dimarts, 18 de setembre del 2018

Rialp Matxicots - 83 km 6.500 m+


La d’avui serà una altra de les bones. Una altra de les grans. No sé com ens ho fem, però sembla que amb en Jaume tenim bastant bon ull a l’hora d’escollir les curses. A la vista un cap de setmana cinc estrelles. Si no hi ha res de nou, encadenarem un 4 de 4 que haurà resultat d’allò més interessant. 4 caps de setmana consecutius que deixaran una bona empremta. L’Estripagec, Trail Valle de Tena, Alta Ruta de los Perdidos i Rialp Matxicots. Som-hi!

Avui participem a la Combinada. 60 km i 5.000 m+ avui i 23 km i 1.500 m+ demà. Què més es pot demanar? Bé, a algun km i algun metre de més tampoc li faríem cap lleig, però ens conformarem amb aquestes xifres. Correm en equip, tot i que m’atreviria a dir, que si no hi hagués aquesta modalitat, la crònica acabaria sent la mateixa.

De seguida veig la motxilla Grivel d’en Jaume al meu davant. Una motxilla que quan està davant és sinònim de prohibit relaxar-se. D’acord. Missatge rebut. Doncs procurarem no relaxar-nos. De camí cap al Cim del Altars apaguem el frontal. Un nou dia que comença ens obsequia amb una molt bona estampa. Un Montsent de Pallars que s’amaga darrera la boira. Una jornada que promet ser intensa.

Ens avituallem al Coll del Triador i ens encarem al sostre de la cursa. Mentre jo vaig força collat. Bé, millor dit, molt collat. En Jaume, mentre va pujant, es treu la motxilla amb tota la calma, treu el mòbil i es dedica a fer unes quantes fotos. Sembla doncs que l’equip està una mica descompensat en quant a “pota”. Menys mal que servidor i posa tota la voluntat i la màxima actitud... ;-)



El tram del Montorroio i fins al Pas de la Mainera el fem amb certa calma. Dic amb certa calma, perquè a les baixades ens avancen corredors a una velocitat que sembla el doble que la nostra. Cullons, com baixa la penya!

En l’avituallament del Pas de la Mainera em quedo realment acollonit. No m’ho puc creure. Al costat del menjar d’en Jaume amb un rètol que posa “sense gluten” hi ha un altre rètol que hi diu “vegan”. Un petit tupper amb pastanaga tallada a tires i un altre amb api també tallat igual. Quan li dic a la voluntària que sóc vegà, em diu, “espera, nen, que tinc una cosa que crec que t’agradarà” i em treu un paté de carxofa. El suco al pa amb tomàquet... Increïble! Deliciós! Brutal! Impressionant! No m’ho puc creure! Val a dir, que lo d’en Jaume és una intolerància al gluten i, per tant, com a malaltia que és, requereix d’un tracte especial sí o sí. Ara bé, en el meu cas, és simplement una decisió personal i mai he reclamat res especial per mi en un avituallament. Ni tampoc crec que se’m hagi de tenir en compte la meva condició en una cursa. No menjant el que consideri que no vull menjar, ja he acabat. Tot i així, aquesta opció vegana oferta en aquesta Rialp Matxicots diu molt d’aquesta organització. Això no és voler fer les coses bé, no. Això és buscar la màxima excel·lència.

Pugem cap a Les Picardes enmig d’una boira que ens impedeix veure la brutalitat que hi ha al nostre entorn. En Jaume em comenta que llàstima que no deixin entrar la cursa al Parc Nacional, perquè si ara el recorregut ja és sublim, encara ho podria ser més. Amb un moment, em traça una variant des d’on som que seria la delícia dels més malalts com nosaltres que no en tenim mai prou. Coma d’Espós, Estany Gento, Colomina, Coll de Saburó, Coll de Mainera... Menys mal que no permeten entrar al Parc Nacional i menys mal que no li deixen idear el recorregut a ell, ja que si no més d’un se’n recordaria de bona part de la seva família... ;-)

Tot pujant cap a la Pala d’Eixe en Jaume em diu, “quan puguis, mira enrere nanu”, em giro i, de nou, la Rialp Matxicots em torna a deixar realment acollonit. A la nostra esquena una raconada realment impressionant. Les picardes, la tartera per on em baixat i tota una sinuosa silueta muntanyosa que l’envolta que fa caure de cul. Brutal!


La Pala d’Eixe és una nova variant d’enguany i amb en Jaume coincidim que aquests canvis tan ben ideats no pretenen res més que oferir el màxim al corredor. No pretenen res més que fer les coses tant bé com sigui possible. De nou, coincidim amb en Jaume que aquesta Rialp Matxicots busca la màxima excel·lència.

A l’avituallament de l’estació d’esquí d’Espot novament un tracte exquisit dels voluntaris. La veritable màgia d’aquesta Rialp Matxicots són els seus voluntaris. Però no sols per la bona gent que són. Sinó per la seva dedicació. Perquè se senten seva la cursa. Perquè a més de implicar-se al màxim, ho donen tot. A més, en són molts. Ara mateix hi ha el doble de voluntaris que de corredors. Sí, senyor! De nou, aquí un tracte especial com a vegà. Un dels voluntaris fins hi tot m’ofereix rovellons acabats de fer. Li dic que no, que potser no m’acabarien anant del tot bé, però ell insisteix i tant sí com no em vol fer menjar rovellons. Finalment hem de sortir corrent o al final tocarà menjar rovellons... ;-)

A la pròxima pujada la motxilla Grivel d’en Jaume novament a davant. “Avui toca apretada de clavijas, nanu!” Em diu en Jaume. “Sí, ja ho he notat. Apretarem tant com es pugui procurant no fondre els ploms...” El tram fins a Caregue, tot i ser molt llarg, passa molt ràpid. Anem amb la nostra xerrera particular i això fa que sigui tot plegat més distret. A més, el dia està totalment ennuvolat i fins hi tot corre una mica d’aire. Unes condicions ideals. La veritat és que en aquest tram amb una bona calorada, la situació seria totalment diferent.

Passem pels pobles de Caregue i Escàs i ens enfilem cap a la Serra de Posa. Aquí comencem a anar a gust. Quan portem un bon grapat de metros a les cames és quan la cosa comença a fluir. Motxilla Grivel a 20 m de distància i amunt! Finalment, la pujada se’ns acaba fent més curta del que havíem previst...

Última baixada. Passem pel poble de Surp i amb un moment ja som a Rilap. Una jornada perfecte. Una jornada, com pronosticava a l’inici, molt intensa. Molt gaudida. Amb una méteo que ens ha acompanyat d’allò més. Una jornada que acaba bastant abans del que estem acostumats. Així que com que tenim tota una tarda de dissabte per davant, tocarà gaudir de la vesant més festiva d’aquesta Rialp Matxicots. Que també la té.


La segona etapa d’aquesta combinada serà massa curta i massa ràpida per un tractor com jo. Així que no en quedarà altra que posar tots els cavalls a disposició del tractor. Tot i així, crec que la cosa no donarà per massa. El més important serà procurar no clavar el motor d’aquest atrotinat tractor... ;-)

Amb un inici que, tot i anar pròxims al riu, no és massa fresc, sinó més aviat al contrari, els km passen molt ràpid. Bé, si més no, bastant més ràpid del que han passat aquestes últimes setmanes. Avui també ens acompanya en Javi Puit. Així que més xerrera i més distreta que passa la cosa. Hi ha corredors que només corren la cursa d’avui i, òbviament, hi ha certa diferència del seu ritme amb el nostre. Tot i així, com que la nostra prioritat és la xerrera abans que la velocitat, aprofitem perquè ens Javi ens expliqui les seves vacances als Alps i els seus quatremils...

Després de Sort passem pels pobles de Bressui, Olp i Altron. Un recorregut totalment corrioler. Un recorregut molt ben pensat. Molt interessant. Un recorregut buscant el millor del territori. Molt bona feina companys!

Un cop a Escàs comencem pujant pel mateix camí que ahir, però mentre ahir anàvem cap a la Serra de Posa avui tirem directe cap a Surp. El tractor està donant tot el màxim de si. No és gran cosa, però sí és el màxim que pot donar. La d’avui ja és una jornada bastant més calorosa que no pas la d’ahir. La veritat és que si ahir ens hagués fet un dia com el d’avui, les hauríem passat força més putes. Doncs res, la última mateixa baixada fins a Rialp que ahir i una molt bona matinal gaudida i compartida amb en Jaume i en Javi. Moltes gràcies per la companyia, amics meus!

Tot i que ja ho hagi anat anomenant al llarg de la crònica, val la pena tornar a reiterar la grandíssima tasca feta per aquesta organització. Destacar la implicació d’un elevadíssim nombre de voluntaris i de les enormes ganes de fer les coses al màxim de bé. Destacar uns recorreguts molt ben ideats. Destacar una marcatge perfecte. Destacar un gran tracte i una cuidar tots els detalls al màxim. Destacar que ha estat tot un luxe poder viure i compartir aquest cap de setmana amb tant bona gent. Llarga vida a la Rialp Matxicots!


dimecres, 12 de setembre del 2018

Alta Ruta de los Perdidos - 90 km 6.100 m+


Normalment només escric crònica de les curses, entre d’altres coses perquè si escrivís sobre la sortida de cada cap de setmana, estaria sempre escrivint... ;-) Ara bé, la sortida d’aquest cap de setmana crec que és prou interessant com per escriure’n quatre línies i compartir-ne unes quantes fotos.

Després de rumiar i valorar vàries opcions pel cap de setmana que quedava enmig del Trail Valle de Tena i la Rialp Matxicots, amb en Jaume vam coincidir que anar a fer la Alta Ruta de los Perdidos amb un parell de dies era una molt bona opció. Mirem com podem dividir el recorregut en dues etapes i veiem que sortir de Pineta i dormir a Bujaruelo és el que millor ens encaixa. Així que reservem una mitja pensió al Refugio de Bujaruelo. Omplim la motxilla grossa amb menjar i roba per un parell de dies i amunt.

Destacar que a 3 km del Refugio Bujaruelo hi ha el Camping Valle de Bujaruelo que també té un refugi i per error inicialment vam reservar en aquest refugi. Quan els hi vàrem comentar que en Jaume era celíac i jo vegà i que caldria que ho tinguessin en compte de cara al sopar i a l’esmorzar, la seva resposta immediata va ser que no podien atendre les nostres condicions a nivell d’alimentació i, que en tot cas, anul·léssim la reserva. Increïble!!! Pel contrari, al Refugio Bujaruelo no ens hi van posar cap tipus de pega al respecte.

Així que amb una motxilla que pesa bastant més de l’habitual, quan són les 4 h arrenquem del Refugio de Pineta. La pujada fins al Balcón de Pineta la fem de nit i un cop som al sorprenent (per la seva ubicació) Refugio de Tucarroya, comença a divisar-se certa claror a l’horitzó. Tot i així la baixada per l’empinadíssima canal de Tucarroya la fem amb el frontal encès.

De camí cap a la Hourquette d’Alans és quan apaguem el frontal amb una espectacular estampa a banda i banda. Brutal! Passem pel Refuge Des Espuguettes i ens comencem a creuar amb els primers excursionistes. Baixem cap al poble de Gavarnie, on tot el turisme a aquestes hores encara està per arribar-hi.



En Jaume em comenta que un tret característic d’aquesta volta és la varietat dels paisatges que et vas trobant al llarg del recorregut i és ben veritat. Mentre que la part inicial era més rocallosa, a continuació hem passat per una zona de prats absolutament verds, tan abans com després de Gavarnie. I ara, tot pujant cap als peus del Vignemale de nou una zona plena de pedra. La pujada fins al Refuge de Bayssellance (2.651 m) és força llarga. Sortosament, el cel està absolutament emboirat i no fa gens de calor. Fem la Hourquette d’Ossoue (2.734 m) amb el Vignemale a la nostra esquerra i baixem cap al Refuge de Oulettes de Gaube. Novament panoràmica increïble. Novament una estampa de les que valen molt la pena. Una estampa de les que cal guardar a la retina. Bellesa màxima!



Pugem al Puerto de los Mulos amb un cel una força amenaçador i al arribar a dalt, per sorpresa ens apareix la llarguíssima vall que ens ha de portar fins al Refugio de Bujaruelo. Dic per sorpresa perquè ens semblava que encara ens quedava un altre coll, però resulta que no. Així que sota una fina pluja anem avançant a pas força lleuger a través d’un GR11 força fressat que ens portarà fins a la mateixa porta del refugi. Tot baixant en Jaume diu que mentre la pluja no passi d’aquí anem bé i, afortunadament, no passa d’aquí. Aquesta primera etapa ens acaba resultant més ràpida del que havíem pronosticat. Finalment hi estem 12:45 h per fer els 60 km i 3.900 m+.

Diumenge sortim a les 6 h. Just sortir del refugi es posa a ploure. Comencem a enfilar cap al Puerto de Bujaruelo de nou amb el frontal al cap. Mica en mica anem guanyant alçada i la pluja que no deixa de caure. Avui sóc jo qui li dic a en Jaume que mentre no passi d’aquí anirem bé, però, malauradament, avui no tenim la mateixa sort que ahir. De camí cap al Refuge de Serradets, sembla que la pluja encara incrementa una mica més la seva intensitat. Aquesta pluja combinada amb l’alçada, fa que el fred s’intenti apoderar de nosaltres, així que acordem prendre quelcom calent al refugi. De nou una sorpresa. Estan fent una ampliació molt important del refugi i resulta que està tancat. De manera que això de quelcom calent acaba quedant en un no res...

Altra vegada variació de paisatge. Altra vegada panoràmica de les guapes perquè sí. A la nostre esquerra, al fons de la vall, el poble de Gavarnie per on vam passar ahir i just davant la Bretxa de Rolando. Estem totalment sols. Una solitud i un silenci que fan que la immensitat de l’entorn prengui encara una major dimensió. Guardem el frontal, mengem una mica i continuem. A la nostra esquerra el Paso de los Sarrios, a la nostra dreta tota la majestuositat de la Vall d’Ordesa. Potser una de les zones més espectaculars del Pirineu.

De camí cap al Refugi de Goriz ens trobem als primers excursionistes. Sembla que aquests no són tan matiners com els primers que ens vam trobar ahir de camí cap al Refuge Des Espuguettes. A Goriz pregunto per la méteo i em diu el guarda que de cara al migdia sembla que ve tempesta elèctrica i amb possibilitat de pedra. Collons! Espavilem, doncs!

A la que no fa massa que hem deixat Goriz darrera nostre, el cel es comença a aclarir i ens hem de treure el Gore. De moment sembla que de tempesta res de res. Anem cap al Collado de Añisclo a través de la Faja de las Olas. Un camí molt i molt recomanable. Hi ha l’opció d’anar per la Font Blanca, però en Jaume em comenta que és més interessant per aquí. A la nostra esquerra el Montperdut i tota la colla de cims del seu entorn. A la nostra dreta el cañón de Añisclo. Nous paisatges. Noves panoràmiques i un gran encant a banda i banda.


La baixada del Collado fins a Pineta, tot i ser bastant llarga i amb uns 1.200 m-, s’acaba fent prou distreta. La fem amb molta calma i anat amb molt de compte a les zones bosques, que pedres i arrels estan molles i el risc de caure és considerable... Finalment ens calen 8 hores per fer els 30 km i 2.200 m+ de l’etapa d’avui. Una jornada majoritàriament solitària, força més que la d’ahir. Cap de setmana ben aprofitat. Un parell de jornades tranquil·les i amb un entorn d’un gran encant. Molt bona decisió el haver vingut cap aquí.


dimarts, 4 de setembre del 2018

Trail Valle de Tena - 76 km 6.600 m+


                Aquesta serà ja la quarta edició del Trail Valle de Tena i la meva quarta participació. Una cursa que per mi és perfecte. En quant a la distància, ni molt curta, ni massa llarga. En quant al desnivell, metres i més metres, un bon grapat de metres. En quant al recorregut, sublim. En quant a l’entorn, extraordinari. En quant a la duresa, per marxar ben servit cap a casa. En quant al tracte, excel·lent. Una cursa ideada per ser gaudida al màxim. Per ser gaudida a cada pas. Per ser gaudida amb els 5 sentits. A més, aquest any, per primera vegada, la correrem plegats amb en Jaume. Així que tots els ingredients per una grandíssima jornada estan sobre la taula. Sols toca deixar fluir.

                Avui és Campionat d’Espanya d’Ultra Trail i també Campionat d’Aragó, la qual cosa implica que hi hagi molt nivell de corredors. Prova d’això és que en la primera pujada és llarguíssima la filera de frontals que divisem a la llunyania. Entre que nosaltres sortim bastant enrere i que sortim tranquils, són centenars els corredors que tenim davant. Això ens preocupa poc. Bé, no ens preocupa en absolut. Nosaltres hem vingut a un altre tipus de campionat. Un campionat on prima el gaudir. El compartir. El viure. El sentir.

                Arribant al primer coll del dia. L’espectacle és absolut. Enorme. Màxim. Quin entorn, per Déu! Baixem una mica i arriba el primer “ara ens entenem” d’en Jaume. El “ara ens entenem” és una altra de les expressions del nostre vocabulari particular i el seu significat vindria a ser un “Sí, senyor!” quan ens plantem davant d’una senyora pujada, una d’aquelles que cal tractar-les de vostè. Li faig saber a en Jaume que avui de “ara ens entenem” n’hi haurà uns quants. Som-hi, doncs!

                A mesura que anem avançant es confirma que avui tornarem a compartir una d’aquelles jornades que deixen una forta empremta. Una d’aquelles jornades d’impossible oblit. Una d’aquelles jornades que es guanyen el seu bon raconet al fons del cor.

                Arribem al Balenari de Panticosa. L’Albet@ ja està preparada amb tot l’arsenal del meu avituallament particular. Com sap el que em convé. Com coneix el que necessito en cada moment. Als teus peus, “jefa”. Amb el dipòsit ben carregat encarem el pròxim “ara ens entenem”. Anem a fer-li una visita al Senyor Garmo Negro. La pujada no dóna treva, pràcticament ni un moment de respir, però això ja és el que ens agrada. A més, és aixecar la vista i la panoràmica ajuda a passar tots els mals. Última tram per la cresta i ja som al cim. Majestuós. Elegant. Sublim. Així és el Senyor Garmo Negro. Com diria aquell... Ole! Ole! I Ole!

                La baixada cap al Refugi de Bachimaña és força tècnica i requereix de la màxim concentració. Tot i així fotem algun cop de cul a terra. Avui, que tot gira entorn a l’UTMB, amb en Jaume fem la conya de que aquest tram és molt similar al tram que hi ha entre Chamonix i Les Houches. Doncs sí, més o menys la mateixa autopista... ;-) Poc abans d’arribar al camí que uneix el Refugi de la Casa de Piedra amb el Refugi de Bachimaña, se’m trenca un bastó. Exactament en la mateixa zona on se’m va trencar l’any passat i es trenca exactament pel mateix punt, de la punta. Que fort! Just arribar al camí ens creuem amb en Daniel Torrijo i em veu només amb un bastó i l’altre plegat a la mà. Em pregunta “¿Que se te ha roto el bastón?” i automàticament em llença el seu, “Toma el mío ¿quieres el otro?” “No, amb un ja faig, merci company!”, li responc. Quina casualitat, resulta que és la mateixa marca, mateix model i mateix mida que el meu, no m’ho acabo de creure... Que se’m hagi trencat el bastó al mateix lloc és fort, però més fort encara que no hagin passat ni 5 minuts i ja en tingui un altre d’exactament igual. Tela!



                A Bachimaña ja hi ha l’Albet@ preparada per ajudar-nos. De sobte es troba amb un bastó trencat i 4 bidons per omplir, els dos meus i els dos d’en Jaume, li falten mans, pobra. L’avituallament és completíssim, bé, com tots els que hem trobat fins el moment. Com es nota que darrera de tot això hi ha gent que hi entén de la matèria i sap molt bé el que es fa. Així que amb les energies renovades continuem el nostre viatge particular.

Que minúsculs que arribem a ser...
                En el tram fins al Refugi de Respomuso definitivament ens quedem sols amb en Jaume. Ara sí que sí. Només ens faltaria la Boira per tal de ser els 3 de sempre. Al Coll de Tebarray una forta abraçada amb l’Óscar, que cada any està aquí, i continuem. L’hi comento en Jaume que el pròxim coll que vindrà, el Coll de Musales, a mi m’encanta. Està encaixat en una raconada d’un gran encant. En Jaume aixeca el cap i ràpidament dedueix del coll que l’hi estic parlant. Sense conèixer-ho i des de la llunyania intueix com ha de ser i coincideix amb mi que ha de ser molt potent. A mesura que ens hi anem acostant es confirmen els pronòstics. Jo, que ja serà la quarta vegada que el faig, flipo com sempre. Ell, que és la primera, també.

                La baixada fins a La Sarra és llarga. Molt llarga. Fa calor, bastanta calor. Tot i així en fa menys que en d’altres anys. Així que ja tenim un element positiu on aferrar-nos. Amb en Jaume coincidim que les cames comencen a anar una mica “tovetes”. Em diu que muscularment se sent força fatigat. Sé que de fatigat ho està més aviat poc i que ho diu per consolar-me, però m’ho crec i així el consol em fa el seu efecte ;-)

                A La Sarra l’Albet@ m’ha preparat un arròs amb verduretes que està brutal. A més, llet de civada fresquíssima. Quina crack, la tia! M’haig d’obligar a deixar de menjar i de beure perquè sinó em faria mal. Aquí també han vingut en Salvador i l’Olga a donar un cop de mà. Que grans que sou!

Penúltima pujada de la jornada. A pel Collado Foratata. Som-hi! La pujada és contundent i les forces són les que són. La pujada tira fort amunt i cal un bon esforç per anar guanyant metres poc a poc. La gran sort, tenir en Jaume al darrera empenyent. Així que ja pot pujar tant com vulgui, que aquest parell, pujarem. Potser no massa ràpid, però pujarem. I tant que pujarem!

                A Sallent de Gallego torno a menjar una mica més de l’arròs amb verduretes i beure la llet de civada súper fresqueta. De nou, m’haig de retenir abans que no em faci mal. 10 km ens separen de Panticosa, vinga última empenta. Aquí, a més d’en Salvador i l’Olga, també hi ha en José Luis i en Raül de Dements. Quina sort i com mola trobar-se tan bona gent pel camí!

                Ha arribat l’hora de la veritat i en Jaume agafa el timó de la situació. Això vol dir que en Jaume es posa a davant i comença a tirar del carro. Quina sort la meva. Sigui des de darrera empenyent o des de davant tirant, sóc un autèntic afortunat. M’encanta! A l’avituallament de la Sierra Plana ens hi trobem en Massa i l’Yves (entre d’altres voluntaris). Ja sabíem que els trobaríem aquí i sabíem que ens donarien la dosi extra d’energia per fer els últims 6 km. I així és. Una bona encaixada de mans amb aquest parell d’enormes persones, un bon “xute” d’energia i directe cap al poble de Panticosa. Frontal altra vegada al cap i un últim tram que l’acabem resolent sense excessives dificultats.

By Massa. No sé si és un efecte fet a pròposit o que el seu mòbil està tarat, però mola! 
                Segurament la crònica dels tres anys anteriors tindrà un final molt similar al que ara escriuré, però necessito reiterar-ho. Aquesta cursa està sustentada per una extraordinària organització. Una organització capitanejada per unes extraordinàries persones. La seva humanitat i humilitat fan que siguin acompanyades per d’altres extraordinàries persones anomenats voluntaris. Els quals, amb el seu extraordinari treball, esforç i dedicació fan possible aquest extraordinari esdeveniment. Moltíssimes gràcies a tot aquest munt d’extraordinàries persones per oferir-nos el privilegi de poder gaudir-ne tant i tant. Perquè un cosa és ben certa, de gaudir no ho hem deixat de fer en cap moment. Paraula! Fins l’any que ve!