dilluns, 24 de desembre del 2012

Marató i Mitja l'Ardenya - 63km 3.000m D+


Avui la sortida és a les 7:00h del matí. En aquests moments fa força fred, però la previsió és de bon temps amb temperatures d’entre 5 i 11ºC. Estem a Santa Cristina d’Aro per corre la Marató i Mitja de l’Ardenya. Aquesta serà l’última cursa de llarga distància de l’any, així que aquests 63km i 3.000m de desnivell positiu que tenim per davant, ja es poden anar preparant que vinc disposat a donar-ho tot, com sempre és clar!!!

La sortida és molt ràpida, la gent no li té cap por a la distància de 63km. Jo por tampoc, però respecte sí, el suficient respecte com per sortir igual o fins hi tot una mica més conservador que en una marató. De seguida es fa de dia i podem parar el frontal. Quan encara no fa una hora que correm, ja estem al km 9, això, com segueixi així, serà molt ràpid!!!

Fa estona que estem corrent per pista, una pista que no m’és massa favorable i de sobte m’avancen fins a 5 corredors, crec que amb alguns d’aquests, més tard o més d’hora, ens tornarem a veure les cares...


Pista i més pista, el que té de positiu aquesta pista és que no t’exigeix especial concentració i pots anar pensant amb tot allò que et passi pel cap. Ens estem encarant al mar, pel que sembla hi hem de passar molt a prop. De cop una baixada molt pronunciada, tant pronunciada que si no vols frenar i et deixes anar sembla que hagis de sortir volant directe fins al mar. Arribem a la carretera, cap marca enlloc. Al sortir ens han alertat que s’havien trobat algun tram en el que havien tret les marques, però que tranquils que en tot moment hi hauria uns punts blaus que igualment ens marcarien el camí a seguir. Busquem els punts blaus, però tampoc no n’hi ha enlloc. Té tota la pinta que ens hem perdut, així que a tornar a tirar amunt fins a recuperar les marques. Efectivament, al baixar tant ràpid, ens hem passat un gir de gaire bé 180º. No passa res, recuperem el camí correcte i endavant. Veig que amb aquesta perduda m’han avançat un munt de corredors, així que ja tinc feina...

Estem corrent per la platja i no és feina fàcil. La curiositat em fa mirar l’altímetre, mai havia estat tant pròxim als 0m, la sorpresa és que marca -13m, doncs res, ara estic a un bon punt per calibrar-lo...

Mica en mica els corriols van guanyant pes, mica en mica em vaig posant a to i començo a recuperar les posicions perdudes. L’objectiu abans de sortir era el de baixar de les 8h i cada cop tinc més clar que ho podré aconseguir, en principi, sense excessives dificultats.


De sobte em començo a trobar un munt de corredors, són els últims de la marató que han sortit més tard i els dos circuits s’acaben unint. N’avanço un, i un altre, tres més... Tot i que no siguin de la mateixa cursa que la meva, el fet d’avançar tanta gent em motiva moltíssim i el fet de que em faltin menys de 20km per l’arribada em dóna molta força.

Arribo a l’avituallament del km 51, el rellotge està a punt de marcar les 6h. Em sento d’allò més bé, ara sí que ja tinc clar que em puc acostar més a les 7h que no pas a les 8h, així que: “Som-hi Salvador, a per totes!!!”.

Estem baixant per un corriol guapíssim, darrera tinc un corredor que s’està esforçant per avançar-me i jo m’estic esforçant al màxim perquè no ho faci, fins que de sobte pataaaaaam, ensopego amb el tronc d’un arbust tallat arran de terra i ostia al canto!!! El company que anava darrera m’ajuda a aixecar-me, “Estàs bé?” em pregunta, “Sí, sí, estic bé tranquil, saps què? Millor passa tu a davant” li dic.

Mica en mica em vaig recuperant de la caiguda, no m’he fet mal, però si alguna rascada a la cama i a la ma, però no passa res, cada cop estic més a prop de Santa Cristina d’Aro i això em fa oblidar l’aterrissada. Ja veig de nou el corredor que he deixat passar, m’hi aproximo ràpidament i l’acabo passant, Sí senyor!!!

Últims 5km, les cames comencen a protestar, però ara no és moment de protestes, ara és moment de mirar endavant i només endavant. Ja porto 7h, però em falta molt poc per arribar. A la distància veig un altre corredor, aquest sí que no em serà possible atrapar-lo, ho intento, impossible, la màquina ja no dóna per més...

Passo per la línia d’arribada amb 7:13h, objectiu assolit. El company que ha entrat davant meu em diu que ell ha entrat el 8è, així que jo he estat el 9è. No em pensava arribar tant endavant, però bé, una bona posició per tractar-se d’una cursa tant corredora.

dijous, 20 de desembre del 2012

Marató Se m'n Refum - 42km 2.000m D+


Ahir al vespre l’home del temps va dir que aquest cap de setmana estava sent el més fred de tot l’any i avui, aquí a Sant Sadurní d’Anoia, ho puc corroborar. Estem a una temperatura de 0ºC, això sí, el cel és absolutament blau, no s’hi veu ni una mínima boira. Tinc la sensació que avui serà un dia de tardor molt fred, però totalment radiant.

La d’avui és la Marató Se M’n Refum, segons l’organització té un desnivell positiu de 2.300m, però jo, veient el perfil, de moment ho poso una mica en dubte, ja us ho diré un cop hagi acabat.



Sortim poc més de 100 corredors, al cap de pocs kms, la cursa s’ha estirat tant que ja vaig tot sol. Noto que estic corrent poc motivat i això no m’agrada. Imagino que el fred i el no tenir corredors al meu voltant són els principals causants d’aquesta manca de motivació. Ho haig de resoldre, m’haig de concentrar en la cursa, haig de gaudir del recorregut, de l’entorn, d’aquest dia tant radiant, vinga Salvador, som-hi, que avui serà un gran dia!!!

Passat el km 13, m’avança un corredor, em giro i veig que en venen dos més que també tenen intenció de fer-ho, això és justament el que necessitava per entrar en cursa. Recupero la posició que havia perdut, els altres dos corredors ja els he perdut de vista, em començo a sentir a gust, perfecte!!!

Arribo a l’avituallament del km 21,5, amb poc més de 2 hores i després de fer els últims 4km per pista. Pel meu gust aquesta cursa està sent massa corredora, seria desitjable que hi haguessin més trams de corriol i menys de pista, però que hi farem, si avui s’ha de corre gaire bé tota l’estona, doncs a corre!!!

Calculo que vaig en la posició 15, veig que amb el ritmo que porto, puc fer entorn a 4:30h, m’ho proposo com a objectiu i em proposo arribar entre els 10 primers. Ni una cosa ni l’altra seran fàcils, però ho intentaré.

En pocs kms avanço 3 corredors, he entrat ja en aquella fase de la marató que vaig a més, ja m’he transformat, en Salvador conservador del principi queda aparcat i entra en acció en Salvador disposat a donar-ho tot. M’encanta!!!

Superat l’avituallament del km 32,5 veig que és totalment factible baixar de les 4:30h, també veig un altre corredor al que m’hi estic acostant ràpidament, a per ell!!! L’avanço, em sento cada cop amb més força. Endavant!!!

Ja veig Sant Sadurní a la llunyania, em giro i veig que a poc metres darrera meu hi ha el corredor que m’ha avançat després del km 13 i que mai s’ha allunyat gaire de mi. Si vull conservar la posició no em puc relaxar ni un moment, a donar-ho tot Salvador!!!

Els últims kms són en pujada, noto com el cor em batega molt fort i les cames manifesten el seu cansament, però no puc afluixar. Em giro, el corredor que em segueix no s’aproxima, si no baixo el ritme tinc la posició assegurada. Miro el rellotge, i tant que baixaré de 4:30h. Ja veig la línia d’arribada, la creuo en 4:15h i en 8a posició. El Sunnto em diu que el desnivell positiu ha estat d’uns 2.000m. Acabo de superar en 13 minuts el meu millor temps en una marató de muntanya. Perfecteeee!!!

dilluns, 10 de desembre del 2012

Marató Pirata Montserrat - 42km 2.750m D+


La d’avui no és una marató qualsevol, la d’avui és molt més que una marató, la d’avui és una autèntica festa entre una bona colla d’amants de la muntanya.

Falten pocs minuts per les 7:00h i estem al Bruc, disposats a fer una senyora volta a través d’unes muntanyes amb molta màgia, en una trobada que porta per nom Marató Pirata de Montserrat. Uffff quant de contingut hi ha darrera d’aquestes paraules!!!

Fa hores que els primers corredors han partit d’aquest mateix punt on ens trobem nosaltres i n’han sortit una pila de grups a hores diferents, els darrers fa tot just mitja hora. Nosaltres som els últims de sortir, abans però fem un sentit minut de silenci en honor a la Teresa, una vegada més pell de gallina!!!

De seguida es posen al davant en Jaume Folguera, en Jaume Brugulat, en Sergi Cots i l’Esteban Monje, uffff quines 4 peces... Amb en Joan Carreras de seguida veiem el ritme que porten i descartem intentar seguir-los. Aquests se’ns carreguen en un tres i no res!!! Nosaltres optarem per anar a un ritme més tranquil, a un ritme que a més de gaudir ens permeti xerrar i anar comentant la jugada. La primera pujada fins a Sant Jeroni és exigent, però el fet de no portar posat un pitrall i no haver d’estar pendent del rellotge genera una gran tranquil·litat. Quan ens falten pocs metres per arribar al punt més alt del recorregut ens trobem a les feres que baixen, en Jaume Folguera no el veiem, ja en deu haver fet de les seves...

Baixant direcció a Collbató en Joan es torça el peu, s’ha fotut una bona torçada, tot i així sembla que això no serà un impediment per seguir endavant i poder-ho passar d’allò més bé. “Què tal Joan?” “Home em fa força mal, però ja em passarà!”. Els 2 companys que van amb nosaltres li proposen solucionar-ho a base de cervesa, tot i que en Joan no té massa clar si és la millor solució...

Arribem a Collbató i ens trobem un avituallament que ja voldríem trobar-lo en moltes curses. Ens ofereixen cervesa com si fos la cosa més normal del món, bé, en aquesta marató sí que és la cosa més normal del món, pel que sembla nosaltres som els que no ens hidratem adequadament per obtindre un bon rendiment...

Pujant direcció al monestir li comento al Joan que l’any passat aquí ens vam començar a trobar gent de la que havia sortit abans que nosaltres. Aquest any o nosaltres estem anant més a poc a poc o els de davant estant anant més ràpid. A veure si al final això d’hidratar-se amb cervesa aportarà més energia del compte...

L’avituallament de Santa Cecília és extraordinari, no hi falta de res i el que és més important, s’hi respira un bon rotllo que és massa. M’ho estic passant d’allò més bé. Tot plegat és formidable, m’encanta!!! En Joan que no sabia massa bé on el portava, està al·lucinant, li costa acabar-se de creure el que està vivint... Aquí ens trobem a d’altres corredors que han partit abans que nosaltres. Això no és un avituallament, això és una festa!!! Amb en Joan tornem a renunciar a la cervesa i seguim la nostra marxa.

A mesura que anem avançant, no parem de trobar-nos corredors i més corredors i a tots se’ls veu d’allò més feliços, que poc que necessitem per tenir-ho tot!!!

El tram fins a Can Massana es fa d’allò més agradable, el desnivell que acumulen les cames es comença a notar, tot i així, estem gaudint tant que el cansament avui no pot fer acte de presència.

Si l’avituallament de Santa Cecília era extraordinari a Can Massana ja és Festa Major. Tothom va maquillat, llavis de color rosa, cabells pintats de verd, les galtes també ben acolorides, un joc per aquí, un joc per allà... Tot plegat, increïble!!!






En l’últim tram fins El Bruc ens acabem unint un munt de gent. Tots coincidim en destacar lo ben organitzat que està tot i la gran feina feta per tots els voluntaris que han vingut disposats a donar-ho tot per tal de que els altres puguem gaudir fent el que més ens agrada. Moltes gràcies Koales, sou una gent de puta mare!!!



Per rematar la festa, un bon vermut d’arribada i tots junts cap a dinar, què més es pot demanar???



dilluns, 19 de novembre del 2012

Marató del Montseny - 42km 2.700m D+


Ja som davant d’una nova marató, la d’avui és la Marató del Montseny en la seva segona edició. Som l’Ivan que es retroba amb els 42km després de més de mig any d’haver estat en contacte amb aquesta distància per última vegada i en Joan que avui s’enfronta a la seva primera cursa d’aquestes característiques.

Sembla que aquest any el temps ens vol respectar més que no pas en l’edició passada en la que va ploure des de l’inici fins al final i, a més, el fort vent a les cotes altes va intensificar molt considerablement la sensació de fred. Avui el cel també és gris, però sembla que està més tranquil que l’any passat.

Sortim plegats amb l’Ivan com fem habitualment, sortim tranquils, no ens preocupa que ens avancis altres corredors, no els hi posem cap impediment per evitar-ho, seguim la nostra filosofia d’anar de “menys a més” i ara, de moment, és l’hora del “menys”. En Joan surt bastant més ràpid que nosaltres, en els primers kms ja l’hem perdut de vista, “Molta força i molta sort Joan!!!”


Arribem sense excessives dificultats a Sant Bernat, km 16, ens avituallem per fer front a la primera pujada important de la cursa i amunt!!! De seguida el fort pendent del corriol ens obliga a caminar, ens obliga també a deixar de parlar com hem anat fent fins ara, bé, les paraules sense acaben a tots menys a un, un tal Ivan que xerra faci pujada, faci baixada, estiguem corrent o estiguem parats... Aquí comencem a avançar els primers corredors, agafem un bon ritme i no afluixem, l’Ivan al final ha deixat de xerrar, però de moment tampoc no afluixa.

Quan falta poc per arribar al Matagalls (no arribem al cim, sinó que ens quedem al coll), em giro i veig que l’Ivan no segueix, imagino que haurà hagut d’afluixar una mica, tot i així hem fet gaire bé els 20 primers kms junts i això és molt bona senyal.

Baixant direcció a Sant Marçal, el bosc ens meravella amb unes tonalitats impressionants, els colors que visualitzem són realment apassionants, es fa molt agradable corre per aquest terreny, felicitat absoluta!!! Em creuo amb un home que em diu que vaig el 47, això vol dir que davant meu hi ha un total de 46 corredors. Estic a punt d’arribar al km 25, ha arribat l’hora de fer el canvi del “menys al més”, em proposo avançar uns quants corredors més i arribar com a màxim en la posició 40, som-hi!!!



Pujant a Les Agudes em sento amb molta força, les cames em responen d’allò més bé, estic passant-m’ho molt bé i ho haig d’aprofitar-ho, a més l’entorn és preciós, una autèntica meravella. Avanço alguns corredors i això em dóna encara més força. Abans d’arribar al Turó de l’Home uns joves amb tambors i d’altres instruments animen amb molta intensitat, “Moltes gràcies companys!!!”

Superat el punt més alt del recorregut comença l’hora de la veritat, ha arribat l’hora de donar-ho tot, l’hora de prémer al màxim l’accelerador i el fre, ni tocar-lo. Els últims 12km fins a Sant Esteve de Palautordera són pràcticament en la seva totalitat en baixada, així que a per totes!!!

Passem de nou per Font Martina, km 35, les cames comencen a queixar-se de l’esforç fet fins el moment, però ara no és hora de queixar-se, hem quedat que ara era l’hora de donar-ho tot, així que no val a arronsar-se ni un moment. De moment en Joan segueix davant, per ser la seva primera marató ho està fent molt bé, sí senyor!!!

Passo pel cartell que m’indica que falten 5km per l’arribada. Veig a la llunyania en Joan, l’atrapo ràpidament, em diu que té les cames bastant carregades, “Vinga Joan, que això ja està!!!”.




En els últims kms encara avanço algun corredor, sembla que hauré complert el propòsit que m’he fet a Sant Marçal d’arribar dels 40 primers i això per mi ja serà tot un èxit. Al final arribo en 5:17h i en la posició 33 , gaire bé 20 minuts menys que l’any passat, bona feina Salvador!!!


En Joan arriba un minuts més tard amb 5:21h i en la posició 40. L’Ivan amb 5:31h i posició 52, un molt bon temps tant per l’un com per l’altre, enhorabona companys!!!



Abans d'acabar, donar les gràcies a l'organització per fer possible una cursa tant ben parida com aquesta i en un entorn tant extraordinari com és el montseny!!!

dissabte, 3 de novembre del 2012

Marató Sant Llorenç Savall - 42km 1.800m D+


Un any més estic a la línia de sortida de la Marató de Sant Llorenç, aquesta serà ja la quarta vegada que la correré. Abans de començar fem un minut de silenci en record de la 3a, pell de gallina!!! Per mi aquesta cursa té quelcom especial, va ser la primera marató que vaig córrer l’any 2008, està molt a prop de casa i, a més, passa pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, una zona on hi vinc a corre de tant en tant i que té un encant i una bellesa inqüestionables.

Els primers kms són per una pista totalment corredora que, tot i tenir petites pujades i baixades, es pot considerar plana. Un terreny que a mi m’és totalment desfavorable i així ho demostra la gran quantitat de corredors que m’avancen. Arribo al km 10 en 59 minuts, un ritme molt superior al que jo estic acostumat, sembla que ja no m’avancen tants corredors,  tot i així, de tant en tant n’hi ha algun que m’avança sense cap tipus de contemplació. Recordo que aquesta situació m’estressava molt en edicions anteriors, però coneixent el recorregut tinc la certesa que recuperaré posicions a partir de La Mola.

Arribem al km 17 i em diuen que vaig en la posició 60, era conscient que m’havien avançat molts corredors, però tants??? Aquí comença la cursa que a mi m’agrada, a partir d’aquí ens endinsem al Parc Natural, s’acaba la pista i comencen els corriols, perfecte!!! Em proposo que, arribats a aquest punt, ja no em poden passar més corredors, li haig de donar la volta a la situació, a partir d’ara haig de començar a guanyar posicions.

Només iniciar la pujada cap a La Mola avanço a un parell de corredors, vinga Salvador amunt!!! Se’m posa al darrere un corredor amb intencions de passar-me, no sé si ho aconseguirà o no, però no penso posar-li fàcil. Anem pujant i no es separa de mi, incremento el ritme i ell també, sembla que està disposat a donar-me guerra, però m’està anat de conya!!! Arribem junts a l’avituallament del km 21,5, portem 2:05h, el ritme és considerable, però de moment noto que les cames encara tenen molta força.

El cel és totalment serè, bufa un vent fortíssim que no ha deixat cap boira, es veu el mar amb una claredat absoluta, tot plegat em dóna molta energia per seguir pujant. Aconsegueixo distanciar-me del corredor que feia estona que tenia al darrere, a la vegada avanço un parell de corredors més, estic pletòric i haig d’aprofitar-ho!!!

Arribo al cim de La Mola amb 2:42h, aquí el vent és d’allò més fort, així que agafo quatre coses de l’avituallament i surto disparat. Haig d’anar per feina, a la que estigui dins el bosc ja s’atenuarà aquest vent, així que intento perdre alça tant ràpid com puc. De nou avanço uns quants corredors que tenen certes dificultats per baixar, són aquells que em passaven sense contemplacions en els primers kms, pel que sembla aquest terreny ja no els és tant favorable.

Passo pel Marquet de Les Roques, km 31, amb 3:23h, em trobo molt bé, em sento amb molta força, fa estona que vaig donant-ho tot i crec que si no passa res puc seguir així fins al final, intentem-ho!!!

En l’última pujada important de la cursa veig com se’m aproxima un corredor, m’he proposat que a partir de la pujada a La Mola no deixaria que em passes ningú, fins al moment ho he aconseguit, així que en aquesta ocasió no pot ser l’excepció. Incremento el ritme, per uns moments sembla que ell també ho fa, ja veig que està disposat a fer-me pencar, segueixo incrementant el ritme i l’acabo perdent de vista, bona feina Salvador!!!

Pujo al Castell de Pera corrent, miro el rellotge i veig que puc fer el mateix temps que l’any passat o potser fins hi tot una mica menys, així que a seguir donant-ho tot. El cel segueix totalment serè, de nou veig el mar amb màxima nitidesa, m’ho estic passant d’allò més bé, un matí perfecte!!!

Últims kms, em pregunten com vaig i els hi responc que molt bé, sembla que els sorprèn la meva resposta, però és la veritat, vaig molt bé. Ja veig el poble de Sant Llorenç, ara sí que això ja està, últim esforç i passo per la línia d’arribada en 4:40h, 8 minuts menys que l’any passat, posició 36 i amb unes sensacions d’allò més bones, fins l’any que ve!!!

divendres, 26 d’octubre del 2012

Puigsacalm Extrem Mountain Marathon - 42km 2.700m D+


La marató del Puigsacalm és una cursa que em té el cor robat per l’encant del seu recorregut. Aquesta és la seva tercera edició i aquesta serà la tercera vegada que la correré. El primer any vàrem tenir aigua i fang per donar i vendre i vaig necessitar 6:52h per finalitzar la prova. Pel contrari, en la segona edició, el terreny estava totalment sec, es podia corre molt millor que el primer any i vaig necessitar bastant menys temps, 5:53h. Aquest any té la pinta de ser molt similar al primer, així que pronostico que per completar els 42km i 2.700m de D+, el temps que faré serà més pròxim a les 7h que a les 6h.

Ahir va estar plovent i la previsió per avui és que la pluja arribarà a partir de les 2 – 3 hores de cursa, tot i així sembla que no ha de fer fred. Sortim sense pluja i això s’agraeix. Surto molt tranquil, aquesta cursa té una duresa considerable i cal mesurar molt bé les forces. No fa ni 5 minuts que estem corrent i ja veig que tinc més de 50 corredors al davant, bé, no els he comptat, però veig que n’hi ha un munt... Això no em preocupa en absolut, quants més corredors hi hagi al davant, més possibles víctimes per ser avançades cap al final, o no...

Les sensacions són molt bones, a mesura que anem fent kms em trobo cada vegada més bé i més a gust corrent per aquests boscos tant espectaculars. Baixa aigua per tot arreu i això n’incrementa encara més l’encant de la prova. Hi ha molt fang, la qual cosa implica una major dificultat, però m’ho estic passant d’allò més bé!!!

Passat l’avituallament del km 13 ve una baixada un tant tècnica, però molt divertida. Accelero una mica, avanço algun corredor i això m’anima a seguir accelerant. Veig a una certa distància un grup de varis corredors, a per ells i accelero una mica més. Just en el moment que ens trobem amb els corredors de la cursa curta noto que hi ha quelcom que no funciona, intento corre en una mica de pujada que fa el camí, però no puc, què passa??? Miro el pulsòmetre i vaig a 200 pulsacions, ehhhh??? No pot ser!!! Em sembla que he accelerat més del compte. El corriol per on estem anant es comença a enfilar de valent, afluixo el ritme per fer baixar les pulsacions, però no hi ha manera, segueixo afluixant i les pulsacions que no volen baixar, Salvador tenim un problema!!! Decideixo seure un moment en una pedra per tal de resoldre aquest mal moment que estic passant, per fi la situació es comença a normalitzar... Mentre estant m’han avançat un munt de corredors, molts d’ells de la cursa curta, però d’altres de la marató, d’aquesta em costarà recuperar-me!!! A més, es posa a ploure, el que faltava!!!

La Canal dels Ganxos, una via ferrada molt guapa, em costa més del que m’hauria de costar, sóc conscient que estic pagant l’excés de fa una estona, però sé que d’aquesta en sortiré, em costarà més o em costarà menys, però en sortiré...

Arribant al Puigsacalm segueix plovent, per moments hi ha una mica de boira i bufa vent, sembla que la climatologia no estarà massa del nostre costat, però bé, ja ho sabíem abans de començar. Segueixo sense anar massa bé, però almenys fa estona que no m’avança cap corredor de la marató i l’estat d’ànim m’està començant a pujar. La baixada al coll del Bracons és tal i com es preveia, un autèntic tobogan de fang, a vegades un tant perillós, però molt divertit!!!


De camí cap el Santuari de Cabrera em començo a recuperar, a la llunyania veig un corredor, cada cop estic més a prop seu fins que l’aconsegueixo atrapar. Un altre grup de 3 corredors, els avanço en pujada, això comença a anar bé, començo a estar refet, així que a recuperar el temps perdut!!!


Estic a l’avituallament del km 30,5, porto una mica més de 5 hores en cursa, ja fa estona que no plou, les cames han recuperat la força que tenien al principi, ara és el moment d’anar a per totes. Avanço 2 corredors més, una altra injecció d’energia. Em pregunto com hauria anat la cursa si no hagués comès l’errada del km 13 i la resposta és que de tot se’n aprèn... Faig el Pla d’Aiats tant ràpid com puc, alhora que em vaig distanciant dels últims corredors que he avançat, som-hi Salvador!!!


Arribo a l’avituallament del km 37,5 i un nen d’uns 5 o 6 anys em diu que fa una estona que ha passat un corredor amb un samarreta blava a veure si aconsegueixo atrapar-lo, ho intentarem!!! Acabo veient el corredor de la samarreta blava, està molt lluny, no sé pas si el podré atrapar... Cada cop el tinc més a prop, i tant que l’atraparé!!!

En l’última baixada a més del corredor de la samarreta blava n’avanço 4 o 5 més, em sento perfecte, estic pletòric, em sento amb molta energia, ara sí que penso donar-ho tot fins al final. Ja està, última recta, ja veig l’arc d’arribada, al final 6:27h i unes sensacions boníssimes, estic molt satisfet de la feina feta. Ho podria haver fet molt millor està clar, però li dono molt més valor a la manera que he estat capaç d’acabar-me refent d’un molt mal moment.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada - 90km 4.500m D+


La d’avui és l’última prova de la I Copa Catalana de curses d’Ultraresistència de la FEEC. Amb els resultats d’avui es confeccionarà la classificació final d’aquesta copa. Les primeres posicions en les classificacions generals tant femenina com masculina crec que estan més que definides i porten per nom Olga Manko i Adolf Aguiló respectivament. Pel que fa a la classificació general masculina, crec que la segona posició té moltes possibilitats d’emportar-se-la en Pablo Boada i per la tercera hi ha varis candidats i un d’ells puc ser jo. Està clar que per mi no serà tasca gens fàcil aconseguir aquesta tercera posició just quan fa 15 dies que vaig acabar la Petite Trotte à Léon (PTL) amb els seus 290km i 22.000m D+, però no hi renunciaré.

Estem al poble de Prades i avui és el torn de l’Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada. Per davant tenim 90km i 4.500m de D+, crec que serà una cursa molt corredora i aquestes alçades de la temporada això no m’és gaire favorable, però una vegada més ho donarem tot i a veure que passa...

Sortim molt ràpid, per mi massa ràpid, en absolut sembla que tinguem 90km per davant, jo aniria més a poc a poc, però si s’ha de córrer doncs haurem de córrer. Anem per una pista que puja lleugerament i la gent segueix corrent, jo no puc ser menys, he dit que ho donaria tot i que no renunciaré a la tercera posició de la Copa, així que ara que puc intento no quedar-me enrere.

Van passant els kms i el ritme segueix sent molt alt, es preveu un dia calorós i ja m’han alertat que Vilaplana (km 43) a l’estiu és un autèntic forn, a veure com anirà... Anem plegats amb en Marcel, un molt bon coneixedor de la zona, és el seu territori d’entrenament, així que millor companyia no puc demanar. Ell plegarà a Vilaplana, però si anem junts fins allà, serà d’una gran ajuda.


Arribem a Cornudella de Montsant, km 20, quan portem 2:45h, la temperatura comença a ser elevada i la sensació de calor considerable. Aquí hi ha el primer dels tres avituallaments, carreguem les piles i endavant sense encantar-nos gaire.

Pugem direcció al poble de Siurana per un corriol força distret en una zona ombrívola que alleugera per uns instants la calor que no parava d’incrementar. Noto que les cames responen molt bé, sembla que potser m’escaparé de la possible factura que hagi de pagar per la PTL, tot i que queden molt kms per davant i de moment cal molta prudència.
Passat Siurana fem un descens per un tram molt tècnic, però molt divertit, al arribar al final d’aquest tram tenim la sort d’haver de creuar el riu, aquí em mullo de dalt a baix, aquesta refrescada m’anirà d’allò més bé per fer front a la pròxima pujada.

Entrem en una zona boscosa d’una gran bellesa, sens dubte el millor de la cursa fins al moment. Seguim amb en Marcel que em va explicant amb el màxim nivell de detall tot el que ens anirà venint en cada moment, quin luxe!!! Les sensacions segueixen sent molt bones, les cames segueixen responent molt millor del que pensava, sé que hi ha molt corredors per davant, però crec que en aquests moments la tercera posició de la Copa és meva, així que a per totes!!!

Baixant cap a Vilaplana noto un important defalliment, menjo una mica, però l’avís que m’han fet al principi de la cursa es compleix, fa una calor terrible i això no m’ajuda gens. En Marcel segueix avançant a molt bon ritme, jo m’haig d’esforçar considerablement per tal de que no se’m escapi, necessito amb urgència l’avituallament, necessito menjar, necessito beure i necessito descansar un moment. Mentre m’estic menjant una amanida de pasta veig que a l’avituallament arriba en Marc Camí, un dels que em podria arrabassar aquesta tercera posició que vull defensar. Així que no em puc encantar gens ni mica, ja veig que avui tocarà pencar de valent!!!

 La pròxima pujada fins a la Mussara té un desnivell de 600m, aquí hauria d’intentar apretar al màxim per mantenir la distància. L’avituallament m’ha anat d’allò més bé, em sento amb força per pujar a bon ritme, les cames responen bé, així que amunt sense contemplacions!!! A mesura que vaig guanyant alçada cada cop tinc més calor, en aquests moments recordo el fred que vam arribar passar amb en Jordi Codina al Tor des Géants pujant cap al Refugi de Champillon i d’això fa poc més de dos dies, com poden arribar a canviar les coses... Cada cop em sento més acalorat i les cames que van perdent força molt ràpidament, per sort, arribo abans del que em pensava a la Mussara, en l’últim tram he patit bastant, però amb poc més d’una hora he pogut superar aquesta maleïda pujada.

Arribo a l’Albiol, km 56,2, quan porto en cursa 7:46h, em diuen que vaig 8è i que em falten poc més de 30km per arribar de nou a Prades. La gent del control m’animen molt, em diuen que vaig molt bé, que faig molt bona cara i, a més, ara em ve una bona baixada de 6km. Estem a punt d’arribar a les 5h de la tarda, la calor ha començat a minvar, tot són bones notícies, així que haig d’aprofitar aquest moment per seguir avançant intentant perdre el mínim temps possible.

En l’últim tram de la pujada fins a Mont-ral, em tornen a fallar les forces, de nou necessito arribar a l’avituallament i carregar les piles que se’m estan a punt d’esgotar del tot. Això sí, sé que cada cop estic més a prop de Prades, em falten poc més de 20km, així que si sóc capaç de mantenir aquest ritme, és possible que pugui aconseguir la meva fita. M’assento, tinc molta gana, haig de fer un bon berenar, porto ja 9:42h i amb tot la cursa només he menjat dues vegades, així que m’ho prenc amb una certa calma abans de reprendre la marxa.

Em proposo com objectiu arribar a Capafonts amb llum de dia, faig càlculs i veig que no serà massa fàcil, però abans de sortir m’he proposat no renunciar al meu objectiu. En aquests moments em venen al cap les paraules d’en Martí Pol que diuen: “Tot està per fer i tot és possible”, així que a per totes!!!

Arribo a Capafonts, km 77,8 i porto 11:22h, els llums del poble ja estan encesos així que em toca encendre el frontal. Em resten poc més de 12km fins a Prades, miro el perfil, veig que hi ha uns 500m de D+ en 8km fins al Tossal de la Baltasana i després 4km de baixada fins a Prades, m’animo a mi mateix i em dic “Vinga Salvador, últim esforç, ara ja res et pot aturar!!!”

Em sento força cansat, però aconsegueixo esvair el cansament pensant en el Tossal de la Baltasana, és el meu pròxim objectiu, un cop l’assoleixi, tindré Prades als meus peus. Veig les llums d’un cotxe, és un punt de control em diuen que em queden falten 5 minuts per arribar al capdamunt i després tot baixada, som-hi!!!

Trepitjo el poble de Prades, em giro i no ve ningú, això ja ho tinc, no ha estat fàcil, però això ja ho sabia abans de sortir. Travesso la línia d’arribada quan el rellotge marca 13:24h i en 7a posició. Just quan fa 3 minuts que he arribat, arriba en Marc Camí, pel que veig ell també ha anat a per totes, molt bona feina Marc!!! Vaig a mirar la classificació i la meva sorpresa és veure que davant meu no hi ha en Pablo Boada, això vol dir que al final he quedat segon de la Copa. És evident que hi ha infinitat de corredors a Catalunya molt més forts que jo i que aquesta segona posició no reflecteix la realitat, però les curses són les que són i jo he tingut la sort de poder participar en tres de les quatre del calendari i que totes m’hagin anat força bé.



dilluns, 10 de setembre del 2012

La Petite Trotte à Léon: Resumint...


L’any passat quan vaig acabar el Tor des Géants amb els seus 330km i 24.000m de D+ vaig pensar que, sense cap mena de dubte, era la prova més dura que havia fet mai. Doncs aquest any, un cop finalitzada La Petite Trotte à Léon, tot i tenir menys distància i desnivell que el Tor, 290km i 22.000m de D+, he pensat de nou que aquesta ha estat la prova més dura que he fet mai.

El tema de l’alimentació en una cursa en autosuficiència és un tema bastant complicat de gestionar. Per tal de no avorrir el menjar, intentes portar la màxima varietat possible, però és clar, la capacitat de la motxilla és limitada i el pes del menjar també és un factor determinant. Haver de portar menjar per una tirada de 48 hores, no és cosa fàcil. Personalment, tot i intentar portar entrepans dolços i salats, fruits secs de tipus diferents, fruita, galetes dolces i salades, fins hi tot llaminadures, he acabat menjant ben poc, al final no em venia res de gust... Acabar menjant com a màxim un plat calent al dia, també fa que l’alimentació acabi sent més pobre.

La qüestió que el recorregut no estigui marcat, és una altre tema que n’incrementa notablement la dificultat de la cursa. No és el mateix preocupar-te d’anar seguint unes marques cada 20 o 30m que haver d’estar pendent en tot moment del gps. El fet d’haver d’estar a l’aguait a cada cruïlla de quin és el camí que cal seguir, havent d’anar endavant i enrere quan són cruïlles poc evidents, implica un sobreesforç addicional considerable, sobretot mental. Si a sobre és de nit, tot és complica una mica més. El pitjor de tot en aquest aspecte són les pèrdues, no adonar-te d’una intersecció, anar tirant i de sobte veure que has de retrocedir, fa molt de mal, especialment si és en pujada o en baixada. Calculo que amb les pèrdues hem acabat fent 8 – 10km de més.

La gran quantitat de trams tècnics equipats amb cadenes, cables d’acer i esglaons de ferro i camins poc transitats, també impliquen que el ritme hagi de ser inferior al que es podria portar en corriols molt fressats a conseqüència de l’elevat transit. Això és nota especialment en les baixades, si són gaire tècniques, no pots córrer o si intentes córrer el desgast acabar sent molt superior. En aquest aspecte, em va recordar bastant La Ronda dels Cims d’Andorra. Si al fet de no trobar-te gaire bé ningú de l’organització al llarg del recorregut, hi afegim el fet de que pels camins per on passes tampoc coincideixes pràcticament amb ningú, donen una sensació de solitud gens favorable per fer pujar els ànims en moments complicats.

Les condicions climatològiques i les seves conseqüències segurament han estat el factor que més duresa han aportat a la cursa. El fet de tenir més de 20 hores de pluja o més de 14 hores de neu, no és una qüestió gens senzilla de gestionar. El problema no és tant sols per la incomoditat d’estar sota la pluja o sota la neu un munt d’hores seguides, sinó la incomoditat d’anar amb la roba molla, especialment el calçat. Per més que et posis uns mitjons secs, amb la pluja o amb la neu, ràpidament els tornes a tenir molls. Si els peus, que ja són de per si un dels punts on sempre acaben apareixent problemes en aquest tipus de curses, hi afegim que aquests peus estan molls hores i hores seguides, el drama està servit!!! Per altra banda, avançar amb 40 o 50cm de neu a 2.800m d’altitud, quant està fent un vent que et tira enrere, fent un fred que se’t congelen mans i peus tampoc és tasca fàcil. De la mateixa manera que tampoc és gens fàcil avançar per un corriol ple de fang per on fa poc hi han passat més de mil persones. Sense cap mena de dubte, les condicions climatològiques han estat la pitjor adversitat a superar.

Pel que fa a la qüestió de l’equip, tot i que ens havien alertat que seria la qüestió més difícil de gestionar, crec que ens en hem sortit més que satisfactòriament. És evident que hi ha hagut molt moments de desacord en els que un vol dormir i els altres no, en els que un vol menjar i els altres no, en els que un vol parar i els altres no, però sempre hem acabat arribant a punts d’entesa. De totes maneres, els acords i les coincidències a l’hora de prendre decisions, han estat de llarg molt superiors als desacords. Al meu entendre, l’equip ha funcionat a la perfecció A sumat molt més que no pas a dividit, sempre hi ha hagut algú que a tirat de l’equip. Sempre hi ha hagut algú disposat a alçar els ànims en hores baixes. Haig de reconèixer que sóc un gran afortunat d’haver pogut córrer al costat de dos dels més grans de la llarga distància a Catalunya. En Pep sempre s’ha posat al davant de l’equip en moments difícils i a tirat com un animal, arrossegant-nos als altres amb la seva força, la seva bona orientació ha estat clau. En Jordi no s’ha arronsat mai, sempre endavant, sempre  ha tingut la ment serena per prendre les millors decisions i sempre disposat a animar quan la situació ho ha requerit. Hem estat el primer equip de 3 membres en arribar, a més de 4 hores del segon, i és evident que és més fàcil fer avançar un equip de 2 que no pas un de 3, però crec que de la dificultat n’hem sabut fer virtut. Què grans que sou companys!!!

En resum, una prova d’una duresa extraordinària, això sí, un recorregut d’una bellesa encara més extraordinària. Després de fer un anàlisi a fons de la cursa, el millor de tot, l’assolir un repte d’aquestes característiques en equip!!!



dissabte, 8 de setembre del 2012

La Petite Trotte à Léon: Morgex - Chamonix - 78km 5.987m D+


Sortim de Morgex a les 5:45h del divendres 31 d’agost en un grup de 4 equips, 2 equips francesos de 2 membres, 1 equip belga també de 2 membres i nosaltres, en total 9 corredors. Se suposa que un dels dos equips francesos ha de ser el guia de la resta. Pel que hem entès, el nostre domini de francès no és excessiu, anirem fins al Col de la Seigne, 2.516m, i allà ens desviarem de l’itinerari original que passa per una carena de 2.600 – 2.800m. Amb el nou traçat anirem fins al Col du Bonhomme, 2.329m per baix la vall, d’aquesta manera estarem sempre a una cota inferior als 2.500m. La previsió és d’una forta nevada a partir d’uns 2.000m i sembla que és una previsió amb un alt grau de probabilitat. És a dir, ens afrontem a una jornada que no serà gens fàcil, almenys sembla que no ens haurem de preocupar pel gps, ja que avui anem amb guia.

Passem pel poble de Pré St-Didier i aprofitem per desabrigar-nos, amb la previsió de mal temps hem sortit tots abrigats al màxim, però de moment el cel és totalment serè. A la que comencem a guanyar alçada, observem un “pique” entre l’equip de francesos que han de fer de guia i l’equip de belgues. Els francesos són dos homes grans que no miren ni mapa ni gps, sembla que es coneixen el territori com el palmell de la mà, pel contrari, els belgues són dos nois joves, un d’ells de tant en tant va mirant el gps i l’altre va mirant el mapa i fan unes traçades que deixen als francesos amb un pam de nas. Des de fora dóna la sensació que els belgues coneguin millor el terreny que els francesos i això en aquests últims no els hi agrada gens. La qüestió és que uns per altres anem a un ritme bastant alt.

Tal i com estava previst, quan arribem a una cota entorn als 2.000m arriba la neu, el cel fa estona que estava amenaçant i no té gens de bona pinta. Parem un moment per tornar-nos a posar el que ens havíem tret a Pré St-Didier i amunt. Seguint les traçades dels belgues ens trobem una vegada que ens toca recular, ja que hi ha un punt per on no es pot passar, tot i així, anem sempre pel lloc més directe possible fent la màxima traçada, això vol dir pel lloc més dret. Arribem al Col du Berrio Blanc a 2.848m i després d’haver fet més de 2.000m de D+ no parem ni un segon a reposar, cada vegada neva més i no hi ha temps per perdre...



Arribem al Col de la Seigne, 2.516m, aquí ja hi ha un bon pam de neu, parem un moment a menjar una mica i sense perdre ni un segon de més reprenem la marxa.



Aquí se suposa que ens hauríem de desviar de l’itinerari original, però francesos i belgues tiren direcció cap al Refugi Robert Blanc i nosaltres a darrera. Passem per uns passos equipats amb cables d’acer i esglaons de ferro que amb la neu esdevenen bastant complicats. Cada cop neva més, cada cop hi ha més gruix de neu, cada cop es fa més difícil avançar, hi ha trams que no hi ha més alternativa que baixar-los de cul, ja que sota la neu hi ha unes roques que patinen d’allò més. Des del col de Seigne faltaven 4 km per arribar al Refugi Robert Blanc, quan portem una bona estona trobem un cartell que espero que indiqui que falten 10 – 15 minuts per arribar-hi i la desagradable sorpresa és que indica 1 hora. Què??? 1 hora encara??? El camí inexistent en mig de la neu i els trams equipats amb cables i esglaons de ferro fan que estiguem avançant molt a poc a poc. Finalment, quan són les 15:30h i després d’un esforç més que considerable arribem al molt desitjat Refugi de Robert Blanc. Mentre ens estem menjat un plat de pasta, veiem com els equips francesos i belgues ja s’estan equipant per marxar de nou, imaginem que no marxaran sense nosaltres, però de totes maneres ens afanyem per enllestir-ho tot el més aviat possible.

Quan sortim del Refugi veiem com francesos i belgues ja són al fons de la vall, doncs pel que sembla no tenien previst esperar-nos. De moment els hi podem anar seguint la traça enmig de la neu. En Jordi veu amb el gps que estem anant pel track, és a dir, que els guies no ens han portat per un itinerari alternatiu, sinó que ens han portat per l’original. Quan arribem al Col de l’Ecaille, 2.751m, bufa un vent impressionant, un vent tant fort que costa aguantar l’equilibri, la traça s’ha perdut del tot. Amb aquestes circumstàncies tant desfavorables jo proposo de tornar al Refugi, encara ens queden més de 8km fins al Col du Bonhomme i sense traça no sabem quan tardarem i ens queden poc més de 3 hores de claror de dia. En Jordi i en Pep diuen que enrere no, que només ens queda l’opció d’anar endavant, dos vots a favor d’anar endavant i un vot a favor d’anar enrere, per tant, toca anar endavant. En Pep es posa al davant com ha anat fent cada vegada que la cosa s’ha complicat, en Jordi el segueix i li va donant indicacions amb el gps i jo a darrera que tinc una feinada de mil dimonis perquè no se’m escapin. Cada vegada hi ha més neu, cada vegada el vent bufa més fort, cada vegada fa més fred, la traça ja s’ha perdut per complet, la neu es comença a glaçar, la situació s’està complicant cada vegada més. Arribem a la Tête Nord des Fours, 2.756m, la nit està a punt d’arribar, no veiem exactament per on hem de tirar, com no trobem ràpidament el camí, amb el vent que està bufant, ens quedarem aquí congelats!!! Per sort en Pep recupera el camí hi podem anar perdent alçada ràpidament, sembla que hem pogut fugir d’un perill que se’ns estava a punt d’engolir...

Arribem al Col du Bonhomme que ja s’ha fet de nit, hem de treure els frontals, però estem els tres tremolant, estem els tres sense tacte als dits per ficar-los dins la motxilla. De sobte veiem una caseta de fusta que serà un refugi perfecte, ens en hi anem sense perdre ni un segon. Estem els 3 congelats, optem per treure el toldo i tapar-nos els tres a veure si el nostre propi escalfor ens ajuda a superar aquesta situació. Mica en mica deixem de tremolar. Optem per cargolar-nos amb les mantes tèrmiques i esperar a veure si afluixa el vent que se sent que està bufant amb moltíssima intensitat.


Com que el vent sembla que no vol afluixar, no ens queda altra opció que abrigar-nos fins les orelles i sortir direcció La Balme. Al Jordi li deixa de funcionar el gps i ens trobem en mig de la neu sense saber on està el camí, connecto jo el meu i veig que estem molt allunyats del track, si seguim riu avall l’acabarem creuant. Intentem baixar el més a prop del riu fins que no ens queda més opció que acabar posant algun peu dins l’aigua, les ganes que tenim de sortir d’aquesta situació fan que cada vegada tinguem menys miraments. Per fi arribem a La Balme on ens trobem de cara a tots els corredors de l’UTMB, preguntem als de l’organització, però ens diuen que nosaltres aquí no hi tenim ni punt de control ni res de res, que seguim endavant. Aquí hi ha un foc enorme que aprofitem per escalfar-nos, ens assentem a un banc just davant d’aquest foc i ens quedem mig adormits. La veritat és que amb el fred que hem arribat a passar, costa moltíssim separar-se’n, però quan són les 2:45h del dissabte 1 de setembre decidim seguir endavant per fer els últims 35km que ens falten fins a Chamonix.

La pujada al Refugi de Tré la Tête la fem més adormits que desperts, estem ja a la cinquena nit, i el cansament i la son són cada vegada més intensos. Arribem al refugi i amb en Jordi diem de dormir una estona, en Pep diu que no, que quan abans marxem abans arribarem. Jo faig càlculs i dic que si sortim d’aquí a les 6:00h, a les 15:00h som a Chamonix i això és una hora abans de la nostra previsió. Finalment dormim mitja hora i reprenem la marxa sota la neu quan passen uns minuts de les 6:00h.

Segons el perfil hem de baixar uns 700m per pujar-ne 500m fins als Chalets du Truc. Ja podem parar el frontal, ja s’ha fet de dia i estem cada cop més a prop de l’arribada. Anem tirant avall i quan trobem un corriol que tira amunt, sense pensar-nos-ho tirem amunt. Quan fa una bona estona que estem tirant amunt, miro el gps i ens hem ben allunyat del track, noooo!!! Quina perduda més tonta!!! Aquesta ha sigut de mitja hora ben bona!!!
Arribem als Chalets du Truc i una dona molt amable ens ofereix una bona tassa de cafè amb llet, una magdalena i xocolata negre, quin esmorzar més deliciós!!!

Ja estem a l’última pujada, només ens separen 500m D+ fins al Col Tricot, un cop aquí estarem a 16km de Chamonix. Aquest camí també l’han fet els corredors de l’UTMB. Està realment enfangat i costa bastant avançar, però la proximitat a Chamonix ens dóna una força tal que ara ja no hi ha adversitat que ens pugui aturar. Pugem a molt bon ritme, tot i que el camí no sigui fàcil, ara mateix hi ha quelcom dins nostre que ens empeny amb la màxima força!!!


La baixada fins a les Houches la fem a través del camí que han fet els de la TDS i està encara pitjor que la pujada al Col Tricot, això no és ni camí ni és res, això és un munt de fang a través del que hem d’avançar com bonament puguem.

Ara sí que ja ho tenim, ja som a les Houches i només ens separen 8km de Chamonix. A la guia ens diu que hem de seguir les marques de l’UTMB i aquestes ens portaran a la línia d’arribada. Nosaltres seguim les indicacions de la guia i anem seguint les marques de l’UTMB, miro el gps i veig que ens estem allunyant del track, però nosaltres fem cas a la guia. Hem agafat una carretera asfaltada que no para de pujar i nosaltres amunt, sense contemplacions. Quan som ja a l’alçada de 1.400m i estem totalment allunyats del track, ens aturem un moment, analitzem la situació i arribem a la conclusió que aquestes marques són de l’UTMB, però del nou traçat que han fet avui i no del traçat que estava previst originàriament. Ostia, aquesta perduda sí que ha sigut grossa!!! Quan estem desfent el camí erroni, em truquen de l’organització i em pregunten cap on estem anant??? Què hem d’anar cap a Chamonix!!! Li contesto que en uns minuts serem de nou en el camí correcte...

I quan són les 15:44h del dissabte 1 de setembre i fa 113:44h que en vàrem sortir, arribem de nou a Chamonix. Ja ens estan esperant els menuts de la família per entrar junt amb nosaltres, i com no, acompanyats d’unes bones estelades per fer honor al nom del nostre equip, Els Segadors.

El repte que teníem abans de sortir l’hem assolit per complert, hem fet arribar l’equip sencer, el grau d’amistat dels membres de l’equip crec que és superior al d’abans de sortir i a sobre hem arribat 15 minuts abans del previst, bona feina Segadors!!!






La Petite Trotte à Léon: Champex - Morgex - 121km 8.505m D+


Sortim de Champex a les 3:45h del dimecres 29 d’agost i amb la motxilla carregada al màxim ja que hem de portar menjar per unes 48 hores. Segons el perfil hem de baixar fins al poble de Orsières a 910m d’altitud per acabar pujant al Col de Lâne a 3.033m. És a dir, tenim per davant una pujada de més de 2.100m de desnivell.


Anem alternant trams de pista amb trams de corriol, el camí va pujant mica en mica, però molt a poc a poc. Quan falten uns minuts per les 6:00h la son es vol apoderar de mi, m’estic ensopegant amb totes les pedres i amb totes les arrels que hi ha al mig del camí, companys m’urgeix fer una T10!!! Ens despertem un xic despistats i agafem un camí que no toca, al cap d’uns minuts ens en adonem i toca desfer el camí, malauradament no és la primera vegada que ens passa... Fa molta estona que anem per una pista bastant avorrida, intentem petar la xerrada amb en Jordi per distreure’ns una mica, mentre estant en Pep diu que està experimentant una nova tècnica que és la de caminar i dormir a la vegada...

Arribem al poble de Bourg St-Pierre, aquí hi ha un control de pas on ens han de canviar la balisa amb la que controlen el nostre recorregut. El control està en un hotel on ens ofereixen si volem quelcom, aprofitem per menjar un plat de pasta (pagant és clar).


Sortim del control de pas d’allò més animats, la pasta ens ha ajudat a recuperar forces i a trencar la monotonia de la llarga pista que ens ha portat fins a Bourg St-Pierre. Anant direcció cap al Col de Lâne, mirem a l’horitzó i fem una repassada a les muntanyes que hi ha al nostre darrere, intuïm el Gran Col de Ferret amb el que s’entra a Suïssa des d’Itàlia i veiem també el Col de Malatrà, l’últim coll del Tor des Géants, quins grans records!!! Per davant tenim unes muntanyes immenses i cadascú i diu la seva d’on podria estar el coll on hem d’anar, de moment no en tenim ni la més mínima idea, podria ser en infinitat de punts... En Pep es posa de nou al davant i comença a tirar com a ell li agrada, jo uns metres més enrere i en Jordi fent el tancament de l’equip. Com m’agrada aquesta situació, que ben protegit em sento, en Pep al davant i en Jordi al darrere, que còmode!!! La pujada es va intensificant i cada vegada es veu més clar el coll per on farem el canvi de vall. Finalment hi arribem i les vistes, una vegada més, realment impressionants!!!


Pujant al Col des Avouillons veiem com el cel s’està tapant a gran velocitat, sembla que no tardarem en mullar-nos. Quan arribem a dalt el coll, la vista de nou ens deixa sense paraules, una glacera gegantina ens separa del refugi on hem d’anar.



Com que no la podem travessar, haurem de perdre uns 300m de desnivell per passar a l’altre costat de la glacera i guanyar-ne uns 400m per arribar al Refugi de Panossière a 2.641m d’altitud, km 125, quan són les 16:30h del dimecres 29 d’agost.  Aprofitem el refugi per avituallar-nos, carregar els bidons i abrigar-nos de valent, ja que mentre estant ha arribat la boira i la pluja que seran les nostres companyes de viatge durant unes quantes hores.

Quan portem vàries hores sota la pluja, arriba la tercera nit, el paravent i els pantalons impermeables ens han ajudat força a aturar la pluja, tot i així de peus anem ben xops. El pròxim refugi no arriba mai, cal baixar fins a cota 2.000m, havent de fer prèviament un munt de puja – baixa, per acabar assolint la cota de 2.462m que és on es troba el Refugi de Chanrion. Hi arribem a les 23:30h, ufffff com ha costat arribar-hi!!! Aquí dormim un parell d’hores, en Jordi i en Pep es mengen un plat de pasta i jo una sopa, tot plegat molt econòmic, per només 84€...

Reprenem la marxa a les 3:00h de la matinada del dijous 30 d’agost, sortim amb pluja i amb previsió de que ens acompanyi durant una bona estona. Ens esperen 700m de desnivell positiu fins a Fenêtre Durand on deixarem Suïssa per entrar a Itàlia. La pluja no afluixa, el terreny està cada cop més enfangat, la boira que també té ganes de fer acte de presència i les més de 50 hores que portem a sobre fan de tot plegat un còctel d’una duresa considerable.

Un cop a Itàlia desapareix la pluja, però arriba una nova convidada que sempre ens visita poc abans de fer-se de dia i que està disposada a donar molta guerra, és la son que es vol apoderar dels 3. Fem mans i mànigues per intentar-la fer desaparèixer, però la pista per on estem avançant no ens ajuda gens. Finalment i quan la situació ja es fa insostenible, despleguem el toldo a la vora del camí i ens hi emboliquem per fer una T10, en Jordi que no hi queb, s’arronsa al costat de la roda d’un cotxe, tot plegat, una situació bastant dramàtica.
Amb l’inici d’un nou d’un nou dia arribem al Refugi de Champillon, aquí és obligat menjar quelcom calent i tot esperant un plat de pasta acabem fent una T10 sobre la taula.

Amb les piles carregades i amb la pluja que torna a ser-hi present reprenem el camí, hem de pujar al Col de Champillon 400m D+, baixar al poble de Etroubles 1.500m D– i pujar al Col de Flassin 1.500m D+. La pluja ens acompanya fins a la sortida del poble de Etroubles, aquí agafem una pista que puja i puja i no para de pujar. Decidim parar a menjar a cota 2.000m quan són les 14:00h del dijous 30 d’agost Quan acaba la pista, veiem un cartell que diu que el Col de Flassin està a 2.605m, i la realitat és que acaba estant a 2.715m, aquests 110m de més ens fan molt mal i assolir aquest coll acaba requerint un esforç addicional que no teníem previst.


A 20km de Morgex sembla que la situació comença a estar sota control, només resta un últim coll de 400m i tot baixada fins al poble. Tot baixant en Pep es comença a queixar de mal de peus, de les últimes 24 hores n’hem fet més de la meitat sota la pluja i això implica que farà ja més d’un dia que anem amb els peus molls... Mirem el gps i ens hem perdut, no una altra vegada no!!! En Pep no pot més amb els peus i diu que ell baixa per la carretera, que no torna a pujar per un camí ple de rocs, que cada roc és com una agulla que se li clava a la planta del peu. Nosaltres optem per tirar enrere i seguir el track, així la balisa que porta en Jordi marcarà que hem fet el camí correcte.

Arribem a Morgex, km 209, a les 22:30h del dijous 30 d’agost i quan fa ja més de 3 dies que vàrem sortir de Chamonix. En Pep té els peus ben escaldats i li diu una metge que no s’hi pot fer res, que li tocarà aguantar el dolor. Per altra banda, els de l’organització ens diuen que ve molt mal temps i que estan analitzant a veure com ho poden resoldre, s’estan plantejant fins hi tot anul·lar la cursa, però que ho estan estudiant. De moment ens dutxem i anem a sopar. Finalment ens acaben dient de l’organització que demà sortirem tots els equips junts a les 5:00h, així que avui podrem dormir gaire bé 5 hores, tot un rècord!!!

Tot i les adversitats amb la climatologia, hem pogut superar aquesta segona etapa mitjanament bé, el cansament comença a ser cada cop més intens i les cames estan cada vegada més feixugues, tot i així, l’estat d’ànim el tenim força alt i anem vàries hores per davant de la previsió. Com diu en Jordi, ni un pas enrere, sempre endavant!!!