De nou a la línia de sortida d’una
de les millors de casa nostra. Aquest any en un format un tant diferent. Ja no
es fa la modalitat combinada dels anys anterior. L’inici és a les 00:00 h i es
permuta l’ordre entre els dos sectors. Enguany pugem primer al Pic de l’Orri i
la zona del Montsent de Pallars, Montorroio... pel final. La nostra sorpresa
amb en Jaume és veure poc més de 100 corredors. “No entenc res”. Em diu
en Jaume. “Com pot ser que a una de les 3 millors que es fa a Catalunya siguem
tan poca gent?”. Al llarg de la cursa acabarem arribant a la conclusió
que potser un dels factors que ha reduït una mica el nombre d’inscrits, és el
temps de tall que és bastant exigent. Tot i així, és realment sorprenent que
siguem tan poca gent en una cursa com aquesta.
Arrenquem i, com ja és habitual,
a la primera pujada no paren de passar-nos corredors a “tota pastilla”. Probablement,
tinguem més corredors a davant que a darrera. “Han sortit “saltarines”, avui”,
comentem amb en Jaume, utilitzant el llenguatge de l’Ibon Zugasti. Nosaltres,
com sempre, a la nostra. Es nota molta humitat a l’ambient. Així que a cuidar bé
la hidratació, doncs. De camí al Pic de l’Orri algun petit símptoma de son.
Lleu. Molt lleu. Però tinc clar que la nit serà llarga i que l’haig de combatre
com sigui. Començo a fer treballar el “coco” al màxim, si el cap està ben
actiu, la son no hi té res a fer. La tàctica funciona i el petit símptoma,
marxa ràpidament.
La baixada fins a Sort l’agafem
amb molt de respecte. Són uns 1.500 m- i els excessos d’un principi podrien
tenir un preu molt elevat al final. A mitja baixada ens trobem un altre
avituallament. Un altre? Impressionant la poca distància que hi ha entre
avituallaments! Un dels motius pels que podem dir que és una de les millors. Al
final, la temuda baixada s’acaba deixant fer més bé del que esperàvem i amb
4:30 h estem a Sort.
El tram que passa pels pobles d’Olp,
Altron i Seurí, és d’aquells trams que amb en Jaume diem que va fent “la puta i
la Ramoneta”. Petits puja – baixa en els que toca anar alternant el caminar amb
el córrer. Pel poble de Seurí hi passem a les 6:30 h i ni rastre de la llum de
dia. Collons, ja hi ha ganes d’apagar el frontal, però avui costarà... A la que
agafem el camí cap els Altars és quan la cosa comença a pujar de veritat. Ara
ens entenem. Ara començarem a sumar metres de debò. Les cames, de moment, encara
van prou alegres. A l’avituallament que hi ha a uns 2 km abans dels Altars
guardem el frontal a la motxilla. Per fi.
L’inici del nou dia coincideix
amb la zona on la cosa es comença a posar interessant. Entorn exquisit. El
Montsent de Pallars, imponent, davant nostra ens espera. A veure com se’ns dona
avui la seva pala amb més de 4.000 m+ a les potes. Som-hi! En Jaume accelera
una mica el pas. Impossible seguir-lo. L’acabo perdent de vista. Jo, em
concentro. Apreto tant com puc les dents. Faig treballar els bastons al màxim
del que donen de si. Ha costat una mica, però ja sóc a dalt. Voluntaris animant
per tot arreu. El veritable secret d’aquesta Matixcots. El seu enorme exercit d’enormes
voluntaris. Segueixo amb la mateixa tònica per pujar al Montorroio. La baixada no
és igual de fluida que l’any passat, però també s’acaba fent. A l’avituallament
del Pas de la Mainera, com en tots i cada un dels avituallaments, tracte exquisit
dels seus voluntaris. I el que sí que no he vist enlloc més, secció vegana i
una voluntària que em dona a triar, olivada o paté de carxofa. Sense
paraules...
En la pujada a Les Picardes, tan
o més dreta que la del Montsent, es comença a notar tot el que portem a sobre.
De nou, en Jaume es posa a tirar, però jo no puc fer altra cosa que pujar com
bonament puc. Des del Coll de Muntanyó, un descens prou ràpid a través d’una
tartera de pedra petita que es deixa fer bé anar clavant els talons i una
última pujada abans d’Espot Esquí on toca tornar a fer treure fum als bastons.
Això sí, per mi, aquest sector és el de més encant de tot el recorregut. M’encanta!
A l’avituallament d’Espot Esquí
en Jaume em diu que no em passi amb el menjar. Menjo únicament un plat d’arròs,
igual que ell. Llàstima que no em faci el mateix efecte a les potes que a ell. A
partir d’aquí ens unim amb l’Ivan Olvera. Última pujada seria fins a la Creu de
l’Eixol i pla i avall fins a Rialp. Altra vegada en Jaume es posa a tirar del
carro. Collons, avui com m’està aprentant. Diu que vol veure l’etapa de la
Volta. “Sí, home sí, ja la veuràs, tranquil!” Li dic jo. “Si,
en diferit, no?” Sembla que la vol veure en directe. Mare meva, la que
m’espera...
La baixada cap a Rialp aquest
any és diferent dels anys anteriors. Ara ja no baixem fins als pobles de
Caregue i Escàs, sinó que tirem més directe direcció cap a la Serra de Posa. Altra
vegada el camí va fent la “puta i la Ramoneta”. Petites pujadetes que no deixen
córrer amb gens de comoditat. A més, en aquestes alçades ja comencen a fer mal.
“Què?
Acabaràs calent com una teia, eh?” Em diu en Jaume. “Hòstia,
i tant!” La veritat és que aquesta Matxicots la trobo exigent de collons.
A la Serra de Posa segueixen els petits puja – baixa que no deixen anar per
feina. La temperatura comença a pujar. Estem a les hores centrals del dia i la
calor comença a fer acta de presència. Finalment, després de passar-les una
mica canutes, acabem veient el poble de Rialp. Bastant lluny, la veritat, però
ja el veiem. Anem perdent alçada i anem guanyant calor, però cada cop som més a
prop. Passem pel poble de Surp i ara sí que ja ho tenim a tocar. Bé, a tocar
del tot, encara no, però no falta massa. Finalment, amb 15:36 h, avui amb la
companyia addicional de l’Ivan i, personalment, calent com una teia, creuem la
línia d’arribada.
No puc acabar la crònica sense
ratificar les paraules de l’inici. Una de les millors. Recorregut, sublim.
Avituallaments, sublims. Voluntaris, sublims. Tracte, sublim. Entrega de tot un
poble, sublim. Seguim? Sublim! Moltes gràcies a tots per aquesta currada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada