Marató Berga - 42km 2.930m D+

Són les 7:00h i ja estem a punt per prendre la sortida d’una nova prova. Aquesta setmana estem a Berga per córrer la marató de muntanya d’aquesta població amb els seus 2.930m de desnivell positiu. La bellesa del territori berguedà fa que es presenti doncs una jornada molt interessant.

Sortim, com no pot ser d’una altra manera, de cara amunt i amb en Jordi Armengau, molt coneixedor de la zona, al meu costat. En Jordi em comenta que avui hi ha tota l’artilleria dels Mountain Runners i que venen disposats a donar-ho tot. Això implica que el ritme serà molt alt i que haurem d’espavilar-nos per no quedar massa enrere. El cel està molt emboirat, tot i que han comentat que a dalt a la Serra d’Ensija ja hi fa un bon sol.

Pujant a La Figuerassa les gotes de suor cauen sense parar, en Jordi l’acabo perdent de vista, m’avança més d’un i més de dos corredors, podria forçar un parell de punts més la màquina, però opto per reservar forces que més endavant necessitaré. Conec la duresa d’aquesta prova i estic convençut que els excessos es poden arribar a pagar molt cars...

 Pujant als Rasos de Peguera desapareix la boira i apareix un cel totalment serè, la temperatura és excel·lent, la pujada és bastant dreta, però que l’única preocupació sigui seguir les passes d’en Jordi acabar esdevenint un autèntic luxe. Hi ha moltíssims corredors davant nostre, però les sensacions són tant agradables, que per moments l’esperit competitiu queda en un segon terme i pren més importància el gaudir de la bellesa del paisatge i de la bona companyia.

... i arriba l’hora de la veritat, s’ha acabat el xerrar, comença la pujada a La Gallina Pelada i això exigeix màxima seriositat. M’encanta la contundència d’aquesta pujada!!! M’encanta mirar amunt i veure la muntanya tenyida de tots colors!!! M’encanta la panoràmica des de dalt del cim!!! Ens avituallem al Refugi d’Ensija i correm tota la Serra fins arribar al coll on comença una esperpèntica baixada, impressionant!!!

 

Penúltim ascens important, toca pujar per segona vegada als Rasos de Peguera, aquí en Jordi es posa novament al davant i a molt bon ritme avancem varis corredors. L’esforç fet fins al moment es comença a notar, les cames volen manifestar el seu cansament, però les ganes de lluitar silencien qualsevol possible manifestació. Tot just estem al km 25 i portem 3:40h, últim tram, el pendent incrementa de valent, vinga amunt que ja li tenim el peu al coll!!!

 En Jordi em diu: “Quan arribem a dalt a Les Soques això ja estarà”, “Km 30, oi Jordi?” “Sí, i després tot baixada”, “Som-hi doncs, a per totes!!!”. Vist i no vist, ja som dalt, altra vegada arriba l’hora de la veritat, altra vegada arriba l’hora d’apretar tot el que es pugui i una mica més. Quan passem pel km 32 en Jordi em demana si baixarem de les 6h, engego la meva calculadora mental i si ara portem 4:45h, crec que farem 5:50h, a veure si podem...

... i quins esglaons més mal parits, no n’hi ha ni un d’igual i que alts que són, un moment de treva i més esglaons un altre cop. 500m i ja serem al Santuari de Queralt, l’esforç que cal fer cada cop és més gran, però la proximitat a Berga dóna una força addicional.

Baixem les escales de Queralt tant ràpid com podem, “Estarà complicat fer 5:50h” em diu en Jordi, “No ens sobrarà res, no”, li responc, però l’esperança no la perdem. Finalment creuem la línia de meta amb 5:51h i la satisfacció, com és de costum en aquests moments, s’acaba apoderant de nosaltres. No hem fet un temps extraordinari, ni molt menys, però la jornada ha estat formidable tal i com es pronosticava abans de sortir i això és el que realment quedarà guardat a la memòria.