dimarts, 13 de març de 2018

Volta Osona 2018 - 174 km 7.000 m+

                Dies enrere vaig sentir una necessitat molt gran de tornar a escriure. Vaig notar dins meu una força que em reclamava tornar a redactar. El que no sabia és que escriuria quelcom d’aquesta magnitud. No pels km i les hores, sinó per l’experiència compartida amb tan bona gent.

                Pujant cap a Bellmunt amb la furgo el divendres al vespre li comento a l’Alba que hi veig un punt d’inconsciència en aquesta història que volem fer amb en Javi. Per sort, després de sopar llegeixo un parell de Tweets  que em tranquil·litzen. Un d’ells diu: “Si hubiera hecho lo que me decía todo el mundo, no hubiera perdido tanto, però no hubiera ganado absolutamente nada”. I una resposta en aquest que diu: “Para hacer lo que hace todo el mundo, ya está todo el mundo”. Doncs això mateix, potser això que farem no és massa comú i potser hi perdrem alguna cosa pel camí. Ara bé, hi tenim molt a guanyar!

                A les 6 h en punt sortim de Bellmunt amb la companyia d’en Jaume, d’en Jordi i de la Boira. Anem direcció al Salt del Molí. Un camí que he fet desenes i desenes de vegades, però mai sentint el que avui estic sentint dins meu. Després de pujar al Puigsacalm i de camí cap al Prat de la Vola apareixen l’Edu i l’Ernest. Hostia Santa! Sorpresa! Que grans!

                Arribem a Rupit i l’Albet@ i en John ens tenen un súper avituallament a punt! Quin nivellàs, per Déu! De camí cap a Tavartet començo a prendre consciència de lo molt afortunat que sóc. De la bona companyia que tinc al meu voltant. Sí, ho reconec, estic flipant! Arribem a Tavaret i ens apareixen en Roger i la Susanna amb la bici que ens acompanyen fins a on està l’Albet@ que ja em té el dinar a punt. Collons, però quanta qualitat, per Déu! Això no té preu!



                Aquí s’hi afegeix la Mireia i ja en són 5 els acompanyants. Brutal. Realment brutal el que estic vivint! Tot està fluint amb una màgia tan i tan especial. A Sau hi ha deixat el cotxe la Mireia i ella junt amb l’Edu i l’Ernest marxen, però si afegeix l’Héctor. Però quin desplegament humà! Per flipar!

                En Jordi acaba a Vilanova de Sau. Una companyia durant 50 km que no té preu. Continuem fins a Viladrau acompanyats per en Jaume i l’Héctor. En Jaume em diu: “Saps que estic pensant, Salvador?” “Segur que el què estàs pensant m’agradarà” és la meva resposta. “Doncs que enlloc de deixar-ho a Viladrau tal i com estava previst, si logísticament m’ho puc muntar, m’arribo fins a Coll Formic o fins a Seva que ja estaré més a prop de casa...” Iep, això ja seria la hostia! Al pas per Sant Sadurní d’Osormort ens quedem els 4 sense aigua. La situació per un moment es posa un pel delicada perquè hi ha sed, però de sobte apareix un Suzuki vermell i d’allà en surt l’Ernest Vinyeta amb una garrafa de 8 L. Darrera l’Ester, la dona de l’Héctor, amb més aigua (per si els 8 L de l’Ernest no fossin suficients...). En el lloc més adequat i en el moment més oportú. Sí, senyor!

                Arribem a Viladrau. Km 75 i 12 hores. Aquí novament un desplegament humà i material increïble. La Mireia amb la Nuva que han vingut caminant des de l’Ametlla. L’Ernest. L’Ester. I com no, l’Albet@ que ja em té el sopar calent. Un avituallament que ja el voldrien tenir moltes curses. No puc fer altra cosa que treure’m el barret per enèsima vegada. Impressionant!

                Malauradament en Jaume no s’ho pot organitzar logísticament i no pot acompanyar-nos. Per mi una pena. Sé que per ell, també. Així que per primera vegada en tot el dia anem sols en Javi i jo. Arriba el moment de començar a filosofar. Li explico la fórmula del valor d’una persona. V=(C+H)*A. On la “C” són els Coneixements d’una persona. La “H” les seves Habilitats. La “A” l’Actitud. Els Coneixements i les Habilitats són molt importants, sí, però només sumen. L’Actitud, multiplica. Per més grans que siguin els Coneixements i les Habilitats, si l’Actitud val 0, el valor resultant de la persona és 0. Pel contrari, sense uns grans Coneixement i Habilitats, però amb una gran Actitud el valor de la persona pot arribar a ser molt gran. Així que Actitud. Actitud i més Actitud. Amb una gran Actitud podem assolir el què ens proposem. Aquesta és la reflexió del camí fins al Matagalls. Just al arribar al cim, en mig de la foscor, sentim una veu. Com?!?! Doncs sí, l’Ernest. Aquell del Suzuki vermell que sempre apareix en el lloc més adequat i en el moment més oportú ens està esperant sota una pluja que comença a caure. Mirem de baixar rapidet perquè fa una mica de vent i a mitja baixada en trobem l’altre Ernest i en John. Cada cop estic flipant més!

                El Coll Formic és altra vegada un festival de gent. En Jordi Molist, en Jordi Torruella, la Míriam i l’Ivan. Tots 4 s’incorporen aquí. Mirem el radar i veiem que la pluja haurà escampat amb un màxim de ½ hora. Així que decidim esperar que passi. Òbviament, l’Albet@ com a directora d’orquestra.

                Per si no fos suficient una companyia de 4 persones, al Brull s’hi afegeixen en Jordi Vidal i en Pau. Em paro a pensar un instant en el què estic vivint i no m’ho puc creure. Són les 23:30 h i un total de 6 persones disposades a destinar la seva nit en acompanyar-nos. Acollonant! Realment acollonant! Al arribar a la carretera de Seva en Pau ens deixa. Com?!?! Has vingut des de Sabadell per fer encara que siguin 2 km?!?!  Però com hi pot arribar ha haver tanta bona gent pel món?!?!

                Arribem a les antenes de Puigsagordi i despertem a l’Albet@ i l’Alex que no fa massa que hi han arribat. Pobres. No els deixem ni dormir...

                De camí cap a Sant Eulàlia de Riuprimer és un no parar de filosofar. Parlem de la fórmula de la felicitat que ha escrit un directiu de Google. Una fórmula que diu que la Felicitat = Valor del moment viscut – Expectatives creades. Doncs en aquests moments sóc al màxim de feliç. Sí que m’havia creat certes Expectatives, però ni de bon tros tot això que estic vivint. Més Valor al que estic vivint no li puc donar. Per tant, que com que el primer factor de la resta és tan i tan gran, qualsevol cosa que resti en disminueix ben poc el valor resultat. Conclusió, Felicitat màxima! Aquí en Jordi Molist em diu una frase que m’entra fins al fons: Arribarà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot! Sí, senyor! Just el que em calia sentir. I tant, que ho podrem tot! Seguint amb les reflexions en mig de la nit, li comento a en Jordi que està clar que aquestes animalades que fem ens resten salut. Sí, d’acord, li fotem un sobre esforç i una sotragada al cos que necessàriament se’n ha de ressentir. Per aquí restem. Ara bé, el plaer, el benestar, l’alegria que reporta el que estem vivint, suma molt més. Per tant, com que sumem molt més que restem, el resultat final acabar sent positiu. Molt positiu. Novament enmig de la foscor apareix l’home del Suzuki vermell. Probablement l’home que conegui més camins de la comarca d’Osona. És a dir, el millor guia del que podíem disposar. Hostia Santa! És que nivell màxim en tots els aspectes! Amb tot plegat resulta que són ja les 6 h i està punt de fer-se de dia. Sense cap mena de dubte, de tots els centenars de nits que he passat per la muntanya, aquesta ha estat la més curta.


                El tram de Santa Eulàlia de Riuprimer fins a Sant Bartomeu del Grau és la segona vegada després de més de 24 hores que ens quedem sols en Javi i jo. En Javi passa un del seus petits mals moments. Aquí és on l’hi parlo d’un tal Diego Salmeron, un tio de la bici que s’anomena “Duro de Coco”. Aquí és on l’hi dic que admiro la seva gran capacitat de sobreposar-se als mals moments. Definitivament, d’ara en endavant tu seràs el meu “Duro de Coco”. A 4 km de Sant Bartomeu veiem una samarreta taronja que ens ve de cara. És l’Alex que ens ve a interceptar en sentit contrari. Vinga, que no decaigui la festa! Arribem a Sant Bartomeu del Grau i al llunyania veig una dona que sembla la meva mare. Doncs, sí senyor. Per si no era prou gran tot plegat.  Sorpresa. Els meus pares que també han vingut a posar-hi la seva empenteta. La Mireia. L’Edu. L’Enric. Un termo de cafè. Un termo de llet de civada. Coca acabada de fer... Incalculable. Realment incalculable el valor de tot plegat!


                El tram des de Sant Bartomeu del Grau fins a Sant Hipòlit de Voltregà és on tenim la crisi més important de la volta. Primer a la ermita de Santa Perpètua, on el track té un tram erroni que baixa pel mig d’una cinglera i ens fa perdre molt de temps anant endavant i enredera. Endavant i enredera. Una i altra vegada. Una i altra vegada fins que al final acabem recuperant el track. La segona part de la crisi ve quan toca pujar a Sant Martí Xic i en Javi diu que considera preferible anar directe cap a Santa Cecília de Voltregà per anar més per feina. Jo no hi estic massa d’acord i després d’un moment d’indecisió acabem optant per l’opció d’en Javi. Arribem a la carretera i de nou apareix el Suzuki vermell. D’ell en surten 3 homes. Els dos Ernests i en John. Aquí és on els diem que volem anar a Bellmunt pel camí més curt i veig com després de posar desenes d’opcions sobre la taula i analitzar-les una per una, acaben optimitzant al màxim i establint el camí més directe fins a Bellmunt. Oleeeee! Quin coneixement del territori!

                Finalment, amb la companyia de l’Ernest, l’Edu, en John, l’Enric i l’Alex acabem encarant l’última pujada cap a Bellmunt. Una última pujada que els “Amants del +!” (així és com ens direm a Eufòria, la prova que correrem plegats aquest estiu a Andorra amb en Javi) mai oblidarem. Una última pujada on la companyia fa que els peus no toquin a terra. Una última pujada on la companyia et porta a coll. Una última pujada gaudida al màxim. A l’extrem. Com deia en Pau Escalé “...com és que la gent no aprofita la vida? Com és que si t’agrada una cosa no la fas al màxim? A l’extrem?...” Doncs, sí! Una última pujada gaudida al màxim! A l’extrem! Des de lluny sentim els crits de la gent a dalt la creu. Sentim també l’acordió d’en Jordi Orozco. Increïble. Realment increïble! Arribem a dalt i no podem fer altra cosa que agenollar-nos als peus de tota aquesta bona gent que ens ha acompanyat i ho ha fet possible. Sense paraules, de debò!



Per acabar necessito fer una sèrie de reflexions:
  • Tots plegats m’heu impartit una lliçó de vida en majúscules. Una lliçó de vida que haig d’acabar de pair i prendre’n consciència. Els 170 km no són res al costat de tota la vostra generositat. Destinant tot un cap de setmana a dos sonats com nosaltres.
  • Cada dia crec més en les senyals que dóna la vida. Està clar que aquí la vida m’ha donat una enorme senyal i que interpreto amb tot el seu significat. Veig claríssim que havia de fer aquesta volta per adonar-me’n de la bona gent que hi arriba ha haver en aquest món.
  •  Després de córrer alguna que altra cursa de 100 milles o més: 5 Ronda dels Cims, 2 Tor des Géants, PTL, Eufòria, UTMB, Grand Raid des Pyrénées, Diagonal de Fous, 2 Euhunmilak... Sense cap mena de dubte, el que he sentit avui no ho havia sentit mai.
  • M’he emocionat. He plorat. He viscut quelcom d’una grandesa enorme. Mai oblidaré. Us ho juro. Aprenent al màxim de tots plegats. I aprenent d’en Javi, un company d’equip, que amb el seu bon saber fer, m’ha demostrat com dins una persona tan menuda i pot arribar ha haver un cor tant gran.
  •  I com no, com em van dir un dia, al costat d’un petit homenet sempre hi ha una gran dona. Doncs això mateix, el petit homenet sóc jo i la gran dona és l’Albet@! Sense ella tot això no seria possible.
  • Moltíssimes gràcies a tots per aportar-me tan i ajudar-me a seguir creixent!






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada