Marató dels Dements - 42 km 3.700 m+ i Mitja d'Aín - 23 km 2.000 m+

                Arribem a Eslida i la primera cosa que veiem és una gran pancarta que ens diu: Benvinguts a Eslida, Dements. La segona, un nen de 6 o 7 anys amb un patinet i amb una armilla blava de voluntari. Estacionem la furgo i, de camí cap a la recollida de dorsals, armilles blaves per tot arreu. Confirmat. Estem al millor destí que podríem estar aquest cap de setmana. Encaixades de mans amb força. Abraçades amb sentiment. Petons sincers. L’Osvaldo, en Jose Luis, la Laura... Pesos pesats d’aquesta Demència. Només desitjo una cosa, que siguem demà a les 7:30 h i que comenci la festa.

                Abans de sortir en Raul, el director, agafa el micro i ens diu: Teniu la muntanya plena de gent que es mata per vosaltres i teniu una organització que també es mata per vosaltres. Prou que ho sabem i per això estem aquí per cinquè any consecutiu.

                Després de pujar al cap de munt del poble, enfilem muntanya amunt pel primer dels infinits senders que avui trepitjarem. De seguida trobo a faltar la presència d’en Jaume darrera meu que avui, per qüestions de força major, no ha pogut venir. Així que en aquesta ocasió, el plus que em dóna l’energia d’en Jaume em tocarà posar-li a mi.

                Tot i que la frescor inicial de les cames, l’emoció del moment i l’encant dels senders fan una combinació perfecte per córrer amb valentia, hi ha quelcom dins meu que em fa moderar l’entusiasme. Dements és Dements. La duresa de Dements la conec molt bé i aquí d’excessos els justos o, del contrari, això podria arribar a fer-se molt llarg.

                Com ja és un clàssic en aquesta cursa. Corriols impol·luts. Desbrossats un mínim de 1 metre per banda. Una feinada que potser no tothom percep, però un feinada gens menor i realment admirable. Arribem de nou al poble d’Eslida després d’haver fet un primer bucle de 10 km i de lluny se sent una forta remor de gent animant. Però quina gentada per Déu. Impressiona tanta i tanta gent. Quin goig!

                La pujada al Puntal de l’Aljub, una senyora pujada de 500 m+ és per anar situant cadascú al seu lloc. Passo a uns quants corredors. De moment, sembla que hi ha prou energia a les cames i moltes ganes de tirar amunt. Anem bé. Som-hi!

                Un altre dels clàssics d’aquesta cursa és que a cada intersecció hi ha un mínim d’un parell de voluntaris. Un parell d’armilles blaves que t’aplaudeixen. Et diuen quelcom. T’animen. T’esperonen. T’alegren el camí. Et fan sentir gran. Et fan sentir estimat. A tots i cadascun dels armilles blaves els agraeixo enormement els seus ànims i els hi dedico un BOOOOOON DIA amb la màxima efusivitat possible. Alguns es sorprenen. Dedueixo que no tots els corredors tenen aquesta mateixa correspondència amb els armilles blaves.

                Arribo a Aín. Faig un avituallament ràpid. No necessito gran cosa. Així que anem a pel Sr. Espadan que és realment on hi tinc la feina. Les cames segueixen anant prou bé i jo n’estic gaudint al màxim d’aquesta assolellada jornada. Que bé que m’ho estic passant, per Déu! Tot hi ser el tram més complicat el resolc amb prou solvència i començo la baixada amb la motivació pels aires.

                A l’avituallament que hi ha al peu de la carretera em trobo amb en Gorka, una dels grans de Bilbao, que m’ha passat amb tota la facilitat del món al principi. Pugem al Cerro Gordo i fem una llarguíssim baixada fins al Barranc de la Caritat. Per més que vagin passant els kms la tònica d’un mínim d’un parell o tres armilles blaves a cada intersecció segueix ben ferma. Dic un mínim d’un parell o tres, perquè, segons el punt, n’hi poden arribar a haver 6 o 7 d’armilles blaves. Estic convençut que cada any en son més, sense cap mena de dubte.

                Uns voluntaris em pregunten per la meva parella. Bé, com ho han estat preguntant en cada punt de control. Els hi comento que malauradament avui no ha pogut venir. Em diuen que és una pena perquè seríem la tercera parella. La meva resposta és que la pena no és no ser la tercera parella, la pena de veritat és no tenir el meu company al meu costat.

                Arribem plegats amb en Gorka al coll de La Ereta, km 31,5. L’hi dono pas, però em diu que no, que està bastant refredat i que se li assequen als ulls i a les baixades no s’hi veu massa. Hòstia, putada! “... y estas bajadas no son para no verse”, em diu. I raó no n’hi falta. Així que em poso al davant i li serveixo de referència.

                Després de l’avituallament de La Mosquera, tot i que es van notant els prop de 3.000 m+ que portem, l’eufòria, la motivació i les ganes segueixen pels núvols. Ens trobem de cara a l’Osvaldo, que com cada any està a tot arreu. Forta encaixada de mans i li confirmo que això és una autèntica festa i que ens ho estem passant en gran.

                Comencem a pujar a El Carrascal primer i a La Penya Blanca després. És en aquesta segona pujada quan la cosa es comença a posar seriosa de veritat. Aquí sí que toca agafar fort els pals i tirar amunt amb contundència. Ara ja sí que les cames comencen a cremar. Amb en Gorka anem molt a gust plegats i em temo que ja hi anirem fins al final.

                Resolem prou bé l’últim tram fins al Puntal de l’Aljub (per on tornem a passar-hi en sentit contrari) i ja veiem les cases d’Eslida. Bé, més que les cases en veiem les seves teulades. Perquè o nosaltres estem molt amunt o el poble està molt avall, però la diferència d’alçada és més que considerable. Una baixada que requereix de la màxim concentració. Una baixada que no permet errors. Una baixada que per moments es fa força tècnica. Afortunadament cap i cames estan prou sencers per fer front a l’exigència d’aquesta última baixada.

                ...i ja estem creuant, una vegada més, l’anhelada línia d’arribada d’una cursa enorme. Enorme pel seu recorregut. Enorme per la seva duresa. Enorme per la bellesa dels seus senders. Però sobretot enorme per la infinitat d’armilles blaves. Sobretot enorme per la seva gent!

                Com que amb en Jaume tenim una norma que diu que no podem fer més hores de desplaçament en cotxe que hores corrent, diumenge toca fer la mitja d’Aín per assegurar el tanto i complir amb la norma. Tot i que el recorregut sigui la segona part del recorregut d’ahir, no em fa res tornar-lo a repetir. Així que ens posem de nou un dorsal per tornar a la sala de festes.

                Pujant al Cim de l’Espadan es nota una mica l’esforç d’ahir, tot i així les sensacions són d’allò més bones. Imagino que les ganes de seguir gaudint d’aquest entorn són les que em fan oblidar el possible cansament acumulat i afrontar-ho amb la màxima positivitat.

                Exactament igual que ahir, una munió d’armilles blaves protegeixen el recorregut com si d’una fortalesa es tractés. Un exercit d’armilles blaves que t’ofereixen la seva seguretat. Que vetllen pel teu confort. Pel teu benestar. Que, com va dir ahir en Raul, es maten per nosaltres.

                Resulta que a mitja cursa em surt sang del nas (cosa que em passa de tant en tant i res greu en absolut) i em queda la cara una mica ensangrentada. Doncs no hi ha voluntari que no es preocupi per mi. Que s’interessi pel meu estat. Que em pregunti. Que em demani el que necessito. A tots els hi dic que res. Els hi agreixo l’interès. I els hi retorno un moltes gràcies i un molt BOOOOOOON DIA.

Em trobo en varies ocasiones algun voluntari que em diu “Jo ahir a tu ja et vaig vore”. La meva resposta sempre és la mateixa, “Jo a tu també et vaig veure, moltes gràcies per ser-hi”. Quina colla de cracks!

...i amb la mateixa alegria que he començat, o més, arribo de nou a Aín. D’allò més feliç per tenir la gran sort d’haver pogut gaudir d’una nova magnífica jornada de muntanya sentint-me novament al màxim de ben acompanyat. Afortunat. Realment afortunat!

Agrair enormement a tota la gent que fan possible aquesta demència i que ens donen l’oportunitat de poder-ne gaudir any rere any. Agrair enormement a tota la gent que es mata per nosaltres. Mentre hi hagi Dements, aquí ens tindreu, colla de ben parits!!!