Costa descriure el que sento veient el que tinc al meu davant... Estem en un circ d’uns gegants parets de pedra que envolten un immens mar de neu, impressionant!!!

A la que comencem la baixada direcció cap a Caín entenc el perquè està prohibit córrer en aquest punt. Un pendent de vertigen ple de pedra i més pedra en un camí amb uns forts estimbats fan que un error pugui suposar un final fatal, quina baixada més tècnica i perillosa, mare meva!!!

A les 5:26 h arribo a Caín i tot just portem 29,6 km. Més de 5 hores per fer els primers 30 km??? Uffff, quina feinada que ens espera avui!!! Aquí em trec els pantalons 3/4 i me’n poso uns de curts que porto a la motxilla, m’estic morint de calor i ja no puc aguantar més! Aquest és el primer avituallament sòlid que ens trobem, així que toca menjar bé perquè per davant tenim una senyora pujada, per davant tenim la famosa canal de Dobresengos amb els seus 2.000 m D+.

Només començar la canal i amb les primeres llums del dia, el corriol pel que estem ascendint es posa molt i molt dret, es posa tan dret que fins hi tot cal grimpar, m’encanta! Seguim pujant sense cap tipus de treva i seguim pujant i amunt i més amunt i de nou cal grimpar... Vaig amb dos corredors de la zona, els ofereixo passar, però em diuen que van molt bé darrera meu. Els hi dic que aquesta pujada ens està fent pencar de valent i un d’ells em diu “ya te habrán contado de que va esto de la Travesera ¿no?”. “Sí, algo me han contado...” els responc. Ara bé, per més que t’ho expliquin, això costa d’imaginar. A mesura que anem agafant alçada la panoràmica es va tornant cada vegada més espectacular, sé que ens estem aproximant a una zona molt ben parida i els dos corredors que van darrera meu em diuen que em prepari que estic a punt de veure un veritable espectacle...

I així és, l’arribada a l’Horcada de Caín em genera una forta sobredosis de felicitat que recórrer tot el meu cos, però quina autèntica meravella, mare meva!!! Està tot nevat, l’imponent Picu Urriellu just davant i amb un espès mar de boira als seus peus. Tot plegat fan que sigui una d’aquelles imatges de les que queden gravades per sempre més. Ens hem passat 3 hores pujant, però a valgut molt la pena. La bellesa de l’entorn aconsegueix fer oblidar les 3 hores de pujada i tot el cansament que hem anat acumulant.

Arribem a l’avituallament del Refugi d’Urriellu amb 9:11 h. Aquí tot just és el km 40, això sí portem prop de 4.500 m D+. De nou m’alimento bé ja que aquí hi ha molt pocs avituallaments i cal aprofitar-los. A part del primer avituallament líquid, només n’hi ha 4 més de sòlids. No és que n’hi hagi pocs perquè l’organització els vulgui estalviar, sinó perquè és tot tan salvatge que no hi ha on posar-los...

La pujada a la Collada Bonita és un nou espectacle pels meus ulls. A la vegada que li anem donant la volta al Picu Urriellu ens anem aproximant a un coll que té la pinta de ser molt ben parit. En aquests moments estic molt emocionat, sóc conscient que estic vivint una cosa molt gran i no puc parar de fer fotos, tot això ho haig d’immortalitzar per sempre més! Estic tan emocionat que fins hi tot m’està a punt de caure alguna llàgrima, no cal dir res més...  Després d’un tram final de pujada amb un pendent de vertigen, arribo a la Collada Bonita i no em puc creure el que estic veient, una immensa vall protegida per unes imponents parets de pedra, increïble!!! Aquí, a més, em trobo en Jose Vicente que ha vingut a veure la cursa, quina alegria retrobar-nos de nou. Tan o més de vertigen del que causava la pujada, el causa la baixada, però que dret, mare meva!!! Hi ha una corda, els corredors de davant opten per baixar d’esquena, però veig que van molt a poc a poc, mentre que baixant de cul serà un moment. Deixo que el de davant es distanciï i quan ja està bastant avall em llenço de cul com si fos un tobogan. En Jose Vicente i un amic fan el mateix, el problema és que el de davant segueix anant molt a poc a poc fins que tots quatre acabem formant una vola que rodola avall a gran velocitat fins que ens paren les pedres. Res greu, una petita pelada al genoll i endavant!

Passo per l’avituallament de las Vegas de Sotres, km 47,8 quan porto 11:13 h i de moment em sento molt bé. La temperatura és ideal, fins hi tot sembla que es vol tapar i córrer una mica d’aire, res a veure amb la calorada d’ahir a la nit. Estic bastant cansat tot s’ha de dir, però l’encant de tot el que m’envolta em dóna una força que fa esvair qualsevol síntome de cansament que vulgui aparèixer a les meves cames, així que a per l’última pujada contundent de la jornada. A la que comencem a pujar per la Canal de Jidiellu ja veig que de nou ens espera una pujada de les que no tenen repòs i que cal pencar molt fort durant una bona estona. Això sí, la pujada promet d’allò més. Mica en mica anem guanyant alçada, però no hi ha manera de veure com travessarem la majestuosa paret de pedra que tenim al davant. Seguim pujant i pujant i el coll que no es veu per enlloc. Quan falten uns 200 m per arribar a dalt hi ha un home de l’organització que m’ofereix aigua, Coca-Cola... Es veu que l’home porta aquí des d’ahir i es desviu per nosaltres, realment d’admirar. Igual com és d’admirar que al llarg de tot el recorregut, especialment en els trams complicats, ens hem anat trobant una persona de l’organització aproximadament a cada km vetllant per la nostra seguretat i alertant-nos, si és el cas, d’algun possible perill, realment admirable, sí senyor! El tram final no pot ser més espectacular, primer una corda per sortir de la neu i després unes cadenes per poder superar els últims metres d’una canal que es va estrenyent cada cop més, de nou pell de gallina!!! Arribo al coll de Valdominguero, miro l’altímetre i portem acumulats gairebé 6.000 m D+ en 52 km, crec que no cal dir res més...

La baixada fins a l’avituallament de Jitu de Escarandi la faig força bé. Potser no vaig massa ràpid, però el nostre circuit s’uneix amb el de la Traveserina i sóc capaç d’avançar uns quants corredors de l’altre cursa i això em dóna una bona empenta per seguir avançant. A l’avituallament em diuen que ja només em queda una petita pujada i tot baixada fins a l’arribada, que 15 km de no res i ja està. Massa fàcil em sembla, a veure que ens trobem...

Després de baixar durant una estona i seguir recuperant forces arriba la pujada. Sí que és lleugera en comparació a tot el que hem fet, però amb el que portem a sobre a hores d’ara massa fàcil tampoc és. Al fons es veu un petit coll que sembla que ha de ser on comença la baixada, però no és així, davant apareix una nova pujada i això passa una vegada i una altra i una altra... però quan començarem a baixar??? Finalment i després d’una bona estona d’anar pujant ens plantem a l’inici de la pedregosa via romana que ens ha de conduir fins a Arenas de Cabrales. Com no podia ser d’una altra manera, pedra i més pedra, ara una mica més ben posada, però molta pedra és el que trobem al llarg dels més de 1.000 m D- fins al poble. En aquesta baixada avanço uns quants corredors, la majoria de la Traveserina i algun que altre de la Travesera.

I ja està, últim km d’asfalt i creuo la línia d’arribada enmig dels ànims de la gent que envolten els últim metres. M’han calgut 16:26 h per travessar els tres massissos, però com ho he gaudit. Quina jornada més intensa, quins grans moments he viscut, quantes emocions, quin recorregut més ben parit, quines canals, quines parets, quina cursa més gran, quina cursa més salvatge!!! Avui fa 4 dies que vaig córrer aquesta Travesera, però el meu cap encara està voltant enmig d’aquelles feréstegues muntanyes...

Marató Vall de Lord - 42 km 3.000 m D+

Estem al Port del Comte, la cursa d’avui és per mi una incògnita ja que per aquí no hi he corregut mai, però quan m’hi vaig inscriure vaig tenir el pressentiment que aquesta zona havia de ser molt ben parida i ara, un cop a la línia de sortida, no en tinc cap dubte que el recorregut no em deixarà indiferent. El perfil no és gens habitual ja que finalitza amb una pujada de 8 km i gairebé 1000 m de desnivell positiu. Així que caldrà tenir molt en compte aquesta última pujada i no cometre errors que després es puguin pagar molt cars en aquest últim tram de la cursa.

Comencem amb una pujada molt dreta per una pista d’esquí. Sortim corrent, però el pendent és tan fort que de seguida m’haig de posar a caminar o moriré en el intent. Miro al meu voltant i la gent segueix corrent, miro enrere i resulta que hi ha menys gent que al davant, “Osita, si que estic enrere només començar!!!”. No m’hi capfico i jo a la meva que això tot just és el inici. A la que comencem a guanyar alçada la cosa es va posant molt interessant i quan arribem als 2.200 m d’altitud la panoràmica és un autèntic espectacle. Després de baixar una mica tornem a guanyar alçada i quan portem 1:43 h i uns 13 km arribem al cim del Pedró dels Quatre Batlles, el punt més alt del recorregut a gairebé 2.400 m d’altitud. Altra vegada una panoràmica que val molt la pena.

Després de fer una baixada molt tècnica en alguns trams de tartera arribem a l’avituallament del Coll del Port on m’hi trobo a l’Alba que ha vingut a donar-me una empenteta. El cel no fa gens de bona pinta, cada vegada està més emboirat i sembla que les probabilitats de que ens mullem abans d’arribar de nou al Port del Compte són força altes. Això sí, la temperatura és ideal per córrer. Les sensacions són molt bones, les cames tenen ganes de pencar i mica en mica ens anem apropant a una pujada que promet ser molt interessant.

De sobte ens plantem als peus d’una tartera que només de veure-la fa caure de cul a terra, en 1 km cal pujar uns 400 m de desnivell, així que el pendent del 40 % és el que tomba enrere. La pujada es fa dura, però m’encanta! Un cop a dalt el cim del Cap del Verd m’apareix al davant el Pedraforca i la Serra d’Ensija, la veritat és que m’agafa per sorpresa i em quedo totalment bocabadat.

Ara toca un llarga baixada d’uns 10 km i 1.300 m de desnivell negatiu per arribar al punt més baix del recorregut. Decideixo no baixar al màxim i guardar forces per l’última pujada que de ben segur les necessitaré. La baixada és molt llarga, sí, però amb trams molt diferenciats, zones tècniques amb molta pedra, alguns punts amb forts pendents, corriol per dintre el bosc... la veritat és que tot plegat fa que sigui d’allò més divertit.

Passem pel poble de La Coma on hi ha el penúltim avituallament i encara toca seguir baixant una mica més fins el km 34 on és el inici de la tan esperada última pujada. Aquí hi arribo amb 4:17 h, a veure quan temps necessitaré per fer aquests últims 8 km... Començo a guanyar alçada i noto com les cames em responen molt bé, així que ara, com que ja no haig de guardar res, decideixo donar-ho tot. Vaig guanyant alçada i em trobo cada vegada més bé, fins i tot em sorprèn trobar-me tan bé en aquests moments de la cursa, però la situació m’encanta i em dóna molta energia per seguir avançant tan ràpid com em permeten les cames. Fa uns moments que està caient una fina pluja quan arribo a l’últim km de la pujada i veig de nou un d’aquells pendents que fan caure de cul. Això no em preocupa en absolut, les bones sensacions em segueixen acompanyant i supero aquest últim tram amb un fort sentiment de felicitat que recórrer tot el meu cos.

I ja està, última baixada per la mateixa pista per on hem començat i creuo la línia d’arribada contentíssim. Contentíssim per l’estratègia que he seguit, contentíssim per les bones sensacions que m’han acompanyat en tot moment, contentíssim pels nous paratges que he descobert i contentíssim per haver gaudit durant 5:34 h d’una matinal més que formidable!

Molló Trail - 44 km 2.760 m D+

La veritat és que el recorregut d’avui promet molt, a més, tenint en compte que ens enfilarem al cim del Costabona, l’espectacle està garantit!

Sortim de cara avall, agafem un petit tram del GR11 i quins records del passat estiu em venen a la ment... Hem sortit plegats amb els de la cursa de 27 km, així que caldrà anar en compte que aquestes no ens facin córrer més del que ho hem de fer... Anem pujant direcció el coll d’Ares, la pujada no és massa dreta així que es deixa córrer bé. La temperatura és excel·lent, hi ha algunes boires que esmorteeixen una mica el sol, la qual cosa és perfecte per córrer, tinc la sensació que avui gaudirem d’una jornada extraordinària.

Ja en territori francès, anem baixant per un corriol preciós direcció Prats de Molló. El bosc està verdíssim i desprèn una frescor més que notable. Quin luxe córrer en aquestes condicions. M’encanta!

Passat l’avituallament del km 11,6, comencem a pujar direcció la Torre del Mir, una pujada d’uns 7 km amb uns 700 m de desnivell. Si el corriol pel que hem baixat era preciós, aquest encara ho és més! Va pujant molt lleugerament, no sé si ho pagaré més endavant, però com que em trobo molt bé, el vaig corrent. Ja al tram final de la pujada començo a notar l’esforç de pujar corrent, així que opto per deixar de fer-ho i posar-me a caminar.

Arribem a Espinavell, km 25, portem 2:45 h, però miro l’altímetre i tan sols hem fet 1.400 m de desnivell positiu, així que encara ens queda molta feina per fer. Per davant tenim una pujada d’uns 8 km fins assolir el cim del Costabona. Al principi puja molt a poc a poc. Fins hi tot hi ha alguna baixada. Al fons veiem el nostre pròxim objectiu, està molt lluny, anem avançant, ens hi anem acostant, però no hi ha manera de guanyar alçada. Quan ja fa 4 km que hem deixat Espinavell, miro l’altímetre i no hem fet ni 400 m, això té tota la pinta que quan digui de pujar ho farà de debò.

Dit i fet, quan som ben bé als peus del Costabona, el terreny comença a agafar un pendent considerable. Aquí no en queda una altre que prémer ben fort les dents i amunt! En Marc se’m posa davant, anem comentant la jugada i sense parar anem guanyant alçada a bon ritme. “Uffff, no vegis com puja això! Vinga un últim esforç i ja hi som!” ens diem amb en Marc.

Amb 4:24 h arribem al Costabona, 2.465 m, punt més alt del recorregut. A costat arribar-hi, però l’esforç a valgut molt la pena. Tan o més dreta que la pujada és ara la baixada. Degut a unes congestes de neu s’ha tingut que modificar lleugerament el traçat i baixem totalment pel dret.

Arribem a l’avituallament de la Collada Fonda, km 35, aquí ens diuen que ara ja est tot pla i avall, però malauradament no acaba sent així. Abans de que realment comenci la baixada fem 2 km de tobogans que, aquestes alçades de la cursa, requereixen d’un esforç més que considerable. Costa que arribi la baixada, però quan per fi arriba és un autèntic regal. Baixem per uns prats verds que són millor que una moqueta, quin luxe corre per un terreny així tan tou...

 Amb la màxima velocitat que em permeten les cames baixo direcció Molló. Connectem amb el GR11, de nou records d’una gran vivència per aquest recorregut! Van passant els km, però el poble no apareix. Quan finalment el veig, encara està bastant lluny, però sé que no tardaré a arribar-hi.

Encaro l’última recta que em portarà a l’arc d’arribada amb molta alegria. A costat bastant, però aquesta baixada tan trepidant ha acabat d’arrodonir un dia perfecte. Arribo amb 5:32 h i el que és més important, havent gaudit d’una jornada més que extraordinària!

A l'arribada l'organització es preocupa molt per nosaltres per saber si ha anat tot bé, si hem gaudit, la temperatura... i a l'avituallament el tracte dels voluntaris és més que excel·lent, moltes gràcies companys!

Apuko Extrem - 90 km 6.000 m D+

La d’avui no és una cursa qualsevol, la d’avui és molt més que una cursa. Molt més que una cursa per molts motius: per la bona gent que l’organitza; pel bon tracte que rebem, lo molt que ens cuiden i es preocupen de nosaltres; per l’afinitat que hi ha entre països, el Basc i el Català i pel que suposa córrer en aquest territori; per l’espectacularitat del recorregut amb unes pujades i baixades de vertigen i per un llarg etcètera de motius que fan que córrer aquí sigui encara millor que córrer a casa. A més, tal i com ens hem organitzat aquest any venint una nombrosa colla de catalans formant una gran família, fa que tot plegat sigui encara més especial. Aquest serà el tercer any que correré aquesta cursa i espero poder-n’hi participar molts anys més!

Fa molt dies que estava desitjant que arribés aquest moment, fa molts dies que em moria de ganes de que arribés l’hora de prendre la sortida en aquesta Apuko Extrem 2014 i per fi aquest moment ha arribat.

Són les 6:00 h i sortim amb una eufòria que se’ns emporta endavant amb molta força, en són moltes les ganes de gaudir d’una extraordinària jornada de muntanya i de ben segur que ho serà! Com no pot ser d’una altra manera comencem amb una bona pujada i quan encara no s’ha acabat de fer de dia, sentim un so que ens crida, és un so generat per una banya d’una vaca que utilitzaven antigament per comunicar-se entre els cims de les muntanyes. Quan hi arribem ens trobem en Gaizka que ens ha agermanat una Ikurriña i una Estelada per nosaltres, sap que això ens motivarà i aconsegueix posar-nos la pell de gallina al veure-ho, espectacular!!!

Arribem al cim del Ganekogorta amb un tram final d’un fortíssim pendent on hi ha una espessa boira i bufa bastant vent. Anem amb en Jordi Codina i en Jordi Fígols i l’alegria que ens acompanya fa que els km passin sense adonar-nos-en, com estem gaudint!

A La Quadra hi ha un avituallament dels bons, així que aprofitem per alimentar-nos bé que ara ens ve una senyora pujada per la que necessitem disposar de màxima energia. Aquí ens trobem novament en Gaizka i ens torna a fotre una animada de les bones.

Anem pujant fortes rampes fins a plantar-nos als peus de l’espectacular talla foc. Un talla foc que fa caure de cul al veure’l, és impressionantment dret!!!

A Sodupe altra vegada un bon avituallament. Aquí sortim plegats amb en Jordi Codina i en Genís, en Jordi Fígols arriba quan nosaltres marxem. Fa 4:40 h que correm, portem 33 km i hem superat els 2.500 m de desnivell positiu. De moment les cames estan amb molta força, de moment el córrer per terres basques se’ns està posant d’allò més bé, els ànims de la gent cridant “Aupa, esos catalanes!” fa que avui tot sigui una mica més fàcil. Està totalment emboirat, en algun moment fins i tot fa el que aquí se’n denomina “xirimiri”, però la temperatura és ideal per córrer.

El terreny no dóna treva, el pujar i baixar és constant, ara un altre petit talla foc, ara un “cresterio” i quan ja estem a tocar de Zalla, ens fan pujar 200 m de desnivell per tornar-los a baixar. Ens diu un corredor que es coneix la zona que amb un moment podríem haver arribat el poble, però que ens posen aquests 200 m per donar-li una mica més d’emoció, doncs que hi farem, tocarà anar a voltar... S’ha de dir que ara les pujades ja no són tan llargues com les dues primeres, però el nivell d’exigència segueix sent més que considerable.

Arribo a Zalla molt escàs de forces i amb el llum de la reserva ben encès, portem 55 km i 7:40 h, l’esforç es comença a notar i m’urgeix menjar. Després d’un bon plat de macarrons i d’una parada que convenia, reprenem el camí direcció Gueñes. En Jordi va molt valent i em costa seguir-lo, però és que jo en aquests moments m’estic refent del mal moment que he passat abans de Zalla anant amb el llum de la reserva encès...

Mica en mica em vaig recuperant i pujant al cim d’Ubieta em vaig trobant cada vegada millor. En Jordi està marcant un ritme boníssim i mica en mica aconsegueixo adaptar-m’hi. L’any passat vam arribar junts amb a Zaramillo i espero que aquest any també hi puguem arribar. A la baixada fins a Gueñes les coses s’acaben de posar al seu lloc, sembla que enrere queden els mals moments i arribar al poble i trobar-nos de nou a l’Alba i a la Sara suposa una molt bona injecció d’energia. Quan ja anem per marxar de l’avituallament, arriben també en Joan, la Lídia i la Queralt, tota la família aquí reunida, com mola!

Anem pujant i de sobte mirem amunt i altra vegada una rampa de les que et fan caure de cul a terra, està clar que aquestes avui ens acompanyaran fins al final, així que no en queda una altra que fer pencar els pals tan com puguem i amunt! Perdem una mica d’alçada i passem per una zona on hi ha un pam de fang a tot l’ample del camí, travessar aquest 40 o 50 m es fa realment complicat, però ens en acabem sortint... Això del fang tampoc és una novetat ja que n’hem anat trobant sovint al llarg del recorregut.

Tot i que estem anat en direcció contrària, ja estem veient l’Apuko, l’últim dels cims de la jornada. Abans per això haurem de pujar al cim de l’Aldape i baixar fins a Castaños. Baixant d’Aldape ens alerten que hi ha un tram molt perillós ja que hi ha un corriol molt dret, que amb el pas dels corredors s’ha convertit en una autèntica pista de patinatge. L’acabem salvant amb certes dificultats i encarem ara ja sí el tram final de la cursa. Aquí les cames comencen a queixar-se d’aquest constant puja i baixa de tota la cursa, estem arribant ja al km 80 i ho hem estat donant tot fins el moment, així que ara, tot i que les forces estiguin anant a la baixa, no en queda una altra que acabar-ho de donar tot fins a l’arribada.

Ens plantem als peus de l’Apuko i ja sentim “Venga, esos Catalanes!!!”. És en Gaizka que a vingut a portar-nos una Ikurriña per tal de que arribem amb ella. Sembla doncs que ens estem acostant a un final molt i molt feliç. Mentre anem pujant un dels pendents més drets de la cursa, anem sentint els crits d’en Gaizka com ens empenyen i ens fan anar amunt, com mola! Ens girem i veiem l’Oriol que està fen la cursa de 65 km i puja com una moto, l’animem i se’n va com una bala direcció Zaramillo. Les nostres cames, almenys les meves, no poden seguir-lo.

Ja tenim el poble als nostres peus, avui a tocat pencar moltíssim, aquest terreny no ens ha donat descans ni un moment, però el tracte era venir a donar-ho tot i així ho hem fet. Arribem amb en Jordi amb una Ikurriña i una Estelada que l’Alba ens ha unit, passem enmig dels crits del públic, aquests moments són d’autèntica pell de gallina, aquests moments són els que fan que l’any ve tornem a estar aquí, no hi ha paraules, de debò!!!

Hem creuat la línia d’arribada amb 13:43 h, però en aquests moments això és el que menys importa, el realment important és abraçar-nos i compartir aquests moments d’eufòria amb tota la gent que hi ha al nostre voltant, impressionant!!!

Com no, agrair a tota l’organització i a tots els voluntaris que ens hagin preparat aquesta jornada festiva a través de les muntanyes basques i, evidentment , agrair també a la nostra afició particular que han vingut a tots els pobles a donar-nos suport i que la seva presència ha estat de vital importància. Moltes gràcies a tots plegats per deixar-nos gaudir d’un dia tan intens com aquest!!!

Fins l’any que ve!!!