dimecres, 28 d’agost del 2019

Gran Raid des Pyrénées - 220 km 12.800 m+


                Després de 9 anys torno al Gran Raid des Pyrénées. Els 160 km i 10.000 m+ d’aquell 2010, s’han convertit en 220 km i 12.800 m+. En aquesta ocasió no he viatjat sol a Vielle-Aure com en el 2010, si no tot el contrari, amb la companyia de l’enorme Jaume Folguera. La veritat és que mai hem fet plegats ni tants kms ni tantes hores. Així que serà una prova de la solidesa d’aquest equip que formem. Una previsió de més de 2 dies de cursa. Motivació, pels núvols. Ganes, màximes. Il·lusió, tota la del món. Haig de reconèixer que em té un punt preocupat la tranquil·litat que sento hores abans d’una prova de tal magnitud. Sento com si no li estigués mostrant tot el respecte que es mereix. Però a la vegada sento que si hi ha aquesta tranquil·litat dins meu és perquè sé que si amb en Jaume actuem de forma intel·ligent, aquest GRP és nostre!

                Arrenquem a les 6:00 h i amb una horeta de frontal per davant. Els primers compassos de la cursa són absolutament plàcids. Alternem corriols amb trams de pista, tots ells de molt bon fer. Els kms passen ràpid. Molt ràpid. Molt més ràpid del que és habitual en les nostres sortides. Les sensacions són brutals. Tot flueix d’allò més i per part nostra no hem de fer res més que procurar gaudir-ne al màxim de tot plegat.

                Arribem a Payolle, km 20, on hi ha el primer avituallament. Portem menys de 3 hores. Això és un ritme totalment atípic en nosaltres. Esperem que això no ens faci més mal del compte. L’avituallament està totalment a petar de corredors, així que optem per passar de llarg. Resulta que junt amb els gairebé 450 corredors de la prova que estem fent nosaltres, han sortit més de 300 corredors que fan una modalitat de 4 etapes i que en el dia d’avui anem plegats fins al Pic du Midi.

                El pròxim tram és de córrer, córrer i córrer, primer i una pujada que va guanyant desnivell molt i molt lentament, després. Estem en un corriol amb un pendent molt poc pronunciat i que es fa sense cap tipus de dificultat i veiem com en repetides ocasions, corredors que s’aturen i s’asseuen a la vora del camí. Com? No portem ni 40 km i ja s’estan asseient? Més endavant acabarem arribant a la conclusió que això és un hàbit que deuen tenir els francesos, quan tenen una mica de “pàjara”, agafen i s’asseuen...

                Al Col de Sencours, coll on tornarem a passar de baixada del Pic du Midi, hi ha el segon avituallament. Torna a estar a petar gairebé com el primer. Així que agafem aigua i tirem cap al cim. Mentre anem pujant ens creuem amb els corredors que baixen. Al principi anem per una pista ampla i no hi ha problema. Més endavant, a mesura que es va estrenyent el camí, la suma dels corredors que pugen, els que baixen i els excursionistes, fa que, per moments, sigui una mica més caòtic el avançar. Arribem a dalt, mitja volta i avall. Ens avituallament de nou al Col de Sencours. En aquesta ocasió ja només som els corredors de l’Ultra Tour i l’avituallament ja està molt més tranquil.

                El pròxim tram és realment espectacular. Sublimitat màxima. Unes muntanyes tant verdes com majestuoses. Un entorn tan elegant com tranquil. Avancem a través d’un corriol que va ascendint i descendint petits colls. Moments per emmarcar. Moments d’aquells que deixen una molt bona empremta. Tot és collonut. L’únic petit però és que estem a les hores centrals d’un 22 d’agost i fa força calor. Li demano al Jaume com va d’aigua i està igual que jo, un bidó buit i l’altre que no en queda gaire. Hòstia, doncs el pròxim avituallament encara està molt lluny! Per la nostra esquerra baixa un petit rierol, però al terra hi ha tifes de vaca. Són de fa temps, però fa por agafar d’aquesta aigua. Li preguntem a una dona si en podríem agafar i ens diu que millor que no. Doncs res, haurem de passar com puguem... De sobte en Jaume em diu: “Mira, allà baix em sembla que donen aigua”. Crec que és una visió seva ja que estem bastant al mig del no res i no crec que allà hi hagi ningú donant aigua. Però a mesura que ens hi anem acostant resulta que sí. Hi ha una petita taula amb dos voluntaris que donen una mica d’aigua. Només una mica. Ens omplen mig bidó i no més. No és gran cosa, però ja és més del que teníem.


                Arribem a l’avituallament de Hautacam, km 60. De moment anem molt bé de forces. Ara com ara la major dificultat a la que ens haurem de sobreposar és la calor, la qual va incrementant a mesura que anem perdent alçada. Però bé, com que és la mateixa per tots i tampoc hi podem fer res, doncs tocarà adaptar-s’hi. Seguidament ens toca una llarguíssima baixada fins a la primera base de vida de Pierrefitte. És llarga. Molt llarga. Però també molt ràpida i els kms avancen molt ràpid. Així que sense major dificultat que una bona calorada arribem a la primera base de vida. Avui no hi ha ni l’Albet@, ni la Mireia, ni ningú que ens faci assistència. Per tant, haurem de ser ben organitzats. Acordem menjar primerament i després fer la resta. Els voluntaris, una delícia. Molt amables ens demanen que volem i ens ho porten a la taula i això que tenim certes dificultats per entendre’ns. Ens ofereixen una barreja de fruites passades per la liquadora que entra sol. Me’n bec tres vols i haig de parar perquè em faria mal. Amb poc més de 30 minuts estem sortint de la base de vida.

                Al principi costa una mica arrencar, però comentem amb en Jaume que la calor del primer dels dos dies ja l’hem superat. Ens queden menys de dues hores de llum, però ens ha de donar temps de fer la pròxima pujada i part de la següent baixada. Anem bé. Crec que molt bé. Ens passen un parell de corredors amb molta facilitat. En aquests moments és quan sembla que potser no vas tant bé com et pensaves, però no massa més endavant som nosaltres els que els passem sense masses dificultats. És a dir, que ni tant, ni tan poc... Quan falta poc per arribar al poble de Estaing, km 92, la foscor comença a ser considerable i més per dintre el bosc. Tot i així aconseguim arribar a l’avituallament sense frontal i és allà on ens el posem. En aquesta avituallament hi veig una bossa enorme de patates fregides (la versió francesa de les Lays) i que bé entra el salat, per Déu! Porto una bossa hermètica de 3 L i n’omplo mitja bossa. Més endavant, quant se’ns van acabar, és quan penso que hauria d’haver omplert la bossa sencera...

                Anem per afrontar la primera nit. Després de uns 5 km pràcticament plans comença una llarga pujada fins al Col Ilhéou. A mitja pujada la son comença a fer de les seves. Ja? No pot ser! Però si acaba de començar la nit! Ràpidament traiem un Red Bull de la motxilla d’en Jaume per intentar combatre-la. Ell només en fa un glop. La resta me’l bec jo. Però no hi ha manera. La son està apretant fort i per més que m’hi esforço no aconsegueixo vèncer-la. Fa bastant fred, però em nego a pujar-me els manguitos per tal de que el fred em mantingui despert. Seguim pujant, cada cop més fred, però la son que no minva. Ens passa un corredor i en Jaume, que va al meu darrera em diu: “Vinga, nanu, intenta enganxar-te a aquesta roda”. Ho intento i la veritat és que sense acabar-me’n de sortir del tot, aconsegueixo acabar arribant a dalt el coll havent fet fugir la son.

                De baixada cap al poble de Cauterets la situació es capgira completament. La son marxa per complet. El ritme, prou “alegret”. Avancem uns quants corredors, que a les alçades de cursa que estem, sembla que van més perjudicats del què tocaria. La veritat, sense excessives dificultats, arribem a la segona base de vida. Portem 111 km i 19:15 h de cursa. Això vol dir que són la 1:15 h de la matinada. De la mateix manera que a Pierrefitte, primer mengem i després ens en ocupem de la resta. De nou, en poc més de 30 minuts, ja estem en marxa de nou.

                La pujada que ens ha de portar al Refuge des Oulettes primer, Hourquette d'Ossoue a continuació, per acabar arribant al Refuge de Baysellance és extremadament llarga. El primer tram fins al Refuge des Oulettes són 14 km que pugen molt a poc a poc. Però, exageradament a poc a poc. Tan a poc a poc. Que la son torna a atacar. M’enpuntego una vegada i una altra. Amb les arrels, amb les pedres i no hi ha manera de despertar-me. Quan ja falta poc per arribar al refugi, fem una corba i sembla que ja l’haguem de veure, però res. Una altra corba i tampoc. Així vàries vegades, fins que la situació s’acaba fent una mica desesperant. Quan finalment arribem al refugi demanem un cafè, que fa molta estona que l’estem somiant, i no n’hi ha. Doncs una mica d’aigua amb gas i tampoc. Hi ha 4 galetes i poca cosa més, cullons! Doncs res, marxem. Pujant cap a l’Hourquette d'Ossoue comença a clarejar i l’alegria es torna a apoderar de nosaltres. Després de tantes hores d’anar amb son, el fet d’haver tornat la normalitat fa que m’emocioni més del compte i, volent clavar el pal en una pedra, pam! Li trenco la punta i pal a tomar pel sac. Uffff, tot el que queda amb un sol pal, que divertit! ;-)

                Si al refugi d’Oulettes hi havia poca cosa, al de Baysellance encara menys. Aigua i caldo. Res més. Jo una mica de caldo calent. En Jaume, al no saber si podria tenir gluten, ni això. I ara ve quan el maten, si la pujada fins aquí ha estat llarga, la baixada fins a Gavarine no serà del tot curta. 15 km de baixada. Quina feinada, per Déu! El primer tram, tot i ser força tècnic, anem prou bé. Després anem a parar a una pista que no s’acaba mai i que l’increment de la temperatura fa que sigui encara una mica més pesada. Finalment, després d’un últim tram per dintre el bosc bastant treballat, acabem arribant a Gavarine. Passo per davant d’una botiga i veig que venen 2 pals a 18 € i un a 10 €. És un tros de ferro que pesa el triple que l’altre que tinc, però serà més que suficient, així que compro!

                El tram entre Gavarnie i el poble de Gèdre es fa “durillo”. A les ja més de 24 hores de cursa, cal sumar-hi la calor, que al estar a baixa altura, encara és més notable. Tot i així, el fet d’anar plegats amb en Jaume fa que es passi tot més lleuger i mica en mica, pas a pas, anem sumant kms i ens anem aproximant al pròxim avituallament que hi ha a Gèdre. Vinga, va! Fotem-li cap Luz Saint Sauveur, on hi ha la darrera base de vida.


                En el perfil es veuen un parell de punxetes entre Gèdre i Luz Saint Sauveur, així que la cosa pinta que serà plàcida. Doncs, cullons amb les punxetes! En la primera d’elles unes rampes amb un pendent que tela. A més, quan comença la baixada, pensant que la punxeta ja s’ha acabat, pam, una altra rampa de les bones! I així en vàries ocasions. Tela! La segona pujada que no es tan empinada, però déu ni do lo llarga que és. Quin fart de picar pedra, per Déu! Finalment, quan són les 15:30 h, amb 33:30 hores de cursa, acabem arribant a la tercera i última base de vida, km 167 (segons l’organització, algun més segons els nostres Suunto’s).

                La sortida de la base de vida és fatal. Cau foc. A més, en el meu cas, amb la panxa una mica més plena del compte, fa que costi una mica tornar a agafar el ritme. Sort que en pocs minuts tot torna a la normalitat. Encarem l’últim tram de cursa i, un cop tot s’ha posat a lloc, l’encarem amb molta alegria. De fet, comencem a rumiar quines voltes podem fer el dimecres i el dijous de la pròxima setmana que pujaré al Pas de la Casa a fer-li una visita a en Jaume (que està allotjat allà en les seves vacances). Malaltia??? Estar aquí plenament liats i pensar ja en les pròximes sortides. No! Només que ens agrada el què fem i ja està... Després de pujar uns 700 m+, tornem a perdre alçada fins al poble de Barèges on hi ha un altre avituallament. La calor es pot dir que ja ha fugit i ara nosaltres estem en un bon moment. Així que parem molt poca estona i endavant, que les cames tenen ganes de mambo! Pugem pel dintre el bosc per una pujada de les que nosaltres n’anomenem “tendidas”. Que a poc a poc que pugen, per Déu! A mesura que anem guanyat alçada la combinació d’un dia que es va esgotant amb una zona que pinta bastant salvatge, fan que la situació es comenci a posar interessant. La veritat és que ens anem encarant a una serralada que ni idea del punt per on la creuarem, però sigui per on sigui, no serà poca cosa. Arribem al Refuge de la Glère, on hi ha un avituallament d’aquests de poca cosa, i demanem per on travessarem. Quan ens ho senyalen. Pintarraca!!! Ens posem el frontal i som-hi que la cosa promet!


                A la que comencem a avançar, comencem a flipar. Però què és això??? Però sí això és un terreny tipus Parc Nacional d’Aiguestortes o Andorra. Però si no hi ha camí! Ara, ara, ens entenem. Per aquí sí que anirem bé! Fins ara, a excepció de la zona del Vignemale, havia estat tot molt plàcid. Doncs ara de sobte, canvi radical d’escenari. Pugem un primer coll enmig d’un que altre bloc de pedra. La baixada no és cap regal, ni molt menys. Li comento a en Jaume, en conya: “T’imagines que ara ens trobéssim un Contraix?” Referint-me als enormes blocs de pedra que hi ha pujant al Coll del Contraix en el Parc Nacional. Doncs, pam! Volies Contraix? Aquí tens un Contraix. Un tram amb un munt de blocs de pedra que no en dista tant... Encarem un altre coll i en Jaume, que porta el Garmin Etrex 30 al canell, em diu que veu en el mapa que un cop arribem al coll agafarem el GR10. Però també em diu: “Ara, no t’esperis cap camí de roses, perquè tal com veig que baixa aquell frontal d’allà davant, vol dir que de massa bon fer no ha de ser el camí”. I que poc que s’ha equivocat, perquè GR10, sí, ara bé, el camí totalment inexistent, pedra i més pedra. Tota molt mal posada i de molt mal trepitjar. No n’hi ha ni una que s’estigui quieta. Sí, sí, aquí tocarà picar pedra fins al final. En teoria ha de faltar poc per arribar al Cabane d'Aygues cluses on hi ha un petit avituallament, però portem més de 3 hores per fer 9 km i l’avituallament no el veiem per enlloc. Finalment, un frontal a la llunyania fent intermitències ens indica on és l’avituallament. Aquí ens diuen que el pròxim tram és de més bon fer i que fins a Vielle-Aure tenim 24 km i 6 hores. En Jaume em diu: “24 km, val, però 6 hores ni de conya!”. Efectivament, en la pujada al pròxim coll constatem que el camí es més bo. La baixada ja no tant. Més ben dit, fins poc abans d’arribar al Restaurant Merlans, ubicat en unes pistes d’esquí, on hi ha l’últim avituallament, el camí no es deixa fer una mica bé. En aquest últim avituallament en fem via, hi ha ganes d’arribar i no estem per perdre el temps. Al sortir, en plena nit, fa molt fred, però sé que a la que comencem a baixar passarà ràpid, així que no trec ni els manguitos. Fem una última pujada fins al cap de munt de les pistes d’esquí i agafem de nou el GR10 que ja no el deixarem fins al final. El sender es va fent cada cop més bo. Diria que cada cop anem més ràpid. Acabem en uns trams de pista que es van alternant amb senders. Baixem amb tot el que dóna la màquina. Quan creiem que ja estem a Vielle-Aure, veiem un cartell que indica 2 km a l’arrive. Resulta que és el poble del costat. De sobte un munt de frontals de cara. En Jaume em diu: “Mira, una cursa que ara comença”. Com que estem anant per la carretera, li dic: “Una cursa de bicis?” “Però que dius? Una de les curses del GRP!” Hòstia! Veig que les meves neurones ja estan començant a col·lisionar entre elles... Finalment, després de 47:11 h (1 dia, 23 hores i 11 minuts) i, havent tingut que picar bastanta pedra, acabem creuant la tant anhelada línia d’arribada.


                Destacar que els voluntaris, tot i tenir certes dificultats amb el nostre idioma, es van esforçar molt per entendre’ns i fer-se entendre i ens van tractar sempre molt amablement. Dubto que n’hi hagi cap que ho llegeixi, però aquí queda dit!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada