A la que fa pocs metres que correm veig que agafem
un camí diferent al de l’any passat i després dels primers km veig que anem en
una direcció totalment oposada a la de l’anterior edició, un canvi que, de
moment, pinta molt interessant!
No sé que em passa però em noto les cames molt
pesades, sembla com si estigués a punt d’acabar i acabem de començar... M’hi
començo a capficar perquè això no és gens normal. Però que em passa? Però si he
vingut molt descansat. No ho entenc i no estic corrent gens agust. Van passant
els km, anem pujant tota l’estona i com que la pujada no és excessivament
dreta, ho correm gairebé tot. Les sensacions no milloren, així que haig de fer
el que sigui per tal de fer-les millorar, ja que sinó, no gaudiré de la cursa.
En la part final de la segona pujada, la cosa es
posa molt dreta i caminem. A la que portem una estona caminant, les cames
sembla que es comencen a posar a lloc, per fi, ja era hora!
Després d’una baixada per un corriol molt
divertit, comença una pujada també per un corriol molt dret, això sí, tot el
que té de dret ho té de ben parit. La veritat és que el recorregut d’aquest
any, de moment, és molt més corrioler i molt més guapo que l’any passat.
Passem per l’avituallament del km 16 amb 1:45 h i
les sensacions són molt bones, bé, en realitat són les que haurien de ser, però
al haver començat tan malament, és com si avui fossin millors que mai. Si l’anterior
pujada era dreta, aquesta encara ho és molt més. Les cames em diuen que tenen
ganes de pencar, així que deixo que tirin tan com vulguin, amunt!!!
El increment de ritme que faig sempre a les
maratons és per allà del km 30 i avui l’he fet abans del 20. Això pot tenir
unes conseqüències nefastes, avui pot ser que foti un pet com un aglà, però em
dic a mi mateix: “Quin no s’arrisca, no pisca!” i “Si no ho provo, no ho sabré!”.
Així que, aprofitant que la marató d’avui només té 2.200 m de desnivell
positiu, decideixo tirar-me a la piscina i a veure quin n’és el resultat.
Arribat al punt més alt del recorregut em tiro
avall tan ràpid com puc. La baixada és molt llarga i, tot i que hi hagi molts
rocs, deixa córrer bastant bé, així que a donar-ho tot! Després de més de 5 km
de baixada, ens unim amb els de la mitja. No parem d’avançar a corredors de la
mitja i això és una important injecció de moral. Ho estem corrent tot, tan si
puja com si baixa no deixem de córrer, les cames tenen ganes de pencar i s’ha d’aprofitar!
Arribo a l’últim avituallament del km 37 molt
mancat de forces, sembla que ha arribat l’hora de pagar els excessos, així que
ara tocarà a aguantar com sigui! Estic molt assedegat i tinc molta calor, així
que agafo una ampolla d’aigua i me’n bec la meitat i l’altre meitat m’he la
tiro per sobre. Em diuen que em queden 2 km de pujada i 3 km de baixada, miro l’altímetre
i aquesta última pujada és de 400 m de desnivell, amunt!
Sembla que la parada a l’avituallament a
refrescar-me m’ha anat d’allò més i m’ha ajudat a recuperar l’energia que havia
perdut després de més de 14 km sense deixar de córrer pràcticament ni un
moment. Hi ha trams de la pujada que estan realment enfangats i cal agafar-se
als arbres per poder pujar, ja que el terreny patina d’allò més. De nou les
cames tenen ganes de pencar i això m’encanta!
Vinga, som-hi, a per els 3 km de baixada! També hi
ha algun punt molt enfangat i que novament toca agafar-se als arbres perquè a
més és molt dret, això sí, divertidíssim!
Finalment, arribo de nou a L’Hostalnou de Bianya
amb 4:46 h, en la 20ª posició i havent gaudit d’una molt bona cursa i d’un dia
radiant.
Abans d’acabar, toca també felicitar a l’organització
per la bona feina feta i sobretot per aquesta modificació del recorregut
respecte l’any passat, fent-lo molt més atractiu. Enhorabona!
