dijous, 19 de febrer del 2015

dimarts, 17 de febrer del 2015

Marató Hivernal de Campdevànol - 42 km 2.700 m D+

La Hivernal d’enguany pinta força més tranquil·la que la de l’any passat on la pluja, la neu, el vent i el fred van voler ser els protagonistes de la jornada. El cel està totalment cobert i això ha fet que aquesta nit no baixessin gens les temperatures, així que tot apunta que avui la meteo ens vol respectar.

                Els primers kms transcorren per dins del bosc, un bosc que està en absolut silenci i, sense immutar-se, observa pacient el nostre pas. Un bosc que ens protegeix d’un fred que avui no fa, però ens protegeix. Un bosc que ens protegeix d’un sol que avui no fa, però ens protegeix. Tot un luxe poder córrer per aquest bosc de tal elegància!

                Noto que les cames tenen ganes de pencar, però també noto com els hi falta aquella “xispa” que em fa pujar un punt les revolucions. Bé, si les revolucions avui no volen pujar, doncs que no pugin, així segur que el motor no s’escalfarà més del compte.

                A mesura que van passant els kms i anem guanyant alçada, confirmo que massa neu no trepitjarem. Sigui com sigui, amb “xispa” o sense, amb neu o sense, avui noto una connexió amb l’entorn boníssima, noto que ens estem entenent d’allò més bé i tinc la sensació que avui ens acabarem entenent a la perfecció. Per moments, van desapareixent tots els corredors que tenia davant i m’acabo quedant sol. Això fa que, també per moments, m’oblidi que porto un dorsal posat. Quan me’n adono em sorprèn, però a la vegada em satisfà saber que la connexió amb l’entorn aconsegueix fer-me oblidar del dorsal. Imagino que tot plegat serà conseqüència de la falta de “xispa”...

                A la que ens encarem cap a La Covil, veig una llarga renglera de corredors com van pujant i ràpidament retorno a la situació de combat. Aquí hi ha alguna congesta de neu, no és gran cosa i pràcticament no en dificulta el pas. No fa gens de fred i tampoc fa gens de vent, la veritat és que en absolut sembla que estiguem a 2.000 m i a mitjans de febrer. Per tant, els protagonistes de l’any passat definitivament sembla que avui no seran un obstacle a batre.

                Amb 2:22 h arribo al cim de la Covil i les cames segueixen tenint ganes de pencar. Aquest recorregut és per gaudir-lo al màxim i l’estic gaudint de debò. Aquest recorregut és per connectar-hi i estic connectant d’allò més. Aquest recorregut entra en la seva part més espectacular en la carena que uneix els cims de La Covil, Costa Pubilla, l’Emperadora i Pedrapicada i aquí estic jo amb els ulls ben oberts per impedir que s’escapi res d’aquesta magnífica panoràmica que ens obsequia la Hivernal.



                Tot anat direcció cap a Montgrony haig de tornar-me a posar en situació, perquè de nou n’he sortit. De nou i per moments, se’m ha tornat a oblidar que portava el dorsal, així que miro de concentrar-me al màxim i treure aquell esperit competitiu que avui sembla que me l’he deixat a casa...

                Amb 4:14 h arribo a l’avituallament que hi ha a Montgrony i m’adono que com no m’espavili avui hi estaré bastant més del que tenia previst. Així que comença ja ser hora de pujar alguna marxa i prémer una mica més l’accelerador. A veure si el motor respon!

                De nou em trobo immers en el bosc majestuós del principi, de nou la bellesa de l’entorn em captiva, de nou em considero un afortunat de poder gaudir d’un entorn més que sublim. Un entorn que em fa oblidar que porto dorsal, un entorn que em fa oblidar que porto rellotge, un entorn que em fa oblidar el mal a les cames i el kms que falten. És hora d’accelerar i accelero. M’encanta!


                Això s’acaba. Ja sentim el brogit de l’arribada. Ja notem l’escalfor de la gent que ens espera. Ja veiem l’arc i, més sencer que mai, creuo la línia d’arribada. Un temps de 5:35 h molt millorable, està clar, però unes molt bones sensacions i un haver-ne gaudit al màxim d’aquesta Hivernal que sí que seran difícils de millorar!