Ultra Trail Valls d'Àneu - 88 km 6.400 m+

 

Aquest any la UTVA prometia més que mai. Si ja de per si és una de les curses més potents de per aquí, el format d’enguany la feina encara molt més interessant. En aquesta edició la cursa seria en parelles, el recorregut no estaria marcat, sinó que l’organització ens facilitaria als corredors una sèrie de punts, a partir dels quals, ens hauríem de dibuixar el track. Doncs sí, justament això és el què més ens agrada amb en Jaume, dibuixar-nos el track, gps al canell i a seguir-lo. Malauradament, el dilluns 13 de juliol ens escriuen des de l’organització dient-nos que, en el context actual, els alcaldes de la zona no ho veuen clar i no autoritzen la seva realització. El primer que ens diem amb en Jaume és: “Ho fem igualment, oi?” Coincidim afirmativament, així que sols cal posar-nos d’acord amb l’hora de sortida, cosa que no ens costa gens. Com que està clar que hem de fer tota una nit, decidim sortir a les 00:00 h. En Ramon ens passa un track aproximat del recorregut. No és exactament el que hauríem d’haver dibuixat, però en distància i desnivell és més o menys igual, així que ja ens val. Estudiem una mica el recorregut i preparem el següent menú pel mateix dia en el que s’hauria d’haver celebrat la prova:

Fa una pila de temps que no sortim plegats amb en Jaume (ni tampoc amb la Boira i la Mia), així que la jornada d’avui promet moltíssim. Quines ganes!

Passem per Espot a les 2:30 h i un munt de joves que estan d’oci nocturn ens miren amb certa cara de sorpresa al veure’ns passar corrent a nosaltres i a les dues gosses. En Jaume em diu que l’oci nocturn està prohibit. “Hòstia, i el que estem fent nosaltres, també és oci nocturn, doncs? ;-)”.

Pugem primer cap al Refugi de Josep Mª Blanc i just abans d’arribar-hi ens desviem per un sender que en portarà al Coll de la Valleta Seca. Des d’Espot fins a dalt al Coll, 1.400 m+ d’una tirada. Hi arribem a les 05:15 h. La temperatura és notablement freda. A l’horitzó ja es comença a percebre una lleu claror. Aquesta nit ja la tenim superada! La baixada és una mica tècnica al principi i requereix de bastanta concentració. Mica en mica va millorant i l’acabem salvant prou bé.

Després del Refugi de Mallafré, on un nou dia ens dona la benvinguda, guardem els frontals. La pista que uneix l’Estany de Sant Maurici amb el Refugi d’Amitges ens deixa avançar amb certa alegria i prou bé que ens va per quan, més endavant, les coses es compliquin i avançar costi força més.

Arribem al Port de la Bonaigua just amb les 10 hores que havíem previst. Probablement les 10 hores més ràpides de la meva vida. Com es nota que feia molt de temps que no sortíem plegats amb en Jaume, avui les hores estan passant volant. Quin luxe! Aquí ens hi estan esperant l’Albet@, per fer-nos un dels seus avituallaments, i en Mariano Pujol que s’afegeix aquí per acompanyar-nos fins al final. Si fins ara la cosa a fluid al màxim, tot apunta que d’ara endavant encara podria fluir molt més. Aquí mengem bé i, amb un nou membre a l’equip, encarem el pròxim tram que ens portarà fins a Isil.

La veritat és que la incorporació del Mariano aporta molta frescor. Personalment m’ho estic passant bomba i crec que la resta de membres de l’equip n’estan gaudint tant o més que jo. Pugem al Tuc de la Cigalera i baixem a l’Estany de Garrabea. Zona realment impressionant. Bellesa sublim. Absoluta solitud. Només nosaltres 3 i les dues goses. La temperatura va augmentant i arribem al Refugi d’Airoto força assedegats. Agafem aigua de la font que hi ha al costat del Refugi. Il·lusionants amb una aigua fresqueta, però la sorpresa és que de fresca gens ni mica, tot el contrari...

Baixant cap a Isil la calor comença a incrementar exponencialment. Les cames comencen a manifestar un cert cansament a conseqüència del pas de les hores. Tot i així, una baixada que es pot arribar a fer molt llarga, s’acaba fent més ràpida del previst. Perfecte!

A Isil, sorpresa, ens trobem en Ramon, l’artífex d’aquesta meravella de recorregut. Un recorregut que any rere any l’ha anat millorat. De fet, crec que en són ben poques les edicions que s’ha repetit el mateix recorregut de l’any anterior. Cada any hi ha anat fent alguna modificació per anar-lo fent cada vegada més elegant i recórrer els punts de més encant del Pallars. Aquí també hi ha l’Albet@ que m’ha preparat una de les seves delícies, un exquisit mill amb verdures que em suposa una important injecció d’energia. Tot va rodat, d’aquí en sortim a les 14:15 h i amb total motivació. Anem bé. Molt bé!

Estem a les hores centrals del dia i en un dels punts de menor alçada del recorregut i això en un 25 de juliol implica una calor difícil de suportar. L’esperança és anar guanyant alçada i que aquesta calor tan asfixiant vagi a la baixa, ja que, la veritat, en aquestes condicions costa bastant avançar. De sobte, ens plantem davant d’una pala d’herba on no hi ha cap tipus de camí que puja molt dreta. A més, l’herba alta i arbustos que hem d’anar sortejant compliquen encara més les coses. Finalment arribem a unes bordes, aquí es veu un camí i semblaria que d’ara en endavant hauríem d’anar a millor, ja que fins ara ha estat un autèntic suplici. Malauradament, les coses no són com esperàvem. El camí es va perdent cada 2 per 3. El recuperem i el tornem a perdre una vegada i una altra. La calor segueix sent molt intensa. Ara mateix les estem passant canutes. Molt canutes. Estem desitjant arribar a la vall que puja de les Bordes de Pina (per on es pujava els anys anteriors). En Mariano, per aportar el seu toc d’optimisme a la situació comenta: “Home, Salvador, sinó que escriuràs a la crònica? Sempre el mateix?” Que gran! Doncs sí, aquesta vegada toca escriure una versió un tant diferent... Finalment hi acabem arribant. Tardem 3 hores per fer 10 km. Un autèntic infern!

Comencem a pujar direcció el Cim del Mont-Roig. Pròxim objectiu. Sabent que és possible que no tornarem a trobar aigua durant una bona estona. N’agafem d’un riu d’on baixa amb una frescor brutal. Buaaaaaa, que ve que entra aquesta aigua, per Déu! Omplim bidons i amunt. Tot i que a hores d’ara el cansament comença a ser més que notable i el ritme cada cop més baix, anem avançant decididament. Arribem al coll per una pujada molt empinada i baixem cap a l’Estany de la Tartera. Ens preguntem quin serà el Cim del Mont-Roig. Tot apunta que serà el que tenim davant, és veu molt dret i volem creure que no és aquest, però el track ens hi va encarant. Doncs sí, és el que intuíem. “Hòstia, però això és molt dret!” Anem pujant i pujant. Quan vaig estar estudiant el track vaig veure que aquí hi havia una pujada de 500 m+, sabia que faria mal, però tant! Cada cop som més a prop del cim. El terreny comença a estar cada cop més descompost. Ens mirem bé el track i sembla que haurem de fer un tram de cresta. No ho veiem clar. Diem que sinó, baixarem per aquí mateix, però quan més pugem, més pelut ho veiem per tornar a baixar. Són les 19:40 h, no ens queden masses hores de llum i cada cop ho veiem més pelut. Ens falten només uns 50 m per arribar al cim. Parem un moment, ens preguntem què fem i acabem decidint de girar cua abans no se’ns compliqui més la situació.

Tornem fins a l’Estany de Tartera i optem per agafar la directa cap al pla de Salari. Al final, agafem tant la directe que ens saltem la intersecció que ens ha de portar al Coll Curiós i a l’Estany de la Gola i el camí que prenem ens porta directe fins a Cerbi. Ups! Això ho hem fet més de dret del que havíem pensat, però tampoc sap massa greu, ja que hi ha moltes ganes d’arribar i, la veritat, amb tot el que hem viscut ja hem quedat més que servits.

A Cerbi ens tornem a posar el frontal. Això sí, aquesta vegada serà per poca estona. Omplim bidons a la font i pla i avall. Finalment, amb 22:30 h arribem de nou a Esterri. Aquí ens està esperant en Ramon. Ens diu, “Hòstia no heu fet ni el Mont-Roig ni el Ventolau? Fail!” Que cabron, el tiu! Doncs no, però ja n’hem tingut ben bé prou!

A la furgo ens està esperant l’Albet@ amb el sopar a la taula. Quina crack, per Déu! A més de sopar una mica, en Mariano i en Jaume es poden beure la tant desitjada Daura que des de que hem sortit en Mariano ja estava anhelant. D’aquesta manera tanquem una volta que sabia del cert que donaria molta feina i així ha estat, però amb aquesta bon companyia s’ha fet tot molt més lleuger. Com aquesta, les que vulgueu, amics meus ;-)