dimarts, 27 de maig del 2014

Marató Vall de Lord - 42 km 3.000 m D+

Estem al Port del Comte, la cursa d’avui és per mi una incògnita ja que per aquí no hi he corregut mai, però quan m’hi vaig inscriure vaig tenir el pressentiment que aquesta zona havia de ser molt ben parida i ara, un cop a la línia de sortida, no en tinc cap dubte que el recorregut no em deixarà indiferent. El perfil no és gens habitual ja que finalitza amb una pujada de 8 km i gairebé 1000 m de desnivell positiu. Així que caldrà tenir molt en compte aquesta última pujada i no cometre errors que després es puguin pagar molt cars en aquest últim tram de la cursa.

Comencem amb una pujada molt dreta per una pista d’esquí. Sortim corrent, però el pendent és tan fort que de seguida m’haig de posar a caminar o moriré en el intent. Miro al meu voltant i la gent segueix corrent, miro enrere i resulta que hi ha menys gent que al davant, “Osita, si que estic enrere només començar!!!”. No m’hi capfico i jo a la meva que això tot just és el inici. A la que comencem a guanyar alçada la cosa es va posant molt interessant i quan arribem als 2.200 m d’altitud la panoràmica és un autèntic espectacle. Després de baixar una mica tornem a guanyar alçada i quan portem 1:43 h i uns 13 km arribem al cim del Pedró dels Quatre Batlles, el punt més alt del recorregut a gairebé 2.400 m d’altitud. Altra vegada una panoràmica que val molt la pena.

Després de fer una baixada molt tècnica en alguns trams de tartera arribem a l’avituallament del Coll del Port on m’hi trobo a l’Alba que ha vingut a donar-me una empenteta. El cel no fa gens de bona pinta, cada vegada està més emboirat i sembla que les probabilitats de que ens mullem abans d’arribar de nou al Port del Compte són força altes. Això sí, la temperatura és ideal per córrer. Les sensacions són molt bones, les cames tenen ganes de pencar i mica en mica ens anem apropant a una pujada que promet ser molt interessant.



De sobte ens plantem als peus d’una tartera que només de veure-la fa caure de cul a terra, en 1 km cal pujar uns 400 m de desnivell, així que el pendent del 40 % és el que tomba enrere. La pujada es fa dura, però m’encanta! Un cop a dalt el cim del Cap del Verd m’apareix al davant el Pedraforca i la Serra d’Ensija, la veritat és que m’agafa per sorpresa i em quedo totalment bocabadat.


Ara toca un llarga baixada d’uns 10 km i 1.300 m de desnivell negatiu per arribar al punt més baix del recorregut. Decideixo no baixar al màxim i guardar forces per l’última pujada que de ben segur les necessitaré. La baixada és molt llarga, sí, però amb trams molt diferenciats, zones tècniques amb molta pedra, alguns punts amb forts pendents, corriol per dintre el bosc... la veritat és que tot plegat fa que sigui d’allò més divertit.


Passem pel poble de La Coma on hi ha el penúltim avituallament i encara toca seguir baixant una mica més fins el km 34 on és el inici de la tan esperada última pujada. Aquí hi arribo amb 4:17 h, a veure quan temps necessitaré per fer aquests últims 8 km... Començo a guanyar alçada i noto com les cames em responen molt bé, així que ara, com que ja no haig de guardar res, decideixo donar-ho tot. Vaig guanyant alçada i em trobo cada vegada més bé, fins i tot em sorprèn trobar-me tan bé en aquests moments de la cursa, però la situació m’encanta i em dóna molta energia per seguir avançant tan ràpid com em permeten les cames. Fa uns moments que està caient una fina pluja quan arribo a l’últim km de la pujada i veig de nou un d’aquells pendents que fan caure de cul. Això no em preocupa en absolut, les bones sensacions em segueixen acompanyant i supero aquest últim tram amb un fort sentiment de felicitat que recórrer tot el meu cos.

I ja està, última baixada per la mateixa pista per on hem començat i creuo la línia d’arribada contentíssim. Contentíssim per l’estratègia que he seguit, contentíssim per les bones sensacions que m’han acompanyat en tot moment, contentíssim pels nous paratges que he descobert i contentíssim per haver gaudit durant 5:34 h d’una matinal més que formidable!




diumenge, 18 de maig del 2014

Molló Trail - 44 km 2.760 m D+

La veritat és que el recorregut d’avui promet molt, a més, tenint en compte que ens enfilarem al cim del Costabona, l’espectacle està garantit!

Sortim de cara avall, agafem un petit tram del GR11 i quins records del passat estiu em venen a la ment... Hem sortit plegats amb els de la cursa de 27 km, així que caldrà anar en compte que aquestes no ens facin córrer més del que ho hem de fer... Anem pujant direcció el coll d’Ares, la pujada no és massa dreta així que es deixa córrer bé. La temperatura és excel·lent, hi ha algunes boires que esmorteeixen una mica el sol, la qual cosa és perfecte per córrer, tinc la sensació que avui gaudirem d’una jornada extraordinària.

Ja en territori francès, anem baixant per un corriol preciós direcció Prats de Molló. El bosc està verdíssim i desprèn una frescor més que notable. Quin luxe córrer en aquestes condicions. M’encanta!

Passat l’avituallament del km 11,6, comencem a pujar direcció la Torre del Mir, una pujada d’uns 7 km amb uns 700 m de desnivell. Si el corriol pel que hem baixat era preciós, aquest encara ho és més! Va pujant molt lleugerament, no sé si ho pagaré més endavant, però com que em trobo molt bé, el vaig corrent. Ja al tram final de la pujada començo a notar l’esforç de pujar corrent, així que opto per deixar de fer-ho i posar-me a caminar.

Arribem a Espinavell, km 25, portem 2:45 h, però miro l’altímetre i tan sols hem fet 1.400 m de desnivell positiu, així que encara ens queda molta feina per fer. Per davant tenim una pujada d’uns 8 km fins assolir el cim del Costabona. Al principi puja molt a poc a poc. Fins hi tot hi ha alguna baixada. Al fons veiem el nostre pròxim objectiu, està molt lluny, anem avançant, ens hi anem acostant, però no hi ha manera de guanyar alçada. Quan ja fa 4 km que hem deixat Espinavell, miro l’altímetre i no hem fet ni 400 m, això té tota la pinta que quan digui de pujar ho farà de debò.

Dit i fet, quan som ben bé als peus del Costabona, el terreny comença a agafar un pendent considerable. Aquí no en queda una altre que prémer ben fort les dents i amunt! En Marc se’m posa davant, anem comentant la jugada i sense parar anem guanyant alçada a bon ritme. “Uffff, no vegis com puja això! Vinga un últim esforç i ja hi som!” ens diem amb en Marc.


Amb 4:24 h arribem al Costabona, 2.465 m, punt més alt del recorregut. A costat arribar-hi, però l’esforç a valgut molt la pena. Tan o més dreta que la pujada és ara la baixada. Degut a unes congestes de neu s’ha tingut que modificar lleugerament el traçat i baixem totalment pel dret.


Arribem a l’avituallament de la Collada Fonda, km 35, aquí ens diuen que ara ja est tot pla i avall, però malauradament no acaba sent així. Abans de que realment comenci la baixada fem 2 km de tobogans que, aquestes alçades de la cursa, requereixen d’un esforç més que considerable. Costa que arribi la baixada, però quan per fi arriba és un autèntic regal. Baixem per uns prats verds que són millor que una moqueta, quin luxe corre per un terreny així tan tou...

 Amb la màxima velocitat que em permeten les cames baixo direcció Molló. Connectem amb el GR11, de nou records d’una gran vivència per aquest recorregut! Van passant els km, però el poble no apareix. Quan finalment el veig, encara està bastant lluny, però sé que no tardaré a arribar-hi.

Encaro l’última recta que em portarà a l’arc d’arribada amb molta alegria. A costat bastant, però aquesta baixada tan trepidant ha acabat d’arrodonir un dia perfecte. Arribo amb 5:32 h i el que és més important, havent gaudit d’una jornada més que extraordinària!

A l'arribada l'organització es preocupa molt per nosaltres per saber si ha anat tot bé, si hem gaudit, la temperatura... i a l'avituallament el tracte dels voluntaris és més que excel·lent, moltes gràcies companys!


dimecres, 7 de maig del 2014

Apuko Extrem - 90 km 6.000 m D+

La d’avui no és una cursa qualsevol, la d’avui és molt més que una cursa. Molt més que una cursa per molts motius: per la bona gent que l’organitza; pel bon tracte que rebem, lo molt que ens cuiden i es preocupen de nosaltres; per l’afinitat que hi ha entre països, el Basc i el Català i pel que suposa córrer en aquest territori; per l’espectacularitat del recorregut amb unes pujades i baixades de vertigen i per un llarg etcètera de motius que fan que córrer aquí sigui encara millor que córrer a casa. A més, tal i com ens hem organitzat aquest any venint una nombrosa colla de catalans formant una gran família, fa que tot plegat sigui encara més especial. Aquest serà el tercer any que correré aquesta cursa i espero poder-n’hi participar molts anys més!


Fa molt dies que estava desitjant que arribés aquest moment, fa molts dies que em moria de ganes de que arribés l’hora de prendre la sortida en aquesta Apuko Extrem 2014 i per fi aquest moment ha arribat.


Són les 6:00 h i sortim amb una eufòria que se’ns emporta endavant amb molta força, en són moltes les ganes de gaudir d’una extraordinària jornada de muntanya i de ben segur que ho serà! Com no pot ser d’una altra manera comencem amb una bona pujada i quan encara no s’ha acabat de fer de dia, sentim un so que ens crida, és un so generat per una banya d’una vaca que utilitzaven antigament per comunicar-se entre els cims de les muntanyes. Quan hi arribem ens trobem en Gaizka que ens ha agermanat una Ikurriña i una Estelada per nosaltres, sap que això ens motivarà i aconsegueix posar-nos la pell de gallina al veure-ho, espectacular!!!


Arribem al cim del Ganekogorta amb un tram final d’un fortíssim pendent on hi ha una espessa boira i bufa bastant vent. Anem amb en Jordi Codina i en Jordi Fígols i l’alegria que ens acompanya fa que els km passin sense adonar-nos-en, com estem gaudint!

A La Quadra hi ha un avituallament dels bons, així que aprofitem per alimentar-nos bé que ara ens ve una senyora pujada per la que necessitem disposar de màxima energia. Aquí ens trobem novament en Gaizka i ens torna a fotre una animada de les bones.


Anem pujant fortes rampes fins a plantar-nos als peus de l’espectacular talla foc. Un talla foc que fa caure de cul al veure’l, és impressionantment dret!!!

A Sodupe altra vegada un bon avituallament. Aquí sortim plegats amb en Jordi Codina i en Genís, en Jordi Fígols arriba quan nosaltres marxem. Fa 4:40 h que correm, portem 33 km i hem superat els 2.500 m de desnivell positiu. De moment les cames estan amb molta força, de moment el córrer per terres basques se’ns està posant d’allò més bé, els ànims de la gent cridant “Aupa, esos catalanes!” fa que avui tot sigui una mica més fàcil. Està totalment emboirat, en algun moment fins i tot fa el que aquí se’n denomina “xirimiri”, però la temperatura és ideal per córrer.


El terreny no dóna treva, el pujar i baixar és constant, ara un altre petit talla foc, ara un “cresterio” i quan ja estem a tocar de Zalla, ens fan pujar 200 m de desnivell per tornar-los a baixar. Ens diu un corredor que es coneix la zona que amb un moment podríem haver arribat el poble, però que ens posen aquests 200 m per donar-li una mica més d’emoció, doncs que hi farem, tocarà anar a voltar... S’ha de dir que ara les pujades ja no són tan llargues com les dues primeres, però el nivell d’exigència segueix sent més que considerable.

Arribo a Zalla molt escàs de forces i amb el llum de la reserva ben encès, portem 55 km i 7:40 h, l’esforç es comença a notar i m’urgeix menjar. Després d’un bon plat de macarrons i d’una parada que convenia, reprenem el camí direcció Gueñes. En Jordi va molt valent i em costa seguir-lo, però és que jo en aquests moments m’estic refent del mal moment que he passat abans de Zalla anant amb el llum de la reserva encès...

Mica en mica em vaig recuperant i pujant al cim d’Ubieta em vaig trobant cada vegada millor. En Jordi està marcant un ritme boníssim i mica en mica aconsegueixo adaptar-m’hi. L’any passat vam arribar junts amb a Zaramillo i espero que aquest any també hi puguem arribar. A la baixada fins a Gueñes les coses s’acaben de posar al seu lloc, sembla que enrere queden els mals moments i arribar al poble i trobar-nos de nou a l’Alba i a la Sara suposa una molt bona injecció d’energia. Quan ja anem per marxar de l’avituallament, arriben també en Joan, la Lídia i la Queralt, tota la família aquí reunida, com mola!


Anem pujant i de sobte mirem amunt i altra vegada una rampa de les que et fan caure de cul a terra, està clar que aquestes avui ens acompanyaran fins al final, així que no en queda una altra que fer pencar els pals tan com puguem i amunt! Perdem una mica d’alçada i passem per una zona on hi ha un pam de fang a tot l’ample del camí, travessar aquest 40 o 50 m es fa realment complicat, però ens en acabem sortint... Això del fang tampoc és una novetat ja que n’hem anat trobant sovint al llarg del recorregut.

Tot i que estem anat en direcció contrària, ja estem veient l’Apuko, l’últim dels cims de la jornada. Abans per això haurem de pujar al cim de l’Aldape i baixar fins a Castaños. Baixant d’Aldape ens alerten que hi ha un tram molt perillós ja que hi ha un corriol molt dret, que amb el pas dels corredors s’ha convertit en una autèntica pista de patinatge. L’acabem salvant amb certes dificultats i encarem ara ja sí el tram final de la cursa. Aquí les cames comencen a queixar-se d’aquest constant puja i baixa de tota la cursa, estem arribant ja al km 80 i ho hem estat donant tot fins el moment, així que ara, tot i que les forces estiguin anant a la baixa, no en queda una altra que acabar-ho de donar tot fins a l’arribada.

Ens plantem als peus de l’Apuko i ja sentim “Venga, esos Catalanes!!!”. És en Gaizka que a vingut a portar-nos una Ikurriña per tal de que arribem amb ella. Sembla doncs que ens estem acostant a un final molt i molt feliç. Mentre anem pujant un dels pendents més drets de la cursa, anem sentint els crits d’en Gaizka com ens empenyen i ens fan anar amunt, com mola! Ens girem i veiem l’Oriol que està fen la cursa de 65 km i puja com una moto, l’animem i se’n va com una bala direcció Zaramillo. Les nostres cames, almenys les meves, no poden seguir-lo.

Ja tenim el poble als nostres peus, avui a tocat pencar moltíssim, aquest terreny no ens ha donat descans ni un moment, però el tracte era venir a donar-ho tot i així ho hem fet. Arribem amb en Jordi amb una Ikurriña i una Estelada que l’Alba ens ha unit, passem enmig dels crits del públic, aquests moments són d’autèntica pell de gallina, aquests moments són els que fan que l’any ve tornem a estar aquí, no hi ha paraules, de debò!!!


Hem creuat la línia d’arribada amb 13:43 h, però en aquests moments això és el que menys importa, el realment important és abraçar-nos i compartir aquests moments d’eufòria amb tota la gent que hi ha al nostre voltant, impressionant!!!





Com no, agrair a tota l’organització i a tots els voluntaris que ens hagin preparat aquesta jornada festiva a través de les muntanyes basques i, evidentment , agrair també a la nostra afició particular que han vingut a tots els pobles a donar-nos suport i que la seva presència ha estat de vital importància. Moltes gràcies a tots plegats per deixar-nos gaudir d’un dia tan intens com aquest!!!

Fins l’any que ve!!!