II Kedada Trail Kastellterçol, 01/02/15 - Inscripcions Tancades

Inscripcions tancades!
En poc més de 24 hores heu completat les 400 inscripcions disponibles!
Moltes gràcies a tots per confiar en nosaltres! Tranquils, que ho donarem tot per tal de que no us falti de res!
Per cert, aneu-vos preparant tots plegats perquè us hem confeccionat un festival de corriols que flipareu!!!

Si voleu formar part de la llista d'espera, feu click aquí.
A mesura que hi vagi havent baixes ens posarem en contacte amb vosaltres per ordre de llista.

Junts farem el recapte d'aliments més gran mai fet a Castellterçol!!!

II Kedada Trail Kastellterçol, 01/02/15 - Inscripcions obertes

Inscripcions obertes!
Aquí tens la samarreta i el buff que pots comprar si vols col·laborar en aquesta II Kedada:

Junts farem el recapte d'aliments més gran mai fet a Castellterçol!!!

II Kedada Trail Kastellterçol, 01/02/15

Ara fa un any ens vam proposar de fer-ne una de molt grossa a Castellterçol i, sobretot, per una molt bona causa! Necessitàvem a molt bona gent que ens ajudés a fer-ho possible i gràcies a tots vosaltres ho vam aconseguir, així que ha tornar-hi!

Ja us podeu anar reservant el 1 de febrer!

Aquesta 2ª edició amb moltes sorpreses!

Inscripcions aquí a partir del 08/01/15.

Marató i Mitja L'Ardenya - 63 km 2.700 m D+

Després de tot un any en el que he hagut de fer front a tota classe d’adversitats com el més de mig metre de neu caiguda la nit d’abans a les cotes altes de la Romeufontaine.  Adversitats com les fortes ràfegues de vent al cim de la Covil acompanyades per una bona nevada a la Marató Hivernal de Campdevànol. Adversitats com grans dosis de fang en alguns trams de la Marató Romànic Extrem, Pels Camins dels Matxos o al Trail del Bisaura. Adversitats com la pluja a la Marató de la Vall del Lord o a la Marató Pirata de Montserrat. Després de tot un any en el que he hagut de lluitar contra els diferents elements de la mare natura que han fet tot el possible per intentar-me barrar el pas a través seu com els desnivells de vertigen a l’Apuko Extrem. Elements com les canals esperpèntiques i repletes de neu a la feréstega Travessera Integral de los Picos de Europa. Elements com la Ronda dels Cims que sempre té moltes bones cartes i que el terreny de joc l’hi és molt favorable. Elements com la bèstia que no es volia deixar domar a l’Ultra de les Valls d’Àneu que ens va mostrar la seva fúria al veure que la volíem conquerir. Elements com els gegants que tant sí com no em van voler abatre al duríssim Tor des Géants i que se’n van sortir amb la seva. Després de tot això, després d’haver-me enfrontat a les feres més ferotges i als gegants més poderosos, després de tot un any de lluitar contra tot i contra tothom, arriba el moment d’intentar buscar una mica de calma a la Marató i Mitja de l’Ardenya.

Prenem la sortida i de seguida identifico als elements que avui tocarà fer front. No tenen categoria de feres, ni tampoc són ferotges, es tracta d’uns animalons molt menuts i que es desplacen a gran velocitat. Sí, uns animalons molt lleugers i molt ràpids i que s’esmunyen de les mans com l’aigua quan els intentes agafar. Passats els primers 4 o 5 km de cursa veig que per més menuts que siguin, si segueixo intentant-los atrapar, puc esdevenir el gran derrotat d’una lluita desigual. Així que decideixo deixar-los marxar i agafar el meu ritme d’anar fent amb el que segur que arribaré a bon port...

 Passat el segon avituallament del km 23, amb un dia que s’ha llevat mig emboirat, però amb una temperatura perfecte per córrer, noto que aquest ritme d’anar fent m’està anant d’allò més bé. A més, enmig de l’alegria que m’acompanya al sentir les cames amb força, em trobo un corriol que l’organització ha obert en alguns trams per substituir la llarga pista que portava fins a la platja. Moltes gràcies per aquest regal, un esforç que és molt d’agrair, de debò! A mitja baixada em diuen que vaig el 12 i això em sorprèn perquè no era pas la meva intenció. Arribat aquest punt i, per tal de que la posició que m’acaben d’informar no em faci precipitar en un increment de ritme abans d’hora, el primer que faig és recordar que els animalons d’avui, per més menuts que siguin, són molt lleugers i s’esmunyen amb molta facilitat. Per tant, jo no haig de fer altra cosa que seguir al meu ritme d’anar fent...

Avui els km passen molt ràpid i amb 4:30 h estic al km 40. Com que les sensacions són tan bones i les cames tenen moltes ganes de pencar, decideixo provar d’anar a l’empait d’algun d’aquests animalons que des del principi de la cursa ja no he vist més. Qui sap, potser s’acaben cansant i es deixen agafar... Arribo al km 50 pletòric de forces i amb una eufòria que em fa pujar notablement les revolucions. Així que, tot deixant-me emportar per l’alegria del moment, decideixo que definitivament ha arribat l’hora de fer el pas a donar-ho tot!

A la llunyania em sembla veure algun dels animalons i diria que potser han perdut un punt de velocitat. Jo vaig tan ràpid com em permeten les cames, demano pas als corredors de la marató que, amb una actitud admirable, em posen totes les facilitats perquè passi, moltes gràcies companys! Enmig dels corredors de la marató, n’avanço algun que altre de la Marató i Mitja. Em trobo al Francesc que em diu que va amb rampes, li dic que tiri amb mi, però em diu que les rampes no li permeten. Segueixo donant-ho tot i les cames que en volen més. Descarto atrapar cap animaló més, però quan arribo a l’últim avituallament sento que diuen, “mira, el 4rt i ara arriba el 5è”. Ostia, doncs sóc jo el 5è! Surto de l’avituallament esperitat i veig l’altre corredor no segueix. Doncs res, a veure si sóc capaç de mantenir aquesta 4ª posició. Som-hi a pels últims 5 km!

Amb un vist i no vist ja sóc de nou a Santa Cristina d’Aro. Arribo amb 7:29 h i molt content perquè la lluita amb els animalons d’avui m’ha anat força bé, aconseguint que el que era d’un principi un combat molt desigual, acabés sent una lluita cos a cos.

  

Marató del Montseny - 42 km 2.700 m D+

Avui estic en una línia de sortida envoltat de grandíssims corredors i corredores. A més, la cursa d’avui és campionat d’Espanya de Clubs. Així que tots aquests corredors i corredores de tant nivell que tinc al meu voltant, no tan sols lluitaran per ells, sinó que també lluitaran pels seus equips. La conclusió és que o avui m’hi esforço més que mai o tota aquesta colla de cracks em portaran a unes posicions de la classificació que no m’agradarà veure-m’hi. Avui no n’hi haurà prou en donar-ho tot, avui tocarà treure forces d’on no hi hagi, avui caldrà anar buscar l’energia en tots i cada un dels racons del meu cos, avui caldrà que les cames suportin el dolor més insuportable.

Sortim més ràpid que mai i jo també. Sortim com si només haguéssim de córrer 10 km i jo també. Tothom surt molt motivat i jo també. Passats els 4 o 5 primers km de la cursa veig just davant meu gent que sóc molt conscient que no puc tenir tan a prop. Vaig altíssim de pulsacions i decideixo baixar un punt al ritme ja que de no fer-ho podria ser un potencial cadàver d’aquesta marató.

Un cop passem pel km 10 noto que la situació comença a estar sota control. El ritme segueix sent alt, però no tant com al principi, els batecs del cor segueixen sent elevats, però no tant com al principi i les sensacions segueixen sent molt bones, de fet, més bones que al principi. Crec que si sóc capaç de mantenir aquest ritme la cosa pot sortir força bé. “Fort Salvador, fort!” Em dic a mi mateix.

La pujada al Matagalls m’encanta. M’encanta per l’entorn. M’encanta perquè puja molt dreta i es deixa fer bé. M’encanta perquè es fan 800 m de desnivell en poca estona. M’encanta perquè em sento valent i avanço uns quants corredors. M’encanta perquè vist i no vist i ja sóc dalt. M’encanta! La baixada fins a Sant Marçal és preciosa i més encara en aquesta època de l’any. Les tonalitats de la tardor li donen un encant sublim. M’encanta!

Si la pujada al Matagalls m’ha encantat, la pujada a Les Agudes ja és la ostia! Aquesta puja tan o més dreta que l’anterior i també es deixa fer molt bé. Aquí encara em sento més valent que abans i sabent que el Turó de l’Home el tinc a tocar i que després ja tot serà baixada, decideixo exprimir-me al màxim. “Fort, Salvador, fort!” De nou són les paraules que ressonen dins el meu cap.

Arribo al cap de munt de la pujada i sento com criden el meu nom. Noto com amb els ànims de la gent les cames marxen soles i m’encanta! De camí cap al Turó de l’Home sorpresa en majúscules, de nou sento el meu nom i de lluny reconec que és l’Alba, ostia, això no estava previst i ara sí que les cames marxen soles. Si arribava amb l’estat d’ànim a dalt de tot, ara ja el tinc pels núvols! Just sota el Turó de l’Home hi ha una festa que és massa, això no és Zegama, però ara mateix per mi com si ho fos! Altra vegada sento com criden “Vinga, Salvador, vinga!” i de nou sento com les cames van soles, com mola!!!

Ara ja només queda baixar, ara ja només queda aguantar, ara ja només queda no defallir. Baixo tan ràpid com puc. Baixo tan ràpid com les cames em permeten. Baixo amb el nivell d’eufòria al màxim i el de felicitat també. Baixo donant-ho tot i les cames em responen a la perfecció. M’encanta!

Queden dos km per l’arribada i sé que tinc 3 pujadetes de no res. Si dono el màxim de mi sé que les puc córrer, ho haig de fer, sé que puc. “Fort, Salvador, fort!” altra vegada “Fort, Salvador, Fort!” Aquestes paraules són els que em fan anar amunt. Dues pujadetes... Última pujadeta i ja està! Creuo la línia d’arribada molt satisfet per haver-ho donat tot, molt satisfet perquè les cames han respost a la perfecció, molt satisfet perquè arribo molt sencer, molt satisfet perquè he gaudit al màxim d’una cursa que és per gaudir-la!

Moltes gràcies a tots els que heu cridat el meu nom i heu fet que les cames m’anessin soles!

Marató Sant Llorenç - 42 km 1.830 m D+

Estem anant cap a la sortida, miro el rellotge i veig que anem molt justos, “Ostia, corre, corre, que sinó no arribarem a temps!”. Arribem a l’arc de sortida per davant, però ens diuen que hem d’anar a donar la volta i entrar per darrera. “Uf, ara sí que no arribem!”. Mentre estem fent la volta sentim com donen la sortida i a nosaltres que encara ens queden 300 o 400 m per arribar-hi...

Començo a avançar corredors com no havia fet mai. Mai havia avançat a tants corredors en tant poca estona. Corredors i més corredors, prop de 600 eren els que teníem per davant quan hem sortit. Vaig molt alt de pulsacions, estic anant com si es tractés d’una cursa de 10 km. Miro el pulsòmetre i em diu que estic anant a una mitja de 143 batecs, “Eh?, però si jo sempre vaig per sota dels 130!”. Si no vigilo, avui puc fotre un pet important, però és que en segueixen sent infinitat els corredors que tinc per davant!

Arribo a l’avituallament de les Arenes, km 17,4, i mica en mica tot s’ha anat posant al seu lloc. Crec que més o menys ja m’he situat a la meva posició, això sí, he fotut un inici molt més fort del que estic habituat, a veure que hi acaben dient les cames...

Pujant a la Mola em sento molt bé, s’ha de dir que aquesta pujada l’he fet infinitat de vegades i això m’ajuda a optimitzar les forces. Corro tot el que puc, fins hi tot alguna pujadeta, les cames tenen ganes de tirar i ho aprofito. Amb 2:36 h arribo al cim de La Mola, km 24,8. Com la cosa segueixi així avui serà un gran dia! En el tram fins al Coll d’Eres començo a avançar algun que altre corredor i això em suposa una bona dosis de moral per seguir endavant.

Passat el Marquet de les Roques, km 30,7, encaro l’últim tram de cursa. Ha arribat l’hora de la veritat. A arribat l’hora de comprovar si la força de les cames serà la suficient per mantenir aquest ritme que he portat des del inici. En l’última pujada important de la cursa que ens ha de portar fins al Castell de Pera, la calor comença a fer acte de presència, l’energia que hi ha dins meu sembla que està anant a la baixa, però ara no puc defallir. Avanço algun corredor, però també m’avancen. Baixant del Castell és quan realment noto que les cames es volent quedar sense força, “No, Salvador, ara no, aguanta, aguanta!” em dic a mi mateix.

En l’últim avituallament, a falta de poc més de 4 km per l’arribada, aconsegueixo recuperar la mica d’energia necessària per superar aquest últim tram. Sort d’aquest avituallament, perquè sinó no em temo que hauria tingut un final basant nefast... Encara no he arribat al final de la última pujada i ja em poso a córrer. Un tram pla i tot baixada fins al poble. Ara sí que ja ho tinc! Com és habitual, els carrers de Sant Llorenç replets de gent animant, un ambient dels que dóna gust arribar. Tot hi haver-hi algun moment en el que no tenia massa clar com acabaria, al final 4:41 h i salvant la situació força bé.

Trail Terra de Comtes i Abats - 60 km 3.000 m D+

Avui correrem per una terra de Comtes i Abats, avui correrem a través dels frondosos boscos del Ripollès. En un principi hauria de ser una cursa sense excessives dificultats, tot i que imagino que aquests Comtes i Abats no ens deixaran passar per les seves terres sense pagar-ne el corresponent tribut, esperem que aquest no sigui molt alt!

Sortim, com ja va sent habitual, a un ritme bastant alt. Jo intento moderar el ritme i, com ja va sent de costum també, d’altres m’avancen amb absoluta contundència. Els boscos per on passem estan en la plena efervescència de la tardor, els corriols estan plens de fulles, el terreny està molt tou, molt plàcid i es fa molt agradable córrer-hi, ja en tocava una d’aquestes!

Passem pel primer avituallament en el km 7,6 i tot va com una seda. Els desnivells no són molt pronunciats i, de moment, es pot córrer gairebé tot. Noto que avui les cames van fines, noto molt bones sensacions, noto com el terreny ens ho està posant fàcil, noto que estem avançant ràpid i tot plegat fa que noti quelcom dins meu que em diu que la d’avui serà una altra gran jornada.

Passem pel punt quilomètric on hi hauria de fer el segon avituallament, però no apareix per enlloc, quina cosa més estranya! Seguim avançant i l’avituallament que segueix sense aparèixer. A veure si resultarà que algun d’aquests Comtes no l’haurà deixat posar en les seves terres per no haver pagat el tribut que toca... De totes maneres segueixo notant que tot va molt bé, així que no m’hi preocupo. Imagino que més endavant els tributs seran més cars. Aprofitem-ho que ara tenen un preu assequible!

 Arribem al segon avituallament i ens diuen que el km on està situat no ens quadrarà amb el perfil que portem al dorsal. Sembla doncs que hi ha hagut algun canvi. Tot segui, i pujant cap a Campelles, un corredor em pregunta si ja pugem al punt més alt del recorregut, li dic que encara no, ja que el punt més alt és Montgrony i encara falta bastant per arribar-hi. Mirem el perfil i sí que és cert que no som capaços d’entendre-ho, ja que pel km on estem passant hauríem d’estar baixant i estem pujant... De sobte ens trobem un avituallament i ens diuen que ens han de comunicar que ens hem saltat uns 5 o 6 km. Com??? Ens diuen que tranquils, que ho hem fet tots els corredors. Així que la cursa s’ha escurçat una mica. Aquesta sí que és bona! La setmana passada vaig fer 7 km de més i aquesta 6 km de menys! Sembla doncs que algun Comte ens ha fet un bon descompte!

Arrel de la notícia dels 6 km, noto una forta injecció d’energia a les meves cames. Si fins ara tot estava anant molt bé, ara encara hi va més. Noto que haig d’incrementar un punt el ritme i així ho faig. Enmig de l’eufòria, de sobte em comença a rajar sang del nas. Com que últimament ja m’ha passat vàries vegades, no hi dono importància, però la sang no para de rajar. Com que no hi ha manera de que pari, m’hi poso un tros de mocador de paper i així aconsegueixo frenar-la. Sembla que el Comte de per aquí ja té més mala llet!

Passo per Montgrony, fa un dia radiant, una mica de calor potser, però es pot aguantar força bé. Després de molta estona de portar el tros de mocador al nas, me’l trec i de cop noto com m’entra un munt d’aire, quina alegria! Arribo a Gombrèn eufòric, això de poder respirar normal és la ostia i, a més, nomes falten 20 km fins a Ripoll, som-hi!

Faig la pròxima pujada força bé i la baixada encara millor. A les cames encara els hi dura la injecció d’energia que han rebut i s’ha d’aprofitar. Al següent avituallament on arribo em diuen que ja només em queden 12 km. Que haig de pujar aquesta muntanyeta que es veu aquí davant, una baixada, una última pujada i ja està. Carai, que fàcil, no? Bé, doncs resulta que tan fàcil, tan fàcil tampoc és, perquè no vegis que dreta aquesta primera pujadeta. Ja tornem a estar en territori d’un Comte dels que té mala llet!

300 m + i 350 m – és el desnivell que tenen els últims 6 km. Em diuen que pràcticament tot és corriol que es deixa córrer molt bé. Veurem com serà la terra d’aquest últim Comte, esperem que això de viure a prop de Ripoll, sigui positiu pels nostres interessos... La veritat és que sí que és cert que el corriol, a més de preciós, és deixa fer bé, però també es veritat que la dosi d’energia de la injecció que he rebut ara ja fa unes quantes hores, s’està acabant. Ha arribat l’hora de la veritat, ha arribat el moment de prémer ben fort les dents i treure l’energia d’on sigui, ara no es pot defallir. Abans no comença l’última baixada, cal superar una zona amb un constant puja – baixa d’aquells que fan molt mal a les cames, però bé, res que no es pugui aguantar.

Ja està, ja tinc Ripoll davant meu. Una volta molt maca. Un recorregut molt ben aconseguit. Uns Comtes que s’han portat força bé i que, en general, no ens han posat les coses excessivament difícils. En total 8:17 h corrent per un Ripollès que sempre ve de gust! Valoració global molt positiva!

Trail del Bisaura - 44 km 2.500 m D+

La d’avui és una cursa que tinc moltes ganes de córrer perquè tinc la sensació que ha de ser una gran cursa. Me’n han parlat molt bé i, a més, de ben segur que el recorregut no em deixarà indiferent. Tot el camí de casa fins a Sant Quirze de Besora el faig sota la pluja, al arribar a Sant Quirze deixa de ploure, però la previsió és que la pluja ens acompanyi durant una part de la cursa i minuts abans de sortir es torna a posar ploure. Parlant amb en Javi em diu que porta tres dies plovent, així que sembla que el terreny estarà ben divertit (per dir-ho finament...).

Segueixo en la fase d’anar embalant el tractor. La distància i el desnivell d’avui crec que tenen una bona mesura per seguir endavant amb el procés. Imagino que la pluja i el fang no m’afavoriran massa per trobar aquell reprís que estic buscant pel meu tractor, però no passa res, si avui acabo marxant amb el mateix tractor que he vingut, podré seguir anant a tot arreu.

Sota una lleugera pluja anem fent els primers kms, el ritme no és ni massa alt ni massa baix, les sensacions són excel·lents i el terreny, efectivament, està molt divertit. Quan portem uns 20 minuts ja foto el primer cop de cul a terra, “estàs bé?” em pregunten. “Sí, sí, aquest tot just és el primer, n’han de venir molts més encara... (de cops de cul a terra)”. Després de creuar les portes del infern, arribem al primer cel per després superar una baixada que, de no ser per l’ajuda d’una corda hauria sigut d’una dificultat de grau superior. El pas pel Castell no és senzill, primer cal grimpar en un parell de punts i a continuació cal travessar-lo amb uns Miquelets armats que ho volen impedir, tot plegat molt currat, sí senyor!!!

Arribem a Santa Maria de Besora, ja fa una estona que no plou, estem anant a un ritme que per mi és perfecte, estic gaudint d’allò més i això té tota la pinta que la jornada que tenim per davant serà de gaudir-la intensament fins al final, sí, sí, això promet molt. Estem al km 9,7, ens avituallem i seguim endavant amb tota l’alegria del món. Anem baixant per una pista que ens permet guanyar kms ràpidament, perfecte! Aprofitem-ho aquí que més endavant hi haurà trams en els que costarà bastant més avançar kms. De sobte, ens trobem un membre de l’organització que ens diu que no anem bé, que estem anant pel recorregut de la mitja, com??? “Sí, aquestes cintes que esteu seguint són les de la mitja, la llarga no passa pas per aquí”. Noooooooo!!! Miro el rellotge i marca 13,4 km, ostia, això són uns 3,5 km, quina putada!!! Doncs que hi farem, a girar cua i a tornar fins a Santa Maria. El primer que em ve al cap són les paraules d’en Kilian de “more km, more fan” i intento no capficar-m’hi. De nou a Santa Maria, ens tornem a avituallar i recuperem el camí correcte. Intento oblidar el que ha passat, però això d’anar els últims no mola gaire... Intento concentrar-me en la cursa, però no puc. Ara mateix n’he sortit, però necessito tornar-hi a entrar com sigui. Noto com estic avançant molt a poc a poc i que les cames no volen tirar...

Després de bastants kms de lluita constant contra la meva ment, aconsegueixo donar-li la volta a la situació. Ja torno a estar en cursa, ja torno a estar en mode competició, ja torno a tenir força a les cames, ja torno a gaudir!!! Després de l’avituallament de Vidrà reafirmo que ja tot està al seu lloc, així que ara a seguir avançant corredors i a donar-ho tot fins al final. Passem per l’impressionant Salt del Molí i encarem la pujada a Bellmunt per la cresta de Canemars. Però quina pujada més dreta, però quina pujada més guapa, però, per favor, quina pujada més ben parida. Altra vegada haig de dir, molt currat, sí senyor!!!

El pas per Bellmunt i la carena posterior és, com sempre, d’allò més agradable de córrer i en aquesta època encara més. Falten menys de 10 km per l’arribada i les cames comencen a manifestar el seu cansament, però ara no és hora de defallir, ara és hora de fer sortir les forces d’on sigui. A la llunyania vaig veient corredors que els puc atrapar i avançar sense excessives dificultats i això em dóna molta força per seguir endavant. Algun avantatge haurà de tenir haver-me perdut, no?

Ja veig Sant Quirze, però abans encara hem de fer un parell de pujadetes més, sí són pujadetes, però a aquestes alçades de la cursa és com si fossin quelcom més que pujadetes. Doncs res, a apretar fort les dents i amunt. Acabo creuant la línia d’arribada amb més temps del que tenia previst, però això sí, emportant-me’n un gran record. Un gran record de les zones per on hem passat, un gran record d’una cursa molt currada, un gran record d’una molt bona organització i voluntaris i un gran record d’un dia en el que he gaudit d’allò més. De ben segur que l’any que ve hi tornaré!!!

A l’arribada des de l’organització ens demanen disculpes per la perduda i per compensar-ho ens donen una ampolla de ratafia. Estan molt preocupats, però els hi dic,  “tranquils companys, amb aquesta ampolla ja ha quedat tot arreglat!”.

Trencacims - 50 km 4.000 m D+

Després de tot un estiu en mode tractor, ha arribat l’hora d’intentar canviar a un mode una mica més ràpid. El meu fort no és la velocitat, això ho tinc clar, però almenys intentarem anar-li fent guanyar una mica de reprís a la màquina. Avui és el primer dia que em torno a posar un dorsal després del mal tràngol del Tor, així que avui toca acabar més bé que mai, avui és imprescindible acabar sencer i amb bones sensacions!

La sortida és en pujada i no hi ha un primer descans fins a la sortida del poble. Anem a un ritme molt alt, bé, molt alt pel meu tractor. Per fi arribem al corriol que toca caminar, dic per fi perquè gaire estona més portant el tractor tan alt de voltes i potser li hauríem de fer junta de culata (no sé si als tractors se’ls hi fa junta de culata, però sinó de ben segur que patiria algun altre tipus d’avaria per excés de temperatura del motor).

De cara amunt i amb els bastons vaig de conya. Al passar per l’emblemàtic pas de la Finella i canviar de vesant de la muntanya experimento quelcom dins meu que m’indica que avui serà una gran jornada. Arribo al Tossal d’Engrillo amb 1:43 h, km 9 i ja hem fet els primers 1.000 m de D+. Ja vaig veient doncs de quin pal anirà aquesta Trencacims!

El camí fins a Sant Roc és un constant puja – baixa. No paren d’avançar-me corredors, jo intento accelerar el meu tractor, però no hi ha manera. Veig com em passen amb una absoluta autoritat i com se’m van allunyant sense que hi pugui fer res. Jo porto el meu tractor tan alt de voltes com puc i no tira més, que hi farem! El dia és radiant, l’entorn és d’una bellesa sublim i les cames, de moment, les noto amb força. De nou reafirmo que, de ben segur, avui serà un gran dia.

A l’avituallament de Sant Roc estem tot just al km 20 i hem acumulat ja 2.000 m de D+. “Km 20, només? Encara tenim 2.000 m de D+ per davant? Uf, menja fort que encara hi ha molta feina per fer!” Em dic a mi mateix. Amb el dipòsit del tractor ple fins dalt, segueixo endavant pel que, fins el moment, és el tram més plàcid de la cursa, una pista que va pujant i baixant lleugerament i que es deixa córrer força bé. De totes maneres, crec que no he escollit el millor recorregut per fer guanyar reprís al tractor, molt em temo que ho haurem de deixar per un altre dia...

La pujada que ens ha de conduir fins a la Tossa té algun tram d’allò més dret on els bastons treuen fum. També té alguna baixada entremig on una senyal de perill ens fa saber que el seu pas és complicat i la veritat és que la senyal no enganya. Tot i el desnivell acumulat en les cames, aquestes encara tenen prou força per tirar amunt i avançar algun dels corredors que uns quants km abans m’havien passat amb absoluta autoritat.

A l’avituallament de la Caseta del Castillo, km 33,8, hi arribo amb 6:22 h. Abans de sortir, he pensat que si era capaç d’embalar suficientment el tractor podria fer unes 8:30 h, però a hores d’ara ho començo a veure pràcticament impossible. L’avituallament se’m posa d’allò més bé i surto amb energies renovades, però en la següent pujada la calor em comença a frenar el tractor i haig d’empènyer de valent per tal de que no es pari a mitja pujada. Per fi arribo a dalt i crec que la baixada serà d’allò em tornarà les forces que la calor m’ha pres, però no és així. Per sort, anem per dintre el bosc i no fa tanta calor, però al tractor se li encén el llum de la reserva. El pròxim avituallament no arriba i se li encén el llum de la temperatura de l’aigua. O arriba aviat l’avituallament o se’m acabaran encenent tots els llums d’alarma del tractor.

Finalment arriba el tan desitjat avituallament, aquí menjo sòlid que des de Sant Roc que no n’he menjat i em va la mar de bé. Aquí ens diuen que ens queden 9 km, una primera pujada de 300 m D+, una lleugera baixada, una última pujada al coll de la Gilaverta d’uns 150 m D+ i 5 km de baixada. Ens diuen que en 1:15 h serem a Paüls i jo els hi dic que em temo que jo hi estaré una estona més!

Tot el tram fins al coll de la Gilaverta el faig força bé. Les cames ja no van tan lleugeres com voldria, però a costa de fer pencar de valent els bastons vaig guanyant desnivell bastant alegrament i fins hi tot avanço un parell de corredors. El primer tram de la baixada és molt dret i noto com costa fer creure les cames. A mesura que el desnivell de la baixada va afluixant i quan és el moment de fer l’última apretada, les cames diuen que ara no! Ara no? Va, un últim esforç! Però no, no en volen! Doncs res, anirem a la màxima velocitat que pugui el tractor.

Al arribar a la pista és quan em vaig recuperant i puc córrer a bon ritme fins a l’arribada. Menys mal! D’aquesta manera acabo arribant amb les bones sensacions que necessitava. D’aquesta manera aconsegueixo arribar sencer. El temps, 9:06 h, no és massa bo, però és el temps amb el que el tractor a arribat de nou a Paüls sense avariar-se.

Abans d’acabar la crònica se’m fa imprescindible agrair la tasca de tota l’organització, els voluntaris, de tot el poble de Paüls i com no, del gran Rafa per tenir amb nosaltres un detall molt especial! Moltes gràcies a tots, ens heu fet sentir com a casa, de debò!

Tor des Géants - 330 km 24.000 m D+

Si en l’última crònica que vaig escriure ens vam haver d’enfrontar a una bèstia que no es volia deixar domar a les Valls d’Àneu, aquesta vegada haurem de fer front a un total de 7 Gegants que faran tot el possible per impedir-nos el pas per la Vall d’Aosta.

A les 10 h del diumenge 7 de setembre iniciem un viatge que no sabem quan i on acabarà. El “quan” no em preocupa massa (tot i que m’agradaria molt que fos el dijous 11 de setembre i crec que, com en el 2011, ho puc aconseguir). El “on” ja és més preocupant, però estic convençut que serà a Courmayeur.  És un viatge molt incert, ja que hi ha un munt de factors que no podem controlar, la meteorologia, la son, l’esgotament... El que sí sabem del cert, com ens diuen just abans de prendre la sortida, és que serà un “un lungo viaggio”. Sí, un viatge molt llarg, un viatge molt intens, carregat d’un munt de vivència, d’emocions, carregat de moments de molta eufòria i de moments molt durs on l’esgotament serà el principal obstacle a batre.

Sortim enmig dels crits de la gent, són uns moments molt emotius que fan que fins hi tot s’escapi alguna llàgrima... Hi ha moltíssima gent animant i la veritat és que aconsegueixen posar-te la pell de gallina amb els seus "Bravissimi", "La boca lupo", "Grandi"...

De camí cap al primer coll d’aquest “lungo viaggio”, la sensació d’alegria i felicitat és màxima. Anem xerrant d’això i d’allò amb en Jordi Codina. Penso que ben parit seria fer aquest viatge plegats d’inici a fi, però sé que és pràcticament impossible, ja que el viatge és massa llarg i massa ple d’adversitats que cadascú haurà de resoldre a la seva manera...

Passem pel poble de La Thuile i comencem una llarga pujada que ens ha de portar fins al Passo Alto. Seguim amb la mateixa alegria amb la que hem sortit i de camí cap al Rifugio Deffeyes ens anem trobant gent constantment que ens animen amb molta força. La veritat és que aquí la gent anima transmetent la màxima energia, com mola!!!

Superat el Passo Alto, 2.857 m, baixem per un tram un tant tècnic fins a un avituallament per tornar a pujar fins al Col Crosatie, 2.829 m. En aquesta última pujada es comença a notar el pas de les hores, tot i així, el bon rotllo que ens transmet aquest Tor encara està fent el seu efecte i n’estem gaudint amb la màxima intensitat. De moment, el primer dels Gegants sembla que està descansant. De moment, aquest primer Gegant sembla que no té interès a posar-nos les coses excessivament complicades. Potser està enfeinat amb d’altres corredors i a nosaltres ens deixa que anem fent...

La baixada fins al poble de Planaval s’acaba fent molt llarga, convé menjar una mica de sòlid i l’avituallament costa d’arribar. Finalment trepitgem l’asfalt i arribem al km 43 on mengem i bevem per arribar fins a la primera base de vida.

El camí de Planaval a Valgrisenche és bastant plàcid, té petites pujades i baixades, però es pot considerar pràcticament planer. Comença a arribar la foscor de la primer nit just quan estem arribant a la base de vida. Hi arribem a les 20:12 h. Menjo un plat d’arròs que no me’l puc acabar, hauria d’aprofitar per menjar de valent, però em costa molt i acabo menjant bastant menys del que hauria de fer, però penso que ja aniré fent als diferents avituallaments que anirem trobant.

 Comencem la primera nit amb molta eufòria després d’haver gaudit de tots els luxes d’una bona base de vida. Anem guanyant alçada per dins el bosc fins arribar al Rifugio Chalet de l’Epée on mengem una mica i continuem amunt. Aquí en Jordi prem una mica l’accelerador, intento seguir-lo, però veig que el seu ritme és excessiu per mi, així que deixo que tiri i jo segueixo al meu ritme d’anar fent. Arribo al Col Fenetre, 2.854 m, força bé, però a la que començo a baixar noto unes lleugeres molèsties a la panxa. Intento no donar-li importància i per ajudar a que s’esvaeixin aquestes molèsties em poso una mica de música. La llarga baixada fins al poble de Rhemes no la faig massa a gust, intento no cap ficar-m’hi, però em venen a la ment les males sensacions de l’edició del 2011 justament en aquesta baixada. Sembla doncs que el segon Gegant ja té més mala llet que el primer i aquest té previst posar-nos les coses més complicades. Arribo a l’avituallament i m’esforço a menjar, em costa moltíssim, però haig de menjar per poder afrontar la dura pujada que em ve a continuació. Intento menjar i no ho aconsegueixo, “vinga, una mica, Salvador”, em dic a mi mateix, però no puc! Surto de l’avituallament força preocupat, m’està passant exactament el mateix que en l’anterior Tor i exactament en el mateix punt...

Tot pujant al Col Entrelor, 3.002 m, vaig intentant convencem a mi mateix que no passa res i que tot va bé, però a mesura que vaig guanyant alçada veig com no puc seguir-me enganyant i decideixo parar a fer una T10 a la vora del camí a veure si li puc donar la volta a la situació. Passats els 10 minuts reprenc l’ascens i sembla que el curt descans ha fet un bon efecte. Però no, ha sigut un lleu miratge, al cap de poc ja torno a estar igual de cardat. La panxa no està fina, les cames no van i estic anant molt a poc a poc. Abans d’arribar al coll haig de fer una altra parada de 20 minuts. Els efectes acaben sent com els de l’anterior, al primer moment sembla que ha anat bé, però al cap de poc noto com tot segueix igual. Ara sí que puc dir que aquest segon Gegant està ben emprenyat i ho està pagant amb mi. M’està esclafant com un escarabat i no puc fer-hi res. Ell és enorme i jo sóc minúscul. Ell és molt fort i jo ara mateix sóc molt dèbil. Ell aquí mana i a mi em toca obeir. Amb moltes dificultats arribo al coll, aquí va ser quan en l’anterior Tor vaig vomitar, avui sembla que me’n escaparé, tot i que no ho tinc massa clar. A poc metres del coll hi ha una cabina groga on hi ha muntat un petit punt de control, els hi comento a la gent del control que no em trobo gens bé i si em deixen dormir a dins la cabina, em diuen que endavant. Decideixo dormir una hora i així segur que milloraré. Passada l’hora, a la que m’incorporo, haig de sortir disparat de la cabina a vomitar, noooooo!!! Doncs res, farem una cosa, dormirem una altra hora i així segur que tot s’acaba posant a lloc. Passada la segona hora, reprenc el camí cap al Poble de Eaux Rousses, em costa córrer en baixada, però m’hi esforço al màxim, ja que és una baixada molt llarga i sinó se’m farà eterna.

A l’avituallament em prenc un brodo (caldo) amb pasta i una mica de pa, també em prenc una camamilla que porto a la motxilla i sembla que amb tot plegat se’m ha acabat estabilitzant una mica la panxa. Vinga som-hi doncs, a pel coll més alt d’aquest viatge, Col Loson, 3.299 m. Al principi puja molt a poc a poc, anem avançant i avançant i pràcticament no guanyem alçada, l’avantatge és que és un ascens suau que no suposa massa desgast. Els últims 400 m de desnivell pugen de cop i aquí si que cal prémer el màxim fort les dents. Tot i així, haig de parar un parell de vegades a agafar aire perquè aquest últim tram requereix d’un esforç més que considerable. El segon Gegant que semblava que ja havia marxat cap a una altra banda, recorda novament que aquí és ell qui mana i que anirem al ritme que ell vulgui. La panoràmica des d’aquest coll és espectacular, ens endinsem doncs en un nou món. La baixada la vull fer corrent, però només puc trotar a estones. De tant en tant haig de parar del dolor que em fan els quàdriceps. No passa res si el Gegant vol que caminem, caminarem i llestos!

Ja veig el poble de Cogne on hi ha la segona base de vida. De nou intento córrer per arribar-hi quan abans, però de tant en tant haig de deixar-ho de fer perquè les cames així m’ho indiquen i toca fer cas a les seves instruccions.

 En aquesta base de vida aconsegueixo menjar més que a la primera. Sembla que la cosa mica en mica es va posant a lloc i confio de totes totes que serà així.

Sortint de la base de vida em trobo en Mario que em proposa d’anar plegats i accepto de bon grat la invitació. Anem comentant la PTL que ell a finalitzat fa una setmana, comentem d’aquesta cursa i de l’altra i d’aquesta manera es va fent més lleuger el camí. Estem avançant a un ritme força suau, però tot i així avancem amb pas ferm. Passem pel Rifugio de Sogno i arribem al Col Fenetre di Champorche just quan arriba la segona nit. De sobte apareix el tercer dels Gegants i ens diu que ara caminarem tota la baixada fins a Donnas, jo m’hi nego perquè és una baixada de 30 km i si ho fem tot caminant no s’acabarà mai. Li dic a en Mario que no podem anar caminant tota la baixada perquè això es pot eternitzar, li dic que podem parar a dormir un parell d’hores al Rifugio Dondena i així recuperarem les forces per poder córrer. Arribem al refugi, ens ofereixen uns minestra de verdures que està espectacular i dormim dues hores que, igual que la minestra, també entren d’allò més bé. Sortim a les 00:00 h i ens proposem d’arribar a Donnas a les 5:00 h, són 26 km, així que hauríem de poder-ho fer sense excessives dificultats. Les sensacions són molt bones, tot va molt bé i quan creiem que el tercer Gegant està dormint, aquest ens sorprèn amb una pluja que per moments pren una certa intensitat.

El tracte a tots i cada un dels ristoros (avituallaments) és extraordinari, es preocupen per tu, pel teu estat, pels teus peus...  Que ben parits que arriben a ser tota aquesta gent de la Vall d’Aosta i que a gust que et fan sentir al seu costat! La pluja va a la baixa i acaba marxant al cap d’una hora aproximadament. Després d’un constant puja – baixa per dins el bosc, de creuar tot un poble primer i tot Donnas després, acabem arribant a la base de vida a les 5:08 h.

Aquí mengem molt bé, aprofitem per fer una bona parada i agafar forces per la que serà sense dubte l’etapa més dura de tot el viatge (51,5 km i 4.600 m D+).

Sortim de la base de vida de Donnas amb en Mario i en Joan Trabal a les 6:28 h. Això és 4 hores més tard que en l’anterior edició que vaig córrer, però tenint en compte que hem parat a dormir 2 hores al Rifugio de Dondena, cosa que l’altra vegada no vaig fer, es pot dir que no anem tan malament, simplement estem seguint una estratègia diferent. Abans de Perloz passem pel Puente de Saint Martin i no vegis amb la pujada que uneix els dos pobles, és d’aquelles que al perfil pràcticament no s’aprecia i et fa pencar estona. A l’avituallament de Perloz de nou una gent molt maca que es desviuen per nosaltres, moltes gràcies, companys!

Ja plenament immersos en la pujada que ens ha de portar fins el Rifugio de Coda, les cames comencen a manifestar el seu cansament, però entenc que ja és el que toca quan portem prop de 48 hores en cursa i 160 km recorreguts.

Cada cop costa més guanyar alçada, cada cop les cames van més feixugues, crec que ha arribat l’hora que el quart Gegant ens doni el bon dia i crec que avui no s’ha llevat de massa bon humor. A mesura que ens anem aproximant al Rifugio de Coda, el cel es va ennegrint i quan falta poc per arribar-hi es posa a ploure i una forta boira impedeix veure-hi més enllà de 10 m. Arribem al refugi amb el quart Gegant totalment enfurismat. Aquest sí que va a per nosaltres, aquest sí que no ens vol deixar passar. La pluja va i ve, a sobre el Gegant em vol barrar el pas amb un fort atac de son. Intento aguantar, però no puc, quan arribi al lago Vargno dormiré, així no puc seguir. Per sorpresa, arribo a un refugi que no tenia previst i els hi demano per dormir. Em diuen que els acompanyi i em porten a una habitació molt acollidora. Dormo una hora i quan em desperto, m’adono que això no és cap refugi, això és la casa d’una bona gent que la posen a disposició dels corredors i l’habitació on he dormit, és l’habitació dels nens, impressionant!!! Surto convençut que aquesta hora m’haurà anat d’allò més bé per les meves cames, però malauradament no és així. Segueix plovent i les cames segueixen sense voler pencar. Començo a rebre severs missatges del quart Gegant que sembla que està disposat a tombar-me. Em diu “On vas així, no veus que t’estàs arrossegant?”, li responc, “No cal que t’hi esforcis, que amb mi no podràs!”, però ell insisteix, “No veus que més lent no pots anar, a les baixades ni corres!”. Jo em dic, “Ni un pas enrere, Salvador, sempre endavant”. I els missatges del Gegant em segueixen atacant, “No arribaràs gaire lluny, tard o d’hora cauràs, deixa-ho estar, és el millor que pots fer!”. Jo l’intento ignorar i seguir endavant. Sí que és cert que vaig molt malament, sí que és cert que vaig molt a poc a poc, però estic convençut que aquest mal moment el superaré!

Pujant al Col de Marmontana les sensacions són cada cop pitjors, l'esforç necessari per avançar cada pas és desmesurat. Faig un dur treball mental per superar aquesta situació, però no està resultant tasca gens fàcil. Cada dos per tres haig de parar a agafar aire. No paren de passar-me corredors. Això últim no em preocupa, però sí el fet de veure que no sóc capaç d'avançar d'una forma mínimament digna.

Aquest quart Gegant m'ha deixat molt clar que farà tot el possible per no deixar-me passar, però el que no sap aquest quart gegant és que s'està enfrontant a un lluitador nat. Ell és molt més fort que jo, ho sé. Ell és aquí el que mana, també ho sé. Ell és aquí el qui decideix, però jo també hi puc dir la meva, no? Per demostrar que ens intentarà barrar el pas amb les diferents armes que té, ens obsequia amb una pluja just quan arriba la tercera nit. Amb en Mario decidim dormir una hora a l'avituallament que hi ha just abans de començar la pujada al Col della Vecchia, a veure si deixa de ploure. Quan ha passat l'hora, veiem que segueix plovent, així que optem per dormir una segona hora. Passada aquesta segona hora, ha deixat de ploure, però just quan anem per sortir, torna la pluja tot sentint les rialles d'aquest quart Gegant.

Al Col della Vecchia en obsequien amb una excel·lent Polenta, un deliciós menjar tradicional de la zona a base de formatge. Segons ens diu l'extraordinària gent de l'avituallament, la millor Polenta del Tor. Si més no l'ha fan amb una antiga estufa de llenya, que només el fet de portar-la a prop de 2.200 m d'altitud, és més que admirable.

La baixada fins a Niel més nefasta no pot ser. Aquí el Gegant s'ha proposat tirar-me a terra cada cop que intenti fer més de 10 passes seguides i ho aconsegueix. El camí està totalment enfangant i no puc fer-hi res contra la voluntat del Gegant que em vol a terra sí o sí. M'aixeco, torno a caure i em torno a aixecar. Em desespero, però m'intento calmar. Quan sembla que el Gegant s'ha oblidat de mi, pam, em torno a tombar una altra vegada. La ràbia córrer dins meu. Em sento molt debilitat, d'aquesta manera el combat està sent totalment desigual. M'indigno. El Gegant s'està aprofitant totalment de mi i de la meva fragilitat. Després d'una llarguíssima estona per fer tan sols 5 km en baixada, arribem a Niel. Només hi ha una cosa dins el meu cap, intentar dormir i que al llevar-me el Gegant hagi marxat cap una altra zona.

Comencem a pujar cap al Col Lasoney amb el desig que aquest nou dia que està a punt de començar em porti un bri de llum enmig de la terrible foscor a la que estic sotmès. Però no. Comença un nou dia, però tot continua igual. Pujo fatal, quan després de molt d'esforç aconsegueixo arribar al coll, la baixada és igualment nefasta. La lluita mental és constant. Pas a pas. Metre a metre. Tota la baixada fins a Gressoney la fem caminant amb en Mario. Ja no faig ni l'intent de córrer, sé que el Gegant no ho vol i ara mateix no em veig en cor de fer res contra la seva voluntat.

A les 10:13 h arribem a la base de vida de Gressoney, km 200. Això és 14 hores més tard que en l'edició del 2011. Tinc assumit que aquest any tocarà dedicar-hi un dia més que en l'anterior edició, però no passa res, ho tinc assumit.

Intento menjar i no puc. Fa moltes hores que no menjo res i em convé, però no puc i la veritat és que no m'hi esforço excessivament. No tinc la panxa gens fina i l'estómac tancat. Només penso en seguir endavant i així segur que se'm acabarà obrint.

Surto de la base de vida sense haver menjat gaire, però molt animat. Comencem la cinquena etapa que ens deixarà a 100 km de Courmayeur. A la vegada m'anima saber que aquesta etapa és de només 36 km, així que el cinquè Gegant no es podrà enfurismar excessivament. Fem uns 5 km de pla per sortir del poble i noto com tinc la panxa súper inflada. Intento beure una mica d'aigua, però no puc. Cullons, ni una mica d'aigua!!! Comença la pujada cap al Rifugio Alpenzu. Faig tres passes i haig de parar a agafar aire. Tres passes més i haig de tornar a parar. Noto com el cinquè Gegant s'està burlant de mi i m'atura sempre que vol. Ara mateix sóc dèbil com una fulla i ell ho sap. Només a de bufar lleument i seré a terra. Només a de bufar lleument i em farà caure. Només a de bufar lleument i trencarà la ínfima unió que em sustenta de la branca a la que estic penjat. Arribo al refugi i li dic al Mario que tiri que jo em quedaré a dormir dues hores a veure si em recupero d'aquest mal moment que estic passant i em millora la panxa.

Estic estirat al llit, no tinc son i el cap no para de donar voltes a la situació. Voltes i més voltes. Penso en el gran Tor que vaig viure en el 2011 i lo malament que ho estic passant en aquest. Estic convençut que puc arribar a Courmayeur, però a quin preu? Si aquest Tor m'ha de fer oblidar els grans moments viscuts en l'anterior, és un preu que no vull pagar. Estic abatut, la lluita constant amb cadascun dels Gegants m'ha deixat totalment esgotat. Ja no tinc forces per seguir lluitant, ja no tinc forces per tornar-me a aixecar quan el Gegant de nou em faci caure. D'acord Gegants, vosaltres guanyeu! D'acord Gegants, heu pogut amb mi! D'acord Gegants, heu imposat la vostra llei i us ha sortit bé, però penseu que no sempre serà així. Penseu que no sempre us serà tan fàcil fer-me caure. Penseu que tornaré i de nou lluitaré fins al final! Com va dir en Lluis Companys, "Tornarem a lluitar! Tornarem a sofrir! Tornarem a vèncer!"

Baixo a la planta de baix del refugi i els hi dic que em retiro, em diuen que m'han de tallar el "braccialetto", agafen unes estisores i veig com em tallen el xip. Nooooooooo!!! M'acaben de tallar el xip i em fa més mal que si m'haguessin tallat un dit. L'instant en el que veig com les estisores tallen el "braccialetto" és un dels més dolorosos que he viscut en els últims temps. Quin mal!!!

Tot i no poder acabar aquest Tor, el que em reconforta és que si he tornat a la Vall d'Aosta és per conviure de nou uns quants dies envoltat d'una molt bona gent i tornar a córrer una grandíssima cursa. No he pogut acabar, és cert, però ambdues coses m'he les emporto sobradament cap a casa.