diumenge, 29 d’abril de 2018

Vall de Ribes XS - 72 km 5.000 m+

                La d’avui l’afronto amb certa sensació de buidor… En Jaume, el que va ser el meu company d’equip en l’edició de l’any passat, de la que en guardo un grandíssim record, i amb el que havíem de repetir experiència aquest any, a conseqüència d’unes molèsties no pot venir i em toca córrer sol. Per altra banda, l’Albet@, que també va participar en la marató de l’any passat, enguany, per culpa d’una maleïda fascitis que fa dies que li fa la punyeta, tampoc pot córrer. Així que no me’n queda una altra que prendre consciència de la gran sort que tinc de poder córrer i gaudir-ne amb la màxima intensitat.

                A la furgo, mentre estic esmorzant, comprovo que la méteo segueixi segons el previst i veig un cap de setmana de sol i més sol. Així que després dels dos últims caps de setmana amb certa inestabilitat, per fi sembla que tindrem un cap de setmana d’autèntica primavera. Perfecte!

                De seguida ja estem anant de cara amunt i tirant de bastons. Així, anem bé. Molt bé. Quan s’ha de tirar de bastons, sempre va bé. Pujant cap a Sant Amand, dia esplèndid. Temperatura ideal. Sensacions boníssimes. Tot plegat està en sintonia i tot plegat fa intuir una jornada d’allò més agradable! Només un però i no és poca cosa, em falta el company d’equip, però com que amb això no hi podem fer res, ens hi haurem de conformar. L’altre dia vaig llegir una frase que em va agradar molt, deia: “Sometimes win. Sometimes learn.” Doncs com que de guanyar, no guanyo mai res, tocarà seguir aprenent. Seguir aprenent a treure-hi el màxim partit de cada km, de cada metre, de cada instant viscut. Seguir aprenent a gaudir-ho amb la màxima intensitat. Seguir aprenent a retenir l’encant de tots i cada un dels moments. Aprenent. Sempre aprenent. És el que toca. Ara bé, això de no guanyar mai res em refereixo a nivell de classificació, perquè pel que fa al que anomenem hores de pura vida, això sí que en guanyem. En guanyem en grans dosis en jornades com les d’avui. Hores que anem acumulant i que ningú ens podrà prendre.

                Bé, després de tota aquesta filosofada, em trobo ja de cara a La Serra Cavallera. Una serra que m’encanta. Recordo “l’apretada de clavijas” que em va fotre en Jaume l’any passat en aquesta serra. Enguany faltarà aquest quart de volta, tot i així procuraré no adormir-m’hi massa. La veritat és que aquest tram em passa rapidíssim i, sense pràcticament ni adonar-me’n em trobo ja al Taga. La gent m’anima i em diu que ja està. La meva resposta, “No! Que no s’acabi!” Amb lo molt a gust que s’hi està per aquí dalt, que no s’acabi, sisplau!


                I així és com finalitza la primera jornada del cap de setmana: Km viscuts i gaudits amb la màxima intensitat. Km que passen més ràpid del desitjat. Km de gran valor. Km que no s’oblidaran.

                Diumenge. De nou a la mateixa línia de sortida, però avui en una altra direcció. Les cames estan prou bé. Les ganes de seguir gaudint hi són totes i les de seguir aprenent encara més. El dia d’avui no comença tan serè com el d’ahir, tot i així, la temperatura segueix sent ideal per córrer. Seguim!


                Els km van passant prou ràpid. L’entorn hi acompanya. I molt. Un entorn que ho posa fàcil. Un entorn en plena efervescència. Com la primavera, que està començant a despertar després d’un hivern més llarg del que estàvem acostumats els últims anys...

                A Queralbs comença el tram nou d’aquesta edició. A diferència de l’any passat que anàvem cap a Vilamanya i Batet, enguany anem cap a la Font de l’Home Mort i el collet de les Barraques abans de baixar de nou cap a Ribes. Un canvi, que a més d’acumular algun metre més, farà que hi estiguem més estona. Per tant, davant la màxim de “More km, more fun”, tenim una dosis de diversió extra. De camí cap a la Font de l’Home Mort, amb els bastons treballant de valent, de nou vivint aquells moments que no voldries que s’acabessin mai. Sí, d’acord. Potser és massa egoista per part meva, però va, només serà una estoneta i ja torno al món real... Ja s’ha ben asserenat. Diumenge, de nou, esplèndid. És respira màxima tranquil·litat. Tot flueix. El ritme segurament cada cop més de tractor, però mentre tot segueixi fluint, seguim anant bé...

                Últims km i mateixes sensacions que ahir. Desitjant que això segueixi. Però fa una estona he dit que tornaria al món real, així que em tocarà complir amb la paraula. Les teulades de les cases de Ribes indiquen que ara sí que arribem al final. Final de festa. Final d’un gran cap de setmana. Dos dies molt ben aprofitats. Dos dies viscuts amb molta intensitat i en els que hem seguit aprenent. Què carai, dos dies collonuts!



1 comentari: