Surto de Cogne amb un estat d’ànim d’autèntica eufòria, la parada a la base de vida se’m ha posat més que bé, l’etapa a la que m’enfronto ja serà la tercera, és la més assequible de la cursa, en 46,6km només 1.383m de desnivell positiu i 2.600m de negatiu. Només haig de superar el Col Fenetre di Champorcher, 2.827m. En aquests moments tot és favorable, no puc deixar de veure-ho tot de la forma més optimista possible, m’encanta el que estic fent, m’encanta com ho estic vivint, estic enamorat de l’entorn per on estem corrent, cada coll és més espectacular que l’anterior, les valls cada vegada més impressionants, estic veritablement emocionat!!!
La pujada al coll és molt suau, això fa que em permeti pujar-la a bon ritme, a la vegada que pel meu cap no paren de circular-hi infinitat de pensaments positius, estic gaudint al màxim i això em fa incrementar encara més el positivisme.
Poc abans d’arribar al coll trobo el Rifugio Sogno, on em quedo bocabadat amb el deliciós menjar que ens han preparat, batut de xocolata casolà, truita de patates, truites d’espinacs... està tot boníssim, així qualsevol córrer!!!
El coll és com sempre una magnífica sorpresa, assolir-lo implica veure una nova vall i unes noves muntanyes a l’horitzó d’una bellesa difícil de descriure, com m’està agradant la Vall d’Aosta!!! Per davant tinc una baixada de 30km, l’haig d’aprofitar al màxim, són poc més de les 18:00h, això vol dir que tant sols faci la baixada a una mitja de 6km/h amb 5 hores seré a Donnas, això més bona pinta no pot tenir, a per totes!!! Passat el Rifugio Dondena em quedo sorprès amb una imatge fantàstica, és el cap vespre, s’està començant a fer fosc i apareix la lluna plena encaixada en mig de les muntanyes que hi ha davant meu, formidable, de veritat!!!
Arribo a Chardoney a les 20:01h i encenc el frontal, encara em resten 19km per arribar a la pròxima base de vida, però l’eufòria em segueix acompanyant i ho haig d’aprofitar al màxim. El recorregut es comença a complicar, passem per una zona amb molts rocs i que amb l’arribada de la nit es fa molt complicat córrer, forçosament haig de reduir el ritme.
Passem per un petit poble, i per un altre, i per un altre... hi ha un avituallament que ha d’estar en un d’aquestes poblets que hauria d’arribar aviat, però que mai arriba, em començo a desesperar, que arribi ja, sisplau, finalment veig una carpa i això em reconforta. Em diuen que em falten 10km fins a Donnas i que em 2 hores i arribaré, això em tranquil·litza, però penso que si tot va bé hi puc estar menys de les 2 hores que em diuen.
El Tor m’obsequia amb una nova sorpresa, quan és negre nit (són més de les 22:00h) m’apareix una àvia en mig d’un carrer amb un bastó picant de valent a terra i cridant bravi, bravi, forza, forza!!! Al·lucinant!!!
Arribo a un poble que crec que és Donnas, el travesso tot i al sortir-ne veig que no ho és, quina desil·lusió!!! Segueixo endavant, no paro de córrer perquè tinc ganes d’arribar ja a la base de vida. Finalment, quan són les 23:33h, hi arribo havent superat ja 148,7km. Intento menjar un plat de pasta, però no m’entra, n’haig de deixar la meitat, crec que em convé anar a dormir, porto prop de 38 hores de cursa i no he dormit gens i em fitxo com a objectiu dormir un parell d’hores. La sala on hi ha els llits està força plena i a més hi fa molta calor. Començo a donar voltes i no hi ha manera de dormir, voltes i més voltes i segueix sense haver-hi forma d’agafar el son. Intento concentrar-me, però no hi ha manera, quan fa més d’una hora que estic al llit sense poder dormir, opto per llevar-me, canviar-me de roba i tornar a sortir quan són les 2:26h.
realment és molt bèstia!
ResponElimina