dilluns, 12 de desembre del 2011

Bell Race - 10km 300m D+

Ahir havia de córrer la Marató de l’Ardenya, però per una causa de força major no hi vaig poder assistir. Com que feia ja 4 setmanes que no em posava un dorsal i em moria de ganes de competir, havia de trobar una solució per aquest cap de setmana i l’alternativa ha estat la Bell Race.

La Bell Race té uns 10km i 300m de desnivell positiu, res a veure amb la Marató de l’Ardenya, però almenys està a prop de casa i no caldrà tant de temps en desplaçaments.

La temperatura és força freda, 2 – 3ºC, hi ha molta boira i no sembla que hagi de sortir el sol en el poc temps que durarà la cursa, però bé, segur que ràpidament entrarem en calor...

Sortim, com no pot ser d’una altra manera, a tota ostia, uffff quin estrés!! No hi ha alternativa, ho surts al màxim de ràpid o et quedés enrere i recuperar posicions pot costar molt. En el km 1,5 agafem un corriol, no és molt dret, però va pujant, no es pot deixar de córrer, el cor batega amb la màxima intensitat, ja veig que avui, com diu l’amic Armen, tocarà “treure la carbonilla” una altra vegada.

El recorregut és molt corrioler i divertit, fins hi tot hi ha un tram de baixa força tècnic al que el segueix una pujada tant dreta que ens cal l’ajuda d’una corda. Després de la corda haig de caminar uns metres o sinó els quàdriceps podrien mostrar-me el seu descontentament.


En el punt més alt del recorregut hi ha una campana, és al km 6,5, estic esperant sentir la campana, però de moment res de res. Fa estona que vaig al límit, bé, des de que hem sortit no he deixat d’anar al límit en cap moment, o arriba aviat la campana o el bassó dret em dirà que no vol seguir corrent, necessito sentir la campana amb urgència!!!

Per fi arriba la campana i per fi arriba la baixada on puc agafar una mica d’aire. Tot i així, la baixada es presenta tant o més complicada que la pujada, hi ha un munt de corredors a darrera que tenen moltes ganes de passar-me, però si fins ara no els hi he permès per què hauria de fer-ho ara???


 Jo sí que aconsegueixo guanyar alguna posició, vaig tant ràpid com puc, sé que l’arc d’arribada està a prop i em sento amb la suficient força com per intentar avançar algun corredor dels que tinc davant. Per més que m’hi esforço és impossible, estan sempre igual de lluny!!! Fa estona que sento l’alè d’un corredor que el tinc molt a prop, últim km, petita pujada, vinga Salvador a donar-ho tot, últims metres, el corredor que tinc darrera em fa esprintar, quin patir!!! Al final m’ha calgut un temps de 00:47:22 i he acabat a la posició 40, quina cursa més ràpida!!!

dimarts, 22 de novembre del 2011

Marató Pirata de Montserrat, 42km 2.500m D+

La marató d’avui no és una marató qualsevol sinó que es tracta d’una marató que busca trencar tots els estàndards habituals d’aquest tipus de curses. Està organitzada pels Koala’s, els quals pretenen assolir la màxima diversió de la forma més esbojarrada possible. Avui no importa ni el crono ni la classificació (no existeix), avui tant sols ens haurem de preocupar de gaudir al màxim.

Sortim a les 8:00h, davant nostre hi ha més de 100 corredors que han sortit a les 2:00h, a les 4:00h, a les 5:30h i a les 7:00h. El nostre grup està format per 9 corredors amb en Jaume al capdavant que ens ha de fer de guia. Només començar, en Jaume surt com una bala, uffff quin guia que ens ha tocat!!! Amb en Jordi som els últims, si pretenem seguir el ritme d’en Jaume és possible que morim en l’intent. Després d’uns 2 – 3kms s’acaba la pista i comença el corriol que ens ha de conduir fins a Sant Jeroni, aquí tenim la sort de que ens espera en Joan que també es coneix el recorregut. Pugem per un corriol molt xulo que porta per nom el camí dels Francesos, portem un bon ritme i mentre pugem anem petant la xerrada. Entre batelleta i batelleta i gaire bé sense adonar-nos-en, arribem al punt més alt de Montserrat, Sant Jeroni, 1.236m. Ens creuem al Sergi que baixa i dels dos Jaumes que van al capdavant del grup ni rastre.

Deixem Sant Jeroni per agafar direcció el funicular de Sant Joan, baixem força ràpid, la veritat és que el corriol tot i ser un punt tècnic amb la pedra molla com està, es fa molt divertit. A continuació agafem un altre corriol que ens ha de baixar fins a Collbató, novament un tant tècnic, però tant o més divertit que l’anterior. El corriol ens porta fins a una pista que uneix El Bruc amb Collbató, aquí l’Hector fa via cap El Bruc ja que té unes molèsties al peu i en el grupet ens quedem en Joan, en  Jordi i jo.

L’avituallament de Collbató és excel·lent, no hi falta de res, felicitar molt enèrgicament als Koala’s i als voluntaris que ens atenen tant amablement. Tampoc hi falta la Voll que sembla que ha refrigerat a més d’un corredor dels que tenim a davant. Aquí ens alimentem tranquil·lament, sense preses.


Passem pel costat de les coves de Salnitre direcció el pla de Sant Miquel. Als peus de la muntanya hi ha una boira molt  espessa, però a la que prenem una mica d’alçada la boira desapareix i el cel és força serè, sembla que se’ns presenta una jornada formidable. Novament pugem tot xerrant i tots tres estem gaudint d’allò més amb el recorregut.

Al Monestir ens trobem amb en Sergi i uns quants corredors del grup de les 7:00h. Sortim tots plegats direcció a Santa Cecília on ens espera el segon avituallament, de camí ens anem trobant d’altres corredors que han sortit abans que nosaltres, això és un autèntica festassa!!!


L’avituallament de Santa Cecília és igual de fantàstic que l’anterior, és d’admirar la moguda que  han muntat els Koala’s, de debò!!! Aquí ens trobem al Jaume que sembla que la intensa nit que ha tingut li ha passat factura. Novament fem una parada amb tota la calma.

Prenem direcció a Can Maçana, pregunto a quin km estem, em diuen que al 29 i m’emporto una agradable sorpresa!!! Seguim el grup que hem anant junts tota l’estona més en Jaume que, de tant en tant fot algun crit de les rampes que s’apoderen dels seus quàdriceps.

Arribem a Can Maçana on a més de l’avituallament hi tenim preparada una bona sorpresa, ens han organitzat un seguit de proves en format de gimcana, que cal superar-les totes per tal d’aconseguir la recompensa de bon pirata.


Ja per acabar resta pujar al Refugi de Vicenç Barbé pel torrent dels Cireres i baixar de nou fins al Bruc per un corriol que de nou es fa molt divertit de córrer.

Finalment arribem al Bruc amb en Joan i en Jordi havent-ho passat d’allò més bé. Ens ha calgut 6:20h per completar tota la volta, però el millor de tot és que hem pogut gaudir al màxim, sent el temps el menys important. El Bruc està inundat de corredors, és una autèntica festa!!!

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair de tot cor als Koala’s i a tots els voluntaris que ens hagin donat l’oportunitat de gaudir al màxim de la muntanya de Montserrat amb tota la diversió i bon ambient que ens ha acompanyat en tot moment. Moltes gràcies!!!


dimecres, 16 de novembre del 2011

Cursa de Muntanya de Castellterçol - 11km 350m D+

La cursa d’avui serà la més curta que he fet amb tot l’any i amb molta diferència, ja que la mínima distancia que he corregut han estat els 42km. Avui tinc el privilegi de córrer a casa, de córrer en el terreny on entreno, un terreny on hi corro moltes hores a l’any, més de nit que no pas de dia, un terreny on hi he fos molts mil·límetres de sola de bamba. 

La cursa està organitzada pel Centre Excursionista Castellterçol i el circuit ideat pel seu president, l’Ivan, un autèntic amant dels corriols que, com cada any, ha preparat una volta tant atractiva com la distància de 11km li ha permès.

Avui també tinc el privilegi de comptar amb la companyia d’una corredora d’excepció, la Txell, que avui s’estrena en el món de les curses de muntanya. Està una mica acollonida amb els 350m de desnivell positiu, sap que ha de pujar fins a l’ermita de Sant Julià i li fa força respecte, però segur que se’n sortirà molt bé!!! A més veig fins a 5 samarretes dels semprecorrent, tot un èxit!!!


 Tot i que una distància tant curta com la d’avui no em sigui gens favorable, hauré de lluitar per la classificació local. La veritat és que no sé com m’ho faré, ja que l’estratègia que tant m’agrada de canviar de menys a més a partir del km 25 – 30, avui no la puc aplicar. A més, el fet d’anar pujat de voltes al màxim d’inici a final no se’m dóna gens bé, de totes maneres, ho donarem tot com sempre i a veure que passa. Començo a veure corredors de Castellterçol per tot arreu, ufffff quin munt de rivals...

Sortim a un ritme que per mi és altíssim, però imagino que aquest és el que tocarà portar fins el final. No hem fet ni 500m i ja hi ha 4 corredors castellterçolencs davant meu, quina feinada que m’espera!!! Pujant cap a l’ermita de Sant Julià, per un corriol que en aquesta època de l’any està preciós, vaig al límit, sembla que el cor m’hagi de sortir per la boca i que les cames m’hagin d’explotar, però just abans de que això passi, arribo al punt més alt del recorregut. En el moment que agafo el got en l’avituallament m’avança un altre corredor local, noooo!!! Ara sí que és la meva, toca baixar fins al Solà del Sot per un corriol que he fet centenars de vegades del que em conec cada una de les seves pedres. Accelero tant com puc, novament vaig al límit, això sí que és dur!!!

Poc després de passar pel Munt, veig el km 8, només en falten 3km?? però si no fa ni 40 minuts que hem sortit, quina cursa més ràpida!!! Em giro, el corredor local que em seguia ja no el veig, a veure doncs si puc conservar la posició actual.

Últim km, em torno a girar i no veig cap corredor local, vinga som-hi Salvador, apreta les dents tant com puguis i no baixis la guàrdia ni un moment, a per totes!!! 300m per l’arribada, novament el cor es vol sortir de la seva ubicació i les cames volen explotar, però no ho puc permetre. Finalment arribo amb 00:53:46, a un minut i mig del primer corredor local, en Galdric que està fet una autèntica fera!!!

La Txell també ho ha donat tot, ella sí que ha utilitzat la tàctica d’anar de menys a més i li ha funcionat molt bé. Ha començat l’última i mica en mica ha anat guanyant posicions. Li ha calgut un temps de 01:22:54 per completar el circuit, molt menys del que ella esperava. Estàs feta una autèntica campiona, moltes felicitats!!!


          Finalment, felicitar també al Centre Excursionista Castellterçol per la bona feina feta, per un circuit excel·lent, per un marcatge excepcional i per un ambient formidable. Moltes gràcies!!!

dissabte, 12 de novembre del 2011

Marató del Montseny, 42km 2.600m D+

La marató d’aquesta setmana transcórrer pel Montseny. Els 2.600m de desnivell positiu prometen molt, el circuit té la pinta de ser molt interessant, ara bé, la climatologia sembla que avui no està massa disposada a acompanyar. Arribem a Sant Esteve de Palautordera, no para de ploure i tampoc dóna la sensació que la pluja vulgui minvar. La veritat és que avui fa una mica de mandra sortir a córrer amb aquest mal temps, sort que hem arribat just mitja hora abans de l’inici de la cursa i sense adonar-nos-en ja estem corrent.

Sortim molt ràpid, bé, almenys a mi em sembla que anem massa ràpid i decideixo reduir un punt el ritme, acabem de començar i no vull anar tant collat. Aquesta disminució de la velocitat implica que em comencin a avançar corredors. Dos, tres, quatre... al final perdo el compte del nombre de corredors que m’han avançat en els primers kms de la cursa. Tinc clar que haig de seguir la mateixa estratègia de les dues maratons anteriors que he corregut en els últims 15 dies, a aquesta distància ja li començo a tenir la mida presa.


 Després de la primera hora arribem al km 9, està clar que la pluja ens acompanyarà tot el recorregut, ja que el cel no sembla en absolut que es vulgui obrir. Baixa aigua per tot arreu, aigua i més aigua, en ocasions no hi ha més opció que posar els peus dins de l’aigua. De moment anem guanyant desnivell molt a poc a poc.
Al km 16 s’acaba la pista i per fi arriba el que a mi realment m’agrada, corriol i amunt!!! Aquí s’ha acabat el córrer, ara és l’hora d’apretar les dents i pujar tant ràpid com es pugui. Ara és el meu torn, ara sóc jo el que començo a avançar corredors. N’avanço un i un altre, n’avanço quatre de cop, quatre més, les cames obeeixen a la perfecció les instruccions del meu cap i m’encanta!!!

Abans d’arribar al cim del Matagalls ens desvien avall, bufa un vent terriblement fred, anem completament molls i la sensació de fred és encara més gran. L’impacte de la pluja a la cara és tan fort que semblen petites agulles, tinc les mans glaçades, necessito perdre desnivell ràpidament. Hi ha uns voluntaris que fan l’avituallament com bonament poden en mig de les fortes ventades, veritablement admirable!!!

Al entrar a dins el bosc el vent desapareix, segueix plovent, però la situació s’estabilitza. Arribem a Sant Marçal, km 25 i ens alerten que a dalt al Turó de l’Home i fa molt de vent i molt de fred, que si volem tenim l’alternativa de plegar, plegar??? Ni pensar-ho!!!


A la pujada al Coll de les Agudes em trobo molt bé, novament és un no parar d’avançar corredors, quants més corredors avanço més fort em sento i cada vegada m’acosto més ràpidament als corredors que veig a la llunyania. Bastant abans del que m’esperava arribo al coll, ens diuen que en un parell de kms serem al pròxim avituallament.

La situació a dalt del Turó de l’Home és terrible, fa un vent de més de 100km/h, la temperatura és d’uns 5ºC, però la sensació tèrmica baixa als -10ºC. L’avituallament és dins una caravana i la predisposició dels voluntaris és novament digne d’admirar. Em bec un té ben calent, agafo un plàtan i surto disparat, necessito perdre alçada ràpidament o em quedaré congelat!!!
 

En el pròxim avituallament em diuen que només falten 7km per l’arribada. Quina bona notícia!!! Miro el rellotge i marca 4:50h, si no m’encanto baixaré de les 5:30h, a per totes!!!

Una setmana més toca donar-ho tot al final de la marató, miro enrere i no ve ningú, sembla que tinc la posició garantida, però com que em sento fort, a més de baixar de les 5:30h a veure si puc avançar algun corredor més. Baixo “a tota ostia”, estic eufòric, començo a fer balanç de la cursa i em sento molt satisfet de la gestió que n’he fet.

En mig de tant eufòria començo a buscar les marques, no en veig cap, miro a una banda i a una altra del camí i cap marca enlloc, no vull girar cua encara, segur que en trobaré alguna. Segueixo avançant i segueixo sense veure marques, no potser que m’hagi perdut!!! De sobte em trobo en una baixada molt forta, ara sí que ha arribat l’hora de fer mitja volta. Efectivament, a un costat de la pista hi havia una cinta que indicava un gir a la dreta i que l’eufòria no m’ha deixat veure.

            De sobte m’han avançat un munt de corredors. Aconsegueixo guanyar 4 posicions, però per més que ho intento ja no en puc recuperar cap més. Finalment arribo amb 5:36h, en la posició 56 i sota de la mateixa pluja que hi havia quan hem sortit. El corredor que tenia al davant abans de perdre’m, arriba en la posició 38 amb 5:29h, però bé, així ho tinc una mica més fàcil per baixar el temps el pròxim any.

dijous, 3 de novembre del 2011

Marató Sant Llorenç Savall, 42km 1.800m D+

Avui toca una de les curses que queda a prop de casa, la marató de Sant Llorenç Savall. És tota una alegria comptar de nou amb la companyia de l’Ivan que, després d’una parada obligada per qüestions familiars, mica en mica es torna a retrobar amb el món de les curses.

En la reunió informativa ens comenten que el circuit és el mateix que el de l’any passat amb l’única diferència que ens últims kms han substituït un tram de pista per un corriol una mica trencacames, però molt més divertit. Tot el que sigui substituir pista per corriol, sempre serà una bona notícia!!! Prenem sortida a les 7:15h els prop de 200 corredors de la marató. L’Ivan, que en aquesta ocasió ha tingut un punt de prudència, ho farà a les 8:30h amb els més de 500 corredors de la mitja.

Els primers kms no m’agraden gaire, són per una pista molt corredora on la gent va a tota ostia i això m’estressa bastant. No paren d’avançar-me corredors i més corredors, fins que m’acabo qüestionant si és que estic anant més lent del compte. M’avancen fins i tot corredors que sempre queden darrere meu, no entenc res!!! Passo pel km 10 amb 55 minuts, això per mi és una velocitat superior a la que la meva maquinària està acostumada a treballar i mentre estant més corredors que m’avancen, segueixo sense entendre res!!! Opto per deixar-me de preocupar, jo a fer la meva cursa i a seguir la meva estratègia que mai no falla, com sempre, de menys a més...

Al arribar al km 16 comença la part més xula i divertida de la cursa l’ascens a La Mola, 1.107m. Per davant tenim 700m de desnivell positiu que ens conduiran al punt més alt del recorregut. Per fi arriba el terreny en el que em sento més còmode, corriol i amunt!!!

Arribo a dalt La Mola amb 2:50h i entorn a la posició 50, no és un gran temps ni una gran posició, però això sí, estic totalment sencer i preparat per fer el canvi de menys a més, ja ha arribat el moment!!!

En l’avituallament del Coll d’Eres em diuen que estem ja al km 28,6, la veritat és que m’emporto una agradable sorpresa perquè creia que aquest era el km 27, la diferència no és molta, però aquesta informació em fa pujar encara més l’estat anímic. La baixada fins al Marquet de les Roques és força tècnica i m’encanta, començo a avançar corredors i això em fa baixar encara més ràpid, avanço un altre corredor i segueixo incrementant encara més el ritme.

Passat El Marquet veig uns corredors a la llunyania que els atrapo ràpidament sense dificultats, ara sí que l’estat anímic ja és d’eufòria total. Un corredor que té rampes als quàdriceps, un altre que en té als bessons, el de més enllà al isquiotibial, ostia si la majoria d’aquests són els que m’avançaven al principi, sembla doncs que la meva estratègia està funcionant força bé.

Els últims kms els faig tant ràpid com puc, una vegada més com si m’hi anés la vida, segueixo avançant corredors, segueixo sentint-me pletòric, cada cop millor, res ni ningú em pot aturar. Tant és si fa pujada com si fa baixada, ho corro tot!!!

Al final arribo en 4:48h, en la posició 24 de la general i 14 de la categoria, sent per mi un molt bon temps i el que és més important, acabant molt sencer i trobant-me a la perfecció!!!

A l’Ivan també li ha anat força bé, ha tingut moments que també ha anat a més i d’altres que ha anat a menys. Ha trobat a faltar entrenament, però bé això té fàcil solució. De totes maneres, i tenint en compte la manca d’entrenament, aconsegueix una molt meritòria posició 106 de la general i 73 de la categoria, arribant amb un temps de 2:12h.


dijous, 27 d’octubre del 2011

Puigsacalm Extrem Mountain Marathon, 44km 2.700m D+

Avui toca una cursa molt curta i molt ràpida. Bé, molt curta i molt ràpida en comparació a les curses que he anat realitzant al llarg de l’any. La prova d’avui porta per nom Puigsacalm Extrem Mountain Marathon, es tracta d’una marató de 44km i 2.700m de desnivell positiu i, tot i tenir un nom un tant americanitzat, es córrer integrament a la comarca de La Garrotxa.

Quan estic a la línia de sortida, em sorprèn el fet de no portar una motxilla a l’esquena. Intento fer memòria en el passat i recordar quina va ser l’última cursa en la que no em va caldre motxilla. La memòria em porta a més de 2.600km endarrere, al 20 de març, a la Marató de La Vall del Congost, essent aquesta la cursa més curta que he corregut en tot l’any.

El circuit el conec de l’any passat, que, tot i ser una edició passada per aigua i plena de fang, em va marcar molt per l’espectacularitat del circuit i és per aquest motiu que sóc de nou aquí. El que també s’agraeix molt d’aquesta cursa és que de l’ordre del 90% del recorregut és per corriol i això li dóna molt de valor a la cursa.

Sortim plegats amb en Pep Cabanas, el que serà, si tot va bé, el company d’equip en la PTL del 2012. Comencem tot xerrant de records del Tor, que ambdós vam tenir la sort de gaudir-ne fa unes setmanes. Agafem un ritme molt bo, sense encantar-nos, però tampoc sense excedir-nos, sent molt conscients que en aquest circuit els excessos es poden acabar pagant molt cars al final.

Sense adonar-nos-en, en qüestió de 1:30h arribem al km 13 i amb una jornada per davant que té molt bona pinta. Seguidament bé una baixada un tant tècnica, però molt divertida la qual, finalitza amb un ascens per dins d’un bosc d’una contundent bellesa.

La Canal dels Ganxos ens fa guanyar desnivell molt ràpidament, es tracta d’una espècie de via ferrada que li dóna un toc molt feréstec a la cursa i que ens acosta al punt més alt del recorregut, el cim del Puigsacalm, 1.514m. Aquí hi ha en Jordi i la Sara i la família d’en Pep i d’en Carles, els seus ànims s’agreixen d’allò més.


Amb poc més de 3 hores arribem al Coll de Bracons, som ja al km 24 i les sensacions són cada vegada més agradables, imagino que la màgia del recorregut i té molt a veure.

El pròxim objectiu és el Santuari de Cabrera, punt on ja haurem superat pràcticament tot el desnivell positiu de la cursa. Hi arribem sense excessives dificultats. Bé, en Pep sembla que té algun problema rampes, però diu que ja li passarà.

En l’avituallament després de Cabrera, km 33, mirem el perfil i veiem una última pujada que no teníem prevista. Li comento a en Pep que no es preocupi, que no pot ser molt forta ja que sinó no se’m hauria oblidat de l’any passat. Arribem al Pla d’Aiats i la vista de la Vall d’en Bas des d’aquí és realment formidable.

Al arribar al km 37,5, considero que ja ha arribat el moment d’apretar. Només resten un parell de petites pujades i la resta és tot baixada fins a Sant Esteve. Començo a incrementar el ritme, vaig tant ràpid com puc, m’ensopego i faig una mini aterrissada, però no ha passat res m’aixeco i endavant. Em giro per veure si segueix en Pep i no el veig, en el seu lloc hi ha dos corredors disposats a fer-me córrer encara més. I així és, faig l’última baixada a través d’un corriol com si m’hi anés la vida. Em sento molt bé i això em dóna encara més força. Em giro, he perdut de vista els dos corredors que tenia darrera. Això ja està fet, ja veig la meta, hi passo amb 5:53h i molt satisfet de lo bé que m’he trobat en tot moment, perfecte!!!


dijous, 20 d’octubre del 2011

Ultra Trail Serra del Montsant, 100km 4.000m D+

La cursa d’avui porta per nom Ultra Trail Serra del Montsant i és l’última prova de la I Lliga Catalana de Curses d’Ultra Resistència de la FEEC. Transcórrer integrament per la comarca del Priorat i les seves dades són 100km, 4.000m de desnivell positiu i en semiautosuficiència. Es tracta d’un circuit que conec pràcticament en la seva totalitat de l’anterior edició, és molt corredor, massa pel meu gust. En aquesta cursa, a més, es pot participar en equip de 2 o 3 corredors, i amb en Jordi Armengau, que hem corregut tots els Ultres de la Lliga, em acordat formar l’equip dels “Semprecorrent”. 

Amb els resultats d’avui s’acabarà de confeccionar la classificació final de la Lliga, on les posicions capdavanteres estan per definir. En el meu cas hi tinc poc a fer en aquesta cursa, ja que per guanyar alguna posició en la classificació hauria de quedar 3r de la general i 2n de la categoria. Resultats pràcticament impensables en aquesta alçada de la temporada, on La Ronda dels Cims d’Andorra, la preparació del Tor des Géants i el propi Tor, m’han restat molta velocitat. Pel contrari, en Jordi, ja té la 1a posició de la categoria i la 3a de la general assegurades i depenent del resultat d’avui, podria optar fins hi tot a la 2a de la general.

Pel que fa a la classificació per equips, amb en Jordi ho tenim bastant complicat, ja que hi ha dos equips del Diedre, formats per corredors de molt nivell, entre ells el que serà amb tota probabilitat el 1r classificat de la Lliga. Tocarà doncs donar-ho tot, i malauradament les possibilitats de vèncer als Diedre seran escasses, però no hi renunciarem!!!
Sortim a una velocitat altíssima, en absolut sembla que estiguem en una cursa de 100km. En Jordi se’n va de seguida a la caça dels de davant que és on hi té la feina. Jo deixo que em vagin avançant corredors i això em dóna tranquil·litat. M’agrada anar de menys a més,  anar guanyant posicions progressivament i avui, les característiques del circuit, són ideals per seguir aquesta tipus d’estratègia.

Amb 1:58h arribo a Ulldemolins, km 18’6 i les sensacions són molt bones. Aquí hi ha el primer avituallament i toca carregar energia que hauran de passar gaire bé 40km abans no trobem el següent.



El pròxim tram fins a Margalef, km 39’1, és un dels més bonics de la cursa, un tram pràcticament en la seva totalitat per corriol amb petites pujades i baixades que es fa bastant distret. Ara bé, el pròxim control de pas està a més de 17km de l’anterior i les boires que hi havia al principi del dia s’han anat obrint i han donat pas a un substancial increment de la temperatura que fa que em quedi sense aigua als bidons, amb la qual cosa acaba esdevenint una urgència arribar a Margalef.


La pujada fins al control de pas nº 9, es fa bastant pesada. Comença per un pista que puja poc, però suficient com per no poder córrer en la majoria de trams, fa bastanta calor i comença a quedar bastant lluny el primer avituallament. Tot plegat produeix un cert davallament en el meu estat anímic, auxili!!!

Per fi arribo a Cabacés, km 56’8, on hi ha el segon avituallament. La meva sorpresa és trobar-me a dos corredors dels equips Diedre, però que hi fan aquí? però si haurien de ser molt més endavant? Mentre menjo, me’ls vaig mirant, sembla que han plegat. Si això és així, amb en Jordi se’ns posa molt de cara la classificació per equips. De sobte noto una molt important injecció d’energia!!!

Sortim plegats amb en Tomàs tot xerrant. Són les 18:00h, ja ha marxat la calor i endarrere queden els Diedre, sembla que ha arribat l’hora de fer el canvi de ritme.

Avanço tant ràpid com puc, amb l’eufòria del moment em despisto un instant i em perdo, però no passa res, només han estat 10 minuts i això encara em dóna més força per recuperar el temps perdut.

Arribo a Escaldei a les 19:37h, estic ja al km 80, carrego piles i poc després de sortir del 3r i últim avituallament engego el frontal. Això ja ho tinc, a per totes!!! A continuació toca superar un desnivell positiu de 500m per un tram molt divertit on algunes cordes ens ajuden a pujar. A dalt la carena de Serra Major i bufa bastant de vent, toca abrigar-se i mentre ho estic fent veig un frontal que s’aproxima, no!!! Accelero tant com puc, no puc deixar que m’arrabassin una posició a aquestes alçades de la cursa. Al final de la carena em diuen que només falten 10km per l’arribada, ara sí que és el moment de donar tot el que em queda a la recàmara.

Baixo tant ràpid com em permet la llum del frontal, passat el poble de La Morera de Montsant, m’haig de treure el paravent perquè tinc calor i mentre l’estic guardant novament torno a veure un frontal que s’aproxima, el millor que em podia passar!!! No penso permetre que aquest frontal m’avanci, corro fins hi tot de cara amunt, no sé si els “Semprecorrent” guanyarem, però almenys per falta de voluntat no serà!!!

Finalment arribo amb 13:31h i molt content de lo sencer que he acabat. En Jordi ha aconseguit una magnífica 4ª posició, sent el 1r vetarà amb un temps de 12:05h. Pel que fa a l’equip aconseguim la 1a posició amb un temps de 12:48h.

En Jordi obté uns excel·lents resultats a la classificació de la Lliga, amb una molt meritòria 2a posició de la general i 1a de la categoria Vetarà. Els meus resultats són molt més discrets, 5è de la general i 4rt de la categoria Senior, però molt satisfet de la feina feta.

Fins a la pròxima Lliga!!!


dissabte, 15 d’octubre del 2011

Tor des Géants: La Valoració Final

El Tor des Géants ha significat la millor experiència a la muntanya de la meva vida. És una afirmació molt contundent, però que em surt del fons del cor. He viscut moments que mai oblidaré, he experimentat sensacions que mai havia experimentat, he tingut vivències impensables d’imaginar i he tingut pensaments que m’han transportat al més enllà. He corregut molts hores amb els sentiments a flor de pell. M’he emocionat una pila de vegades amb la bellesa dels paratges. La Vall d’Aosta incrementa la seva espectacularitat a mesura que avança la cursa, cada coll esdevé més impressionant que l’anterior i l’horitzó que apareix en assolir-lo supera la fantasia de l’últim divisat. M’he integrat amb l’entorn de tal forma que he passat a ser un element més del paisatge i he plorat de l’emoció.


 El patiment també ha superat límits inimaginables, però sempre apareix una força que pot vèncer el dolor, la grandesa de la cursa l’elimina, se’l cruspeix, el fa desaparèixer per complet. Hi ha quelcom que t’empeny endavant i no para d’empènyer i quan et sembla que estàs assolint el nivell màxim d’esgotament, apareix de nou aquesta força que no permet que t’aturis, que et fa avançar sense contemplacions.

Pel que fa al factor humà, sense paraules... La gent dels pobles, la gent que hi ha per les muntanyes, et transmet una energia, una força, una valentia, et converteixen en tot un heroi. Els voluntaris excepcionals, un total de 1200 per 500 corredors. Són tant atents, es preocupen de tots i cada un dels detalls, de que no et falti mai de res. Es com si els dos voluntaris i mig que et corresponen estiguessin corrent en tot moment al teu costat vetllant per la teva comoditat. Una organització fantàstica en tot els aspectes, des dels avituallaments, al control en tot moment de cada un dels corredors, passant per l’atenció dels metges.

Al principi de la cursa, quan veia algun finisher del 2010 que repetia, no ho entenia, no era capaç d’imaginar que al cap d’uns dies de cursa jo també voldria repetir, és més, no voldria que l’experiència que estava vivint mai finalitzés.

I ara, a un més vista de la cursa, només em venen a la ment bons records, els grans moments viscuts, només pensaments de felicitat, d’eufòria, només pensaments positius. Sembla com si els moments difícils mai haguessin succeït. És per això, que per a tots els amants de la muntanya i de la llarga distància, aquesta cursa és recomanable al 100%. Està clar que no és un repte fàcil, però sí totalment assolible. Només cal una bona preparació, molta il·lusió i molt convenciment en un mateix. Ser capaç de transformar el dolor i el patiment en diversió i satisfacció.

Fins a la pròxima!!!

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Tor des Géants, Etapa 7: Ollomont - Courmayeur 48km 2.905m D+ Acariciant el cel!!!

Ha arribat l’hora de la veritat, són les 6:09h de dijous, porto 283km recorreguts, 92 hores en cursa i em separen 48km i 2.905m de desnivell positiu de Courmayeur, a per totes!!!

L’ascens al primer coll de l’etapa, Col Champillon, 2.709m, comença per dintre el bosc. Encara és de nit i tinc les primeres, i sortosament les úniques, al·lucinacions importants de la cursa. Estic veient que el tram que vindrà a continuació del bosc és una zona molt escarpada i extremadament tècnica i perillosa. És de nit, vaig tot sol, el que m’espera és molt perillós, haig d’estar molt a l’aguait ho podria prendre mal, no em puc treure aquest neguit del cap!!! Per fi es fa de dia, surto del bosc i veig que el pròxim tram és un corriol a través d’uns prats alpins que de perillós no en té res. De cop s’esvaeix tot el neguit que s’estava apoderant de mi.

Arribo al Rifugio Champillon veritablement esgotat, m’assento, em menjo una taronja i unes galetes i noto com el cansament està disposat a fer-m’ho passar malament de veritat, però no podrà amb mi!!! M’aixeco i quan vaig per sortir en Vincent (francès) em diu de marxar plegats, som-hi doncs!!! La companyia d’en Vincent m’està anant d’allò més bé, de sobte, sembla com si l’esgotament que sentia fa una estona s’hagi esvaït.

Arribem a Ponteille Desot, km 293, ens alimentem bé, hi ha força gana i s’ha d’aprofitar per marxar amb les piles al màxim carregades possibles. Per davant tenim un tram pràcticament pla de 10km (després de tot el que hem fet, sembla impossible que hi pugui haver un tram pla...). Sempre que fa una mica de baixada trotem, no podem córrer gaire, però intentem avançar tant ràpid com les cames ens permeten. Amb en Vincent anem parlant de la duresa de la prova, fem hipòtesis d’on i com serà l’últim coll que ens espera, coincidim en que podrà ser tant dur com vulgui, que nosaltres ho som més!!!

Finalment arriba el moment tant i tant esperat, l’últim coll de la prova, Col Malatrà, 2.936m. Per davant tinc més de 1.400m de desnivell positiu, però a hores d’ara ja res em pot aturar. L’ascens és molt llarg, 12km, però a mesura que vaig guanyant alçada, cada vegada em sento més fort. Comencen a esvair-se tots els dolors de les cames, l’esgotament desapareix i apareix en el seu lloc una força que m’empeny amunt de mala manera. D’on surt aquest força?  em pregunto. No ho sé, però m’encanta!!! I la situació que va a més, no parem de pujar i les forces que no paren d’incrementar, sembla el món al revés!!! Ens anem encarant a les muntanyes que hem de creuar, però en absolut s’intueix el punt per on les creurem. I pugem i pugem i per més alçada que guanyem, la serralada que tenim al davant està sempre igual de lluny. Baixa gent animant d’allò més i cridant Grande! Grande! Finito! Finito! Sembla que hauria d’aparèixer el coll, però no apareix mai ni mai, però cada vegada em preocupa menys i seguim pujant i el coll que segueix sense aparèixer. Tant pujar, acaba arribant el que seria un dels millors moments de la cursa, arribo a la conclusió que no em preocupa en absolut on està el coll, és més, m’ho estic passant tant bé, que no vull que això que estic vivint s’acabi, que no s’acabi sisplau!!! Què??? Què no vols que s’acabi??? Això sí que és fort, mai hauria imaginat que es pogués assolir un pensament com aquest!!! Això és el súmmum!!! És veritablement increïble del que és capaç el Tor.

Després de molt pujar, arribem a un punt d’una bellesa sensacional, on tota la serralada a la que ens anàvem aproximant ens envolta i ens abraça d’una forma molt especial, per enèsima vegada pell de gallina!!! Des d’aquí ja es veu un corriol que va flanquejant i es perd enmig d’unes roques. A continuació d’aquest corriol, ve un tram amb unes cordes i uns esglaons de ferro que em condueixen directament a la glòria. Arribo a dalt del coll, un pas enmig de les roques de poc més d’una persona i el Tor que no podia acabar d’una forma més espectacular. No em puc creure el que estic veient, el Montblanc encaixat al fons, com si estigués fet a propòsit, aquí l’emoció sí que supera qualsevol límit imaginable!!! Estic veritablement emocionat i, mentre espero al Vincent, em quedo admirant la immensitat del paisatge que tinc davant, més feliç no puc ser, us ho prometo!!!


De camí a Bonatti, ens assentem a sobre d’una pedra amb en Vincent amb tota la tranquil·litat del món i comentem la bellesa del paisatge que ens envolta. En aquests moments no importa ni el rellotge, ni l’hora d’arribada, ni la classificació, ni res de res, només ens preocupa retenir el moment que estem vivint. Un cop a Bonatti en Vincent em diu que tiri, que tota l’estona l’haig d’esperar i que quedem a Courmayeur per fer una birra.


Surto “a tota ostia” el tram que separa Bonatti de Bertone és bastant pla amb petites pujades i baixades. Corro tant com puc, no sé d’on surt la força, no sé on és el dolor que m’ha estat acompanyant durant tantes hores, només sé que estic eufòric i que aquesta eufòria elimina qualsevol entrebanc que es pugui interposar en el meu camí fins a Courmayeur.

Finalment trepitjo el poble de Courmayeur, no m’ho puc creure, fa gaire bé 105 hores que en vaig sortir i ja hi sóc novament després d’un viatge veritablement increïble. A la línia d’arribada un munt de gent cridant i animant, una catifa vermella em porta fins a la meta. Braços enlaire, estic acariciant el cel, estic fent un somni realitat!!!

Temps final 104:44h, posició 25 de la general i 7è de la categoria havent dormit un total d'unes 4 hores.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Tor des Géants, Etapa 6: Valtournenche - Ollomont 44,1km 3.404m D+ Eufòria!!!

Sortim plegats amb en Marc tot comentant les brutalitats dels 236km que portem de cursa. Avancem a un ritme suau, en Marc em diu que ell va amb el pilot automàtic posat i vol seguir avançant a aquest ritme, a mi ja m’està bé. Un cop dalt el coll Fenetre de Tzan, 2.738m, mentre estic esperant al Marc, em quedo uns minuts contemplant la immensitat del paisatge que tinc davant, a la vegada que noto que per dins meu hi circula una felicitat absoluta. En aquests moments estic gaudint d’allò més, estic experimentant unes sensacions que mai hauria imaginat, tot jo sóc pura eufòria!!!


Arribo al Bivacco Reboulaz i amb uns voluntaris molt amables calculem el temps necessari fins a la pròxima base de vida. A mi m’agradaria arribar-hi com a molt tard a les 4:00h de la matinada de manera que pugui dormir una estona i sortir per allà les 6:00h. Calculo que al ritme que estem anant amb en Marc arribarem més tard del que m’agradaria i acordem seguir cada un pel seu compte.

Surto del bivacco (refugi no guardat) “a tota ostia”, em pregunto d’on surt l’energia que m’empeny amb tant força, estic al·lucinant de lo bé que em trobo i aprofito per avançar tant ràpid com puc. Aquest sector del recorregut és diferent de la resta, anem fent colls de 300 – 400m de desnivell positiu a través d’uns flanquejos llarguíssim que impressionen d’allò més en mig d’unes valls enormes, una zona veritable excepcional!!! Quan més accelero, més fort em sento, no ho entenc, però m’encanta!!!



Arribo al Bivacco R. Clairmont amb el frontal que fa uns minuts que l’he encès. M’assento a la mateixa taula dels voluntaris que estan sopant, tot fent un distès intercanvi d’opinions. Els hi faig saber que estic realment meravellat amb la Vall d’Aosta, que aquesta cursa és fantàstica, que m’està apassionant d’allò més i que tots ells són veritablement collonuts!!!

La baixada del Col Vessona, 2.788m, fins a Closé és de més de 9km, al principi, amb l’eufòria que fa estona que m’acompanya, baixo a molt bon ritme, però mica en mica, la nit es va apoderant de mi. Miro l’altímetre i no hi ha manera de perdre alçada, baixo i baixo i l’altímetre que gaire bé no es mou, necessito arribar ja a l’avituallament, però no hi ha manera. Aquest tram se’m està eternitzant i això ha fet desaparèixer l’eufòria que feia tantes hores que m’acompanyava.

A les 22:59h arribo a Closé, pregunto si fins a la pròxima base de vida hi ha algun punt on dormir, em diuen que no i opto per dormir aquí. Veig que no hi ha manera d’agafar el son i als 10 minuts decideixo canviar les piles al frontal i afrontar l’últim coll de l’etapa, Col Brison, 2.492m.

Estic a la 4ª nit i amb l’únic objectiu d’arribar quan abans a Ollomont, la última base de vida abans de Courmayeur. Surto molt concentrat per tal de que la son no pugui guanyar-me la partida i decideixo tenir la ment el màxim ocupada pensant en tots els grans moments viscuts. La tàctica funciona a la perfecció, arribo a dalt el coll i en cap moment he tingut son, perfecte!!!

Arribo a Ollomont a les 3:32h, em dutxo, menjo una sopa de verdures boníssima, un iogurt i a dormir. Em poso l’alarma a les 6:00h i 10 minuts abans em desperto, he dormit gaire bé una hora i mitja d’una tirada, perfecte!!! Al intentar-me aixecar, noto com em fan mal totes i cada una de les parts del meu cos, sembla que no m’hagi de poder ni moure, però opto per no pensar-hi i em proposo de sortir quan abans. Tal i com havia previst, quan són les 6:09h, prenc sortida de l'última etapa que m’ha de portar fins a Courmayeur.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Tor des Géants, Etapa 5: Gressoney - Valtournenche 36km 2.750m D+ Dolor vs Satisfacció!!!

Prenc partida de la 5ª etapa pensant en que aquesta és la més curta de totes i això em facilitarà les coses. Només té 36km i tot i que s’acumulin 2.750m de desnivell positiu, a hores d’ara aquesta dada ja no em preocupa excessivament. Són les 22:56h, aquesta hora no m’agrada gaire ja que tinc tota la nit per davant i aquesta serà ja la tercera, però em tranquil·litza saber que en els 16 primers kms d’aquesta etapa tinc 2 refugis on dormir.

El tram inicial és totalment planer, tot i així em sorprèn que després de 200km estigui corrent amb total naturalitat, aprofitem-ho!!! Quan comença l’ascens cap al Col Pinter, 2.776m, em comença a entrar la son. A la base de vida no hi havia manera de dormir i mentre estic pujant em costa estar despert, quins nassos!!! Sort que de seguida arribo al Rifugio Alpenzu i demano per dormir, tota una habitació per mi sol, aquí si que hi ha silenci per descansar tranquil·lament. Em poso l’alarma al cap de 30 minuts i per fi, després de més de 60 hores en cursa, aconsegueixo dormir per primera vegada!!! Em prenc un te i reprenc la marxa.  L’ascens és molt llarg, però la nit és totalment serena i la lluna és gaire bé plena, la silueta de les muntanyes a les que m’estic encarant va prenent una forma veritablement formidable. Decideixo parar un moment, apagar el frontal i mirar tot el meu entorn totalment il·luminat per la intensa llum de la lluna, espectacular, una imatge que mai oblidaré!!!

La baixada del coll fins al pròxim refugi és de 5km, aprofito que el terreny és molt còmode per córrer, tot i així, a mesura que em vaig aproximant al refugi noto com em va entrant de nou la son i decideixo fer una nova dormida al Rifugio Crest. Són les 4:05h, amb la qual cosa si dormo una hora i mitja, ja hauré fragmentat la nit i d’aquesta manera ja la tindré superada. Novament una habitació per mi sol i em desperto una mica abans de la 1:30h que m’havia posat l’alarma. Em sembla que hagi dormit tota una nit, perfecte!!!

M’ajunto amb l’Alexandre, un francés de la bretanya amb un gran sentit de l’humor, i avancem plegats tot dient tonteries per fer passar l’estona de la forma més divertida possible, mentre va començant un nou dia.

L’inici d’un nou dia és sempre una important injecció d’energia, l’Alexandre treu el seu mòbil i posa una mica de música mentre anem pujant el Col di Nana, 2.770m, a un ritme força bo. Abans del coll passem pel Rifugio Grand Touralin, la gent del refugi ens fan una rebuda excepcional, com en saben de fer-nos pujar la moral!!! En aquest refugi ens han preparat una macedònia boníssima, tant l’Alexandre com jo repetim. El cansament és cada vegada més intens i reprendre de nou la marxa no és fàcil, però a hores d’ara ni el cansament, ni les llagues dels peus, ni res de res pot impedir que segueixi avançant. A més, un fantàstica vista del Monte Rosa, 4.634m, m’empeny a seguir endavant per tal de veure noves imatges d’aquesta bellesa.

A la que assoleixo el Col des Fontaines, 2.695m, el Tor em torna a fer un regal, una nova vall amb el Cervino, 4.478m, al fons. No puc fer altra cosa que aixecar els braços com a senyal de victòria, assolir un coll sempre acaba comportant alguna recompensa!!!



Em separen 6km de la pròxima base de vida, baixo cada vegada més ràpid, de tant en tant faig un crit de dolor quan trepitjo alguna pedra de forma que m’aplica pressió a les llagues que tinc als dos peus. Quan més a prop estic de Valtournenche, més corro i més crido de dolor. A la vegada començo a adonar-me que si tot segueix com fins ara, podria ser que arribés demà al vespre i d’aquesta manera evitar la cinquena nit que tenia prevista, això sí que és una important injecció d’energia!!!

Arribo a la 5ª base de vida a les 11:01h, les voluntàries tant si com no volen que em mengi un plat de pasta, però ara no em ve de gust, prefereixo menjar pa amb una mica de carn (encara que sigui de llauna), un parell de iogurts i per veure un munt de suc de poma, està boníssim!!! Una infermera i una metge em curen les llagues dels peus tractant-me d’una forma excepcional, mentre em curen em posen unes bosses de gel als genolls. Surto nou de la llitera!!! Vaig a la zona de descans, m’hi estiro, però dins meu hi ha unes ganes de córrer que em fan alçar quan no ha passat ni 5 minuts que m’he estirat. Em trobo en Marc Balanyà i acordem sortir plegats quan són les 12:20h.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Tor des Géants, Etapa 4: Donnas - Gressoney 51,5km 4.584m D+ Duresa extrema!!!

Surto de Donnas en la que podria ser l’etapa més dura de les que tinc per davant, si més no, és la que té més desnivell positiu, 4.584m en 51,5km. De moment, el primer obstacle a superar són les més de 4 hores de foscor de la que serà ja la segona nit. El segon obstacle és la diferència d’alçada que separa Donnas, el punt més baix del recorregut a 330m, fins el Rifugio de Coda a 2.224m.

                Segueixo tot sol, això no em preocupa, ja que és el que he estat fent des de que vaig partir de Courmayeur, avançar en solitari. Tinc el convenciment que la nit passarà ràpid i que l’inici d’un nou dia donarà solució a tots els possibles problemes que puguin sorgir enmig de la foscor.  Els primers minuts, després de gaire bé 3 hores de parada són un tant complicats, però ràpidament em torno a posar en situació.

Arribo a l’avituallament de Perlaz, km 153,9 sense gaire gana, però un pastís de xocolata que fa molt bona pinta, m’ajuda a menjar una mica. M’ofereixen cafè, però els hi dic que no, tenint present que el de la nit anterior no se’m va posar gaire bé, però em diuen que tenen un expreso boníssim, acabo acceptant l’oferiment i haig de reconèixer que no m’enganyaven quan em deien que el cafè era molt bo.

Poc després de l’avituallament m’atrapa en Gideon, un holandès finisher de l’any passat en posició 22. Avancem junts, ens anem alternant l’anar davant, anem a molt bon ritme, em fa una mica de por, ja que em diu que està anant més ràpid que l’any passat i trobo que això podria ser un ritme excessiu per mi, però estic còmode i seguim endavant. De cop em comença a entrar la son, passem pel costat d’una font i em refresco la cara, però no funciona, els ulls se’m tanquen i m’haig d’esforçar molt per mantenir-los oberts. Hem d’arribar a Etoile du Berger, pugem i pugem, però no hi ha manera d’arribar-hi, veiem unes llums espero que sigui aquí l’avituallament, però no. Més amunt, unes altres llums i tampoc, cada cop em costa més mantenir els ulls oberts, estic patint, necessito resoldre aquesta situació urgentment!!! Finalment arribem a l’avituallament que feia tanta estona que estava esperant, els hi demano si aquí es pot dormir, em diuen que sí i em senyalen un banc. M’hi estiro 10 minuts, no aconsegueixo dormir, però almenys aquesta estona amb els ulls tancats, em permet seguir endavant, solucionat!!!

La sortida del sol suposa una nova injecció d’energia i el veure de lluny la imatge del Rifugio Coda, ubicat en un punt realment espectacular, em produeix una força interior que m’empeny d’allò més. La gent de Coda animen d’una forma tant desmesurada que em fan posar la pell de gallina. Em senyalen a l’horitzó on està Courmayeur i em diuen que estic just a mig camí, els hi responc que això ja està superat!!! Demano per dormir una mica i em porten fins a una petita habitació molt acollidora amb dues lliteres i amb una olor de fusta molt agradable (sembla que l’han forrat de fa poc). Estic molt còmode, no aconsegueixo dormir, però almenys descanso uns 15 minuts. Al reprendre de nou el recorregut, una dona de més de 60 anys em fan saltar les llàgrimes, va amb un bastó ja que va coixa (no sé com s’ho haurà fet per arribar fins aquí...) i em desitja amb una absoluta sinceritat Forza!!! Forza!!! Forza!!! a la vegada que m’apreta la mà amb moltíssima força. Novament pell de gallina, no em puc creure el que estic vivint!!!

Mireu l’edat de la majoria dels voluntaris de la foto següent, sense paraules...


El pròxim coll a superar és el de Marmontana, 2.350m, es fa molt dur, però el següent, Col della Vecchia, 2.184m, encara més. En aquests moments és quan realment començo a sentir el cansament acumulat al meu cos, les més de 50 hores de cursa estan passant factura. Em costa especialment avançar, el dolor a les cames es va intensificant, ara mateix m’estiraria enmig del camí i em posaria a dormir, però m’autoconvenço que ara no toca i que cal vèncer com sigui el dolor i el cansament.

Arribar a Niel, km 186, es fa especialment costós, quantes més ganes tinc d’arribar-hi, més costa, necessito arribar ja, veure gent i que em donin una empenta fins a la pròxima base de vida, però no hi ha manera, Niel no arriba mai!!! Quan són les 15:57h, per fi arribo al tant i tant desitjat avituallament de Niel.


L’ascens a l’últim coll de l’etapa, Lasoney, 2.364m, també es molt costós, però la proximitat a la 4ª base de vida m’ajuda a alleugerir el patiment. Un cop assoleixo el coll, ja dono l’etapa per finalitzada, tant sols em falten 10km de baixada fins a Gressoney i a més al cop de poc de començar a baixar m’haig de trobar un avituallament que em donarà un important cop de mà. Veig unes barraques de pastors i crec que serà l’avituallament, però no, en veig unes altres i tampoc i així vàries vegades, m’urgeix moltíssim arribar a l’avituallament, m’estic quedant sense forces. Finalment m’haig de seure al costat del riu i omplir el bidó d’una aigua molt fresca que em reconforta d’allò més. Just després d’haver-me recuperat m’apareix l’avituallament. Em diuen que hi ha 1 hora de camí fins al poble, però que no es pot córrer gaire perquè el camí és molt “brutto” (dolent), els hi dono les gràcies i el fet de que només sigui 1 hora la que em separa de Gressoney, em dóna molta força per córrer tot i que el camí sigui “brutto”.

Quan són les 20:08h del tercer dia de cursa arribo a la quarta base de vida. Em dutxo, em canvio de roba, tinc força gana, em menjo una amanida deliciosa, una carn en llauna amb pa (com si fos tonyina) i un parell de iogurts, el sopà se’m posa d’allò més bé. Vaig a la zona de descans, es veu molt tranquil·la i sembla que després de la dutxa i el bon àpat no hauria de tenir problemes per dormir, però no hi ha manera, impossible de dormir una altra vegada, prop d’una hora donant voltes sense poder dormir, estic perdent el temps. M’aixeco i decideixo marxar quan són les 22:56h.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Tor des Géants, Etapa 3: Cogne - Donnas 46,6km 1.383m D+ Alegria!!!

Surto de Cogne amb un estat d’ànim d’autèntica eufòria, la parada a la base de vida se’m ha posat més que bé, l’etapa a la que m’enfronto ja serà la tercera, és la més assequible de la cursa, en 46,6km només 1.383m de desnivell positiu i 2.600m de negatiu. Només haig de superar el Col Fenetre di Champorcher, 2.827m. En aquests moments tot és favorable, no puc deixar de veure-ho tot de la forma més optimista possible, m’encanta el que estic fent, m’encanta com ho estic vivint, estic enamorat de l’entorn per on estem corrent, cada coll és més espectacular que l’anterior, les valls cada vegada més impressionants, estic veritablement emocionat!!!

La pujada al coll és molt suau, això fa que em permeti pujar-la a bon ritme, a la vegada que pel meu cap no paren de circular-hi infinitat de pensaments positius, estic gaudint al màxim i això em fa incrementar encara més el positivisme.


Poc abans d’arribar al coll trobo el Rifugio Sogno, on em quedo bocabadat amb el deliciós menjar que ens han preparat, batut de xocolata casolà, truita de patates, truites d’espinacs... està tot boníssim, així qualsevol córrer!!!

El coll és com sempre una magnífica sorpresa, assolir-lo implica veure una nova vall i unes noves muntanyes a l’horitzó d’una bellesa difícil de descriure, com m’està agradant la Vall d’Aosta!!! Per davant tinc una baixada de 30km, l’haig d’aprofitar al màxim, són poc més de les 18:00h, això vol dir que tant sols faci la baixada a una mitja de 6km/h amb 5 hores seré a Donnas, això més bona pinta no pot tenir, a per totes!!! Passat el Rifugio Dondena em quedo sorprès amb una imatge fantàstica, és el cap vespre, s’està començant a fer fosc i apareix la lluna plena encaixada en mig de les muntanyes que hi ha davant meu, formidable, de veritat!!!

Arribo a Chardoney a les 20:01h i encenc el frontal, encara em resten 19km per arribar a la pròxima base de vida, però l’eufòria em segueix acompanyant i ho haig d’aprofitar al màxim. El recorregut es comença a complicar, passem per una zona amb molts rocs i que amb l’arribada de la nit es fa molt complicat córrer, forçosament haig de reduir el ritme.

Passem per un petit poble, i per un altre, i per un altre... hi ha un avituallament que ha d’estar en un d’aquestes poblets que hauria d’arribar aviat, però que mai arriba, em començo a desesperar, que arribi ja, sisplau, finalment veig una carpa i això em reconforta. Em diuen que em falten 10km fins a Donnas i que em 2 hores i arribaré, això em tranquil·litza, però penso que si tot va bé hi puc estar menys de les 2 hores que em diuen.

El Tor m’obsequia amb una nova sorpresa, quan és negre nit (són més de les 22:00h) m’apareix una àvia en mig d’un carrer amb un bastó picant de valent a terra i cridant bravi, bravi, forza, forza!!! Al·lucinant!!!

Arribo a un poble que crec que és Donnas, el travesso tot i al sortir-ne veig que no ho és, quina desil·lusió!!! Segueixo endavant, no paro de córrer perquè tinc ganes d’arribar ja a la base de vida. Finalment, quan són les 23:33h, hi arribo havent superat ja 148,7km. Intento menjar un plat de pasta, però no m’entra, n’haig de deixar la meitat, crec que em convé anar a dormir, porto prop de 38 hores de cursa i no he dormit gens i em fitxo com a objectiu dormir un parell d’hores. La sala on hi ha els llits està força plena i a més hi fa molta calor. Començo a donar voltes i no hi ha manera de dormir, voltes i més voltes i segueix sense haver-hi forma d’agafar el son. Intento concentrar-me, però no hi ha manera, quan fa més d’una hora que estic al llit sense poder dormir, opto per llevar-me, canviar-me de roba i tornar a sortir quan són les 2:26h.