dimarts, 24 d’octubre del 2017

Trepitja Garrotxa - 110 km 5.300 m+

                De nou tornem a estar amb el frontal al cap a punt d’emprendre un altre d’aquells viatges que tant ens motiven. De nou en Jaume i un servidor. De nou en equip, aquesta vegada de 2. De nou a l’Alta Garrotxa on hi solem passar més d’un dia i més de dos al llarg de l’any. Tan sols una preocupació per davant, poder treure el màxim partit de la jornada que tenim per davant vivint-la amb la màxima intensitat. Probablement ens en sortirem.

                Comencem el dia amb certa fresqueta, però aquesta dura ben poc. A l’avituallament de la Vall del Bac guardem el frontal i un cel ben serè ens dóna la benvinguda a una Alta Garrotxa que està de plena tardor. Una Alta Garrotxa on la tardor li queda d’allò més bé. Una tardor que li dóna un toc d’allò més interessant als boscos per on estem corrent i a l’entorn que ens acompanya.

                Li comento a en Jaume que avui ens tocarà córrer més del que estem habituats. La seva resposta: “Després de tot un estiu rondant pel Pirineu amb mitges de 3,5 – 4 km/h, ja comença a ser hora de fer pujar una mica aquesta mitja...” Doncs tens raó, company! I que carai, veure com els km van incrementant més ràpid del que estem acostumats també mola.


                Arribem a Beget, km 40, amb unes 5 h i només 1.700 m+. Bé és cert que no és gens habitual en nosaltres tan poc desnivell en 40 km, però tampoc ho és fer-los tan ràpid. Aquí, bon avituallament, dosis extra d’energia amb una forta abraçada de l’Alba i amunt cap al Cim del Comanegra! Ara sí que ve el que tant ens agrada. Som-hi! Comencem a pujar i fa certa calor, però de sobte i de forma molt ràpida el cel es comença a emboirar. A hores d’ara no semblen unes boires massa amenaçadores a curt termini, però la previsió sí que diu que cap al vespre –nit pot ser que ens acabem remullant. A veure...


                Del Comanegra fem tota la carena fins al Puig de Les Bruixes. Coincidim amb en Jaume que aquesta carena és d’un gran encant. L’hem fet moltes vegades, sí, però no per això perd el seu encant. Ens avituallem a Talaixà i seguim avançant cap al Coll del Bassegoda tot passant per Sant Aniol. La veritat és que si a dalt la carena l’encant era considerable, tot aquest tram que ve a continuació no té pas res a envejar. Fa molta estona que anem sols. Molts moments de xerrera i llargues converses, però també molt moments de silenci i deixar que tot flueixi amb molta tranquil·litat. Anem bé. Molt bé. De ben segur que podríem anar més ràpid, però aleshores potser no en gaudiríem tant. Així que com ja ens hem acostumat a prioritzar el gaudir envers a la velocitat, seguirem amb la tònica habitual. Hi estarem més hores, d’acord, però com jo dic: “more hours, more fun!”.

                Al Santuari del Mont traiem el frontal. A l’avituallament ens diuen: “Va, que ara ja es tot baixada!” La meva resposta és: “I tant! Fins a Beuda segur!”. Doncs sí, de moment uns 6 km de baixada fins a Beuda on ens hi trobarem l’Alba i després el tram fins a Oix sembla que no hauria de presentar masses dificultats. Bé! Bé! Seguim anant bé. Seguim passant-ho d’allò més bé. Tot i que hagi arribat la nit les cames van prou bé i l’estat anímic encara més.

                Trobar-nos a l’Alba i la seva més que deliciosa truita de patates és el millor que ens podia passar. Devorem la truita, ens l’acabaríem, però ens guardem un petit boci per Tortellà. De nou, una bona abraçada amb la mestressa i, de nou, una bona dosi extra d’energia.

                A l’avituallament de Tortellà es desviuen per nosaltres. Ens ofereixen tot el que està al seu abast, fins hi tot el seu propi sopar. Un gran tracte. Com a tots els avituallaments, és clar. Moltíssimes gràcies, bona gent! Sortint de Tortellà comença a ploure. No són més que 4 gotes i amb en Jaume diem que si tot el que ha de ploure ha de ser amb aquesta intensitat ja hi firmem ara mateix. Malauradament no és així i, poc abans d’arribar a Sadernes li comença a fotre amb força. Per sort, dura ben poc.

                A l’avituallament de Sadernes un nombrós grup de jovent ens ofereix també un gran tracte i ens diu que ens resten 9 km fins al final. Així que última pujada cap a Santa Bàrbara i última baixada cap a Oix. La pujada per dins el bosc la fem sense complicacions. Pel contrari, la baixada no ens ho posa tan fàcil i la pedra molla ens fa anar de cul a terra un parell de vegades. Res greu.

                I la parella que ha sortit aquest matí amb el propòsit de viure una gran jornada de muntanya arriba de nou al punt de sortida amb l’objectiu àmpliament assolit. Una parella que no volia més que gaudir d’una gran jornada i n’ha gaudit durant gairebé 17 hores. Una parella que no tenia altra preocupació que viure-ho tot plegat amb la màxim intensitat i així ha estat. Seguim sumant.

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Trail del Bisaura - 80 km 5.000 m+

Quan amb en Jaume vàrem saber que enguany en el Trail del Bisaura hi havia competició en equips de 3, vam tenir clar que era una oportunitat que no podíem deixar escapar, així que només ens calia un tercer membre per l’equip. Després d’un parell d’intents fallits li vam proposar a l’Israel Mercadé que va acceptar de seguida. L’únic que li calia era poder-se organitzar l’agenda i finalment la va poder organitzar. Sols dues condicions en aquest equip. La primera, que el de menys pota dels 3, en aquest cas un servidor, seria qui aniria al davant. La segona i més important, objectiu principal gaudir al màxim i gaudir-ho plegats, quedant en un segon terme la vesant competitiva. L’Israel no ha corregut mai aquesta cursa i li diem que pot estar tranquil, que el viatge de Lleida fins a Sant Quirze de Besora li valdrà molt la pena. Li garantim que el gaudir està més que assegurat. Paraula! Així que ja tenim tots els ingredients: una de les curses més grans del país, un territori d’un gran encant, un recorregut sublim i un equip amb moltíssimes ganes de passar-ho bé. Que comenci la festa!

A les 6 h, amb el frontal al cap, arrenquem. Els primers compassos de la cursa segueixen el guió previst. Un molt bon ambient. Un molt bon rotllo i un equip on tot flueix de la millor manera possible. Avituallaments i més avituallaments. Encara no has acabat de pair l’anterior que ja te’n trobes un altre. En Jaume, degut a la seva intolerància al gluten, es troba a cada avituallament una bossa amb el seu número de dorsal amb productes sense gluten. Currat. Molt currat. Chapeau!


Amb una mica més de 5 hores arribem a Vidrà. 5 hores que han passat volant. 5 hores de màxima felicitat. Que bé que ens ho estem passant, per Déu! Que no s’acabi mai això que estem vivint, sisplau! A partir d’aquí ja anem els 3 sols pràcticament tota l’estona. Situació que fa que l’equip sigui més equip i que la connexió amb l’entorn augmenti encara més. El Bisaura per nosaltres 3 solets, què més es pot demanar? L’Israel ens confirma que totes les meravelles d’aquesta cursa que n’hi havíem parlat són certes i que la proposta de compartir-ho en equip n’incrementa encara més la màgia de tot plegat.

Cintes i més cintes. En tot moment se’n divisen un mínim de 4 o 5. Aquí els avituallaments i les cintes de cada 3 en sobren 2. Brutal! Els km i els minuts corren molt ràpid. Massa ràpid. Estem ja al km 60 i les ganes de que no s’acabi segueixen augmentant. A la pujada fins al Coll de Curull la fem pletòrics d’energia i en Jaume comenta: “Mireu, mireu on estem fotuts!” Estem immersos en una enorme fageda on tot sembla un tant irreal. Sembla que estiguem en un món un tant fantasiós. Sembla que estiguem dins d’un conte de fades. Quins boscos! Quin entorn! Quina bellesa! Quin encant! Quina felicitat! Quin bon rotllo!

A la cresta de Canemàs toca treure tota l’artilleria. Bé, això jo que sóc el més fluixet de l’equip. En Jaume i l’Israel no els hi cal. De fet, han anat tan sobrats durant tot el dia que encara és hora que consumeixin el primer cartutx i molt em temo que aquí tampoc el gastaran...

En l’últim tram de Bellmunt a Sant Quirze la tristor ens comença a envair. Això tan gran que estem vivint se’ns està acabant... Nooooooooo!!! Que no s’acabi, sisplau! És massa gran el que estem vivint. És massa intens el que estem sentint. La perfecció. Tot plegat no pot tenir una catalogació inferior a la perfecció. A més, en equip de 3, tot s’acaba multiplicat per 3.


Agrair enormement a l’organització del Trail del Bisaura aquesta magnífica jornada. Agrair aquest obsequi de cursa. Agrair el posar-nos-ho tot tant fàcil i que no ens falti de res. Agrair l’oportunitat de poder-ho compartir en equip. Agrair tot l’esforç desinteressat que sabem que és màxim. No sou una colla gran, no. Sou una colla enorme! Felicitats!