La Petite Trotte à Léon: Resumint...

L’any passat quan vaig acabar el Tor des Géants amb els seus 330km i 24.000m de D+ vaig pensar que, sense cap mena de dubte, era la prova més dura que havia fet mai. Doncs aquest any, un cop finalitzada La Petite Trotte à Léon, tot i tenir menys distància i desnivell que el Tor, 290km i 22.000m de D+, he pensat de nou que aquesta ha estat la prova més dura que he fet mai.

El tema de l’alimentació en una cursa en autosuficiència és un tema bastant complicat de gestionar. Per tal de no avorrir el menjar, intentes portar la màxima varietat possible, però és clar, la capacitat de la motxilla és limitada i el pes del menjar també és un factor determinant. Haver de portar menjar per una tirada de 48 hores, no és cosa fàcil. Personalment, tot i intentar portar entrepans dolços i salats, fruits secs de tipus diferents, fruita, galetes dolces i salades, fins hi tot llaminadures, he acabat menjant ben poc, al final no em venia res de gust... Acabar menjant com a màxim un plat calent al dia, també fa que l’alimentació acabi sent més pobre.

La qüestió que el recorregut no estigui marcat, és una altre tema que n’incrementa notablement la dificultat de la cursa. No és el mateix preocupar-te d’anar seguint unes marques cada 20 o 30m que haver d’estar pendent en tot moment del gps. El fet d’haver d’estar a l’aguait a cada cruïlla de quin és el camí que cal seguir, havent d’anar endavant i enrere quan són cruïlles poc evidents, implica un sobreesforç addicional considerable, sobretot mental. Si a sobre és de nit, tot és complica una mica més. El pitjor de tot en aquest aspecte són les pèrdues, no adonar-te d’una intersecció, anar tirant i de sobte veure que has de retrocedir, fa molt de mal, especialment si és en pujada o en baixada. Calculo que amb les pèrdues hem acabat fent 8 – 10km de més.

La gran quantitat de trams tècnics equipats amb cadenes, cables d’acer i esglaons de ferro i camins poc transitats, també impliquen que el ritme hagi de ser inferior al que es podria portar en corriols molt fressats a conseqüència de l’elevat transit. Això és nota especialment en les baixades, si són gaire tècniques, no pots córrer o si intentes córrer el desgast acabar sent molt superior. En aquest aspecte, em va recordar bastant La Ronda dels Cims d’Andorra. Si al fet de no trobar-te gaire bé ningú de l’organització al llarg del recorregut, hi afegim el fet de que pels camins per on passes tampoc coincideixes pràcticament amb ningú, donen una sensació de solitud gens favorable per fer pujar els ànims en moments complicats.

Les condicions climatològiques i les seves conseqüències segurament han estat el factor que més duresa han aportat a la cursa. El fet de tenir més de 20 hores de pluja o més de 14 hores de neu, no és una qüestió gens senzilla de gestionar. El problema no és tant sols per la incomoditat d’estar sota la pluja o sota la neu un munt d’hores seguides, sinó la incomoditat d’anar amb la roba molla, especialment el calçat. Per més que et posis uns mitjons secs, amb la pluja o amb la neu, ràpidament els tornes a tenir molls. Si els peus, que ja són de per si un dels punts on sempre acaben apareixent problemes en aquest tipus de curses, hi afegim que aquests peus estan molls hores i hores seguides, el drama està servit!!! Per altra banda, avançar amb 40 o 50cm de neu a 2.800m d’altitud, quant està fent un vent que et tira enrere, fent un fred que se’t congelen mans i peus tampoc és tasca fàcil. De la mateixa manera que tampoc és gens fàcil avançar per un corriol ple de fang per on fa poc hi han passat més de mil persones. Sense cap mena de dubte, les condicions climatològiques han estat la pitjor adversitat a superar.

Pel que fa a la qüestió de l’equip, tot i que ens havien alertat que seria la qüestió més difícil de gestionar, crec que ens en hem sortit més que satisfactòriament. És evident que hi ha hagut molt moments de desacord en els que un vol dormir i els altres no, en els que un vol menjar i els altres no, en els que un vol parar i els altres no, però sempre hem acabat arribant a punts d’entesa. De totes maneres, els acords i les coincidències a l’hora de prendre decisions, han estat de llarg molt superiors als desacords. Al meu entendre, l’equip ha funcionat a la perfecció A sumat molt més que no pas a dividit, sempre hi ha hagut algú que a tirat de l’equip. Sempre hi ha hagut algú disposat a alçar els ànims en hores baixes. Haig de reconèixer que sóc un gran afortunat d’haver pogut córrer al costat de dos dels més grans de la llarga distància a Catalunya. En Pep sempre s’ha posat al davant de l’equip en moments difícils i a tirat com un animal, arrossegant-nos als altres amb la seva força, la seva bona orientació ha estat clau. En Jordi no s’ha arronsat mai, sempre endavant, sempre  ha tingut la ment serena per prendre les millors decisions i sempre disposat a animar quan la situació ho ha requerit. Hem estat el primer equip de 3 membres en arribar, a més de 4 hores del segon, i és evident que és més fàcil fer avançar un equip de 2 que no pas un de 3, però crec que de la dificultat n’hem sabut fer virtut. Què grans que sou companys!!!

En resum, una prova d’una duresa extraordinària, això sí, un recorregut d’una bellesa encara més extraordinària. Després de fer un anàlisi a fons de la cursa, el millor de tot, l’assolir un repte d’aquestes característiques en equip!!!