Montlude SkyUltra - 63 km 5.500 m+

                Tot creuant el poble de Les, amb una absoluta calma dins meu, ens dirigim cap a la sortida. Absoluta calma que em proporciona el fet de saber que en el dia d’avui no ens hem de preocupar de res més que de gaudir de l’experiència. Sense cap tipus d’estrès. Absoluta calma que em proporciona l’entorn per on ens mourem. Un entorn que serà verge. Allunyat de la gent. Allunyat de la massificació. Allunyat de tot. A sobre, abans de sortir, en Jaume em diu que avui només som 44 corredors i això sí que m’ha fet posar content. A sobre, ho viurem en família. Millor impossible!

                La pluja caiguda aquesta nit ha deixat una elevada humitat i ho notem mentre anem pujant per dintre el bosc. El cel està totalment encapotat a conseqüència també d’aquesta mateixa pluja. Abans de sortir en Juli ens ha dit que per sobre els 1.800 m d’altitud s’obriria el dia, però això no acaba succeint fins per sobre dels 2.000 m (t’ho perdonem, Juli ;-)). Aquest primer ascens no dona treva ni un moment i ens porta, havent acumulat només de sortida un desnivell positiu de 2.000 m+, fins al cim del Montlude. L’últim tram de cresta, una absoluta delícia.

                Al pròxim coll després del cim, pocs metres més avall, en un paratge realment idíl·lic, ens trobem un avituallament. Amb en Jaume ens fem creus com poden haver posat un punt d’avituallament en aquest punt. Amb helicòpter, està clar. No hi ha altra opció. Increïble! Els voluntaris, que han passat la nit aquí dalt, ens tracten amb absoluta exquisidesa. Ens hi trobem també en Xavier Pocino, un altre dels grans d’aquest “mundillo” que està aquí donant un cop de mà. Sí, senyor!

                El pròxim tram és salvatge al màxim. Un tram sense camí. Una pujada realment dreta. De les de caure d’esquena. Però quina bestiesa! Però com mola, per Déu! El cel serè dura ben poc i ens tornem a ficar de nou en mig de la boira. De sobte, ens apareixen el que semblen uns senderistes de motxilla grossa. Sembla estrany en aquest punt i aquestes hores. Doncs resulta que no són senderistes. Un d’ells és en Nacho Sacau, l’artífex d’aquest recorregut, que junt amb dos voluntaris més, estan vetllant per la nostra seguretat. De nou, parlant clar i català, “ens cauen els collons a terra”.

                Després de fer de cul a terra una empínadíssima pala de neu (no hi havia altra opció), arribem a un avituallament, de nou, enmig del no res. Un altre avituallament transportat amb helicòpter. En Jaume em diu que aquesta cursa ha fet un salt de qualitat enorme i li dono tota la raó. El recorregut, l’han perfeccionat. Els avituallaments, estan de conya, tant en nombre, com en posició, com en quantitat i qualitat. Els voluntaris, situats en els punts més estratègics, en ocasions enmig del no res. El marcatge, excepcional. No cal dir res més...

                Fem una llarga baixada fins a Era Honeria, ens avituallament altra vegada i comencem a remuntar cap al Tuc d’Ermer. Anem per un GR prou bo i guanyant alçada molt lentament. Quan arribem al final de la pujada, seguint amb la tònica de la jornada, un altre avituallament col·locat en un punt tant estratègic com idíl·lic. Pales de neu a banda i banda. A sobre, per uns instants, i només per uns instants, se’ns obre la boira per tal de que puguem divisar la panoràmica.  En Jaume em diu, “gira’t i mira enrere, nanu, fliparàs!”. Doncs sí, em giro i flipo. Miro endavant i ara sóc jo que li dic a en Jaume, “doncs ara tu mira endavant, nanu i veuràs si fliparàs!”. Impressionant on estem fotuts! Després d’una llarguíssima baixada continuant pel mateix GR per on hem pujat, arribem al poble de Pradet. Aquí ens trobem novament en Xavier Pocino, ens pregunta que tal i li diem que estem flipant de la guapo que és tot plegat. Comentem la jugada i ens explica que aquest camí que acabem de fer era prou bo ja que és el que utilitzaven les mules per treure el ferro de les mines de Liat per on hem passat. Ja m’estranyava a mi un camí tan acceptable per aquí...

                Ara ja sí que anem totalment sols amb en Jaume. Fins ara hem anat coincidint amb un que altre corredor, però ara ja sí que totalment sols. Com un dissabte dels nostres em diu en Jaume. Doncs sí, com un dissabte del nostres, però avui amb avituallaments. Què mes podem demanar??? Avui els km els estem sumant molt a poc a poc. Ara bé, els metres ja n’estem fent més via. Amb poc més de 40 km ja hem superat els 4.000 m+. Això sí, està sent una jornada tant màgica que afavoreix a reduir el mal de cames.     

                La penúltima pujada fins a la Poterla des Vaques va pujant per dins el bosc i es va fent cada cop més dreta a mesura que anem entrant en la zona més alpina. Està clar que avui la boira ens vol acompanyar fins al final. Això ens ha restat visibilitat, però no per això n’estem gaudint menys. Enmig del no res ens tornem a trobar el Nacho Sacau i el felicitem per la gran tasca feta. Amb en Jaume coincidim que és una de les millors curses que hem participat en els últims temps.

                Tot el tram per acabar arribant fins al poble de Canejan primer i a Les després és per dintre de bosc i ja el coneixem d’anys anteriors. Boscos de grandíssima bellesa del Baix Aran.

                Amb pràcticament 12 hores i havent viscut quelcom molt gran, creuem la línia d’arribada amb les expectatives complertes molt per sobre del que havíem imaginat. Els voluntaris ens pregunten com ha anat i els felicitem amb la mà al cor. Els felicitem per la gran tasca realitzada, pel gran muntatge, pel gran tracte i els agraïm el fet d’haver-nos donat l’oportunitat de descobrir un terreny tan verge com salvatge. Tornarem. Ja ho crec que tornarem. Aquesta sí que és de les que val molt la pena repetir!

Berga Trail - 44 km 3.000 m+

                Avui una de "curteta", que no per això, menys interessant. Demà ja ho compensarem amb uns quants km i unes quantes hores de més. Avui la Berga Trail i a procurar gaudir-ne tant com es deixi i una mica més!

                Sortim amb un punt de fresqueta que tot pujant cap a La Figuerassa ja no en queda ni rastre. Auguro una matinal on tot anirà molt ràpid. Així que avui toca estar ben concentrat, menys xerrameca i més anar per feina.

                De camí cap als Rasos tot està extremadament verd. És una autèntica explosió de verd. Una explosió de colors. Impressionant. Un final de la primavera en el seu punt més àlgid. Tot està espectacular. Moments per retenir. Moments que donen sentit a tot plegat. L’alegria del què fem. Serà aquest un dels motius pels que ho fem. Els prats desprenen una absoluta frescor. Una absoluta vitalitat. I és així com, sense ni adonar-nos-en, passem per l’avituallament del Rasos de Peguera i és així com, sense ni adonar-nos-en, estem pujant cap a La Gallina Pelada. Com es nota que la cosa flueix i un rellotge que avança a gran velocitat, ho ratifica! L’ascens a la Serra d’Ensija és molt dret. Per moments, es posa realment dret. No en queda altra que fer treballar els bastons al màxim del que donen de si i, amb les dents ben apretades, amunt! Sense deixar ni un instant de repòs per aquests bastons i amb unes cames que acompanyen, anem guanyant alçada prou ràpid.

                Un cop dalt la serra i de camí cap al Refugi d'Ensija, de nou, el verd com a principal protagonista del moment. Anem passant algun que altre corredor, tot i que això sigui el que menys ens preocupi. Nosaltres, com sempre, a la nostra. Avui en algun moment en Jaume es posa a davant. Però molt puntual. Després de la canya que em va fotre la setmana passada a Bastions, avui crec que em donarà una mica de peixet ;-)

                Baixem per la Canal del Caçador. Molt dreta al principi. Passem per la Font de Cal Coix i tornem a pujar cap a Rasos de Peguera. El sol comença a fer-se notar. Afortunadament, ascendim per dins el bosc i això ens l’atenua. Ja som de nou al mateix avituallament de Rasos per on hem passat abans. Aquí, un speaker amb un micro, està animant l’ambient i, la veritat sigui dita s’hi respira un molt bon ambient. Sentim el speaker que diu que només falten 12 km per l’arribada. Amb en Jaume coincidim que aquesta situació és del tot anormal, que un dissabte a aquestes hores només ens faltin 12 km per acabar, és més aviat ben poc habitual en nosaltres. Però bé, “un vez al año, no hace daño...”.

                Després d’un petit ascens fins a Les Soques, ja és tot avall. Així que a deixar-se anar i a gaudir-ho. Ara coincidim amb els corredors de la “mitja” que en tot moment, molt amablement, s’aparten per deixar-nos passar. Abans del Santuari de Queralt, última pujadeta i com que les cames segueixen acompanyant, la podem resoldre sense problemes. Pronosticàvem que a mesura que ens anéssim aproximant a Berga la temperatura començaria a incrementar substancialment i així és. De sobte, ens endinsem a dins d’una caldera en ebullició. Per sort, en pocs minuts estem ja trepitjant l’asfalt dels carrers de Berga i no ens arribem a escaldar.

                Doncs sí, avui amb 6 horetes ja hem acabat la feina. Un molt bon recorregut. Un excel·lent marcatge. Un matí ben aprofitat. Tal i com preveia d’inici, 6 horetes que han passat d’allò més ràpid. 6 horetes intenses i ben gaudides. 6 horetes suficients per, almenys, guanyar-nos el dinar ;-)

Els Bastions - 100 km 7.000 m+

Quan falten pocs minuts per les 00:00 h del primer dia de juny, ja tornem a estar a la línia de sortida d’una d’aquelles curses que ens requerirà d’un bon grapat d’hores. Que ens demanarà d’una bona dosis d’esforç. Però, de ben segur, que ens aportarà un munt de vivències al màxim d’enriquidores. Per davant tenim una nit que s’intueix força plàcida i, a continuació, un dia que serà d’allò més assolellat. A veure com combinen ambdues situacions.

Sortim, com és habitual amb nosaltres, molt tranquils. De seguida notem que la temperatura és molt alta, així que caldrà beure amb freqüència. La veritat és que els km inicials passen molt ràpid i amb 3 hores ja estem a Campelles, km 22. Aquesta velocitat és bastant superior a la que estem habituats i de camí cap a Planoles coincidim amb en Jaume que aquest recorregut té trampa. Amb la variació d’enguany (primer es fa la zona Bruguera – El Baell – Campelles – Planoles, per després encarar l’alta muntanya, al revés que l’any passat), la primera part és molt corredora i qui n’abusi ho pot pagar car a la segona part d’un major grau d’exigència. Conscients d’això, procurem cuidar el ritme i que no hi hagi excessos.

Pujant cap al Collet de les Barraques arriba un moment crític per mi. Una petita crisi de són se’m vol apoderar. Sabia que aquesta podia arribar, com també sabia que era en aquesta pujada on es podia produir. Intento donar conversa a en Jaume. Bec una mica de Coca Cola a l’avituallament del Collet, tot i així, de camí cap a Fontalba la maleïda son segueix fent acta de presència. No és excessiva. Em deixa fer. Però em dificulta el pas. Per fi, l’ascens al Puigmal em fa passar la tonteria i l’inici del dia, junt amb el sol que treu el nas per l’horitzó, fan que em torni a posar en sintonia i que torni a gaudir al màxim del que estic vivint.

La neu que trobem entre el Puigmal i el Coll de Finestrelles està en perfectes condicions. Està molt dura, però l’existència d’una traça en facilita molt el pas sense necessitat dels grampons. Baixant cap a Núria, ratifiquem amb en Jaume que ha estat un gran encert això del canvi d’horari i sortir a les 12 h de la nit. D’aquesta manera, quan són poc més de les 8 h del matí ja portem 50 km i li hem fotut una bona queixalada en aquest recorregut. Mengem una mica d’arròs a l’avituallament de Núria i cap amunt altra vegada.

Sortint de Núria en Jaume es posa a davant i comença a tirar incrementant notablement el pas. En Mauri, un Navarrès que s’ha ajuntat amb nosaltres em demana “¿Pero que ha comido tu colega?” Li responc, utilitzant unes paraules que em van dir un dia i que em van agradar molt, “es que le sale sin querer...” Doncs sí, en Jaume fa que al Coll d’Eina hi pugem amb una certa alegria (per dir-ho finament... ;-)). Quan arribem a dalt el coll ens trobem els tres primers corredors en direcció contrària i ens diuen que hi ha un pas que no veuen clar i com que ho veuen perillós tiren avall. Sorpresos, ens costa de creure que l’organització no hagi tingut en compte aquest perill, després d’uns moments de dubte, decidim anar a veure el pas en qüestió. Al cap de poc ens apareix l’Albert Herrero i ens diu el mateix que els altres tres. La veritat, és que si fins ara teníem algun dubte, ara encara en dubtem més. Fins hi tot ens arribem a plantejar algun pas alternatiu per esquivar el tram que diuen. El que tenim clar és que si cal baixarem a Núria i tornarem a pujar per un altre lloc, però nosaltres no pleguem. Finalment decidim tirar endavant i a veure que veiem. Arribem a la zona de dubte i trobem que la neu està totalment dura, igual com ho estava baixant del Puigmal i que per la traça existent s’hi va perfecte, així que no torna a caldre l’ús de grampons.

Per si no era prou l’enrenou de trobar-nos els primers corredors de l’Ultra de cara, poc després del Coll de Noucreus, ens trobem també de cara el primer corredor de la Marató. Ens demana si falta molt per arribar al Balandrau. “Com??? El Balandrau??? Però si per anar al Balandrau no s’hi va per aquí!!! Des de l’Alberg del Pic de l’Àliga havíeu d’haver tirat cap al Coll del Torraneules.” Després arriba el segon, el tercer i un darrera l’altre ens anem trobant de cara desenes i desenes de corredors de la Marató. Tots que van per on toca. Sembla doncs que a la sortida de l’avituallament del Pic de l’Àliga els han indicat malament i enlloc de dirigir-los cap al Coll del Torraneules, els han indicat el camí per on venim els de l’Ultra i el Trail...

En el tram entre els avituallaments del Pic de l’Àliga i el Coll de Tres Pics en Jaume posa la directa. Mica en mica es va allunyant. El vaig tenint a vista fins que a la baixada cap a Coma de Vaca l’acabo perdent. Em tranquil·litza saber que estic donant el màxim de mi. Potser podria arribar a donar una mica més, però després potser perdria les garanties d’arribar de nou a Ribes.

Les cames comencen a acusar les més de 12 hores en cursa. Tot i així, no li estic prestant massa atenció al rellotge i tant les hores com els km van avançant molt ràpid. Pujant cap al Coll de Tres Pics, tot i la certa fatiga acumulada, procuro impregnar-me al màxim de la puresa de l’entorn, sentir aquesta pau que m’aporta i agrair la fortuna que tinc de poder viure el que estic vivint. El fet d’anar passant constantment corredores de la Marató m’esperona i m’aporta una mica d’empenta per seguir avançant amb tot el que dona la màquina.

A l’avituallament del Coll de Tres Pics en Jaume, que fa una bona estona que està aquí, m’està esperant. M’ajuda a omplir els bidons, menjo una mica de síndria que entra d’allò més bé i cap al Balandrau. Baixant cap a Pardines en Jaume em comenta que hem passat a dos corredors de l’Ultra i que l’han animat a que l’hi fotés canya ja que tenia possibilitat de podi. Ell diu que passa. Que demà té dues gosses amb les que ha de sortir a córrer i aquesta és la prioritat. Que si avui li fotés excessiva canya demà potser no podria sortir a córrer amb la Boira i la Mia. Doncs bé, jo estic bastant convençut (i crec que no m’equivocaria) que si avui arriba a treure aquella vessant d’en Jaume competitiu (que ara té aparcada), podria fins hi tot arribar a guanyar i demà sortir a córrer amb les dues gosses igualment sense problemes. Però és un tiu noble. Un tiu de paraula. I sé que s’hi s’ha compromès a sortir amb mi, arribarà amb mi. Que gran que ets, mestre!!!

De camí a Pardines tenim la sort que el cel es cobreix de boires i ens tapen un sol que, quan són les 2 h de la tarda, podria picar amb absoluta contundència. El camí es fa llarg. En un primer moment veiem les cases de Pardines, tot i així estan lluny. El poble s’amaga. El poble no arriba. Acaba costant una mica, però finalment acabem trepitjant el formigó dels primers carrers. En Jaume m’alerta de que no em passi amb el menjar. Que sinó la sang se’n va tota a l’estómac i no n’arriba a les cames. Li faig cas. Una mica d’arròs. Una mica de macedònia en almívar. Un cop de mà i una bona dosis d’ànims per part de la Mònica, en Beto, en Mariano Pujol i tots els voluntaris de l’avituallament i entre tots ens injecten una bona dosis d’energia! Som-hi. Amunt cap al Taga, l’últim Bastió que cal abatre!!!

A la que comença la pujada li demano a en Jaume que em deixi anar a davant, però em diu que no, que sinó em relaxo. “D’acord, però no pugis a la pròxima marxa, eh!” Li dic. “Tu tranquil, anirem al ritme que toca...” em respon. I com si estiguéssim units per una corda, en Jaume va tirant. Ell va mantenint la corda sempre amb el punt just de tensió. A la que la corda s’afluixa una mica, tira i la tensa. A la que es tensa massa, afluixa i li treu tensió. Quin luxe, el meu! Quina sort, la que tinc jo! Quina categoria, la seva! Quina classe, la que té!

Últim avituallament i última pujada. Pel punt més dret que es pot pujar, sense cap mena de dubte. Paciència. Pas a Pas. I fins dalt. L’última baixada fa una mica de mal als quàdriceps. Tot i que, la veritat, es que creia que seria pitjor. Una baixada que l’aprofito per assaborir el moment. Per fer memòria de tot el viscut. Per gaudir del que estic vivint. Per donar les gràcies de poder-ho compartir amb tant bona gent i especialment amb un company de batalles tant i tant gran com és el gran d’en Jaume Folguera.

I com procuro fer sempre en curses tan treballades com aquesta, agrair enormement la gran tasca feta. Agrair l’exquisidesa d’organització. Agrair el gran nombre de voluntaris escampats per tota la muntanya. Milions de gràcies a tots. De debò!