Avui toca una cursa molt curta i molt ràpida. Bé, molt curta i molt ràpida en comparació a les curses que he anat realitzant al llarg de l’any. La prova d’avui porta per nom Puigsacalm Extrem Mountain Marathon, es tracta d’una marató de 44km i 2.700m de desnivell positiu i, tot i tenir un nom un tant americanitzat, es córrer integrament a la comarca de La Garrotxa.
Quan estic a la línia de sortida, em sorprèn el fet de no portar una motxilla a l’esquena. Intento fer memòria en el passat i recordar quina va ser l’última cursa en la que no em va caldre motxilla. La memòria em porta a més de 2.600km endarrere, al 20 de març, a la Marató de La Vall del Congost, essent aquesta la cursa més curta que he corregut en tot l’any.
El circuit el conec de l’any passat, que, tot i ser una edició passada per aigua i plena de fang, em va marcar molt per l’espectacularitat del circuit i és per aquest motiu que sóc de nou aquí. El que també s’agraeix molt d’aquesta cursa és que de l’ordre del 90% del recorregut és per corriol i això li dóna molt de valor a la cursa.
Sortim plegats amb en Pep Cabanas, el que serà, si tot va bé, el company d’equip en la PTL del 2012. Comencem tot xerrant de records del Tor, que ambdós vam tenir la sort de gaudir-ne fa unes setmanes. Agafem un ritme molt bo, sense encantar-nos, però tampoc sense excedir-nos, sent molt conscients que en aquest circuit els excessos es poden acabar pagant molt cars al final.
Sense adonar-nos-en, en qüestió de 1:30h arribem al km 13 i amb una jornada per davant que té molt bona pinta. Seguidament bé una baixada un tant tècnica, però molt divertida la qual, finalitza amb un ascens per dins d’un bosc d’una contundent bellesa.
La Canal dels Ganxos ens fa guanyar desnivell molt ràpidament, es tracta d’una espècie de via ferrada que li dóna un toc molt feréstec a la cursa i que ens acosta al punt més alt del recorregut, el cim del Puigsacalm, 1.514m. Aquí hi ha en Jordi i la Sara i la família d’en Pep i d’en Carles, els seus ànims s’agreixen d’allò més.
Amb poc més de 3 hores arribem al Coll de Bracons, som ja al km 24 i les sensacions són cada vegada més agradables, imagino que la màgia del recorregut i té molt a veure.
El pròxim objectiu és el Santuari de Cabrera, punt on ja haurem superat pràcticament tot el desnivell positiu de la cursa. Hi arribem sense excessives dificultats. Bé, en Pep sembla que té algun problema rampes, però diu que ja li passarà.
En l’avituallament després de Cabrera, km 33, mirem el perfil i veiem una última pujada que no teníem prevista. Li comento a en Pep que no es preocupi, que no pot ser molt forta ja que sinó no se’m hauria oblidat de l’any passat. Arribem al Pla d’Aiats i la vista de la Vall d’en Bas des d’aquí és realment formidable.
Al arribar al km 37,5, considero que ja ha arribat el moment d’apretar. Només resten un parell de petites pujades i la resta és tot baixada fins a Sant Esteve. Començo a incrementar el ritme, vaig tant ràpid com puc, m’ensopego i faig una mini aterrissada, però no ha passat res m’aixeco i endavant. Em giro per veure si segueix en Pep i no el veig, en el seu lloc hi ha dos corredors disposats a fer-me córrer encara més. I així és, faig l’última baixada a través d’un corriol com si m’hi anés la vida. Em sento molt bé i això em dóna encara més força. Em giro, he perdut de vista els dos corredors que tenia darrera. Això ja està fet, ja veig la meta, hi passo amb 5:53h i molt satisfet de lo bé que m’he trobat en tot moment, perfecte!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada