Marató Sant Llorenç - 42 km 1.830 m D+

Estem anant cap a la sortida, miro el rellotge i veig que anem molt justos, “Ostia, corre, corre, que sinó no arribarem a temps!”. Arribem a l’arc de sortida per davant, però ens diuen que hem d’anar a donar la volta i entrar per darrera. “Uf, ara sí que no arribem!”. Mentre estem fent la volta sentim com donen la sortida i a nosaltres que encara ens queden 300 o 400 m per arribar-hi...

Començo a avançar corredors com no havia fet mai. Mai havia avançat a tants corredors en tant poca estona. Corredors i més corredors, prop de 600 eren els que teníem per davant quan hem sortit. Vaig molt alt de pulsacions, estic anant com si es tractés d’una cursa de 10 km. Miro el pulsòmetre i em diu que estic anant a una mitja de 143 batecs, “Eh?, però si jo sempre vaig per sota dels 130!”. Si no vigilo, avui puc fotre un pet important, però és que en segueixen sent infinitat els corredors que tinc per davant!

Arribo a l’avituallament de les Arenes, km 17,4, i mica en mica tot s’ha anat posant al seu lloc. Crec que més o menys ja m’he situat a la meva posició, això sí, he fotut un inici molt més fort del que estic habituat, a veure que hi acaben dient les cames...

Pujant a la Mola em sento molt bé, s’ha de dir que aquesta pujada l’he fet infinitat de vegades i això m’ajuda a optimitzar les forces. Corro tot el que puc, fins hi tot alguna pujadeta, les cames tenen ganes de tirar i ho aprofito. Amb 2:36 h arribo al cim de La Mola, km 24,8. Com la cosa segueixi així avui serà un gran dia! En el tram fins al Coll d’Eres començo a avançar algun que altre corredor i això em suposa una bona dosis de moral per seguir endavant.

Passat el Marquet de les Roques, km 30,7, encaro l’últim tram de cursa. Ha arribat l’hora de la veritat. A arribat l’hora de comprovar si la força de les cames serà la suficient per mantenir aquest ritme que he portat des del inici. En l’última pujada important de la cursa que ens ha de portar fins al Castell de Pera, la calor comença a fer acte de presència, l’energia que hi ha dins meu sembla que està anant a la baixa, però ara no puc defallir. Avanço algun corredor, però també m’avancen. Baixant del Castell és quan realment noto que les cames es volent quedar sense força, “No, Salvador, ara no, aguanta, aguanta!” em dic a mi mateix.

En l’últim avituallament, a falta de poc més de 4 km per l’arribada, aconsegueixo recuperar la mica d’energia necessària per superar aquest últim tram. Sort d’aquest avituallament, perquè sinó no em temo que hauria tingut un final basant nefast... Encara no he arribat al final de la última pujada i ja em poso a córrer. Un tram pla i tot baixada fins al poble. Ara sí que ja ho tinc! Com és habitual, els carrers de Sant Llorenç replets de gent animant, un ambient dels que dóna gust arribar. Tot hi haver-hi algun moment en el que no tenia massa clar com acabaria, al final 4:41 h i salvant la situació força bé.