Aquí hi ha partida per estona...

Nota: Aquesta crònica, igual que l’anterior, l’escric prèviament a mà per exercitar l’escriptura, una de les meves moltes actuals dificultats a vèncer...

Aquí hi ha partida per estona. Això està clar i en tinc l’absoluta certesa de que així serà. Cap dubte!

Les regles del joc han canviat (lleument), això m’ho ha volgut deixar molt clar el cardiòleg. Ara bé, són unes regles del joc que accepto i que tampoc és que em desagradin del tot. És més, una de les principals limitacions, el meu cos ja se l’havia imposat ell mateix i s’havia acostumat a funcionar d’aquesta manera. La saviesa del cos és realment sorprenent. El cos és savi, molt savi i això és una absoluta veritat. Una certesa innegable. Així que ens aferrarem a aquesta saviesa del cos i serà qüestió de fer-lo funcionar com ell mani. La limitació és que no puc passar dels 100 – 110 batecs per minut. Doncs bé, en la última prova d’esforç de l’any 2019, les meves dades eren les següents:

-          En repòs: 38 – 40 batecs

-          Límit aeròbic: 130 batecs

-          Límit anaeròbic: 140 batecs

-          Màxim assolit: 160 batecs

Abans de la parada cardíaca, al fer activitat m’estava movent en uns màxims de 110 – 120 batecs i en el cas més extrem 130 batecs. No més. Per tant, aquesta primera limitació puc considerar que gairebé no és una limitació.

Una altra de les condicions a l’hora de fer activitat és que no puc excedir-me. Interpreto que no excedir-se és no anar amb el frontal al cap vàries nits seguides. Així que al frontal també l’hi hauré de limitar les hores de funcionament.

Ara bé, aquesta sotragada m’està ensenyant infinitat de coses. Res és perquè sí ni res és casual, i aquesta sotragada l’havia d’experimentar per aprendre tot allò que la vida m’estava dient i jo no volia escoltar. Resumint, ara em toca estudiar (a marxes forçades) les lliçons que mai havia volgut posar atenció i que mai havia volgut aprendre. Unes lliçons que la vida s’entossudia a ensenyar-me i jo m’entossudia a no voler escoltar. Creia que era invencible i indestructible i sembla que no és ben bé així...

La meva principal fita sempre era fer quants més km i més m+ possibles. Sense importar massa les hores que hi havia d’invertir. Doncs bé, una de les primeres coses que en aquesta nova etapa he après és que el què realment aporta valor són les hores que pots destinar a fer l’activitat que et ve de gust fer i en l’entorn que realment et ve de gust estar. És a dir, per posar un exemple, abans amb 7 hores potser podia fer 40 km i 2.500 m+ en un terreny sense excessives dificultats, mentre que (qui sap) en un futur amb les mateixes 7 hores potser només podré fer la meitat de km i de m+. Ara bé, el realment important seran les 7 hores gaudides fent allò que realment et fa gaudir amb la màxima intensitat. Per tant, haurem de deixar km i m+ de banda i sobretot, sobretot, procurar gaudir al màxim de cada, hora, cada minut, cada segon.

La segona lliçó apresa és que si abans calia anar sol per fer l’activitat que volia fer, doncs anava sol i no hi havia cap tipus de problema. Ara doncs he après que per qüestions de la meva pròpia seguretat molt millor anar acompanyat. Tot i que, sincerament, més que per seguretat, és per la companyia i el benestar que genera el compartir l’experiència amb la gent amb la que coincideixes amb una mateixa passió.

Però bé, ja és hora de deixar de ploriquejar i mirar al dia de demà. El què està clar és que aquí hi ha Salvador per dies. Òbviament, tota decisió té un cost i jo he decidit tirar endavant sense ser excessivament conservador. És a dir, moderar l’activitat física, d’acord. Ara bé, entenent per moderació no fer excessos i animalades que impliquin sobreesforços (diguem) sobrehumans. El cost d’aquesta decisió pot ser (crec que ningú ho pot saber ni ningú ho pot assegurar amb rotunditat) que em resti algun any de vida. Sé que pot semblar una decisió egoista per part meva, però del què sí que en tinc una absoluta certesa, és que la decisió del sofà i el sedentarisme com a “modus vivendi” seria la pitjor decisió i aquesta segur que em restaria molts més anys de vida que el fet de tirar endavant fent activitat.

Per resumir aquesta decisió pressa (una decisió valenta, crec) aplico una frase del novel·lista William Falkner que diu: “Entre el dolor y la nada, prefiero el dolor”. Una sentència que ha estat per mi sempre una màxima. Amb aquesta màxima potser he anat massa enllà i ha tingut el desenllaç que ha tingut. Ara bé, les decisions preses en un passat, preses estan i no s’hi pot fer res. El problema existent en la maquinària que porto a sobre ve de sèrie i tampoc si pot fer res, així que tocarà anar tancant aquesta entrada amb una altra frase que ho resumeix molt bé tot plegat: “No pots tornar enrere i canviar el principi, però sí pots començar des d’on estàs i canviar el final” (C.S. Lewis).

No sé quan disposaré d’unes bones cartes per tirar endavant una partida en condicions, però aquí estic, donant-ho tot dia a dia perquè aquestes arribin i quan això s’esdevingui estic convençut que, de nou, es portarà a terme una gran partida.

Nota: La intenció d’aquesta crònica era la d’aportar una bona dosis d’optimisme (espero haver-ho aconseguit) i, qui sap, potser donar un cop de mà a algú que ho estigui passant malament. El què està clar és que tinc l’absoluta certesa que en pròximes cròniques podré explicar que la partida s’està portant a terme per un 95% d’en Salvador que hi havia abans del 26/12/20.