Surto de Donnas en la que podria ser l’etapa més dura de les que tinc per davant, si més no, és la que té més desnivell positiu, 4.584m en 51,5km. De moment, el primer obstacle a superar són les més de 4 hores de foscor de la que serà ja la segona nit. El segon obstacle és la diferència d’alçada que separa Donnas, el punt més baix del recorregut a 330m, fins el Rifugio de Coda a 2.224m.
Segueixo tot sol, això no em preocupa, ja que és el que he estat fent des de que vaig partir de Courmayeur, avançar en solitari. Tinc el convenciment que la nit passarà ràpid i que l’inici d’un nou dia donarà solució a tots els possibles problemes que puguin sorgir enmig de la foscor. Els primers minuts, després de gaire bé 3 hores de parada són un tant complicats, però ràpidament em torno a posar en situació.
Arribo a l’avituallament de Perlaz, km 153,9 sense gaire gana, però un pastís de xocolata que fa molt bona pinta, m’ajuda a menjar una mica. M’ofereixen cafè, però els hi dic que no, tenint present que el de la nit anterior no se’m va posar gaire bé, però em diuen que tenen un expreso boníssim, acabo acceptant l’oferiment i haig de reconèixer que no m’enganyaven quan em deien que el cafè era molt bo.
Poc després de l’avituallament m’atrapa en Gideon, un holandès finisher de l’any passat en posició 22. Avancem junts, ens anem alternant l’anar davant, anem a molt bon ritme, em fa una mica de por, ja que em diu que està anant més ràpid que l’any passat i trobo que això podria ser un ritme excessiu per mi, però estic còmode i seguim endavant. De cop em comença a entrar la son, passem pel costat d’una font i em refresco la cara, però no funciona, els ulls se’m tanquen i m’haig d’esforçar molt per mantenir-los oberts. Hem d’arribar a Etoile du Berger, pugem i pugem, però no hi ha manera d’arribar-hi, veiem unes llums espero que sigui aquí l’avituallament, però no. Més amunt, unes altres llums i tampoc, cada cop em costa més mantenir els ulls oberts, estic patint, necessito resoldre aquesta situació urgentment!!! Finalment arribem a l’avituallament que feia tanta estona que estava esperant, els hi demano si aquí es pot dormir, em diuen que sí i em senyalen un banc. M’hi estiro 10 minuts, no aconsegueixo dormir, però almenys aquesta estona amb els ulls tancats, em permet seguir endavant, solucionat!!!
La sortida del sol suposa una nova injecció d’energia i el veure de lluny la imatge del Rifugio Coda, ubicat en un punt realment espectacular, em produeix una força interior que m’empeny d’allò més. La gent de Coda animen d’una forma tant desmesurada que em fan posar la pell de gallina. Em senyalen a l’horitzó on està Courmayeur i em diuen que estic just a mig camí, els hi responc que això ja està superat!!! Demano per dormir una mica i em porten fins a una petita habitació molt acollidora amb dues lliteres i amb una olor de fusta molt agradable (sembla que l’han forrat de fa poc). Estic molt còmode, no aconsegueixo dormir, però almenys descanso uns 15 minuts. Al reprendre de nou el recorregut, una dona de més de 60 anys em fan saltar les llàgrimes, va amb un bastó ja que va coixa (no sé com s’ho haurà fet per arribar fins aquí...) i em desitja amb una absoluta sinceritat Forza!!! Forza!!! Forza!!! a la vegada que m’apreta la mà amb moltíssima força. Novament pell de gallina, no em puc creure el que estic vivint!!!
Mireu l’edat de la majoria dels voluntaris de la foto següent, sense paraules...
El pròxim coll a superar és el de Marmontana, 2.350m, es fa molt dur, però el següent, Col della Vecchia, 2.184m, encara més. En aquests moments és quan realment començo a sentir el cansament acumulat al meu cos, les més de 50 hores de cursa estan passant factura. Em costa especialment avançar, el dolor a les cames es va intensificant, ara mateix m’estiraria enmig del camí i em posaria a dormir, però m’autoconvenço que ara no toca i que cal vèncer com sigui el dolor i el cansament.
Arribar a Niel, km 186, es fa especialment costós, quantes més ganes tinc d’arribar-hi, més costa, necessito arribar ja, veure gent i que em donin una empenta fins a la pròxima base de vida, però no hi ha manera, Niel no arriba mai!!! Quan són les 15:57h, per fi arribo al tant i tant desitjat avituallament de Niel.
L’ascens a l’últim coll de l’etapa, Lasoney, 2.364m, també es molt costós, però la proximitat a la 4ª base de vida m’ajuda a alleugerir el patiment. Un cop assoleixo el coll, ja dono l’etapa per finalitzada, tant sols em falten 10km de baixada fins a Gressoney i a més al cop de poc de començar a baixar m’haig de trobar un avituallament que em donarà un important cop de mà. Veig unes barraques de pastors i crec que serà l’avituallament, però no, en veig unes altres i tampoc i així vàries vegades, m’urgeix moltíssim arribar a l’avituallament, m’estic quedant sense forces. Finalment m’haig de seure al costat del riu i omplir el bidó d’una aigua molt fresca que em reconforta d’allò més. Just després d’haver-me recuperat m’apareix l’avituallament. Em diuen que hi ha 1 hora de camí fins al poble, però que no es pot córrer gaire perquè el camí és molt “brutto” (dolent), els hi dono les gràcies i el fet de que només sigui 1 hora la que em separa de Gressoney, em dóna molta força per córrer tot i que el camí sigui “brutto”.
Quan són les 20:08h del tercer dia de cursa arribo a la quarta base de vida. Em dutxo, em canvio de roba, tinc força gana, em menjo una amanida deliciosa, una carn en llauna amb pa (com si fos tonyina) i un parell de iogurts, el sopà se’m posa d’allò més bé. Vaig a la zona de descans, es veu molt tranquil·la i sembla que després de la dutxa i el bon àpat no hauria de tenir problemes per dormir, però no hi ha manera, impossible de dormir una altra vegada, prop d’una hora donant voltes sense poder dormir, estic perdent el temps. M’aixeco i decideixo marxar quan són les 22:56h.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada